EVOCACIÓ DE 'LA TRINCA' I ELS SEUS BONS TEMPS

 

Amb la mort de Toni Cruz ha revifat el record sentimental de La Trinca. Dels tres cantants, en els darrers temps, a qui havíem sentit i escoltat més era a Mainat, amb les seves teories sobre la longevitat i la seva complicada vida matrimonial, surt sovint a dir la seva, encara avui. Son persones, si fa no fa, de la meva generació, una generació molt lligada a un temps, a un país, i a un imaginari important per als qui els vam anar seguint en els seus temps d'èxit popular.

La Trinca, en els seus bons temps, va excel·lir amb les seves lletres, la música, gairebé sempre, era manllevada de temes coneguts. Les lletres, una gran majoria, eren molt bones, ben escrites, divertides i crítiques, lligades a fets de l'època que molta gent ha oblidat, amb jocs de paraules originals i ben trobats. Avui es troba a faltar aquell humor brillant. L'humor, avui, pel meu gust, és molt més recurrent, tòpic i repetitiu, amb algunes excepcions puntuals. Avui molts temes podrien inspirar cançons d'aquell estil però potser tindrien més problemes, ben mirat.

Havia vist La Trinca del principi en algunes representacions teatrals, amb l'enyorada Sardà, fent coses que en ocasions fregaven tambe la xaronada, com ara allò de 'Cleopatra, tot el dia sobre el catre'. Teníem els seus discos, ens sabíem les seves cançons i a les representacions d'afeccionats es feien moltes imitacions dels seus temes, com ara amb allò de 'No ve d'un pam' en play-back. Els darrers discos van anar de baixa qualitativament, crec,  i en els vuitanta van començar a dedicar-se a fer calaix, de forma pràctica i reeixida, amb la televisió i la gestió televisiva.

Una de les cançons més celebrades va ser aquella en la qual una pàtria era la parenta i l'altra l'amant. Paradoxalment, després d'aquella mena de 'manifest' van començar a fer coses 'també' en castellà. En els anys vuitanta tot va començar a canviar i evolucionar de forma una mica -o molt- decebedora. Poca cosa, en general, sabíem de Toni Cruz, 'el guapo del tercet', en pau descansi,  he vist que hi ha moltes entrades sobre ell, a la premsa, lloances diverses, segurament merescudes. Però ja no era 'La Trinca' tot plegat. Diuen que van fer molts diners, el de la barba va quedar una mica al marge dels grans negocis i, en tot cas, sempre recordarem una dotzena de lletres inoblidables i, sobretot, ben escrites i ocurrents. També n'hi ha de més fluixetes, per bo que siguis no ho pots sempre i en tot moment, de la mateixa manera. El disc de la 'Festa Major', amb els monòlegs d'en Capri, van ser molt escoltats pel meu pare, tant que en algun moment els vaig arribar a odiar, tot i que després, amb el pas del temps, el valor sentimental fa que surin les seves virtuts.

L'evolució i historia del conjunt i els seus integrants està més o menys ben explicada de forma exhaustiva a internet, per això no cal entrar-hi a fons. Perdem referents, imaginari, així és la vida. 'Tantes coses hem perdut que el record també cal perdre', cantava Espinàs.