Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris BTV. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris BTV. Mostrar tots els missatges

15.11.21

AQUELLS MISTERIS BARCELONINS I AQUELLS TEATRES ENYORATS

 


Ahir em vaig mirar una d'aquestes pel·lícules imprescindibles emeses a BTV i que transcorren a Barcelona, Cita imposible. Tenen sempre molts valors afegits, documentals, sobretot. Aquesta, dirigida per l'eficaç Antonio Santillán, era, com tantes altres dels anys cinquanta, policiaca. Hi sortien bons actors i actrius de l'època, Arturo Fernández que aquí fa de bon noi i no de poca vergonya, un poli honrat i seriós, enamorat de la gran senyora que era Luz Márquez, actriu que es va retirar en casar-se, com passava moltes vegades, en aquell temps.

En aquelles produccions hi sortien sovint actors i actrius estrangers i també els nostres sortien de tant en tant a l'estranger proper. Aquí hi vam retrobar dos francesos relativament populars. El noi francès era Philippe Lemaire, va ser un habitual de moltes històries franceses de 'capa y espada', de jovenet li donaven protagonistes però quan van començar a créixer els Belmondos i els Delons el van passar a secundari, amb algunes excepcions. 



Lemaire es va casar tres vegades, una d'elles amb Juliette Greco, amb qui va tenir una filla. Va treballar molt a la televisió i, per motius que desconec, possiblement de salut, física o mental, el dia que complia setanta-set anys es va suicidar llançantse a la via del metro. Aquí feia d'un advocat, cosí del polícia, entestat a demostrar la innocència d'una noia falsament acusada d'un robatori i, en sortir de la presó, d'un parell d'assassinats.

La noia víctima de l'error judicial era també francesa, Claudine Dupuis, bonica i sexi que després d'una breu carrera relativament exitosa es va dedicar a fer d'hostelera. Va morir a principis dels noranta. Hi sortia, tot i que el mataven aviat, l'imprescindible Luis Induni, amo del teatre on s'esdevenen alguns dels fets. La seva dona adúltera era Mercedes Monterrey i el dolent de la pel·lícula un clàssic de la nostra televisió i el nostre teatre, Francisco Piquer. Un detectiu privat amb males intencions i poca prudència era Estanis González, actor, doblador, presentador d'inoblidables concursos com ara aquell que es deia 'Ayer notícia, hoy dinero', molt popular a l'època i durant anys, habitual, a la tele i el teatre. 

Un misteri que no he resolt és perquè en alguns cartells de cinema es menciona, com a protagonista, a Josefina Güell, grandíssima actriu nostrada, encara viva i molt gran, que caldria recordar i homenatjar més sovint. Talment com si ella fes el paper de la francesa. La va doblar? Es van fer dues versions? Misteri. Potser surt en algun fragment i jo no m'hi vaig fixar?

Amb un argument relativamen senzill i ben travat, José Antonio de la Loma va ser un dels guionistes, i amb uns recursos modestos es va aconseguir una digna pel·lícula de l'època, amb la grapa d'evitar els excessius discursos morals d'altres ocasions. I, el millor de tot, el teatre era el Victòria d'aquells anys, els números musicals, a càrrec de noies molt maques, a la majoria de les quals, avui, posarien a règim gràcies a les absurdes tendències esquelètiques del present, pertanyien segurament a la companyia dels Vienesos. I un actor d'aquell grup, Gustavo Re, que havia viscut al meu barri, en una casa de pisos construïda per gent d'aquella companyia, interpretava un personatge divertit i simpàtic. 

Els anys cinquanta ja anaven de baixa, el personatge de Luz Márquez era el d'una noia decidida i emprenedora, a l'estil de la Grace Kelly de La finestra indiscreta, que fins i tot estava acabant la carrera de dret. Amb l'Arturo Fernández, ferit en acte de servei, es feien un petó mes o menys als llavis. No ho puc evitar, aquestes històries i aquells escenaris en desvetllen nostàlgia amable i tendresa inevitable. 

26.4.20

CLÉO, VARDA, PARÍS, 1961

Cléo de 5 à 7 | Agenda de Girona | Ajuntament de Girona

L'anòmala situació d'aquests dies fa que em costi concentrar-me en qualsevol activitat, inclosa la visualització, a l'ordinador o la televisió, de pel·lícules o el que sigui. Ahir, però, vaig aconseguir mirar, sense interrupcions i amb atenció i interès, Cleo de 5 a 7, a BTV. L'havien passada feia temps, moltes coses que veiem avui son repeticions, donades les circumstàncies. Per això, al final, també vaig poder recuperar l'acurat comentari de Luis Aller, guinda magistral del pastís cinematogràfic de BTV durant una bona temporada. 

Cleo de 5 a 7 ha estat per a mi una nova pel·lícula cada vegada que l'he vista. El temps no passa en debades, ni per a les pel·lícules ni per a nosaltres. Varda va morir pel març de l'any passat, amb noranta anys, va romandre en actiu fins al final i el seu aspecte, que m'evoca força el de la Pilarín Bayés, amb aquell somriure tan especial, em resultava familiar i entranyable. No tot el que va fer, pel meu gust, té la mateixa volada, però sempre hi podem trobar l'espurna genial de la directora, una directora que, al menys, va ser prou coneguda i valorada. El mon del cinema, com tots, ha oblidat i amagat l'obra de moltes dones. Precisament, amb motiu del passi d'aquesta pel·lícula, el critic Aller fa un repàs interessant per la tasca d'unes quantes directores. Els països emergents compten, avui, amb més dones que no pas homes, dirigint cinema.

Cleo de 5 a 7 s'ha etiquetat de moltes maneres, en el context d'aquell cinema francès d'aleshores, amb tot allò de la nouvelle vague. Algunes d'aquelles pel·lícules, pel meu gust, han aguantat malament el pas del temps, d'altres han consolidat els seus valors i els en trobem de nous, jo crec que aquest és el cas de Cleo de 5 a 7. Avui, més enllà de la peripècia vital de la protagonista mentre espera uns resultats mèdics que la inquieten, amb motiu, caminem per un París molt poc convencional, molt allunyat de la mitificació turística que en podíem tenir. Carrers, cotxes, botigues, gent normal, d'aspecte modest, sòrdid i groller, fins i tot. Bocins de converses de tota mena, semblants a totes les converses banals que té la gent de tot arreu. Firaires sòrdids, que semblen extrets del Paral·lel de l'època. L'espectacle de la vida, vaja. 

Enmig del brogit urbà, la tranquil·litat d'un parc amb poca gent, la troballa d'un nou amic, interpretat per Antoine Bouseiller, un actor poc conegut per nosaltres però molt popular a França, que va dirigir teatre i òpera i que va morir l'any 2013. Interpreta un noi jove, somniador i xerraire, que fa el servei militar i que ha de tornar a Algèria, en aquell moment complicat i perillós, un dels pocs elements que fan referència al context polític del país. 

L'excel·lent Corinne Marchand no va tenir la projecció internacional esperada, malgrat ser molt bona actriu,  cantant notable, bonica i intel·ligent, tot i que ha anat treballant. Encara viu, té vuitanta-vuit anys, i sabem poca cosa de la seva vida. Ha envellit amb notable dignitat, cosa que avui sembla difícil, ja que les barbaritats de la cirurgia de consum ens transformen la gent famosa en una mena de monstres inexpressius, sense arrugues, això sí. José Luis de Villalonga va fer aquí un dels seus papers, breus i inoblidables, al cinema, estava guapíssim, tot s'ha de dir. I col·laboracions breus de gent coneguda o que ho seria, en un brillant fragment de cinema dins del cinema: Sami Frey, el mateix Godard, Anna Karina, Eddie Constantine, Brialy...

Cleo de 5 a 7 te, avui, doncs, un gran valor documental afegit. Cotxes d'abans, botigues amb aquells aparadors del passat, gent de principis dels seixanta, en una ciutat que, en aquest cas, s'allunya del tot del parc temàtic habitual. Persones amb poc glamour, més enllà de la protagonista, gent lletja, grassa, sense dents, dones que esperen, caminen, venen barrets, fan de models als tallers d'escultura o llegeixen el tarot. És ben bé com si milers d'històries que no coneixerem mai del tot convergissin en la peripècia d'aquesta noia bonica i amable però poc feliç, i qui, a més a més, pot ser que tingui els dies comptats. Jo tinc una mena de dèria tafanera en escoltar converses al metro, en una cafeteria, on sigui, una activitat, aquesta, que enguany és un miratge o un record del passat. Perceps històries de les quals en sabràs poca cosa, efímers fragments d'un mon amb tanta gent diferent però tan semblant, al mateix temps. I avui, aquí i allà, en una situació ben singular i, gairebé, surrealista. Tot és cine, els somnis, també, que ja ho cantava l'Aute, de fet, un altre dels darrers desapareguts que formaven part del meu imaginari sentimental.

7.7.19

CAMINS TALLATS I ATRACADORS MALDESTRES


Pel novembre passat vam dedicar una xerrada, al barri, al director Iquino i als seus mítics estudis del Paralelo. Vam poder comptar amb Ferran Baile i Ricard Reguant, que l'havien conegut i havien treballat amb el director i que ens en van explicar sucoses anècdotes. També vam poder contemplar unes quantes breus escenes de pel·lícules d'Iquino, sobretot de la seva primera època, que sorprenien per la seva grapa i mostraven com, amb pocs recursos i mitjans, es podien fer grans coses. Malauradament Iquino no sembla que fos artísticament ambiciós sinó que més aviat va derivar cap a l'interès pel negoci, sobretot en encetar-se el filó d'allò que en van dir el destape.


Un dels fragments que més em va sorprendre, dels que vaig poder veure en aquella xerrada, va ser el d'un sensual ball de l'actriu Laya Raki a la pel·lícula Camino Cortado. Amb les enceses condemnes morals, acompanyades fins i tot de violència catòlica, que s'amollaven a la Gilda i al bayón de Ana, en aquells anys cinquanta, costa d'entendre que no s'hagués muntat un gran escàndol amb tanta sensualitat propera, la veritat. Hi ha molts fragments musicals de les pel·lícules d'Iquino que semblen veritables vídeo clips avant la lettre. Vaja, que tenia ofici i intuïció.

La pel·lícula devia passar, en aquells anys, sense pena ni glòria. Jo no la recordava, tot i que en recordo moltes altres del director. Per sort, BTV la va passar fa una setmana en aquest llarg i interessant cicle que es diu Barcelona i acció!

L'argument té elements que en podrien inspirar una versió actual i tot, escombrant-li els condicionaments morals del seu temps i potenciant coses com ara el voltatge sexual o la violència que acaba apoderant-se dels personatges i els empeny a l'autodestrucció. Matisada, això sí, en el desenllaç, amb una mena d'esperança en què un dia o un altre la parella protagonista haurà pagat els seus pecats i es retrobarà, a la recerca d'una plàcida i convencional vellesa. I és que la redempció era tot un tema molt del gust de l'època.

A més a més, filla del seu temps, no pot faltar a la història una lloança hiperbòlica, oportunista i ingènua de la Guàrdia Civil, esforçada, incorruptible, sempre digna i capaç d'arriscar la vida per rescatar una pobra gosseta. També fan riure els petons que no ho acaben de ser i fins i tot sobta que el malvat de la pel·lícula expliqui, empipat, que la noia ha estat seva moltes vegades. Bé, cal situar-ho tot en el seu context, el mateix que les lletres de les cançons que comentava en un anterior post. Resulten impagables i divertits els fragments que podem escoltar per la ràdio del cotxe, sobre el tema del pantà i l'Espanya entranyable.

Però anem a la història, inserida en el cinema negra barceloní de l'època. És la narració d'un atracament fallit i d'una fugida al no res, car la colla acaba a un poble buit i fantasmagòric, solitari i inquietant. El fet és que el poble, Sant Roma de Sau, és a punt de ser engolit per les aigües de la nova presa. Cal pensar que en aquells anys la gent no tenia telèfons ni massa informació a l'abast. Els actors protagonistes estan tots molt bé, començant per la Laya Raki, la ballarina sensual, qui, a més, era molt bona actriu i sabia aprofitar qualsevol oportunitat per mostrar els diversos matisos d'un rostre poc convencional. 

El dolentot passat de rosca era Viktor Staal, un molt bon actor austríac que va fer una llarga carrera al seu país i el bon xicot arrossegat al mal per circumstàncies de la vida, Armando Moreno, el marit de Núria Espert, que va ser un molt bon actor i moltes coses més. El  tercer dels atracadors, el jovenet temptat per la possibilitat de fer calé fàcil era Eugenio Domingo, un bon actor amb una carrera relativament breu. 

Aquestes pel·lícules tenen, a més a més, avui, un gran valor documental. A banda de poder veure Sant Romà de Sau, lloc, on, pel que sembla, faltava encara un any per tal que s'acabés el pantà, ens podem passejar per la Barcelona d'aleshores i filustrar les façanes de l'Apolo o del Price, els carrers dels anys cinquanta i els cotxes i usos socials d'aquells anys ombrívols. Si fins i tot Tarantino en podria fer un remake, d'aquesta història!!!

25.12.12

MAIS OÙ SONT LES NEIGES D'ANTAN?





Quin fred que va fer abans  de l’antiga nevada!
Amb modestos abrics i calçat imprudent
els carrers acollien el goig adolescent,
la il·lusió dels adults i els jocs de la mainada!

Aquell dia, ho recordo com si fes un instant,
la mare ens va cridar amb un clam amorós
els patis i teulades no tenien colors,
i tot era tan blanc com la nata enyorada.

El silenci va estendre’s pels carrers i avingudes,
van emmudir els tramvies, els cotxes i la gent,
tan sols era important aquell nostre present
i la neu amagava moltes coses perdudes.

Després, prou que ho sabeu, el miracle estantís
va esdevenir pobresa, brutícia i relliscades,
la neu es va glaçar vora les portalades,
i tot es va tornar potser encara més trist.

Assegurava algú que arribava el final,
i que tot era culpa dels coets de l’espai,
que coses tan estranyes no s’havien vist mai
i que érem ben a punt d’una guerra mundial.

De tot fa cinquanta anys, mig segle, moltes vides
han passat vora meu, han vingut, han marxat,
amb virtuts i defectes el món ha continuat
i les flors més boniques han acabat marcides.

Avui és un record aquell Nadal antic,
no gaire diferent d’una vella rondalla,
la neu dels anys d’ahir ha esdevingut mortalla
i les fotografies, un record molt bonic.

Algun dia la neu tornarà a la ciutat,
jo serè pols perduda sota els camins futurs,
hi haurà nous estadants als indrets insegurs
i diran que és estrany i que mai no ha passat.

Però algú els recordarà que res no és nou del tot,
que tot arriba i passa i ve i torna a marxar,
una postal antiga tornaran a mirar
i sabran que nevava en un Nadal remot.

Tindran abrics millors? Joguines, els infants?
Hi haurà calefaccions a les llars més modestes?
Un plat calent a taula per celebrar les festes?
Il·lusions compartides i feliços amants?

Ni profetes ni experts ni savis pensadors
no saben què vindrà, ni com ni quan ni res,
però algun dia la neu caurà sobre els carrers,
com en aquell Nadal del vell seixanta-dos.

    Júlia Costa. Poemes inèdits (2012)




REPORTATGE SOBRE LA NEVADA DE 1962 (TV3)

REPORTATGE SOBRE LA NEVADA DE 1962  (BTV)



Ballade des Dames du temps jadis

Dites-moi où, n'en quel pays,
Est Flora la belle Romaine,
Archipiades, ne Thaïs,
Qui fut sa cousine germaine,
Echo, parlant quant bruit on mène
Dessus rivière ou sur étang,
Qui beauté eut trop plus qu'humaine ?
Mais où sont les neiges d'antan ?

Où est la très sage Héloïs,
Pour qui fut châtré et puis moine
Pierre Esbaillart à Saint-Denis ?
Pour son amour eut cette essoine.
Semblablement, où est la roine
Qui commanda que Buridan
Fût jeté en un sac en Seine ?
Mais où sont les neiges d'antan ?

La roine Blanche comme un lis
Qui chantait à voix de sirène,
Berthe au grand pied, Bietrix, Aliz,
Haramburgis qui tint le Maine,
Et Jeanne, la bonne Lorraine
Qu'Anglais brûlèrent à Rouen ;
Où sont-ils, où, Vierge souvraine ?
Mais où sont les neiges d'antan ?

Prince, n'enquerrez de semaine
Où elles sont, ni de cet an,
Que ce refrain ne vous remaine :
Mais où sont les neiges d'antan ?

François Villon

17.4.10

El bon whisky porciolesc i els seus hereus postmoderns





La televisió de Barcelona ofereix els divendres un cicle de pel·lícules ambientades en la nostra ciutat.  Hi ha també un
blog de cinema de la cadena on es reprodueixen amb força fidelitat els comentaris fets sobre la pel·lícula, que la situen en l'època i en le seves circumstàncies. BTV és avui, per al meu gust, una de les cadenes més interessants, el telenotícies del vespre amb el senyor Muixí, dels millors i el crític Carles Mir de cinema és genial, pel que sap i per com ho explica. Les pel·lícules passen sense interrupcions i la publicitat és força moderada. Sé de molta gent que és fidel a aquesta cadena, d'abast local, encara que sigui un local força menys local que d'altres. Ha perdut una mica la frescor dels seus inicis, però no es pot tenir tot.


Recordo molt bé l'època d'aquesta pel·lícula, jo no la vaig arribar a veure, deien que era molt forta i per tant, no apta para menores. De fet, però, els cinemes de barri feien la vista grossa i s'entrava amb criatures al cinema, fessin el que fessin, sense dificultat, llevat d'alguna ocasió en la qual venia una inspecció, cosa que passava poques vegades. La música de la pel·lícula es va escoltar molt per la ràdio, evocava un món fosc, de gent estranya i ombrívola. Com que en aquestes pel·lícules no s'acabava de veure res, tot s'insinuava, cosa que encara resultava més excitant. Arturo Fernández, molt jove, com no podia ser altrament fa el paper d'un vividor sense escrúpols que sempre corre amunt i avall amb tres turistes de diverses procedències i que va fent malbé cors i fins i tot vides. Vol corrompre un joveníssim Larrañaga que estudia medicina, ha contribuït a la desgràcia de Yelena Samarina, una actriu molt bonica i exòtica, que també havia fet coses per la ràdio, i en un hostal aleshores solitari d'Empúries, que encara existeix, troba un amor pur que no sap conservar, en la figura de Rossana Podestà que havia estat fins i tot Helena de Troia, poca broma.


De fet, es feien pel·lícules així en molts països. El que sobta més i que ja es comenta al blog de cinema, és una parrafada moralista que surt al principi, escrita en un paper, sobre els perills del capteniment immoral o amoral. Aquell cinema acostumava a fer coses d'aquestes que contribuïen a estovar els censors. De vegades, al final de la història, s'escoltava un llarg discurs a favor, per exemple, del cos de polícia. El director de la pel·lícula és Julio Coll, un director que potser tenia massa pretensions, però que caldria recuperar en molts aspectes, com tants d'altres. 


Barcelona no hi surt massa, en aquesta pel·lícula, llevat de la sala de festes per on viu i malviu el protagonista. Aquella Barcelona d'aleshores  intentava canviar, amb moltes dificultats. Ara ha canviat tant que gairebé no es pot reconèixer res. Els canvis se'ns venen com a millores inevitables, però, ho són? El fet és que molta gent no veiem massa clar perquè s'ha de tocar tant la Diagonal. Per exemple. Persones que tenen ganes de fer les coses bé es troben amb grans dificultats i acaben cremades, com ha passat amb la regidora de Ciutat Vella i la seva dimissió. M'ha recordat  el cas de Paco Candel amb la conselleria de Cultura de L'Hospitalet. Massa poders fàctics pel món, per surar en aquest context s'ha de tenir aquella natura d'anguila que els clàssics nostrats ja van explicar. O una ambició desmesurada i militant i un morro que te'l trepitges, com es diu de forma vulgar i barroera. 


Bé, deixarem la realitat i tornarem al cinema, doncs, que és un mirall de la realitat passada i present molt més fidel que no pas els manuals d'història o els tractats d'urbanisme...  La vida és cine i els somnis, com cantava Aute, cinema són. Els somnis bonics i també els malsons, ep.


No ve a tomb -o potser sí- però si us agrada googlejar i la història recreativa, teniu un nou enigma al blog de les Tertúlies del Grup 99.