Aquest darrer divendres, al cinefòrum de tot història, vam tenir ocasió de comentar aquesta coneguda pel·lícula de l'any 1988. En certa manera es pot dir que, per a molta gent, és un títol de culte. A mi no m'ha acabat mai de fer el pes, quan l'he tornada a veure, amb motiu del cinefòrum, encara m'ha decebut més. Però vaig constatar que te més seguidors incondicionals i que li veuen totes les gràcies que no pas detractors o persones que han anat matisant els seus entusiasmes. Tampoc no he connectat gaire amb d'altres títols del director, aleshores un jove Tornatore que es va endur l'óscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
Això dels premis es relatiu i vol dir poca cosa. Diuen que la memòria és un bon crític i això cal dir que funciona força en aquest cas, al menys per a generacions d'una certa edat. Se la considera un bon relat sentimental de la Itàlia de la postguerra i un homenatge al cinema. Malgrat això hi ha pel·licules en les quals, sense que el cinema d'aleshores sigui el tema central, pel meu gust reflecteixen millor com era i com ens va influenciar, en una època en la qual el cine de barri o de poble, amb la ràdio, eren les distraccions a l'abast de la majoria de gent humil.
La pel·lícula original durava prop de dues hores i sembla que això va fer que a Itàlia no tingués massa èxit en es seus inicis, aleshores es va rebaixar la durada a 123 minuts i el recapte va millorar molt, a nivell internacional. Uns dels seus principals intèrpretes son Philippe Noiret i Jacques Perrin. Molts ja no son entre nosaltres i el nen protagonista, Salvatore Cascio, va perdre la vista força jove a causa d'una malaltia. La música i banda sonora és d'Ennio Morricone i el seu fill Andrea. És una bona banda sonora però cau en una certa pesadesa per excés en alguns moments, pel meu gust.
Crec que és, precisament, l'excés, en molts aspectes, allò que em grinyola més de la pel·lícula. Un excés de nostàlgia tirant a carrinclona, un excés de fragments de pel·lícules de l'època, un excés de referències massa explícites a coses com 'L'odisea', un excés de pretensions, en definitiva. I una manca de realisme sobre la realitat d'aquella Itàlia, semblant al nostre país en alguns aspectes costumistes.
El nen protagonista, triat després un càsting exhaustiu, no em fa el pes, tampoc. Philippe Noiret fa un molt bon paper però allò de l'accident i la ceguesa, que també beu d'evocacions clàssiques, contribueix a cercar el plor fàcil (molta gent encara plora en molts moments de la història). I el recurs a aquests primers amors que no s'obliden mai també em sembla excessiu. Hi ha moltes trampes d'aquest tipus al llarg de la narració. Malgrat el que representa el seu primer amor, el protagonista no s'ha esforçat gaire en recuperar-lo i això no el priva d'anar tenint amants diverses, ep.
Avui, pel meu gust, el metratge llarg, l'original, resulta excessiu, li sobra ben bé una horeta. Tot plegat, ho admeto, és subjectiu. Avui el cinema resisteix, però l'accés a ell ha canviat molt. Jo vaig viure aquells anys del cinema de barri a fons, i la censura moral de l'època, com tothom. Quan era petita recordo, però, que per la ràdio es queixaven del cinema com usurpador del teatre, després va venir la tele i va passar el mateix. L'inoblidable Viaje a ninguna parte de Fernán Gómez, narra amb molta grapa el mon dels còmics de camí ral i l'arribada del cinema.
A cada bugada es perd un llençol i sorgeixen coses noves i diferents. La generació marca molt. He de dir que em vaig mirar el 'Cinema Paradiso' desitjant que m'agradés però no va ser així, la mitologia del cinema popular demana més aprofundiment i menys complacència.
Avui es poden trobar crítiques i comentaris sobre la peli per a tots els gustos. Em sap greu no poder copsar les meravelles que molta gent encara troba en aquesta història, cal dir que tampoc crec que sigui un bunyol encara que jugui amb els nostres sentiments, cosa que tampoc no és tan estranya, aquest no és el problema. He parlat amb persones a qui va entusiasmar en aquell final dels anys vuitanta i que avui, en recuperar-la, sembla que ho han vist com jo, tot i que sempre costa criticar una cosa que té una acceptació -i devoció- majoritàries. Tot son gustos, és clar, i nosaltres també canvien amb el pas del temps, de forma inevitable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada