'His Girl Friday', pel·lícula que en castellà va dur el títol de ´Luna Nueva´, és una comèdia de l'any 1940, dirigida per Howard Hawks, i interpretada per Cary Grant i Rosalind Russell. L'he recuperat gràcies a una de les sessions de cinefòrum de l'associacio Tot Història.
Procedeix d'una obra de teatre i aquesta és la segona versió en cinema. La primera la va dirigir Lewis Milestone, l'any 1931. Billy Wilder en va fer una altra versió l'any 1974, potser la més coneguda i valorada, i, més endavant, el 1988, es va situar la història en el mon de la televisió, amb el títol de ´Interferencias'. Les quatre versions tenen la seva gràcia i la seva relació amb l'època en la qual es van estrenar.
Aquesta versió està lligada amb l'ambient dels anys 30, als Estats Units. Va ser una època de depressió econòmica, corrupteles diverses i conductes més aviat mafioses. La pel·lícula te un ritme trepidant, que, en ocasions, arriba a atabalar, i per damunt d'un argument aparentment divertit, hi plana una amoralitat assumida com una diversió gairebé innocent. Avui es critica el periodisme sovint, com si en el passat hagués estat més 'ètic', cosa molt relativa. Suposo que sempre hi ha hagut de tot i més.
En la mateixa època es van produir diferents pel·lícules ambientades a redaccions de diaris i protagonitzades per periodistes. La dona, que en aquesta versió va substituir a un personatge masculí, comença a aparèixer en aquest sector professional i d'altres, en una posició de suposada igualtat. Així es pot jugar amb allò que s'ha dit 'la guerra dels sexes'. Tot i que, des del present, malgrat l'agudesa dels protagonistes i el valor que a la història es dona al personatge interpretat per Rosalind Russell, l'home, sigui com sigui, mana.
Hawks va dedicar-se força a la comèdia romàntica i amb possibles segones 'bodes' pel mig, molts finals assumien que la dona renunciava a la seva carrera i venia l'esperada reconciliació. En aquesta pel·lícula, com que tots dos tenen el mateix ofici, sembla que les diferències no resulten rellevants tot i que no saps si el que més prioritza el xicot és, sobretot, la innegable grapa periodística de la noia.
La pel·lícula sembla humorística, doncs, però, si mirem les coses des d'una òptica actual, potser riure d'aspectes com ara la potenciació, o reinvenció, de la notícia, per tal de vendre diaris i poca cosa més, potser no resulta tan divertida. De fet avui riem de coses molt serioses i sembla de mal gust opinar que hi ha bromes 'de mal gust'. En tot cas diuen que Hawks, un molt bon professional, creia que el cinema havia de divertir, fos com fos. Per sort tot acaba 'una mica bé', el convicte condemnat a mort se n'escapa, tot i que va matar un home gairebé d'una forma tan absurda com, en un altre context molt més dramàtic, ho fa fer l'estranger de Camus. I la parella es reconcilia i la noia prioritza la professió per damunt de l'estabilitat matrimonial. Tot i que acaba per portar ella l'equipatge del seu enamorat...
Potser és millor no entrar en filosofies i contemplar aquesta història sense massa prejudicis ni valoracions. La xerrameca és brillant, es passa una bona estona, i això està molt bé. Es una llàstima que Rosalind Russell no fes més cinema, crec que va ser a una causa d'una mena de retirada parcial, en casar-se. Domina totes les escenes on surt, malgrat que Cary Grant està prou bé i de molt bon veure, i que Ralph Bellamy i la resta de secundaris també son molt bons.
Les quatre versions sobre el tema conformen tota una història del periodisme oportunista i professional, molt interessant i amb moltes coses per debatre en un cinefòrum. Al capdavall, què més es pot demanar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada