L’actualitat fa que uns temes importants en deixin d’altres, si no oblidats, una mica amagats. Avui, més enllà del Vaticà i de l'apagada de llum, recupero Vargas Llosa, tan contradictori, tan criticat de forma absoluta com, més o menys, reivindicat. A més de la seva producció narrativa l’escriptor té assaigs molt interessants, el més conegut potser sigui el que va escriure sobre Madame Bovary. Un dels més rellevants, i avui potser oblidats de forma interessada, a casa nostra, és el que tracta del llibre ‘Tirant lo Blanc’, pel qual Vargas Llosa va sentir una gran admiració. Aquest és un llibre, encara avui, menys conegut i debatut del que caldria, que per desgràcia ha entomat edicions ‘reconvertides’ per fer-les més assequibles al jovent i fins i tot als infants i que sovint simplifiquen el contingut, amb 'versions' modernes que ens tracten a tots com incapaços de fer una mica d'esforç intel·lectual.
Carta de batalla por Tirant lo Blanc és un llibre que Vargas Llosa va publicar l’any 1991 i recull tres assaigs sobre el tema. Aquests assaigs van ser publicats per Seix Barral amb motiu del cinquè centenari (València, 1490), del famós llibre de cavalleries, lloat també per Cervantes, que el salva del foc al qual en condemna d’altres.
Vargas Llosa insisteix en la seva admiració per aquesta novel·la, es vanta, segurament amb raó, d’haver contribuït a donar-la a conèixer d’una forma més explícita. Coincideix amb d’altres crítics en què es tracta d’un ‘model’, com altres llibres que voldria imitar i fer-se seus, entre els quals Madame Bovary.
El primer assaig dona títol al llibre, ‘Carta de Batalla por Tirant lo Blanch’ i, de fet, és el pròleg d’una edició en castellà de la novel·la, publicada per Alianza, el 1969. En ell lloa i defensa el Tirant, que estava oblidat amb pocs anàlisis acadèmics. Pensa que pot ser per estar adscric al gènere, avui més reivindicat, dels Llibres de Cavalleries. Divideix el llibre en tres apartats:
-El Tirant té pretensions, segons Vargas Llosa, de ‘novel·la total’. Compta amb el seu propi mon, semblant al real, però diferent, cosa que hauria ser la intenció de qualsevol novel·la. L’autor crea el seu propi mon. El narrador no emet judicis, existeix però resta ocult. Això esdevé una mena de ‘novetat tècnica’. És un llibre de cavalleries però també una narració històrica, militar, costumista, eròtica i psicològica, cosa sorprenent en el seu temps. Admet moltes lectures. L’autor del Tirant fa servir molts elements, experiències personals, història i fins i tot elements d’altres llibres, plagis, de fet. Però els plagis es fan servir de forma integrada i intel·ligent, un recurs a les fonts literàries.
-El llibre ofereix una realitat diferent. El mon fictici te característiques i regles pròpies. La paraula assoleix importància com a forma, dona importància a la ‘formalitat’. L’escriptor esdevé un rebel, un inconformista, que crea una ‘societat’ diferent.
-L’estratègia narrativa és la part més racional de la creació. Resulta molt moderna per l’època. Hi ha una gran concentració de vivències. L’acció és molt important, passen coses de gran intensitat.
En el llibre es passa d’un nivell narratiu a un altre, donant varietat al conjunt. Fa servir recursos com ara explicar un esdeveniment a través d’un altre personatge, introduint la subjectivitat del narrador a dins de la narració. Introdueix elements d’humor, que canalitzen les situacions.
El segon assaig porta per títol ‘Martorell y el ‘elemento añadido’. Te el seu orígen en una conferència impartida a l’Institut de España en Londres, de 1970. Se centra en la vida personal de l’autor del Tirant, Joanot Martorell. Repassa quinze cartes de Martorell, motivades per desafiaments. Cerca arribar a incidir en la seva psicologia. Hi podem copsar un temperament apassionat, més aviat pels rituals i la formalitat que pels actes de lluita. El mon de Martorell seria una imitació i, a la vegada, una recreació del seu propi mon.
El tercer assaig, ‘Tirant lo Blanch: las palabras como hechos’, escrit amb motiu del cinquè centenari, el porta a defensar las novel·les de cavalleries, creadores de fantasia. En el Tirant la fantasia medieval s’uneix a la ironia de Cervantes. Incideix en la importància de l’estratègia i l’astúcia en la batalla, en l’erotisme, del qual es desprèn la llibertat sexual, en els rituals, que converteixen algunes les escenes en ‘teatrals’.
En aquest assaig destaca de nou un element clau, la paraula. Els personatges parlen en tot moment, creen un clima, els defineixen. En el llibre son importants coses com ara els desmais o el plor, que donen forma a l’ànim interior. Vargas Llosa mostra, en analitzar el Tirant, la seva concepció de la literatura, com a alliberament, a rebel·lia que ajuda a somniar.
En resum, aquest conjunt de textos, molt interessants, amb algunes repeticions temàtiques inevitables, pot contribuir a la reivindicació dels assaigs de l’escriptor, mostra el seu coneixement del català, també del català de l’època, i la seva admiració per aquest clàssic nostrat. Es pot accedir al llibre per ‘ebiblio’, ja sigui per llegir-lo en profunditat o per donar-li una mirada. Ens recordarà segurament aspectes oblidats del Tirant, llibre que potser vam llegir fa temps i, en molts casos, en el marc de treballs acadèmics, que sempre condicionen. Ens pot donar una visió diferent de Vargas Llosa, tan contradictori, tan passat de voltes en moltes ocasions. Potser farà també que aquells que han jurat no llegir ni una línia de l’autor s’ho repensin, ves a saber.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada