REFLEXIONS SENSE MALA INTENCIÓ

Em sorprèn i m'inquieta l'interès que desvetlla el Papa, en una societat tan i tan secularitzada com la nostra. Ja em va sorprendre l'anterior. Sembla que els papes en tenen prou amb ben poca cosa per semblar progressistes i avançats. L'anterior queia simpàtic. Aquest s'ha despenjat amb un document sobre la intel·ligència artificial, res de nou en el context actual.

No m'agrada la Sagrada Família. Quan estudiava, un professor ens va comentar el tema de la construcció del temple, recordant que en èpoques pretèrites les catedrals i les esglésies s'anaven fent seguint les modes arquitectòniques. En canvi en aquest cas tot s'ha fet seguint les 'suposades'idees gaudinianes. Ja tan sols faltava això de voler fer sant l'arquitecte.

Les dones, en general, hauríem de boicotejar la visita. És la institució occidental que més bandeja el paper femení, sense cap tipus d'igualtat efectiva entre homes i dones. El futur, diuen. Al menys en aquesta ocasió no hem vist monges traient la pols, recordeu? Tampoc no entenc que hagin d'anar guarnits amb faldilles llargues, la veritat.

Quan el Papa sigui -o pugui ser- la Mama, potser reconsideraré el tema. Em considero catòlica cultural ja que, ens agradi o no, hem viscut i crescut en un context religiós molt determinat. La religió va ser un pes pesat per als nostres costums juvenils, tot era pecat i hi havia una mania persecutòria amb els temes sexuals. 

L'èxit turistic de la Sagrada Família també em sorprèn, en el nostre temps endegar un temple tan exagerat i guarnit és una curiositat. Tot em sembla surrealista, si ho entomo des d'un punt de vista més o menys racional. De tota manera soc més aviat partidària de deixar les coses com estan, al menys de moment. Encara que no volguem hem de suportar propaganda i informació i opinió sobre aquest senyor que sembla que mana més del que jo pensava.

BEST SELLERS DEL PASSAT REMOT

 

Morris Langlo West (1916-1999) va ser un novel·lista i guionista australià. Crec que els seus llibres més coneguts, a casa nostra, han estat sobre tot ‘L’advocat del diable’ (1959) i ‘Les sandàlies del pescador’ (1963). El primer em va venir al cap quan, aquests dies, parlaven de la declaració de ‘venerable’ a Gaudí i de la seva suposada futura beatificació. Sobre el segon hi he pensat  amb tot això del Sant Pare i, també, a causa de la realitat actual del Dia del Llibre, tan massificat. 

Avui hi ha molts llibres sobre tot tipus de temàtica, també sobre temàtica vaticanista, però fa anys en sortien menys i alguns d’èxit els llegia tothom, sovint gràcies a intercanvis i manlleus o a edicions econòmiques, d'aquestes que es desmanegaven amb facilitat.

‘Les sandàlies del pescador’ va ser un d’aquests llibres coneguts i comentats per gairebé tothom, per poc que llegís. Més endavant se’n va fer una remarcable pel·lícula, amb Anthony Quinn de protagonista, que va tenir molt d’èxit. Més endavant l’escriptor en va fer una mena de continuació, ‘Els bufons de Déu’ però ja no va ser un llibre tan llegit. Tot va a tongades, modes i tendències.

West va publicar en moltes llengües i va vendre moltíssim. Quan ja era conegut venia més d’un miler de còpies de cada llibre. Els seus llibres s’interessaven per la política internacional i la relació de l’església catòlica amb aquesta política. Va tenir una infantesa difícil, va estar uns anys en un seminari però després se’n va sortir, es va casar i es va allistar, l’any 1941, a la Força Aèria Australiana. 

Va deixar Austràlia el 1955 i va viure a diferents països per retornar al seu l’any 1980. Va ser corresponsal del Daily Mail al Vaticà. Un dels temes recurrents de l’escriptor és sobre si la violència pot ser moralment defensable, fins i tot en casos d’agressió. Hi ha dilemes que sovint no tenen una solució clara. Malgrat els seus èxits i premis no va aconseguir l’acceptació de la crítica literària australiana. Un fet força habitual en el cas dels escriptors que tenen molt d’èxit popular, per cert.

Separat de la seva primera dona, amb qui havia tingut dos fills, no va poder aconseguir l’anul·lació per casar-se amb la segona i va tenir problemes durant molt de temps amb membres de l’església catòlica, tot i que es considerava un catòlic compromès. Va morir als 83 anys, el 1999, a Nova Gal·les del Sud.

‘Les sandàlies del pescador’ es va estrenar en cinema el 1968, dirigida per Michael Anderson i protagonitzada per Anthony Quinn qui, amb aquest i d’altres títols, es va convertir en un actor imprescindible de l’època. Basada en el famós llibre de West explica com un bisbe ucranià, condemnat a treballs forçats en una presó soviètica és alliberat i enviat al Vaticà com assessor. L’anomenen cardenal i quan mor el Sant Pare, de forma sobtada, per una sèrie de circumstàncies atzaroses, es triat com a Papa. El nou pontífex dona de seguida mostres de modernitat. 

La situació mundial es troba a prop d’una guerra nuclear. Xina és víctima d’un embargament per part dels Estats Units cosa que provoca la fam al país. El nou Papa viatja a la Unió Soviètica i intenta imposar la seva autoritat espiritual en favor de la pau. El dia de la seva coronació es treu la tiara i anuncia la renúncia als bens materials de l’església catòlica, per tal de pal·liar la fam del poble xinès, decisió molt ben acceptada per tothom.

Fa amistat amb un teòleg i home de ciencia, d’idees heterodoxes que en alguns casos s’oposen als dogmes catòlics. Malgrat la seva amistat autoritza la censura a les obres del seu amic per part de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. El teòleg avançat mor poc després d’aquests fets, inspirats en personatges com Teilhard de Chardin.

La pel·licula va comptar amb un repartiment de categoría, a més a més de Quinn hi trobem John Gielgud, Vittorio de Sica, Leo McKern, Oskar Werner… Ja podeu suposar que la presencia de dones significatives és minoritaria. La música va ser composada per Alex North i va guanyar un globus d’or.

Amb els anys vam tenir un sant pare que també provenia 'de l'Est' però va ser forá diferent al de la pel·lícula, crec. Això de repartir els bens del Vaticà per tal de pal·liar les misèries encara no s'ha esdevingut, que jo sàpiga.  La pel·lícula s'ha vist alguna vegada per la tele, el llibre no crec que es llegeixi gaire,  actualment.

DIVAGACIONS PERSONALS SOBRE LA MORT DEL SANT PARE

 

Ha mort el Sant Pare, ha resistit i assistit a actes diversos en aquest temps, en el qual ja no estava gens be de salut. En general, sembla que 'queia simpàtic' però penso que, si va fer algunes reformes, aquestes van ser tímides i parcials. Potser no podia fer res més, el mon del Vaticà és encara una mena de diplodocus amb poder resistent, em sembla una mena d'anacronisme, veure homes amb faldilles i tota la parafernàlia que envolta el tema.

Malgrat tot, admeto que soc de tradició catòlica i això pesa. No me'n puc escapar, com no em puc escapar del fet de pertànyer a Catalunya, i també a Espanya. Encara que defugim les nostres influències i les refusem, van amb nosaltres, revifen, i voldríem que evolucionessin al nostre gust.

Hi ha creients que et diuen que una cosa és l'església real i, l'altre, el poder que escampa el  Vaticà. Avui tot ha canviat molt, és clar, cada vegada té menys pes la religió, a la nostra societat més propera, però el fet és que les festes, per exemple, van lligades a la tradició religiosa. I, certament, hi ha sectors de l'església absolutament exemplars i coses que si no fessin els sectors lligats a l'església no faria ningú, i encara gràcies.

Quan jo era petita tot semblava etern, com ara aquell Papa que després hem sabut que, si no  era nazi, poc li faltava. Va venir Joan XXIII i tot es va renovar però aquella renovació va quedar a mitges, amb alts i baixos. Una de les coses més greus, encara, és el paper de la dona en el context del poder eclesial. L'església ha estat ben poc feminista i encara ho és. Durant molt de temps els va agafar la dèria de la puresa i del rebuig del tema sexual, la no acceptació del divorci, de l'homosexualitat... en tot han anat 'matisant' però això de la dona segueix si fa no fa. 

Els radicalismes polítics acaben per imitar el poder eclesial en molts aspectes, com amb allò de la mòmia de Lenin, per posar un exemple inquietant. Perseguir la religió pot fer molt de mal, i, de fet, molta gent creient es va fer franquista a causa de la repressió excessiva i cruel, en contra de la gent amb creences religioses. A tot arreu hi ha gent bona, fa uns dies parlava de Cambodja on, sembla, no volen que es titllin de comunistes tots els partidaris de Pol Pot ja que de comunistes n'hi havia de 'bons'. De vegades val més deixar-ho com està, així pensava el gran Rusiñol, i deixar que les coses canviïn a ritme lent i sense massa soroll. Les revolucions s'acostumen a menjar els seus fills, al menys, les violentes.

Ara tornarem a tot allò de la fumata blanca i la resta i pot ser que, en el context del mon actual, ens ensopeguem amb un Sant Pare més conservador i carca en lloc de l'esperat renovador que obri el camí adient per tal de què en un futur en lloc del Papa tinguem la Mama.  Jo ja no ho veuré, ep. Descansi en pau, ha mort el Papa Francesc i el futur és imprevisible, un misteri. De moment les teles tindran teca per variar de tema, durant uns dies.

De tota manera, ara em ve al cap una tonada que cantava la Capmany sobre el fet de ser dona i defugir segons quines feines: 'jo no vull ser Capità General'...

MÉS EVOCACIONS A L'ENTORN DE PASSIONS, DEVOCIONS, LITERATURA I CINEMA

De vegades la casualitat fa que convergeixin en la nostra vida coses diferents, en un moment puntual. Aquests dies he estat llegint alguns llibres de Natalia Ginzburg que em va passar la meva amiga escriptora, Montserrat Galícia qui, a més d'experta en ciència ficció ho és també en literatura italiana. Confesso que no havia llegit res d'aquesta autora, al menys que jo recordi, car la memòria és estranya, traïdora i selectiva. No vull opinar sobre l'escriptora encara, fins no haver llegit més coses d'ella, però si bé no m'ha entusiasmat no puc deixar d'admetre que té un estil absolutament personal i trasbalsador.

Ahir mateix, en escriure sobre Passions em va venir al cap aquella inoblidable versió de Pasolini sobre L'Evangeli segons Sant Mateu. En aquella pel·lícula hi sortia Ginzburg. Ahir per la tarda vaig anar a Vilalba dels Arcs on, des de mitjans dels noranta, representen una Passió original i tradicional a la vegada que ha agafat una esplèndida volada en aquests darrers anys. Fa uns dies, pel canal comarcal, vaig escoltar una entrevista a l'entorn del muntatge de Vilalba i el xicot que ha fet aquest any el paper de Jesús em va evocar l'Irazoqui de Pasolini, sense que s'hi assemblés especialment, potser a causa de la seva joventut, el seu aspecte mediterrani i el seu entusiasme. 

No sóc una incondicional de l'obra de Pasolini, admeto el poder transgressor i inquietant del seu cinema i la personalitat del turmentat director ha esdevingut tràgica, encara més a causa de la seva violenta mort, mai aclarida del tot, que potser té una sòrdida i Hi ha pel·lícules seves molt incòmodes i a les quals no acabo de trobar el sentit, la veritat. En la meva primera joventut va ser un director habitual en els cinemes d'art i assaig, que tantes alegries ens van donar. He de dir que l'exposició sobre Roma i el director, que es va fer al CCCB em va decebre una mica, en comparació amb d'altres semblants que s'han fet a l'entorn de creadors i ciutats.

Per la xarxa es poden trobar molts comentaris, estudis i entrevistes sobre aquella versió cinematogràfica, tan allunyada dels convencionalismes sobre el tema. També fa uns dies, com vaig explicar, vaig tornar a veure El Judas, pel·lícula la qual, amb tots els seus encotillaments lligats a l'època i a la moral hispànica indefugible, té molts elements de neorealisme, el poble, actors no professionals i una mena d'aura de cinema verité que encara es percep en el conjunt. 

És del millor que va fer Iquino, director que va tenir els seus coneguts estudis a prop de casa meva, per davant dels quals passaven de petites a veure si aconseguíem filustrar algun famós. Durant els anys cinquanta Iquino va entomar un cinema més ambiciós però després va apostar pel cinema comercial i popular ja que amb l'altre potser, parafrasejant Sagarra, s'hi feia més savi que ric. Els mateixos títols de les seves pel·lícules ja ens donen una idea d'aquella evolució professional.

L'Evangeli de Pasolini avui té valors afegits, la gent coneguda però no popular que hi surt, un munt d'anècdotes sobre el rodatge i la figura del seu protagonista, un jove basc que es trobava a Itàlia per motius polítics, un d'aquells nois de casa bona que volien fer la revolució, Enrique Irazoqui, avui veí de Cadaqués. Irazoqui és en l'actualitat un senyor madur, intel·ligent i amable, expert, entre d'altres coses en els escacs, el qual en moltes ocasions ha explicat les circumstàncies i els detalls d'aquell rodatge. 

El seu aspecte juvenil d'aleshores, dinou anys, molt més jove que el del Jesús real o mític, encara impressiona. Irazoqui va establir  relacions d'amistat amb un munt notable de personatges del món cultural, com ara Elsa Morante, però no va continuar de forma professional en el món del cinema. Era d'ideologia marxista i va tenir els seus dubtes en haver d'interpretar un personatge tan manipulat per la posteritat però, en general, es considera que la versió de Passolini conté molt de marxisme en la seva lectura del text evangèlic.

Irazoqui explica que, per exemple, el leprós que havia de besar i abraçar ho era de veritat, i com va aconseguir Passolini que la seva pròpia mare expressés dolor, en recordar-li un seu altre fill, un germà del director, que va morir a la guerra, molt jove. Hi ha anècdotes fins i tot divertides com ara el muntatge maldestre amb el qual van aconseguir que Jesús caminés per damunt de l'aigua o la mala  estona que va passar Irazoqui mentre el crucificaven. La pel·lícula es va rodar a diferents poblacions de la Itàlia profunda, Irazoqui explica també com en algunes d'elles han canviat molt poques coses des d'aleshores.

La pel·lícula va generar polèmica però és absolutament respectuosa amb el contingut, molts d'aquells sectors progressistes del catolicisme d'aleshores la recomanaven. Avui fins i tot l'església més vaticana, rància i oficial la lloa, no va ser ben bé així en aquell 1964, aleshores li van recriminar la manca d'esperit catòlic i coses així, malgrat que fins i tot aquells sectors immobilistes semblaven voler-se posar les piles de la renovació.

INNOCÈNCIA, RELIGIÓ, GUERRA I PAUS FRÀGILS

La fe son vint-i-quatre hores de lluita i un minut d'esperança (George Bernanos)

La frase amb la qual encapçalo l'entrada la pronuncia una monja de ficció, la germana Maria, a la pel·lícula Les innocents, dirigida per Anne Fontaine. L'esperança pot ser terrenal, tot i que la recordem més aviat com una de les tres virtuts teologals canòniques, acompanyades, fe i esperança, de la caritat entesa com amor a la gent. A la pel·lícula estan molt presents totes tres virtuts, tant des d'un punt de vista religiós com humà i prou. La pel·lícula s'ha presentat en algun país amb el títol Agnus Dei, que em sembla molt més encertat.

Tenia una certa prevenció a l'hora d'anar a veure aquesta història sobre monges violades, redempcions, les dones com a víctimes de totes les guerres i fins i tot de moltes paus fràgils, Polònia, els russos, els nazis. Fa un parell d'anys vam poder veure Ida.  Aquí hi retrobem algunes de les seves actrius i d'altres aspectes a l'entorn de les tragèdies de Polònia, un país castigat per totes bandes, trossejat en moltes ocasions per part de les potències en joc, però tampoc, segons com es miri, no pas innocent del tot pel que fa al tracte donat als seus jueus, per exemple. 

La pel·lícula tenia per a mi l'al·licient d'estar dirigida per una dona, Anne Fontaine, i d'estar basada en un cas real, tot i que aquesta etiqueta inspiradora pot resultar un llastre, considerant com se n'abusa en els telefilms de poca volada. El cas real va ser un de tants com en devia viure l'admirable Madeleine Paulac, la breu i poc coneguda entre nosaltres vida de la qual ja podria ser objecte d'una sèrie llarga, intensa i seriosa. En aquest cas les dones en van sortir amb vida però el nombre de violacions rematades amb assassinats, de monges poloneses, va ser important i significatiu.

L'altre dia remarcava la interpretació de Paula Beer a Frantz i aquí ens trobem amb una altra actriu emergent extraordinària, Lou de Laâge,  i amb un planter de grans actrius poloneses poc conegudes per nosaltres, entre les quals destaca Agata Buzek, secundada per secundàries com Agata Kulesza, que ja vam veure a IDA. Els intercanvis de mirades entre les dones del convent i la doctora són del bo i millor de la pel·lícula.

La violació de dones és un fet recurrent en totes les guerres però ni tan sols cal que hi hagi guerres ja que en molts països, de diferent signe polític és encara una plaga i una xacra. A tots els països que han tingut guerres, recents o no tant, trobem històries semblants, violacions en massa, humiliacions de les dones. I avui la cosa continua en molts indrets. La protagonista està a punt d'esdevenir una víctima més d'aquesta pràctica masculina que ara i aquí ens pot semblar inexplicable i injustificable, en una petita trampa narrativa destinada a fer-nos veure com empatitza encara més amb la situació de la comunitat.

L'home embrutit a causa de l'entorn i de l'absurda filosofia bèl·lica és també una víctima tot i que no sembla que el tema es vulgui analitzar a fons del tot pel que fa al masclisme ancestral i poques vegades es va més enllà de la condemna dels fets. En el llibre d'Svetlana Alexievitch sobre testimonis de dones en la guerra es passa molt de puntetes sobre aquest tema i la majoria de testimonis no en fan menció o en fan de passada i més aviat incideixen en el respecte que els tenien els companys, és clar que els companys, allà, no són l'enemic. 

Però hi ha alguna confessió terrible, un home que va ser soldat admet en el llibre que va violar fins i tot criatures i es pregunta com ho va poder fer, si a casa seva l'havien educat com calia, en el respecte a la dona i en la bondat. També Lorenzo Silva, en un dels seus llibres sobre les oblidades guerres del Magreb, incideix en el tema de l'home que fa allò que no va pensar mai que seria capaç de fer, violacions incloses. Cal pensar que les dones amb fills il·legítims o amb la virginitat perduda, ni que sigui de forma brutal i forçada, han patit molta marginació durant anys i panys i no era fàcil explicar tot allò després, a banda de què també els botxins, un cop recuperada una certa normalitat, s'avergonyeixen en molts casos de tot plegat, i no tan sols de les violacions.

En ocasions s'entra en comparacions sobre si uns violaven més que no pas els altres, una mena d'absurdes enquestes quan, de fet, això s'ha donat a tot arreu quan l'ocasió ha afavorit la impunitat i la salvatjada. No és un tema que es comenti en excés però hi ha estudis que mostren com, malgrat el gran nivell de violència durant la nostra guerra civil, les violacions de dones, tot i que n'hi va haver a les dues bandes, no van ser percentualment tan nombroses com en d'altres indrets. És clar que això no justifica res però cal també saber-ho, ja que sovint els hispànics semblem els més dolents de tots i l'autoestima nacional sol estar sempre a la baixa.

Amb Polònia, com amb Irlanda, hi hem establert en ocasions comparacions, a causa del catolicisme aclaparador que amara unes societats complexes, castigades per la història de moltes maneres. En aquesta història ens trobem amb unes monges innocents, però també ignorants i no pas per culpa seva, que han passat de l'aïllament del convent i de la seva pau relativa a la tragèdia motivada per les diferents invasions sofertes. 

Si no sabéssim que les coses van ser així i encara pitjor, la figura heroica de la doctora ens podria semblar exagerada. La pel·lícula compta amb una fotografia poètica i evocadora, amb la fredor de la neu embolcallant el paisatge. Hi ha qui l'ha trobat repetitiva i teatral, no és el meu cas. I és que per la història hi suren molts temes, la presa de consciència, la religió que limita perspectives, l'angoixa de les guerres però també de les postguerres incertes, els prejudicis de tota mena, els ressentiments inevitables. No s'al·ludeix, i és estrany, al fet que també es van practicar avortaments, aquí sembla que totes les criatures arribin a bon port malgrat que després esdevinguin víctimes encara més innocents dels fets que s'expliquen.

La figura del metge jueu, ben interpretat per Vicente Macaigne,  i que si fos més ben plantat potser podria passar per home florero pelut inserit en una pel·lícula de dones, pot semblar oportunista i convencional, però resulta necessària per evidenciar que a Polònia, com a França, no van ser sempre els nazis els qui van contribuir a l'extermini dels jueus amb els quals es convivia, aparentment sense problemes. Per desgràcia l'antisemitisme ha estat una xacra europea de llarga durada i encara cueja. En molts pobles i poblets es va contribuir de forma espontània a l'extermini i la deportació, cosa que resulta ben explícita a Ida. 

La doctora coratjosa i comunista es pregunta com serà el futur de l'església polonesa, amb aquell final de la guerra que ja anuncia tensions i problemes posteriors, avui en tenim una idea aproximada. La història planteja la necessitat de tirar endavant i viure, sigui com sigui, assumint el propi destí i amb una certa esperança, tan fràgil com la vida mateixa i com qualsevol situació política, ja que la seguretat absoluta i la manca de risc són ben bé un miratge. La narració es mou entre silencis i fred, la poca música que podem escoltar és la dels cants de les monges i els interiors d'aquest convent destartalat i gèlid es reconverteixen, de tant en tant, en una mena de llar alternativa i càlida. El convent pot esdevenir trampa i refugi a la vegada.

Sovint es fan broma absurdes amb el tema de les monges i la religió. Es posen totes les monges al mateix sac, jo n'he conegut de moltes menes, com de mestresses de casa, vaja. La majoria de gent de la meva generació va anar a escoles religioses ja que l'oferta pública era poca i galdosa. El mateix, pel que fa als capellans. I en aquell context hi podíem trobar una gran diversitat, com a tot arreu. El pes de la religió i la seva moral sexual ens aclaparava però, per sort, les coses van canviar i avui, a casa nostra, poca gent sent tanta vocació religiosa com per entrar en un convent o per fer del servei a Déu una professió vitalícia. 

Les coses s'han de situar en el seu moment i les seves circumstàncies, vaig conèixer monges que havien entrat al convent essent gairebé unes criatures i que n'havien passat de tots colors durant la guerra, però també vaig conèixer dones que s'havien casat a edats impensables avui i havien aguantat tota mena d'humiliacions per part del marit, encara que aquest fos, en teoria, d'idees avançades i d'esquerra. La llibertat per a decidir i pensar és un assoliment relativament recent i, per a la dona, encara era menys habitual , fa anys, poder decidir res. 

Las innocents és una pel·lícula que, malgrat el seu tema, duríssim, no carrega les tintes en res. Les barbaritats se'ns expliquen, no cal que les veiem. Els infanticidis ens neguitegen però acabem per comprendre el trasbals que amara l'ànima d'aquesta mare superiora turmentada, malalta i incapaç de trobar explicació a allò que no en té. I fins i tot, i és d'agrair avui, conclou amb un raig d'esperança vers el futur, encara que no vulgui caure en el parany amable de consolidar la relació amorosa.

I és que avui els finals massa feliços, més enllà de les comèdies insubstancials, semblen una vulgaritat i tothom els defuig. Llàstima. A mi m'agraden, encara que siguin mentida. I no sempre ho són, per sort, tot i que la felicitat és un bé temporal i estantís. A l'atzar hem d'agrair, a més a més d'allò marçalià de ser tres voltes rebels, haver viscut ara i aquí, car ens podia haver anat molt pitjor, a nivell històric i geogràfic. 

CULTURA RELIGIOSA MULTICULTURAL

Durant uns anys semblava ben bé que les processons de Setmana Santa catalanes es trobessin en vies de desaparició. Fins i tot en el poblet on sóc aquests dies i on vinc des de fa poc més de deu anys la processó del divendres sant ha augmentat en participació i volada de forma substancial. Quan jo era joveneta a la Torrassa en feien una de molt sonada, d'estil hispànic, organitzada per la immigració i en aquells anys de la transició va desaparèixer, llàstima, ja que havia esdevingut tradicional i molt visitada. Però he de dir que sobre les seves característiques es feia molta broma aleshores, era l'època en la qual es parlava sense manies de coses tan inoportunes i desagradables com xarnegada. Un company de feina, d'origen murcià, hi anava sempre, vestit de soldat romà i havia d'aguantar moltes bestieses per part dels descreguts del despatx, la veritat.

A d'altres indrets espanyols les coses sempre han estat més conservadores, sense alts i baixos. De petita sentia tot sovint comentar les diferències entre les processons sorolloses del sud i les serioses i silencioses, com ara la de Valladolid. A Barcelona en feien una un xic tronada, la de la Buena Muerte, de vegades l'anàvem a veure i feia una mica de por, en aquell temps hi havia penitents d'aquells que desfilaven descalços o amb cadenes als turmells, coses així. No va ser mai una gran processó. 

Aquests dies miro la televisió, fins i tot la comarcal, i veig com revifen els cucurutxos, els natzarens, els armats i els esquelets, amb una gran participació de jovenalla. Tot és un signe dels temps, un intent de fer perviure tradicions suposadament ancestrals i que sovint no són pas tan antigues. Ens agrada que es faci allò que hem fet i que vam veure fer a pares i avis. Un iaio emocionat, de no sé quina ciutat catalana, manifestava la seva il·lusió en veure que el nét, disfressat, d'uns vuit o nou anys, ja participava de la gatzara religiosa. Avui mateix en Francesc Puigcarbó comenta l'estranya participació de legionaris en una processó catalana. Els qui creuen que aquí tots pensem de la mateixa manera van molt errats.

La dèria per desfilar disfressats és ben antiga. Sembla que no ens deslliurarem mai de cavalcades i processons de tota mena, religioses o laiques. El món comunista també va organitzar les seves processons polítiques i fins i tot es fan desfilades de futbolistes, per exemple, quan aquests guanyen alguna cosa. Quan perden potser hi hauria qui els voldria fer anar de penitents, amb una pilota de ferro carregada a l'espatlla i flagel·lant-se amb uns espolsadors. 

Després de l'empatx de catolicisme nacional que vam patir tot semblava canviar, la religió, deien fins i tot els capellans -tot i que molts d'aquells van marxar de l'empresa quan la cosa va resultar més senzilla- que el sentiment religió s'havia de portar  a dins, en la intimitat. Casaments, bateigs i comunions es van començar a fer de forma austera i poc sorollosa. La veritat, per haver de retornar a la situació actual valia més haver-ho deixat tot com estava, llatí inclòs. A l'església del poble hi he vist, imprès en un cartell on es feia referència als actes d'aquests dies, el terme Via Creu per Via Crucis, una mostra més de la deriva en la qual ens movem. Via Crucis és llatí i en tot cas, si es tradueix, hauria de ser Camí de la Creu, car això vol dir l'expressió amb la qual es fa referència a la pràctica devocional catòlica tradicional. 

Via Crucis és una expressió que ha passat al llenguatge popular quan algú pateix desgràcies diverses, està passant un viacrucis, pobret. La veritat és que això de la Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist sempre m'ha fet una certa angúnia. La resurrecció és tota una altra cosa però, pel meu gust, molt menys celebrada que aquesta mena de cant a la mort i exaltació de la tortura. Un professor molt bo que vaig tenir a la UOC, d'història d'Egipte, ens va passar uns apunts sobre pràctiques religioses d'aquella gent llunyana amb un ritual que feia pensar força en aquesta passió nostrada, avui sembla que moltes creences beuen en les fonts egípcies i segur que els egipcis ja ho van copiar de ves a saber qui. 

Quan jo estudiava, un xicot de la meva edat que treballava en una escola -aleshores treballava molta gent en l'ensenyament, sense cap mena de títol- es vantava de fer plorar els infants explicant-los amb pèls i senyals tot el que va passar Jesús en mans dels seus botxins. En tot cas, en el fons queda la simbologia, la mort de la natura i la seva revifalla. La resta és qüestió de fe i jo en tinc molt poca. Però admeto que el tema de la tradició em produeix una gran curiositat i respecto molt el tarannà de cadascú en aquestes coses i en moltes altres, si no m'obliguen a creure en allò que creuen o en participar en coses multitudinàries, siguin processons o manifestacions patriòtiques o no m'assenyalen amb el dit si durant la festa nacional jo em quedo a casa meva igual.

Ahir escoltava una entrada televisiva sobre religió a l'escola. No ens n'hem sortit, la veritat. De tota manera a Catalunya la demanda dels pares no arriba al vint-i-cinc per cent mentre que en d'altres indrets peninsulars puja fins al noranta. Els sindicats de l'educació havien estat molt bel·ligerants en el tema fa anys però ara no veig pas que se'n parli tant com en d'altres èpoques. A més a més sempre surt allò de què els nois i noies no tenen cultura religiosa i no poden entendre la pintura, la música... Com que no se sap ben bé què és això de la cultura no ens en sortirem. Jo crec que de cultura religiosa, de petita, en tenia ben poca, més enllà de l'obligatorietat de les pràctiques i de la Història Sagrada light i per a infants que ens amollaven. La cultura religiosa es pot assolir de forma pràctica quan es té interès en el tema, quan es vol entendre l'art o el que queda d'un passat immergit de grat o per força en el catolicisme. Jo, per exemple, d'adolescent en sabia poca cosa dels deus clàssics, presents en tantes manifestacions artístiques i una molt bona professora de l'institut ens va elaborar uns apunts molt interessants i ja en vaig tenir prou per anar fent. Avui mirant una mica internet te'n surts prou bé. O sigui, que l'escola hauria de prescindir del tema, encara més la primària, cosa que tampoc vol dir que s'hagi de celebrar el solstici d'hivern o prohibir cantar nadales quan toca. Que també he patit molts iconoclastes dogmàtics i gairebé em fan més por que els capellans dels anys cinquanta, la veritat.

Admeto la contradicció vital de seguir el curs de l'any en base a la tradició cultural catòlica i no ser una persona allò que es diu religiosa. Tot i que això de la religió també és personal i intransferible, la veritat. Però sembla que necessitem participar en actes col·lectius per reforçar determinats aspectes de la nostra intimitat. Una amiga em deia fa un temps que quan érem jovenetes i anàvem, per exemple, a un viacrucis del barri, amb torxes i tot cantant allò de per vostre Passió sagrada ella ho sentia. Les manifestacions col·lectives, acompanyades de música i, encara més, d'elements com la foscor, les olors, fins i tot els silencis, tenen aquest component emotiu que també es pot trobar en una manifestació esportiva o en un agermanament catalanista, però això té poc a veure amb la realitat vital i les seves conseqüències efectives.

Ahir, per a fer ambient i evocar mites religiosos, em vaig quedar una estona a contemplar una pel·lícula bíblica de la meva infantesa, Sansón y Dalila. No m'agradava Víctor Mature ni de joveneta i aquí resulta més sonso que mai, però la peli va tenir molt d'èxit i va rebre molts premis i em sembla recordar que fins i tot al Coliseum regalaven entrades si endevinaves quantes llumetes hi havia a la façana, aquelles llumetes que s'encenien i s'apagaven les quals, en aquell moment històric ombrívol, eren màgiques. De la pel·lícula tan sols en recordava, i malament, el final, quan el noi aconsegueix derribar el temple dels filisteus. I una mica també recordava la traïdora i penedida Dalila, Hedy Lamarr, lluint unes disfresses impossibles, gairebé sempre amb un tall a la cama per mostrar cuixa.

Lamarr va ser una dona molt intel·ligent i complexa, poca broma. Mature, tot i ser bescantat a causa de la seva poca grapa actoral, va tenir els seus èxits. Tots dos van morir grans, sense fer soroll, una mica oblidats. Aquelles pel·lícules tan irreals també van contribuir a la nostra cultura religiosa, per cert. No recordava que hi sortia Angela Lansbury, feliçment encara viva i en actiu, llàstima que la matin aviat cosa que contribueix al fet que el pobre Samsó caigui en les grapes de la ressentida Dalila. En aquelles pel·lícules les dones bones sempre eren rosses i les dolentes, morenetes i amb ulls verds. La veritable història del Samsó bíblic encara és més surrealista que la del cinema. Abans passaven coses molt estranyes però en el present encara en passen més.

NO HI HA CAP DIABLE QUE NO TROBI EL SEU SANT MIQUEL

Avui és Sant Miquel, arcàngel principal de devoció popular molt arrelada a casa nostra. El nom de Miquel, que era el del meu avi i és el del meu nebot, ha estat un nom molt popular i jo diria que fins i tot ha revifat. Sant Miquel,amb la seva armadura, el seu casc platejat i la seva espasa, sortia fins i tot en algunes versions dels Pastorets. La història de Miquel i la del seu antagonista, Llucifer, estan farcides de llegenda i populisme. Avui la celebració dels sants va de baixa però en els casos de sants molt coneguts o de Mare de Déus molt celebrades les persones no defugen fer festa, fins i tot en el cas que no siguin creients convencionals o ortodoxos.

S'ha intentat de moltes maneres erradicar la religiositat, en el nostre cas la religiositat lligada al catolicisme. És aquesta una pretensió absurda, el tema religiós sura per tot arreu, no se'n van sortir ni els revolucionaris francesos ni els soviètics ni els xinesos. Al capdavall s'ha de tornar a establir una certa tolerància. A casa nostra de tant en tant la cosa torna a bullir, que si a l'escola no s'ha de celebrar el Nadal, que si no s'ha de fer la Missa de la Mercè... No entenc que no es vulgui fer cap missa i que s'accepti mantenir el patronatge mercedari barceloní. En aquest tema, o entomem el que hi ha o entrem en un mar de contradiccions i d'incoherències que pot motivar tot un doll d'ironies diverses. La revifalla de la festa de Santa Eulàlia, ara la Laia, és una mostra més de tot plegat. Un nom bonic, una festa reeixida però, algú és capaç d'explicar a les criatures amb ets i uts els detalls, llegendaris, de la vida d'aquesta adolescent amb esperit gairebé suïcida i dels seus tretze martiris sàdis? Ens quedem amb el que ens plau, defugim la resta i ens adaptem al present i a la sensibilitat contemporània, el mateix fem amb els contes populars i la seva violència evident, per exemple.

Sant Miquel de setembre és el patró de molts i molts pobles i en presideix la festa major. Pel setembre ja s'han fet les collites tot i que ara, en alguns indrets, les veremes varien de data. Sant Miquel, com d'altres àngels, té un aspecte vagament andrògin,  ja sabem que el tema del sexe dels àngels no ha estat mai resolt del tot. En canvi el dimoni en molts casos, quan no és una mena de monstre simpàtic, sembla més baronívol. A la façana de l'església de Batea, que podeu veure aquí, n'hi podem trobar una de tantes representacios, Sant Miquel va perdre l'espasa amb els avatars de la història i no li han tornat a posar, així que redueix el dimoni a cops de puny, que sempre resulta menys sagnant. El dimoni, molt lleig, sembla fins i tot indiferent, com en d'altres iconografies, a l'atac violent del príncep dels àngels. 

El meu nom, ja ho he comentat en d'altres ocasions, era molt minoritari fins que fa un parell de dècades es va començar a posar de moda. De petita estava preocupada per la poca rellevància de Santa Júlia, sempre eclipsada per la miraculosa Santa Rita, que se celebra el mateix dia, el 22 de maig. Gairebé no trobava estampes de la meva patrona i fins i tot vaig escriure al programa d'Elena Francis preguntant per la poc coneguda Santa Júlia i la senyora Francis o qui fos em van respondre per correu, molt amablement, donant-me referències diverses. I és que al consultori no tan sols es preguntava sobre aspectes sentimentals sinó sobre tota mena de coses. La meva santa, com tantes altres, té una vida confusa i lligada a fets llegendaris tot i que és una de les patrones de Còrsega. 

Avui molta gent posa noms laics o noms estranys, anglosaxons, orientals, de tota mena. Les dèries familiars tenen molt a veure amb tot plegat i malauradament hem abandonat en gran part els bons costums de posar els noms dels avis, una tradició bonica i respectuosa amb els nostres avantpassats, avui seguida de forma minoritària. Són les persones les qui donen rellevància als noms i no a l'inrevés i els noms també tenen la càrrega inclosa de les persones que el duien i que vam conèixer, què hi farem. Fa poc es va fer en teatre i cinema una obreta d'uns autors francesos sobre el tema, molt divertida però amb un rerefons de crítica social amable, El nom. 

No sé si és a causa del capteniment de Sant Miquel vers el vençut dimoni que tenim una frase feta popular que avui no s'escolta gaire: rebre un miquel, engaltar un miquel, fotre un miquel... El diccionari normatiu ho relaciona amb un mensypreu, un retret, però jo també ho havia escoltat en contextos que feien referència a amollar un bolet, fa anys. La figura del dimoni també està plena de llegenda i imprecisió, Llucifer s'ha identificat en moltes ocasions amb Satanàs. En tot cas expliquen que va ser un àngel rebel i que en la seva caiguda va arrossegar uns quants companys. Això del bé i el mal és un tema recurrent en totes les cultures malgrat que pot prendre matisos diversos. Renunciar a la nostra tradició, lligada al catolicisme cultural gairebé indefugible, és un intent absurd i pueril. Una cosa és l'església catòlica oficial i la seva parafernàlia i l'altra la tradició. En tot cas els humans en moltes ocasions precisem de l'ajuda, real o imaginada, dels sants i dels àngels, per més que la ráo i la lògica ens assegurin que els nostres esforços i rituals són absurds, ancestrals o infantils. Altrament no es farien les cues que es conformen, per exemple, el dia de Santa Rita, davant l'església de Sant Agustí.

A Barcelona l'església més cèntrica de Sant Miquel, que era a la plaça del mateix nom, va ser enderrocada per ampliar l'ajuntament, sense manies. Se'n va conservar una porta que es va dur a la Mercè. D'altres elements resten escampats per museus i indrets diversos. Així passa la glòria del món, fins i tot els sepulcres que els prohoms van procurar que fossin en lloc sagrat acaben ves a saber on. A Barcelona tenim una altra església emblemàtica dedicada a Sant MIquel, la de Sant Miquel del Port, però aneu a saber si algun dia no la volen retirar, amb això de què la van fer en època de Felip V, tal i com van les coses.

Els intents de defugir les sacralitzacions n'han endegat de noves, com ara la patètica aparició de Robespierre emulant l'Ésser Suprem o les estampes amb líders comunistes o la mòmia de Lenin, objecte de culte durant anys i panys. En moltes creences de la gent sobre temes, per exemple, de salut, hi ha un gran component de ritual i litúrgia. Les desfilades diverses han imitat sense manies les processons. Ara bé, tampoc la religió oficial s'ha lliurat de paganisme, d'allò que en deien superstició, i que s'ha vist obligada a abduir o tolerar. Endevins, bruixots, guaridors i la resta han existit i existiran. L'espiritisme va ser un corrent de molt d'èxit fa dècades, els barris populars, com el meu o el de Sants, eren plens de persones dedicades a guarir, evocar els difunts o endevinar el futur. Com en totes les coses, s'hi barrejaven els de bona fe amb els pesseteros sense escrúpols però això també passa en el camp de la medicina oficial o de la religió convencional. Els entesos i experts, que en tots els camps n'hi ha, diuen que els sants humils són una adaptació dels petits déus de l'època pagana. Bé, i què?

Els homes i les dones som molt febles i, com fa la canço, sense receptes de metges l'home neix i creix i mor. De la nostra gran fragilitat en neix la necessitat de creure, ni que sigui sense una profunda fe, sinó amb dubtes i escepticisme, en el que sigui. En tot cas, celebrar el sant, sigui un sant famós, popular o poc conegut, ens dóna un motiu més de festa familiar i personal, fer que un dia, el del nostre sant, sigui una mica diferent de la resta. Que ja és un gran què.

Per cert, darrerament s'està reivindicant i reinventant allò dels miquelets, sobta força que en èpoques suposadament poc militaristes la disfressa de miquelet revifi. La història d'aquest cos, el nom del qual segons expliquen ve del seu creador, Miqueló de Prats, és plena de llums i d'ombres, de moltes ombres, les quals s'acostumen a obviar, per cert. L'èxit popular actual dels trabucaires també em sorprèn. Quin món més estrany aquest...

ELS PROBLEMES EXISTENCIALS D'UN JOVE CAPELLÀ DE POBLE

De tant en tant em compro alguna pel·lícula de culte i em passa una cosa una mica estranya, em sap greu mirar-me-la aviat pel fet que aleshores ja l'hauré vist. Reconec que és un comportament una mica infantil, com allò de guardar la xocolata per a quan ja t'havies acabat el pa, cosa habitual en temps de berenars pretèrits. També em passa amb alguns llibres, això.

L'estiu i les feixugues primeres hores de la tarda resulten adients per al meu cineclub privat, així que m'aniré mirant alguns d'aquests tresors per estrenar i també d'altres que m'han deixat fa temps. Me les poso a l'ordinador, aquestes pelis, sovint amb auriculars, per no destorbar ningú. Ahir li va tocar al Jornal d'un curé de campagne, una pel·lícula que no sé ni si es va arribar a estrenar a Espanya. El que sí recordo és haver llegit la famosa novel·la de Bernanos, en aquells llibrets de la RENO, a l'abast de les nostres modestes butxaques, amb una enquadernació molt precària i un tipus de lletra petit i feixuc.

Bernanos va ser un d'aquells grans escriptors catòlics de l'època, un home contradictori que va viure a Mallorca durant uns anys de la nostra guerra civil en els quals va anar canviant d'opinió, segons el que veia i experimentava. Com tots els apassionats, quan s'entra en el camp ideològic i realista tot trontolla. Va tenir un fill que va ser falangista però també va condemnar el feixisme en d'altres ocasions. A Mallorca va ser amic de gent com Llorenç Villalonga, qui també va caure en pecat, en aquests pecats polítics que ara ens costa admetre i obviar. Els passats no són fàcils d'entomar i és en aquest sentit que ens ensopeguem amb el tema dels monuments i les plaques i les referències diverses a allò que no plau a les idees del nostre present. 

Aquesta és la gran novel·la de Bernanos, de la mateixa manera que la seva gran aportació al teatre van ser els Diàlegs de Carmelites. Costa entendre avui aquelles grans preocupacions filosòfiques i religioses que també podem trobar en tants altres bons autors d'abans, fins i tot en aquells que es consideraven ateus. El protagonista d'aquesta pel·lícula és un jove capellà malalt i turmentat pels dubtes sobre la seva tasca. Uns personatges estranys i solitaris, amb problemes de comunicació, suren per la França profunda i rural, no tan diferent de l'Espanya de l'època com ens podria semblar. Un valor afegit, avui, és l'ambientació, els estris, la pobresa visible, com aquest jersei atrotinat del protagonista. Bresson va ser un gran director, discret i avui poc conegut per la gent jove. No té una filmografia excessiva, utilitzava actors poc coneguts o gent aliena al món del cinema.

El protagonista, immens, no va fer una gran carrera en el cinema, tot i que hi va continuar treballant, com d'altres actors i actrius de la pel·lícula. M'ha sobtat saber que una de les noies que hi surten, la bonica i inquietant Nicole Ladmiral, es va llençar al metro als vint-i-vuit anys. Per lluny que ens trobem avui d'aquell món i per més rares que ens semblin, vistes en perspectiva, aquelles crisis sacerdotals, la pel·lícula trasbalsa i emociona. 

En francès, a wikipédia, he trobat una interessant llista de capellans de ficció, cercant informació sobre aquest mossèn rural que m'ha evocat el dels Sots Feréstecs. És clar que hi predominen els gavatxos. No sé pas si en castellà o català existeix una llista semblant però estaria molt bé. Tot i que avui hi hagi poca gent dedicada a la religió de forma professional i vocacional durant anys va ser aquesta una sortida habitual en moltes famílies nombroses i rurals. No entendre el pes d'aquest fet en determinats indrets de Catalunya fa que no s'entenguin molts aspectes de la guerra civil, com ara la inclinació vers el bàndol franquista de molta gent catalana i modesta, de forma directa, indirecta o resignada.

El DVD es ven en una edició gairebé de luxe, acompanyada d'un llibret molt interessant. Imprescindible per a cinèfils irredempts, per a devots del cinema francès i per a gent encuriosida que vulgui conèixer les preocupacions religioses i vitals del passat recent. 

INFALIBILITAT DOGMÀTICA

Vaig llegir fa anys que quan es va proclamar el dogma de la infalibilitat papal alguns intel·lectuals es van separar de l'església catòlica, decisió que en aquell avui llunyà 1870, no era fàcil de prendre.  

S'ha criticat força el fet d'haver de creure per fe però el cert és que, molt més enllà de les religions, creiem moltes coses per fe, sense comprovar-les ni poder-les comprovar, coses que sovint pertanyen al camp científic, fins i tot.

La fe es té en les idees, en determinades persones, en diaris, àdhuc en partits polítics. Un cert grau de fe en alguna cosa potser és imprescindible però aquesta fe sempre hauria d'anar acompanyada d'un sentit crític disposat a revisar les nostres incondicionalitats.

Un acudit publicat al Café de Ocata i un comentari a la mateixa entrada que m'ha portat a un escrit periodístic incideixen en la fe actual, infantil i juvenil, però també adulta, sobre tot allò que es troba a internet.

Aquesta fe, però, no és tan diferent d'aquella que produeixen els llibres. Ah, els llibres. He trobat moltes errades i mentides a enciclopèdies com la de la GEC però no fa gaire algú em va dir que encara es refiava més d'aquesta enciclopèdia que no pas de wikipedia! Suposava que els garbells que passaven les enciclopèdies de paper eren molt més sòlids, cosa que avui sabem que no era així ni de bon tros.

El llibre s'ha considerat i es considera un valor absolut. Hi ha frases molt brillants sobre llibres i lectura, ahir mateix en llegia unes quantes pel facebook. En el fons, com fem tantes vegades, es confon l'objecte, el mitjà, amb el contingut. Hi ha llibres absolutaments prescindibles i llegir no fa lliure ni res d'això. A través de l'alfabetització també s'ha adoctrinat. I molt. De fet, l'alfabetització de les masses ha tingut molt sovint una intenció molt més adoctrinadora que no pas alliberadora tot i que, evidentment, comptar a nivell general amb eines avui imprescindibles, com el llegir i escriure, és tota una fita.

Això de l'adoctrinament lletrat impartit pels capellans -a doctrina- ho vaig escoltar i debatre fa anys en una xerrada d'aquelles amb marxisme al rerefons. Malauradament, molts dels qui criticaven l'adoctrinament alfabetitzat catòlic acabaven fent el mateix. Els textos que s'utilitzaven en algunes escoles d'adults durant els setanta eren també força dogmàtics. Un company de feina, en època transicional, va deixar una d'aquelles cel·lules famoses i el partit pel fet que no feien res més que llegir passatges del llibre vermell del senyor Mao com si es tractés de fer màgia conscienciadora.

Pel que fa al tema religiós, recordo fa anys unes xerrades molt interessants d'un antropòleg català, en les quals incidia en com un mateix tema és creïble o no segons en quin context s'explica i, en concret, parlava de Pinotxo a dins de la balena en comparació amb Jonàs. Avui Jonàs ens sembla tan de conte com el mateix ninotet de fusta, la veritat, i l'exemple ja no seria tan ben acollit però durant anys i panys les  històries bíbliques no van ser qüestionades.

En l'actualitat molts saberuts ens avisen dels errors de la xarxa i, com que hi ha una tendència perillosa a tractar la gent gran com a criatures, els experts ens diuen que anem al tanto. De vegades, els qui ho diuen i escriuen tenen cert ressentiment perquè precisament són ells mateixos els qui s'han deixat enredar, com un periodista que escoltava fa poc per la ràdio.

Aquest senyor, després de fer una prèdica sobre el tema, en el marc d'una tertúlia, va admetre que ell mateix havia escrit un article a l'entorn d'una fotografia que havia resultat trucada, en concret la d'un basar xinès on veien pancartes per a indignats, una imatge que va resultar, com tantes, ser un muntatge. Se sentia estafat però ell, per feina, havia de ser molt més curós amb les fons que no pas la resta dels mortals, em sembla.

Avui no podem creure ni tan sols el que veiem, les imatges es poden manipular de forma molt artística i reeixida, sempre ha estat així però avui la tècnica ha millorat. No et pots refiar d'internet però tampoc no et pots refiar dels llibres. I molt menys, dels experts. Un munt de coses suposadament científiques o mèdiques   han resultat falses o mitges veritats, amb el temps. 

S'han criticat molt els disbarats que els confessors amollaven sobre temes sexuals, com ara la masturbació. Però molts dels llibres en els quals s'avisava dels perills de l'onanisme i les seves greus seqüele·les, com ara la ceguesa, eren escrits per metges i no sempre per metges creients.

Una bona amiga es va empipar quan va constatar que les dades històriques d'una novel·la de gènere que li havia agradat molt eren falses o retocades. A les novel·les se'ls ha de demanar que siguin novel·les i poca cosa més, encara que ens la situïn en l'Imperi Romà o l'Anglaterra victoriana. Pel que fa als llibres d'història, als acadèmics, també ens poden enredar i per això s'ha de comptar sempre amb fonts diverses, el més contrastades possible. Malgrat això cal admetre que durant anys i panys aquestes fonts venien del poder i dels poders i que encara avui passa quelcom semblant, ni que aquests poders siguin poders acadèmics o polítics. Un recurs actual, la memòria oral, s'ha mostrat també molt poc fiable. La memòria ens autoenganya de forma molt hàbil, què hi farem.

Fa uns dies llegia un llibre per fer-ne una ressenya, una novel·leta policíaca italiana. Com en tants casos, aquest tipus de literatura té més valor pels ambients que reflecteix que no pas per la història. L'autor és un escriptor jove i brillant amb un gran poder per ironitzar. En un dels fragments al·ludeix a aquest tema, a la tendència a recolzar-nos en axiomes que no volem verificar ja que donem crèdit al telediari, el capellà o el partit i fa referència a un acudit que es veu que es molt conegut a itàlia i que el traductor explica a peu de pàgina, relacionat amb aquestes fes laiques del nostre temps:

Un fill diu al pare, comunista fervent, papa, saps que els cocodrils volen? El pare, empipat, pregunta qui li ha dit aquella bestiesa i abans el fill no respongui es posa a criticar l'escola on ensenyen aquesta mena de coses absurdes i assegura que l'endemà s'anirà a queixar de forma seriosa. Però, pare, ho he llegit a 'L'Unità', diu el fill. Aquest diari és una publicació històrica de l'antic Partit Comunista, avui reconvertit en Partit Demòcrata d'Esquerra, com tants altres. Aleshores el pare replica, a veure, els cocodrils sí que volen, bé, de fet, voleien!!!

De la sacralització del llibre i de la confusió entre objecte i contingut n'han vingut els penjaments sobre el pobre llibre electrònic, tan còmode, al qual se li nega gust, olor i el poder de generar devocions futures. Que agradi un objecte, llibre, gerro o moble de la saleta, és molt natural, agafem carinyo a les coses, a les nostres coses i també n'agafarem a aquests estris moderns quan esdevinguin arqueologia tecnològica i ja no funcionin a tot rendiment. Però els llibres s'han de jutjar, com tantes coses, pel contingut, al capdavall. I aquest pot ser bo o dolent, positiu o negatiu, mereixedor de posteritat o de condemna a l'oblit. 

Internet enganya, és clar. El que hi diu li posem la gent i la gent enganyem o ens enganyem amb una gran facilitat. Els llibres d'història, els articles periodístics, els fa la gent i ningú no és tan objectiu com per dir una veritat que no respongui als propis dogmes, tots en tenim alguns. O és dogma de fe o està comprovat científicament o s'ha fet el document davant de notari. Sempre hi ha algun suport seriós que vol fer inqüestionable el que sigui però els homes i les dones ens hem de moure entre dubtes i fragilitats tot i que la nostra necessitat de seguretats ens porti de forma voluntària o inconscient vers camins que volem creure definitius i que sempre són incerts.  


Creure que som millors pel fet de llegir molt o que la nostra vida serà més rica i plena llegint, considerant la lectura com una mena de valor absolut, és una mostra més de l'urc humà dels mortals i de la necessitat de creure en dogmes. Tot depèn del què, del com, dels objectius, dels resultats, del context. El que dic de la lectura val per a l'esport i per a tota mena d'aficions lloables i enriquidores. Ho dic jo, que llegeixo força -molt, considerant la mitjana nacional- i que, a més, he aconseguit fins i tot que el llegir no em fes perdre l'escriure.