DIVAGACIONS PERSONALS SOBRE LA MORT DEL SANT PARE

 

Ha mort el Sant Pare, ha resistit i assistit a actes diversos en aquest temps, en el qual ja no estava gens be de salut. En general, sembla que 'queia simpàtic' però penso que, si va fer algunes reformes, aquestes van ser tímides i parcials. Potser no podia fer res més, el mon del Vaticà és encara una mena de diplodocus amb poder resistent, em sembla una mena d'anacronisme, veure homes amb faldilles i tota la parafernàlia que envolta el tema.

Malgrat tot, admeto que soc de tradició catòlica i això pesa. No me'n puc escapar, com no em puc escapar del fet de pertànyer a Catalunya, i també a Espanya. Encara que defugim les nostres influències i les refusem, van amb nosaltres, revifen, i voldríem que evolucionessin al nostre gust.

Hi ha creients que et diuen que una cosa és l'església real i, l'altre, el poder que escampa el  Vaticà. Avui tot ha canviat molt, és clar, cada vegada té menys pes la religió, a la nostra societat més propera, però el fet és que les festes, per exemple, van lligades a la tradició religiosa. I, certament, hi ha sectors de l'església absolutament exemplars i coses que si no fessin els sectors lligats a l'església no faria ningú, i encara gràcies.

Quan jo era petita tot semblava etern, com ara aquell Papa que després hem sabut que, si no  era nazi, poc li faltava. Va venir Joan XXIII i tot es va renovar però aquella renovació va quedar a mitges, amb alts i baixos. Una de les coses més greus, encara, és el paper de la dona en el context del poder eclesial. L'església ha estat ben poc feminista i encara ho és. Durant molt de temps els va agafar la dèria de la puresa i del rebuig del tema sexual, la no acceptació del divorci, de l'homosexualitat... en tot han anat 'matisant' però això de la dona segueix si fa no fa. 

Els radicalismes polítics acaben per imitar el poder eclesial en molts aspectes, com amb allò de la mòmia de Lenin, per posar un exemple inquietant. Perseguir la religió pot fer molt de mal, i, de fet, molta gent creient es va fer franquista a causa de la repressió excessiva i cruel, en contra de la gent amb creences religioses. A tot arreu hi ha gent bona, fa uns dies parlava de Cambodja on, sembla, no volen que es titllin de comunistes tots els partidaris de Pol Pot ja que de comunistes n'hi havia de 'bons'. De vegades val més deixar-ho com està, així pensava el gran Rusiñol, i deixar que les coses canviïn a ritme lent i sense massa soroll. Les revolucions s'acostumen a menjar els seus fills, al menys, les violentes.

Ara tornarem a tot allò de la fumata blanca i la resta i pot ser que, en el context del mon actual, ens ensopeguem amb un Sant Pare més conservador i carca en lloc de l'esperat renovador que obri el camí adient per tal de què en un futur en lloc del Papa tinguem la Mama.  Jo ja no ho veuré, ep. Descansi en pau, ha mort el Papa Francesc i el futur és imprevisible, un misteri. De moment les teles tindran teca per variar de tema, durant uns dies.

De tota manera, ara em ve al cap una tonada que cantava la Capmany sobre el fet de ser dona i defugir segons quines feines: 'jo no vull ser Capità General'...