MONTECRISTO TORNA DE NOU A CERCAR JUSTÍCIA

 

Pel segon canal es pot anar veient, per capítols, una nova versió de 'El comte de Montecristo'. Fins ara crec que n'han emès tres, de capítols. Està dirigida per Bille August i interpretada per Sam Clafin, amb Jeremy Irons en un paper de lluïment, el del abate Faria. Sembla que segueix força la història original tot i que se li ha donat una mena de visió més 'moderna', aquesta modernitat en alguns casos vol dir més realisme i més penombra. De forma gairebé simultània es pot veure a Orange una versió francesa de la mateixa història.   

La novel·la original va ser obra d'Alexandre Dumas i és de l'any 1844. Dumas pare, de fet, tenia muntada una mena de fabriqueta literària i molta gent treballava per a ell. En algun cas els escriptors que hi col·laboraven van mirar d'independitzar-se però no se'n van acabar de sortir. I és que sovint el que importa és la grapa i el poder de promoció. Sigui com sigui El Comte de Monte-Cristo es considera la millor obra de l'autor i una de les grans novel·les de la història. De tota manera, algun dels col·laboradors, com Maquet, va morir ric, mentre que Dumas, molt malgastador, sembla que es va arruinar.

La història tracta temes universals i amb ganxo, la injustícia, la venjança, l'amor, el perdó. Es va basar en un cas real, el d'un sabater de París que a principis del segle XIX va ser acusat per uns amics envejosos i titllat d'espia.Va anar a la presó i un presoner li va deixar una herència important amb la qual va poder venjar-se dels seus acusadors, malauradament va tenir un final tràgic.

Tot i que el protagonista al final perdona i veu que ha anat massa lluny tota la part de les venjances es magnífica i en llegir el llibre o veure'n alguna versió fílmica t'ho passes molt bé quan els dolents van pagant pels seus pecats. 

https://www.geo.fr/histoire/derriere-le-comte-de-monte-cristo-l-histoire-vraie-de-francois-picaud-220589

La novel·la ha conegut centenars de versions en cinema, televisió, teatre... Ha conegut imitacions, 'continuacions, canvis en l'argument i en el final i es d'aquelles històries que sempre et torna a 'enganxar' quan la veus, fins i tot en alguna versió mediocre.

Una versió molt popular a casa nostra va ser la que es va emetre per la televisió, en blanc i negre, amb José Martín i un repartiment de categoria, actors i actrius molt coneguts de l'època. Malgrat estar feta amb una sabata i una espardenya tenia molta grapa i va ser el paper més famós de l'actor, mort l'any 2020, ja molt gran. Una llàstima, era un gran actor de teatre, amb una llarga trajectòria, també a l'estranger, però aquestes coses ja solen passar, per injustes que semblin 

La sèrie nostrada és de 1970, es pot veure per Orange. Es troben per les plataformes moltes versions, fins i tot una de muda. 'Montecristo' va donar nom a uns famosos puros, avui els  puros ja no son el que havien estat. Les acusacions falses i les venjances son un tema recurrent, però. El castell d'If es avui un lloc turístic, molt existós i valorat, els presoners reals que el van patir s'han oblidat però Dantés l'ha fet famós.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pepe_Mart%C3%ADn

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2020/06/venjances-literaries-i-actors-del-meu.html

TIRANT LO BLANC, VIST PER VARGAS LLOSA

 

L’actualitat fa que uns temes importants en deixin d’altres, si no oblidats, una mica amagats. Avui, més enllà del Vaticà i de l'apagada de llum, recupero Vargas Llosa, tan contradictori, tan criticat de forma absoluta com, més o menys, reivindicat. A més de la seva producció narrativa l’escriptor té assaigs molt interessants, el més conegut potser sigui el que va escriure sobre Madame Bovary. Un dels més rellevants, i avui potser oblidats de forma interessada, a casa nostra, és el que tracta del llibre ‘Tirant lo Blanc’, pel qual Vargas Llosa va sentir una gran admiració. Aquest és un llibre, encara avui, menys conegut i debatut del que caldria, que per desgràcia ha entomat edicions ‘reconvertides’ per fer-les més assequibles al jovent i fins i tot als infants i que sovint simplifiquen el contingut, amb 'versions' modernes que ens tracten a tots com incapaços de fer una mica d'esforç intel·lectual.

Carta de batalla por Tirant lo Blanc és un llibre que Vargas Llosa va publicar l’any 1991 i recull tres assaigs sobre el tema. Aquests assaigs van ser publicats per Seix Barral amb motiu del cinquè centenari (València, 1490), del famós llibre de cavalleries, lloat també per Cervantes, que el salva del foc al qual en condemna d’altres.

Vargas Llosa insisteix en la seva admiració per aquesta novel·la, es vanta, segurament amb raó, d’haver contribuït a donar-la a conèixer d’una forma més explícita. Coincideix amb d’altres crítics en què es tracta d’un ‘model’, com altres llibres que voldria imitar i fer-se seus, entre els quals Madame Bovary.

El primer assaig dona títol al llibre, ‘Carta de Batalla por Tirant lo Blanch’ i, de fet, és el pròleg d’una edició en castellà de la novel·la, publicada per Alianza, el 1969. En ell lloa i defensa el Tirant, que estava oblidat amb pocs anàlisis acadèmics. Pensa que pot ser per estar adscric al gènere, avui més reivindicat, dels Llibres de Cavalleries. Divideix el llibre en tres apartats:

-El Tirant té pretensions, segons Vargas Llosa, de ‘novel·la total’. Compta amb el seu propi mon, semblant al real, però diferent, cosa que hauria ser la intenció de qualsevol novel·la. L’autor crea el seu propi mon. El narrador no emet judicis, existeix però resta ocult. Això esdevé una mena de ‘novetat tècnica’. És un llibre de cavalleries però també una narració històrica, militar, costumista, eròtica i psicològica, cosa sorprenent en el seu temps. Admet moltes lectures. L’autor del Tirant fa servir molts elements, experiències personals, història i fins i tot elements d’altres llibres, plagis, de fet. Però els plagis es fan servir de forma integrada i intel·ligent, un recurs a les fonts literàries.

-El llibre ofereix una realitat diferent. El mon fictici te característiques i regles pròpies. La paraula assoleix importància com a forma, dona importància a la ‘formalitat’. L’escriptor esdevé un rebel, un inconformista, que crea una ‘societat’ diferent.

-L’estratègia narrativa és la part més racional de la creació. Resulta molt moderna per l’època. Hi ha una gran concentració de vivències. L’acció és molt important, passen coses de gran intensitat.

En el llibre es passa d’un nivell narratiu a un altre, donant varietat al conjunt. Fa servir recursos com ara explicar un esdeveniment a través d’un altre personatge, introduint la subjectivitat del narrador a dins de la narració. Introdueix elements d’humor, que canalitzen les situacions.

El segon assaig porta per títol ‘Martorell y el ‘elemento añadido’. Te el seu orígen en una conferència impartida a l’Institut de España en Londres, de 1970. Se centra en la vida personal de l’autor del Tirant, Joanot Martorell. Repassa quinze cartes de Martorell, motivades per desafiaments. Cerca arribar a incidir en la seva psicologia. Hi podem copsar un temperament apassionat, més aviat pels rituals i la formalitat que pels actes de lluita. El mon de Martorell seria una imitació i, a la vegada, una recreació del seu propi mon.

El tercer assaig, ‘Tirant lo Blanch: las palabras como hechos’, escrit amb motiu del cinquè centenari, el porta a defensar las novel·les de cavalleries, creadores de fantasia. En el Tirant la fantasia medieval s’uneix a la ironia de Cervantes. Incideix en la importància de l’estratègia i l’astúcia en la batalla, en l’erotisme, del qual es desprèn la llibertat sexual, en els rituals, que converteixen algunes les escenes en ‘teatrals’.

En aquest assaig destaca de nou un element clau, la paraula. Els personatges parlen en tot moment, creen un clima, els defineixen. En el llibre son importants coses com ara els desmais o el plor, que donen forma a l’ànim interior. Vargas Llosa mostra, en analitzar el Tirant, la seva concepció de la literatura, com a alliberament, a rebel·lia que ajuda a somniar.

En resum, aquest conjunt de textos, molt interessants, amb algunes repeticions temàtiques inevitables, pot contribuir a la reivindicació dels assaigs de l’escriptor, mostra el seu coneixement del català, també del català de l’època, i la seva admiració per aquest clàssic nostrat. Es pot accedir al llibre per ‘ebiblio’, ja sigui per llegir-lo en profunditat o per donar-li una mirada. Ens recordarà segurament aspectes oblidats del Tirant, llibre que potser vam llegir fa temps i, en molts casos, en el marc de treballs acadèmics, que sempre condicionen. Ens pot donar una visió diferent de Vargas Llosa, tan contradictori, tan passat de voltes en moltes ocasions. Potser farà també que aquells que han jurat no llegir ni una línia de l’autor s’ho repensin, ves a saber.

MACBETH HA TORNAT

Fa un parell d'anys ja vaig escriure en aquest blog sobre el personatge de Macbeth. En aquella ocasió acabava de veure la versió d'Orson Welles a la filmoteca i explicava com aquest conte de por m'havia trasbalsat de petita, en llegir-lo en un llibret per a infants molt antic, en forma de tebeo. El llibret, que pertanyia a la filla d'un senyor de l'escala la qual havia mort en l'adolescència, aplegava d'altres històries clàssiques, adaptacions diverses però tan sols recordo aquesta ja que la memòria és selectiva i m'imagino que la narració em devia impressionar. També a Mujercitas, un llibre de referència de la meva generació, molt més interessant del que ens van voler fer creure, Jo March, l'escriptora, menciona Macbeth i representa de forma casolana l'escena de les bruixes en la qual s'inspira per a algun dels seus primers treballs.

Macbeth i els seus crims d'estat han tornat ara als cinemes en una versió diferent, extraordinària, i és d'esperar que no serà la darrera, ja que Shakespeare és Shakespeare, i resulta ja un valor intocable tot i que en èpoques passades no fos del gust de gent com Voltaire, a causa dels seus excesos verbals i sanguinaris, precisament. Macbeth és en certa manera un conte de por amb tots els elements recurrents de les rondalles més ombrívoles. En tot cas l'ambició política continua propiciant magnicidis, tragèdies col·lectives, assassinats d'innocents, traïcions i batalles, malgrat que afortunadament la meva generació, tot i haver-ne patit les conseqüències,  no les hagi viscut en directe, de moment i que duri. Al menys, després de tantes morts, en aquest cas i sempre de forma oficial, aquí guanyen els bons.

Fa uns dies escrivia sobre Carey Mulligan i crec que dos actors del present a qui  molta gent anem a veure facin el que facin són també Michael Fassbender i Marion Cotillard, reunits aquí de forma intel·ligent per tal de donar vida a uns personatges tan ambiciosos i turmentats. La resta del repartiment està format per bons actors que són menys coneguts per nosaltres tot i que portin treballant molt de temps i comptin amb un prestigi reconegut. 

Els ha dirigit un jove director australià, Justin Kurzel, que té un currículum encara breu però interessant i que va trasbalsar el públic fa un parell d'anys amb una història real, la d'uns joves criminals australians, terrible i inquietant, Snowtown. Actualment està treballant sobre una altra història violenta, la del llegendari Ned Kelly.  Macbeth està inspirada així mateix en una història real però que ja ens queda molt lluny en el temps tot i que no ens hi quedin gens l'ambició humana o les ànsies d'aconseguir poder. Sembla que les referències a la nissaga del bon Banquo tenien relació amb el desig de quedar bé amb el probable futur rei de l'Anglaterra d'aleshores.

Amb les imatges i els escenaris, sense voler comparar, passa com amb les de La novia, resulten fascinants, hipnòtiques i magnètiques i mostren les grans possibilitats que la fotografia actual té a l'abast quan es troba al servei d'un bon guió i d'un equip de gent amb grapa i imaginació. La boira és una protagonista més, en ocasions aconsegueix fer augmentar la inquietud i en d'altres, fins i tot, fer minvar l'excés de sang i fetge de la narració, ajudada per una acurada utilització de la càmera lenta. No tothom ha lloat de forma incondicional aquesta versió, d'entrada va desconcertar una mica la crítica, i fins i tot alguns del gremi han hagut d'admetre que en un segon visionat s'han rendit, al capdavall, a aquest Macbeth dels nostres temps. 

Les bruixes, aquí, ni són bruixes ni tenen olles, i el bosc que camina no és ben bé un bosc. Les frases recurrents i repetides de la història, com ara aquella de que la vida és un conte explicat per un ximple, que s'han fet malbé a còpia de repetir-les, estan tractades amb cura i sense grandiloqüència, cosa que els dóna un nou sentit i un nou valor. Hi ha una presència del fill mort que explica, en part, la duresa inicial de Lady Macbeth, i hi trobem d'altres llicències diverses que no traeixen cap aspecte de l'original, un original sobre el qual s'ha vessat molta tinta, com ara que potser una part era copiada de forma gairebé literal de l'obra d'un altre autor o que el que ha arribat fins a nosaltres no és el text sencer, ja que hi ha algun aspecte que no lliga del tot o que no s'acaba d'entendre. 

Personalment sempre m'he quedat amb el dubte de quin és el motiu real de la mort de la dama, si el pes del remordiment que l'ha emmalaltit de forma irreversible o un suïcidi molt mencionat en comentaris diversos però absent, que jo sàpiga, del texto original. En tot cas davant d'aquestes històries ens continuem preguntant com és possible que la violència hagi estat una constant en la història de la humanitat o que es malmeti la tranquil·litat possible, convencional i modesta a causa d'una irrefrenable ambició de diners o poder. Però això és el que fa que aquests textos clàssics ens siguin tan propers i resultin adaptables a un munt de situacions, èpoques i circumstàncies diverses. 

Promocions editorials

Un diari nostrat ha endegat una campanya per vendre i promocionar la col·lecció Bernat Metge de clàssics. Aquests llibres es podien trobar darrerament als quioscs, a un preu molt assequible. La promoció de la campanya ofereix la possibilitat de regalar a l'escola que vulguis una col·lecció dels volums si en compres una altra i, de fet, un dels eslògans promocionals és : cap escola sense la Bernat Metge.

Sempre estan bé aquests tipus de campanyes. En teoria acosten els clàssics a la gent, però, malauradament això no és així. A l'escola primària em temo que s'utilitzaran molt poc aquests llibres i que els seus lectors seran, en tot cas, una minoria molt minsa de mestres lletraferits. A secundària m'imagino que a banda del sector de professorat i alumnat que tingui matèries relacionades amb els clàssics, el mateix.

En l'anterior post parlava del llatí i la seva situació actual en l'ensenyament. Gosaria afirmar que ni tan sols a les universitats es llegiran més que abans, aquests llibres, a partir de la campanya. Els llegiran aquells que ja els llegien, i en moltes ocasions més aviat per imperatiu professional, els professors, i per necessitats d'arrodonir treballs necessaris per aprovar, els alumnes.

Els llibres en paper ocupen molt espai, com és sabut. A escola recordo que teníem una molt bona col·lecció de clàssics castellans i universals que ens havia regalat feia anys el ministeri. En els temps de l'educació general bàsica encara tenien alguna utilitat pràctica per a les classes de literatura de setè i vuitè però el fet és que dormien el somni de la pau, trasbalsat tan sols per la curiositat lectora d'algun mestre singular i llegidor. Amb la necessària renovació de la biblioteca es van eliminar en gran part. Un consell que et donen als cursets per a mestres bibliotecaris és que llencis sense manies i que compris novetats, amb tipografia moderna, il·lustracions renovades i tot això. La pols fa al·lèrgies, la dels llibres, també.

És possible que la campanya tingui èxit i que gent que té lloc a casa compri els llibres i els tingui en algun prestatge privilegiat. La campanya seria més del meu gust si ens diguessin, per exemple, cap alumne ni cap mestre sense llegir al menys tres llibres de la Bernat Metge cada any. Avui, malgrat la crisi, el nostre poder adquisitiu ha augmentat i el preu dels llibres ha baixat. La gent té problemes per mantenir-los a casa i la facilitat d'accedir a biblioteques o a llibres que són a la xarxa ha fet canviar els hàbits i les valoracions lectores.

També és freqüent comprar avui molts més llibres dels que llegim. Hi ha qui t'afirma haver llegit un llibre i al cap d'una breu conversa t'adones que no és cert, cosa que es percep fins i tot en crítiques professionals d'aquestes que pots llegir als restringits espais culturals d'avui, a la premsa. Els comentaris sobre la bondat dels llibres que surten generen poc debat i poques passions. Les crítiques literàries són actualment restrictives, subjectes a interessos editorials, poca gent gosarà dir que no li ha agradat gens el llibre d'un autor canonitzat, la cançó d'un cantant indiscutible, el plat cuinat per un cuiner de culte. I a l'inrevés, lloar un pobre desgraciat que ningú no coneix i que no té relacions és gairebé impensable. Només cal veure en què s'ha convertit la Setmana del Llibre... Som en un temps de novetats i novetats, la vida d'una publicació és breu i atzarosa.

Fa uns dies un futbolista va parlar d'un llibre dolentet i, segons expliquen, s'han exhaurit les existències. Ja va passar fa anys amb Guardiola i aquells ponts de Madison, un llibre també molt mediocre que va propiciar, però, una molt bona pel·lícula, demostrant que no sempre és a l'inrevés. Així van les coses de la cultureta. De fet, la televisió ha utilitzat sovint famosos diversos per a fer publicitat de col·leccions de llibres.

Fa anys recordo un article d'Espinàs en el qual ironitzava sobre la novetat, aleshores, de les gravacions en vídeo. Quan comentava a algú un programa, una pel·lícula que havien passat per la televisió, una bona sèrie, es trobava sovint amb comentaris com ara: no l'he vist però la tinc tota gravada en vídeo. Tot plegat ha anat a més i fins i tot en els viatges es retrata més que no pas es mira o es viu, pel fet que fer-ho tot a l'hora en poc temps és pràcticament impossible. També és freqüent escoltar, sobre determinat llibre d'actualitat, l'he comprat, encara no l'he llegit. La música ha passat, en gran part, a ser un complement prescindible d'activitats com ara el footing o el treaking.

En el fons, el que se cerca amb aquestes promocions es vendre i no pas que la gent llegeixi. Resulta lloable avui promocionar la Bernat Metge però em temo que per tal de ser un país normal no n'hi ha prou amb editar llibres tan remarcables, s'hauria de promocionar la seva lectura real. Promocionar la venda i compra dels clàssics i deixar que llatí i grec siguin matèries tan marginals com són forma part de les moltes contradiccions del nostre temps. 

En tot cas la cosa podria anar acompanyada de quelcom més seriós, per exemple un bon programa de la televisió, en horari d'audiència majoritària, en el qual cada setmana es llegissin fragments d'un llibre de la col·lecció i es comentés la història de l'autor, les circumstàncies en què el va escriure, la mentalitat de l'època i tantes tafaneries com calguessin per tal d'interessar el poble en la cultura, una cosa que tothom menciona però que ningú no sap encara ben bé què és. Però... si ni tan sols no es fa això amb els clàssics moderns. Vull creure que tots aquests senyors i senyores que ens promocionen la promoció i que asseguren que el diari ha posat de moda la Bernat Metge, afirmació una mica contundent, llegiran i rellegiran la majoria d'aquests llibres amb delectança, més enllà de les lectures protocolàries realitzades amb motiu del llançament. Potser ja ho han fet, vaja, la col·lecció ja fa anys que cueja.


A les escoles m'imagino seran acollits, de moment, amb una certa curiositat o amb indiferència, fins i tot. Passaran els anys i algun dia aconsellaran renovar el fons, o potser ja estarà tot plegat digitalitzat d'alguna manera futurista i aneu a saber on aniran a petar. Em temo que als containers del reciclatge una gran majoria, llevat d'algun exemplar privilegiat que alguna mestra nostàlgica s'emportarà cap a casa i que potser amb el temps assolirà la categoria d'antic, que és el grau de supervivència honorable al qual accedeixen, amb els anys, les coses  velles. En tot cas, regalar o vendre llibres amb els diaris o promocionats pels diaris no és tampoc cap novetat, ja es va fer fa anys, tot i que avui ja es regala, promociona i ofereix de tot, coses estranyes i singulars com ara culleres i forquilles amb les quals potser tampoc no es cuina gaire, la veritat.