Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1958. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 1958. Mostrar tots els missatges

16.11.26

AQUELLA FIRA DE MOSTRES

 




Gràcies a un company de CERHISEC, Xavier,  que està recopìlant imatges de cinema on es puguin reconexier espais del meu barri i el seu entorn, he tingut accés a aquesta pel·lícula, que no es fàcil de trobar.   És una obra menor però te el seu interès, jo crec que les pel·lícules de Rovira-Beleta sempre tenen detalls aprofitables i interessants, en tot cas, en aquella època (1958) es feien historietes d'aquest tipus en d'altres països, com ara França o Itàlia. I fer cinema, a casa nostra, no era senzill.

Amb el rerefons de Montjuïc es creuen les històries de diferents personatges, una noia malalta que ha fugit de casa, una aspirant a maniquí, sense feina ni diners, un empresari, una mena de filòsof bohemi, un conqueridor de senyores de bon veure, un carterista i el seu fill i un aspirant a conductor que vol comprar un cotxe. La Fira de Mostras era un fet esperat i havia arribat al quart de segle.

Rovira-Beleta va incidir en el cinema negre, va tenir dues nominacions als óscars i va rebre diversos premis i paísos com França es van interessar per la seva obra. Retrobem escenaris naturals d'aquella Fira mítica i popular. Entre els guionistes hi trobem un jove Josep Maria Forn. La pel·licula te ritme i una tècnica de filmació remarcable. Compta amb un bon repartiment, amb algunes figures internacionals, cosa que el director feia servir sovint. 

Antonio Vilar, Manolo Morán, Francisco Piquer, Miguel Gila, Luis Moscatelli, Frank Latimore, Mara Lane, Maria Rosa Salgado, Caffarel... Una certa dosi de tendresa i diferents gags, uns més encertats que els altres, conformen un conjunt al qual li manca una mica més de coherència i ambició, segons la meva opinió.  Un molt bon us de l'elipsi narrativa, bona fotografia i música adient, tot plegat afavoreix la totalitat d'una narració coral per passar l'estona de forma agradable i amb una mica, ai, de nostàlgia.


15.11.21

AQUELLS MISTERIS BARCELONINS I AQUELLS TEATRES ENYORATS

 


Ahir em vaig mirar una d'aquestes pel·lícules imprescindibles emeses a BTV i que transcorren a Barcelona, Cita imposible. Tenen sempre molts valors afegits, documentals, sobretot. Aquesta, dirigida per l'eficaç Antonio Santillán, era, com tantes altres dels anys cinquanta, policiaca. Hi sortien bons actors i actrius de l'època, Arturo Fernández que aquí fa de bon noi i no de poca vergonya, un poli honrat i seriós, enamorat de la gran senyora que era Luz Márquez, actriu que es va retirar en casar-se, com passava moltes vegades, en aquell temps.

En aquelles produccions hi sortien sovint actors i actrius estrangers i també els nostres sortien de tant en tant a l'estranger proper. Aquí hi vam retrobar dos francesos relativament populars. El noi francès era Philippe Lemaire, va ser un habitual de moltes històries franceses de 'capa y espada', de jovenet li donaven protagonistes però quan van començar a créixer els Belmondos i els Delons el van passar a secundari, amb algunes excepcions. 



Lemaire es va casar tres vegades, una d'elles amb Juliette Greco, amb qui va tenir una filla. Va treballar molt a la televisió i, per motius que desconec, possiblement de salut, física o mental, el dia que complia setanta-set anys es va suicidar llançantse a la via del metro. Aquí feia d'un advocat, cosí del polícia, entestat a demostrar la innocència d'una noia falsament acusada d'un robatori i, en sortir de la presó, d'un parell d'assassinats.

La noia víctima de l'error judicial era també francesa, Claudine Dupuis, bonica i sexi que després d'una breu carrera relativament exitosa es va dedicar a fer d'hostelera. Va morir a principis dels noranta. Hi sortia, tot i que el mataven aviat, l'imprescindible Luis Induni, amo del teatre on s'esdevenen alguns dels fets. La seva dona adúltera era Mercedes Monterrey i el dolent de la pel·lícula un clàssic de la nostra televisió i el nostre teatre, Francisco Piquer. Un detectiu privat amb males intencions i poca prudència era Estanis González, actor, doblador, presentador d'inoblidables concursos com ara aquell que es deia 'Ayer notícia, hoy dinero', molt popular a l'època i durant anys, habitual, a la tele i el teatre. 

Un misteri que no he resolt és perquè en alguns cartells de cinema es menciona, com a protagonista, a Josefina Güell, grandíssima actriu nostrada, encara viva i molt gran, que caldria recordar i homenatjar més sovint. Talment com si ella fes el paper de la francesa. La va doblar? Es van fer dues versions? Misteri. Potser surt en algun fragment i jo no m'hi vaig fixar?

Amb un argument relativamen senzill i ben travat, José Antonio de la Loma va ser un dels guionistes, i amb uns recursos modestos es va aconseguir una digna pel·lícula de l'època, amb la grapa d'evitar els excessius discursos morals d'altres ocasions. I, el millor de tot, el teatre era el Victòria d'aquells anys, els números musicals, a càrrec de noies molt maques, a la majoria de les quals, avui, posarien a règim gràcies a les absurdes tendències esquelètiques del present, pertanyien segurament a la companyia dels Vienesos. I un actor d'aquell grup, Gustavo Re, que havia viscut al meu barri, en una casa de pisos construïda per gent d'aquella companyia, interpretava un personatge divertit i simpàtic. 

Els anys cinquanta ja anaven de baixa, el personatge de Luz Márquez era el d'una noia decidida i emprenedora, a l'estil de la Grace Kelly de La finestra indiscreta, que fins i tot estava acabant la carrera de dret. Amb l'Arturo Fernández, ferit en acte de servei, es feien un petó mes o menys als llavis. No ho puc evitar, aquestes històries i aquells escenaris en desvetllen nostàlgia amable i tendresa inevitable.