Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antonio Santillán. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Antonio Santillán. Mostrar tots els missatges

15.11.21

AQUELLS MISTERIS BARCELONINS I AQUELLS TEATRES ENYORATS

 


Ahir em vaig mirar una d'aquestes pel·lícules imprescindibles emeses a BTV i que transcorren a Barcelona, Cita imposible. Tenen sempre molts valors afegits, documentals, sobretot. Aquesta, dirigida per l'eficaç Antonio Santillán, era, com tantes altres dels anys cinquanta, policiaca. Hi sortien bons actors i actrius de l'època, Arturo Fernández que aquí fa de bon noi i no de poca vergonya, un poli honrat i seriós, enamorat de la gran senyora que era Luz Márquez, actriu que es va retirar en casar-se, com passava moltes vegades, en aquell temps.

En aquelles produccions hi sortien sovint actors i actrius estrangers i també els nostres sortien de tant en tant a l'estranger proper. Aquí hi vam retrobar dos francesos relativament populars. El noi francès era Philippe Lemaire, va ser un habitual de moltes històries franceses de 'capa y espada', de jovenet li donaven protagonistes però quan van començar a créixer els Belmondos i els Delons el van passar a secundari, amb algunes excepcions. 



Lemaire es va casar tres vegades, una d'elles amb Juliette Greco, amb qui va tenir una filla. Va treballar molt a la televisió i, per motius que desconec, possiblement de salut, física o mental, el dia que complia setanta-set anys es va suicidar llançantse a la via del metro. Aquí feia d'un advocat, cosí del polícia, entestat a demostrar la innocència d'una noia falsament acusada d'un robatori i, en sortir de la presó, d'un parell d'assassinats.

La noia víctima de l'error judicial era també francesa, Claudine Dupuis, bonica i sexi que després d'una breu carrera relativament exitosa es va dedicar a fer d'hostelera. Va morir a principis dels noranta. Hi sortia, tot i que el mataven aviat, l'imprescindible Luis Induni, amo del teatre on s'esdevenen alguns dels fets. La seva dona adúltera era Mercedes Monterrey i el dolent de la pel·lícula un clàssic de la nostra televisió i el nostre teatre, Francisco Piquer. Un detectiu privat amb males intencions i poca prudència era Estanis González, actor, doblador, presentador d'inoblidables concursos com ara aquell que es deia 'Ayer notícia, hoy dinero', molt popular a l'època i durant anys, habitual, a la tele i el teatre. 

Un misteri que no he resolt és perquè en alguns cartells de cinema es menciona, com a protagonista, a Josefina Güell, grandíssima actriu nostrada, encara viva i molt gran, que caldria recordar i homenatjar més sovint. Talment com si ella fes el paper de la francesa. La va doblar? Es van fer dues versions? Misteri. Potser surt en algun fragment i jo no m'hi vaig fixar?

Amb un argument relativamen senzill i ben travat, José Antonio de la Loma va ser un dels guionistes, i amb uns recursos modestos es va aconseguir una digna pel·lícula de l'època, amb la grapa d'evitar els excessius discursos morals d'altres ocasions. I, el millor de tot, el teatre era el Victòria d'aquells anys, els números musicals, a càrrec de noies molt maques, a la majoria de les quals, avui, posarien a règim gràcies a les absurdes tendències esquelètiques del present, pertanyien segurament a la companyia dels Vienesos. I un actor d'aquell grup, Gustavo Re, que havia viscut al meu barri, en una casa de pisos construïda per gent d'aquella companyia, interpretava un personatge divertit i simpàtic. 

Els anys cinquanta ja anaven de baixa, el personatge de Luz Márquez era el d'una noia decidida i emprenedora, a l'estil de la Grace Kelly de La finestra indiscreta, que fins i tot estava acabant la carrera de dret. Amb l'Arturo Fernández, ferit en acte de servei, es feien un petó mes o menys als llavis. No ho puc evitar, aquestes històries i aquells escenaris en desvetllen nostàlgia amable i tendresa inevitable. 

11.3.18

BOIRES BARCELONINES I MALVATS MEXICANS

Resultat d'imatges de EL OJO DE CRISTAL

L'espai de cine de la segona cadena, un tresor que cal valorar com cal però del qual, potser a causa de la quantitat de títols que ens ofereix, no poden gaudir del tot com seria desitjable, va passar fa dies una pel·lícula interessant per molts motius. El ojo de cristal, de l'any 1956, dirigida per Antonio Santillán, un bon director amb una trajectòria relativament curta, a causa de la seva mort, prematura, el 1966.

Tot i que la història compta amb les limitacions pròpies de l'època té molts valors afegits a considerar. Parteix d'un relat de William Irish, un dels pseudònims de l'escriptor Cornell Woolrich, les narracions policíaques del qual han estat molt aprofitades en el cinema i la televisió. El ojo de cristal, potser perquè hi surt un nen coratjós, es pot trobar en una col·lecció actual de títols orientats als joves i per la xarxa he pogut llegir comentaris fets per adolescents que l'han llegit per imperatiu escolar, probablement sense conèixer la versió en cinema.

Resultat d'imatges de EL OJO DE CRISTAL

Pel·lícules tan emblemàtiques com La ventana indiscreta o La sirena del Mississippí i La novia vestía de negro adapten novel·les d'aquest autor però en podem trobar moltíssimes més, dirigides per gent de pes. El ojo de cristal es pot incloure en l'apreciable paquet de cinema negre barceloní de l'època, es va rodar a Can Iquino, amb uns molts bons exteriors que ens retornen a aquella ciutat pobra i en procés de recuperació dels anys cinquanta. 

Era una coproducció amb Mèxic i per això hi trobem dos actors molt importants d'aquell país, Carlos López Moctezuma, de qui deien que va ser el villano més estimat pels mexicans i Beatriz Aguirre, encara viva i molt estimada també a la seva pàtria. Llàstima que el dolent la mata massa aviat i no podem gaudir de la seva presència gaire estona. 
Resultat d'imatges de Armando Moreno actor El ojo de cristal
El bon policia destinat a aclarir els fets, amb l'ajuda inestimable del nen coratjós, el seu fill, que investiga pel seu compte, era ni més ni menys que el guapo, intel·ligent i polifacètic marit de Núria Espert, Armando Moreno. Aleshores devia fer poc més d'un any del seu casament. El pobre policia està preocupat ja que fa temps que no resol cap cas important i el seu cap, el qual no veiem mai, es veu que el té amargat. 

La seva dona en la ficció era una actriu molt maca i elegant, Carolina Giménez. Fa algun temps, en un d'aquests foros de la xarxa vaig llegir un comentari molt emotiu en el qual un fill seu explicava que encara era viva, tot i que tenia alzheimer i que havia complert noranta anys. D'això ja en fa cinc. Va ser la primera locutora dels estudis de Miramar i es va dedicar força al doblatge.
1934 Peugeot 301 CR Taxi
Els nens que surten ho fan molt bé, el que fa el paper del fill del policia es deia Manuel Fernàndez Pin, poca cosa n'he pogut esbrinar. La pel·lícula té pinzellades humorístiques i costumistes a càrrec de Saza, que fa d'un tintorer rondinaire, pare d'un dels nens i d'altres actrius de l'època, més grans, que interpreten una portera, una solterona -amb gosset- i una venedora de diaris. 

Les habituals lloances al cos policial, obligatòries en aquell tipus de cinema, estan inserides amb una relativa discreció. Per exemple, el nen li pregunta al pare si la professió policial és millor que les altres i aquest li diu que totes són importants però que la seva té més responsabilitat i risc. 
Resultat d'imatges de el ojo de cristal cine
El criminal compra la revista Destino, per cert, i aquest serà un dels indicis que fan sospitar el policia, ja que s'adona que no ha llegit, per exemple, l'important escrit sobre circ fet per Sebastià Gasch, el qual menciona i lloa l'investigador. 

Els paisatges urbans ens passegen entre boires pels volts de la Catedral, pels Porxos d'en Xifré, pel port i per algun altre indret i constitueixen un document impagable sobre aquella època, ja tan llunyana, rere el malvat, abillat com cal, amb gavardina, barret i cigarreta. 

L'acurada tria d'escenaris situa el pati de l'escola dels nens al de l'Escola Sant Miquel, on es va traslladar el claustre de l'antiga seu original (que era el del monestir de Santa Maria de Jerusalem), malmesa a causa dels tràgics fets de la Guerra Civil. També retrobem els Jardinets del Passeig de Gràcia o la Plaça Ramon Berenguer. I podem copsar com i de quina manera treballaven els tintorers d'aquells anys o com encenien els fanals, quan es feia fosc.

Aquí es poden llegir més coses sobre aquesta pel·lícula i moltes altres. Ah, i la música, de Casas Augé, un clàssic!!!