Malauradament existeix la creença de què la 'nostra' terra és nostra, talment com un terreny comprat, en aquest cas sense diners, una mena d'herència indiscutible i que separa 'els uns' dels 'altres'. Hi ha qui neix amb sort, família de bona gent i amb els mínims calerons per sobreviure amb dignitat, un país en pau i sense excessives tragèdies col·lectives, privilegis que ens son atorgats de forma atzarosa. La literatura patriòtica s'esforça i s'ha esforçat per construir l'absurda noció de pàtria, el patriotisme és un risc i un perill. Avui morir per la 'pàtria' ja no te el pes que tenia en d'altres èpoques però encara sura el concepte.
Jo pensava, de més jove, que la guerra seria quelcom per eliminar i prohibir, talment com la pena de mort. No seria fàcil, ep, però tot arribaria un dia o un altre. Totes les guerres son guerres civils, què hi farem, i per mantenir els costums ancestrals cal remarcar les diferències, més enllà de les similituds. Qui sap, potser sí, que algun dia la guerra serà un record més llunyà que les lluites de gladiadors. Cal admetre que hem millorat força en pacifisme teòric, convivencia, igualtat... però qualsevol espurna inesperada pot provocar una tragèdia col·ectiva, prou que ho hem vist. O llegit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada