DIVAGACIONS A LA LLUM D'UNA ESPELMA

 

L'apagada, general i inesperada, ha generat un munt d'informació. Entre aquest munt, molta palla, com sol passar. Un tema habitual és anar preguntant a gent del carrer, anònima, per la seva experiència durant el llarg dia sense electricitat. També es demanaven experiències a la gent 'coneguda', com ara els tertulians habituals. Per sort, de tant en tant, es feia parlar algú entès en el tema. La gent que més sap d'un tema sovint és la que menys especula i menys afirma. Sovint els entrevistadors demanen especulacions, suposicions sobre què pot passar, en aquest tema i en molts més. I quan l'entrevistat és una persona assenyada fa el que pot per no haver d'assegurar res i demostrar, una vegada més, que tot és complex.

Qualsevol cosa pot passar. Al mon hi ha gent a qui passen coses pitjors cada dia però el reducte occidental confortable fa que segons què sembli impossible ara i aquí. I tot i amb això el capteniment de la gran majoria va ser cívic i educat. Sort d'això. De vegades no remarquem prou allò que va bé i que mostra com els humans, amb algunes excepcions, es comporten de forma correcta en moments crítics.

Sorgeixen també, ja va passar amb la pandèmia, els romanticismes retrospectius. Resulta que la gent 'parlava', que a les cases pares i fills 'jugaven al parxís' o parlaven de temes d'actualitat. Es veu que tot això no es fa, en general, per 'culpa' de les pantalletes, sobretot, que son l'esca del pecat del nostre temps. La gent sortia al carrer i xerrava. Talment sembla que sense foscors ni pandèmies som una colla d'arreplegats. El pitjor son les generalitzacions, sovint menades pels qui partipen en tertúlies i tertulietes. Totes les novetats comporten perills, es veu. Ara li toca a la 'intel·ligència artificial', com si fos una mena de plaga bíblica que ens ha caigut del cel. I el tema de les pantalletes i el jovent o les criatures també es comenta en moltes ocasions passat de voltes.

El jovent i les criatures juguen, xerren, van d'excursió, van a l'esplai, fan esport, van en bici, i si miren una estona les pantalletes -durant anys l'esca del pecat va ser la tele- potser que els deixem fer, controlant una mica el tema, no tan pels excessos com pels continguts. Fins i tot l'escriptura, assolida per una majoria, es va considerar un perill per a la memorització. I de fet moltes activitats que podem realitzar amb més comoditat gràcies a la tecnologia han fet perdre algunes facultats les quals, però, podríem recuperar en cas de necessitat.

Durant la pandèmia semblava, en ocasions, que tot era molt bonic, porcs senglars corrent per la Diagonal, manca de sorolls de cotxes, poca gent aquí i allà, menys contaminació i menys vols barats per anar a fer el turista i poder queixar-nos dels turistes que venen a fer el turista a la Rambla. El que passa és que aquestes situacions extremes passen, tot s'oblida, i es torna al de sempre, a la vida habitual, amb tants riscos i perills però potser no tant negativa com ens volen fer creure els apocalíptics. Allò de què el passat era 'millor', més solidari i no sé quines galindaines, sempre queda bé de dir però no és cert i, en tot cas, les generalitzacions sempre son una ximpleria. 

Avui també sentia com en algun canal es planyien de la poca vida que tindran, per exemple, les fotos digitals i d'altres coses semblants que ja pertanyen al passat. Però el cert és que es llença molt, sense manies, i que no se quin interès pot tenir conservar milions de coses que ningú no es mirarà mai més. Els encants dels llibres vells tenen parades on resten, oblidades, fotos antigues, d'aquelles analògiques, amb gent que ningú sap qui és i que, a tot estirar, serviran per a decorar treballs manuals. La gent llença llibres a dojo, per exemple, tot i que costa d'admetre la realitat. De vegades hi ha, en els nostres temps, una mena de dèria conservacionista molt discutible i que té una gran part de cultureta esnob, em sembla. Ara resulta que la gran majoria de la gent no tenia, ai, ni tan sols una petita ràdio d'aquestes que funcionen amb piles...