FICCIONS ACTUALS: FUMATA BLANCA, FUMATA NEGRA

 

 

Ahir vaig veure a Filmin la pel·lícula ‘Cónclave’. Estic apuntada a aquesta plataforma de forma compartida, amb la meva filla, i ella em va dir que l’havia llogat ja que, de moment, és de pagament. O sigui, que sembla que estic predestinada a immergir-me en el tema cardenalici. Així que, mentre el meu espòs mirava el futbol, jo em vaig empassar aquesta història que ha tingut bones crítiques però també d’altres no tan positives. A mi no em va acabar de fer el pes.

És una ficció de política eclesial, amb una intriga que en alguns comentaris han titllat d’interessant, fins i tot de thriller (avui tot son thrillers) però que a mi em va semblar simplista i plena de ‘trampes’, d’aquestes que sovintegen en el gènere detectivesc. Un punt a favor son els actors, homes la gran majoria, amb una intervenció breu i reeixida d’Isabella Rossellini, un paper que podia haver estat molt més desenvolupat, la veritat.

El pes de la història el porta Ralph Phiennes, és el cardenal encarregat de dirigir el conclau i  es veu obligat, de grat o per força, a intrigar i esbrinar, talment un investigador enmig de lluites de poder, en aquest cas, de l’església. Hi surten molts bons actors, John Lithgow, Staley Tucci... En general queden poc explicats i no acabes d’entrar a fons en les seves intencions, més enllà de què sembla que tots tenen ganes de ser triats per al càrrec. L’ambientació,  austera i repetitiva, està prou bé, crec que s’ha rodat als històrics estudis Cinecittà.

Compta amb una bona banda sonora que, en ocasions, es fa una mica pesadeta, quan intenta fer que augmenti la tensió pujant de volum. Hi ha girs de guio forçats, i el recurs habitual quan hi ha secrets, veure que el protagonista sap coses que nosaltres encara no sabrem fins a les properes escenes. Jo  crec que no acaba de mantenir la tensió, acabes convençuda de què no hi ha un pam de net, tot i que al final tots aquells cardenals ambiciosos reconeixen el valor de la sinceritat d’un personatge ‘diferent’. Un cardenal que prové del tercer mon, nomenat per l’anterior pontífex de forma secreta, i que al final serà l’escollit. Encara ens oferiran, com epíleg, uns detalls sobre aquest personatge molt forçats, una mena de sorpresa final que avui dia ja no ens fa ni fred ni calor, al menys, a mi. 

Hi ha incoherències, coses com ara el mal aprofitament de l’únic personatge femení amb una mica de pes, les monges cuinen i netegen, però aquesta és de les qui manen una mica. Ja ens tenen marginades en el catolicisme de pes, per tal que en una pel·lícula ens acabin de deixar de banda d’aquesta manera. No podia faltar un incident amb rerefons sexual, és clar, però tot queda diluït en el conjunt. Bona fotografia, penombra constant, bon vestuari, molts elements que no sumen com caldria a causa d’un guió una  mica erràtic, no conec el llibre original, ep.

Sé de gent a qui ha agradat molt, no sé si la situació actual, amb la mort del Papa Francesc pot haver tingut un pes en tot plegat. No acabo d’entendre lloances que m’han semblat excessives, per part de crítiques especialitzades. Tot son gustos. Per passar l'estona meditant sobre com és que el poder del catolicisme oficial sembla incombustible hores d'ara. També es fa estrany que no es renovi la vestimenta ni uns protocols que ratllarien el ridícul si no fos que sembla que tenen el seu pes. Com feia una antiga cançó 'No hi ha dones, tot son homes, els hi fa vergonya entrar...'