ELS SUPOSATS PERILLS DE LES PANTALLETES

 

Aquests dies, altra vegada, torna a l'actualitat el tema de la prohibició dels mòbils a les aules. En els temes educatius sempre sorgeixen, de no se on, una gran quantitat d'experts. El que passa és que, si volguéssim ser seriosos i objectius, hauríem de fer un seguiment dels infants d'ara fins a la seva maduresa i vellesa i veure com els ha anat a la vida, amb pantalletes o sense, i quin sentit te allò del fracàs escolar.

Fa falta perspectiva per recordar les condemnes que s'han dirigit sempre a tot tipus de novetat. Durant la infantesa de la meva mare el cinema no era ben vist, malgrat el seu èxit. Ella hi anava amb una tieta-àvia, però no li deien a l'àvia de la meva mare, que no trobava que fos un lloc adient per als infants. 

Durant la meva infantesa eren habituals els penjaments dirigits al cinema, el qual va contribuir a eliminar i reconvertir molts teatres. Encara em trobava gent més gran que jo, no fa massa anys, que afirmava que els agradava més el teatre que no pas el cinema, emmarcant la preferència en una mena de judici qualitatiu.

La televisió va fer minvar el cinema. Tot plegat, és clar, va sempre lligat als usos socials i d'oci i als canvis socials. La televisió va ser durant molt de temps l'esca del pecat, els progres es vantaven de no mirar la tele, fins i tot de no tenir-ne. En unes colònies parroquials de l'any de la picor un capella educador ens va fer una llarga xerrada sobre 'el nen d'abans de la televisió' i el nen de 'després de la televisió'.

Hi va haver experts de l'època que es van entretenir en comptar les moltes violències que es podien veure en un dia a la tele, a banda de què molts infants anaven a dormir tard, després de 'les pel·lícules'. Hi va haver qui va inventar estris per tenir la tele tapada amb una mena de persianeta. Tots aquests intents acostumen a tenir poc èxit. O qui deia, ai, que era millor posar la ràdio, per cert. La lectura, avui tan lloada i reivindicada, en general, més enllà dels continguts, un absurd com un altre, també havia estat un perill moral en el passat remot. Santa Teresa critica en algun moment la seva mare perquè aquesta llegia llibres de cavalleries.

Van arribar els ordinadors. Tan aviat es van sacralitzar com condemnar. Hi havia qui deia que, no sé si al Japó, hi havia jovent que no sortia mai de la seva cambra i acabava guillat, amb el tema informàtic. Simplifico molt i no perdré el temps cercant informacions a les hemeroteques, però no crec que fos difícil fer-ho.

Tot plegat rebota a l'escola i l'educació és un camp molt susceptible d'aplegar prohibicions i condemnes. No crec, en absolut, que ni infants ni joves d'avui, del meu entorn, siguin millors o pitjors que 'els d'abans' ni que l'escola d'abans, amb poques excepcions, fomentés l'esperit crític. L'escola també adoctrina, d'una manera o d'una altra, i quan jo era jove van sortir llibres que la criticaven i en predicaven l'eliminació. Les crítiques no van acabar amb la institució però es vam anar reconvertint les aules, sobretot en les primeres etapes, en una mena d'esplais divertits.

Vaig tenir un professor de pedagogia a la Normal, fa molts anys, qui, davant de les crítiques a l'escola de l'època, manifestava que 'els nens, malgrat tot, aprenen'. Hi ha moltes maneres d'aprendre, és clar. Que els mòbils i les pantalletes no entrin a les aules de forma indiscriminada esta molt bé, però estan aquí i s'hi ha de conviure, a casa i a tot arreu. No son els infants els qui inventen les noves tecnologies, son els adults i el mòbil, avui, es una eina gairebé imprescindible amb la qual es pot fer de tot, també llegir, per exemple, filosofia.

El mon ha canviat però penso que els perills s'exageren. És clar que ens adoctrinen i ens imposen continguts i, a més a més, a nivell molt més ampli i massiu que en d'altres èpoques. Però això passava ja amb diaris, llibres, educadors i experts del passat. Tinc alguns revistes de quan era jove, d'esquerra, que jo tenia sacralitzades i amb el temps m'he adonat de què tambe m'enredaven força. 

Avui, al menys pels nostres verals, hi ha menys infants, en general, i les preocupacions educatives dels pares, menys joves  que no pas els pares del passat, s'incrementen. El futur es imprevisible però hi ha una tendència apocalíptica a presentar-lo poc feliç. En el passat, de cara al ja desaparegut segle XX, hi havia un cert optimisme, però el segle XX va ser un desastre, violència, guerres, morts... En tot cas, malgrat que agradi pensar que hi ha controls possibles en contra de desastres i manipulacions, em sembla que poca cosa es pot fer davant de qui sap què. Tal com trobem el mon en el present, si anem una mica més enllà de la nostra societat occidental, em sembla que per a la majoria d'infants que es troben en situacions lamentables, enmig de guerres i disbarats, això de les pantalletes els deu semblar, si se n'assabenten, una preocupació de polls ressuscitats.