LA INQUIETANT AFICIÓ AL CRIM, REAL O DE FICCIÓ

 

Ahir, en un programa de la televisió, van sortir unes estadístiques sobre l'increment de l'afició als temes criminals i, al mateix temps, a la novel·la negra. Del meu record sempre ha existit l'afició i la curiositat morbosa, però l'increment exponencial de les darreres dècades la trobo molt preocupant.

Pel que fa als llibres, recordo que el gènere regre era una part petit dels espais de narrativa, a les llibreries i, després, a les biblioteques. Avui el tema ocupa uns espais immensos. De ser un gènere mirat una mica de reüll ha passat a ser un gènere de prestigi, escriptors i escriptores diversos s'hi han dedicat, de forma puntual o més constant. Dels crims entesos com un joc, cas d'Agatha Christie, s'ha passat a un realisme violent que vol ser més 'realista'. I novel·les clàssiques, com ara 'Crim i càstig' es promocionen com a 'thrillers'.

Quan es va tornar a publicar força narrativa en català es va insistir en què calia que en català hi hagués tambe novel·la eròtica i negra. Alguns escriptors en van escriure, de forma puntual, i en general, amb un rerefons de crítica social important. Però va ser una cosa circumstancial i ben intencionada. 

Pel que fa als crims reals, en el passat es venien coses com 'El caso' però els afeccionats a comprar-lo eren vistos de forma més aviat negativa encara que, de forma inevitable, molta gent badés davant d'aquelles portades sensacionalistes que trobaven als quioscs. El mateix pel que fa a programes de ràdio o de televisió, amb poques excepcions.

Avui hi ha molts espais de crims reals, fets a l'estranger. I a casa nostra un programa de crims reals es promociona a dojo, aplega audiències immenses, i es ven com un 'producte de qualitat'. Han sorgit algunes crítiques, poques, al tractament donat a fets horribles, i amb la coartada de la 'qualitat' sembla que la cosa sigui 'normal'. A mi no m'ho sembla gaire. No és un programa per a criatures però malgrat que sigui nocturn ja sabem com van les coses, i els 'trailers' dels programes és passen de forma reiterativa i a qualsevol hora del dia. 

Alguns dels fets criminals han generat excursions als llocs dels esdeveniments, fins i tot brometes diverses, i la frivolització ha arribat molt enllà. Potser soc primmirada però tot plegat em resulta inquietant i desagradable. La majoria de casos que expliquen ja els coneixíem per la premsa, però la recreació, acurada i amb grapa, els magnifica i els dona a conèixer a un públic molt divers. 

Llegia fa poc un dels pocs articles preocupats també pel tema, en què es comentava l'alarma que pot provocat aquesta banalització dels comportaments criminals quan, en realitat, la criminalitat, per sort, ha minvat en les darreres dècades. El nombre i varietat de la gent afeccionada a seguir aquests programes, també a la ràdio, és molt gran i es presumeix de les audiències. L'audiència no vol dir qualitat ni vol dir res però sembla que sigui un mèrit tenir centenars de milers de seguidors. Tampoc crec pas que algú afeccionat als programes de crims i violència tingui o pugui tenir instints poc recomanables, de vegades pot ser a l'inrevés, però aquesta seria una altra qüestió.

Cadascú té les seves aficions,  algunes, com la pornografia, que semblen poc recomanables, s'amaguen o dissimulen però no passa el mateix amb aquestes violències en les quals hi ha implicada molta gent. La coartada és que alguns casos no resolts s'han beneficiat de la publicitat. Això ha passat molt poques vegades i em sembla també perillós que hi hagi coses que es 'resolguin' via televisió. 

Alguns casos reals es reconverteixen en sèries de ficció, sense manies, casos relativament propers. La tele va fer molts anys allò de 'La huella del crimen', per exemple, però eren casos antics i el tractament, comparat amb l'actual, era 'prou respectuós'. Vivim en un mon estrany, en un mateix espai de la tele es pot passar de parlar d'una guerra horrible, amb imatges reals, a parlar de dietètica, de cinema o de futbol. No es tracten les coses amb profunditat i un tema que té 'audiència' es repeteix fins que cansa i ¡'passa de moda'.

No fa gaire, en un d'aquests casos que es va convertir en mediàtic, una pobra dona a la qual una amant del seu marit havia assassinat el fill, va fer unes declaracions manifestant que no en volia sentir parlar més, que ells no eren 'actors'. Diria que en aquell cas fins i tot, de forma temporal, se la va escoltar amb cert respecte. Cosa que no vol dir que en qualsevol moment del futur els fets no es recuperin, per a gaudi dels afeccionats a les històries d'aquest tipus. 

Tot és diversió, fins i tot el més horrible. Quins temps aquells en els quals veies programes que no tenien pressa, com 'La clave', o entrevistes tranquil·les on no tallaven a la gent quan encara estava explicant-se. Hi ha moltes maneres de justificar les coses. Al menys demanaria que, si no em vull mirar aquests lamentables i exitosos programes sobre crims i disbarats diversos, pugui evitar ensopegar-me amb la seva promoció a cada moment.