Fa uns dies l'amiga Glòria em va fer veure un error, havia atribuït, a més de mencionar-la de forma equivocada, una obra de Casona a Buero Vallejo. L'obra era El caballero de las espuelas de oro, evoca la vida de Quevedo i la vam poder veure, a la televisió i al teatre, en una interpretació inoblidable de José Maria Rodero. Recordo fins i tot que era una obra que l'endemà, a la feina, jo aleshores treballava com a perforista de fitxes a la Harry Walker, vam comentar, ja que ens havia agradat molt. Aquesta obra va ser la darrera que va escriure Alejandro Casona.
Casona, asturià, va ser mestre i inspector d'ensenyament i va viure durant un temps a la Vall d'Aran. Però així que va poder es va dedicar al teatre, camp en el qual va engegar un munt d'iniciatives diverses. El seu nom veritable era Alejandro Rodríguez Álvarez. Durant la guerra es va exiliar a Mèxic amb la seva família i posteriorment va anar a viure a Buenos Aires. En aquells anys va escriure les seves obres millors i més conegudes.
L'any 1962 va tornar i va començar a estrenar amb un gran èxit comercial i de públic, cosa que devia desvetllar les reticències de determinats sectors més suposadament esquerranosos. L'aperturisme de l'època se'l va fer una mica seu. No és el de Casona, en general, tot i que les coses no són mai blanques o negres, un teatre social, compromès, com el de Buero. És un teatre poètic, de supervivència i idealització de la realitat, amb situacions que poden semblar inversemblants però que estan amarades de poesia. Encara es pot llegir en algun lloc, per desgràcia, que va ser utilitzat pel franquisme. Les crítiques parcials i ràncies per part de gent que era molt llegida i seguida per la progressia van perjudicar l'obra de l'autor.
El tema em fa pensar en el nostre Sagarra, el gran èxit de públic no es perdona, hi ha moltes enveges i reticències per tot arreu. Tot plegat no va evitar que les obres de Casona omplissin les sales professionals i d'aficionats, els seus títols van ser habituals a la televisió i en els teatres més importants de tot arreu. Avui potser està una mica oblidat, però això li passa al mateix Buero, sobre qui escrivia fa uns dies. En tot cas també el connecto amb Sagarra perquè Casona va romandre en el repertori dels bons grups amateurs i encara hi és sovint. Es poden discutir moltes coses sobre les seves obres però la majoria tenen un ritme teatral impecable i elements atractius evidents.
L'he recordat avui perque estic escanejant uns documents que provenen del Centre Parroquial de Santa Madrona, al meu barri. L'any 65, pel setembre, Casona va morir, encara relativament jove, i l'11 de novembre, en aquell Centre, es va representar Los arboles mueren de pie. Jo, aleshores, a causa de la feina en una empresa gran, tenia amigues de gairebé tots els barris de Barcelona, entre les quals una de Sant Andreu, i anava sovint amb ella al Centre Parroquial de Sant Pacià, on hi havia també un quadre escènic de categoria i hi vaig veure una versió magnífica de La barca sin pescador.
Per la tele havien fet moltes d'aquelles obres, una que em va impressionar força va ser La casa de los siete balcones, amb una Mary Carrillo en estat de gràcia, repetint el nom de l'arbre que li havia mencionat el seu jove promès per carta: ombú, ombú... Molt de temps després vaig saber que l'ombú és l'arbre que aquí anomenem com bellaombra, un arbre impressionant i que crida l'atenció, molt present als nostres jardins, a Montjuïc sobretot on en el temps de l'Exposició se'n van plantar molts.
Casona té moltes obres inoblidables però una de les més representades ha estat La dama del alba, de la qual hi ha una molt bona pel·lícula, de 1966, amb ni més ni menys que Dolores del Río fent de Dama. La va dirigir Rovira Beleta, hi sortia Daniel Martín, el de Los Tarantos, i la dama era Yelena Samarina, una actriu russa que es va establir a Espanya. Encara existeix una interessant versió anterior, del 1950, amb una jove Marga López. Per la televisió s'ha fet moltes vegades, recordo una molt bona versió de Gustavo Pérez Puig, amb Natalia Dicenta, molt jove i molt maca, i Ana Marzoa com la dama. És de finals dels vuitanta o de principis dels noranta.
Em sorprèn comprovar les moltes coses culturals que es feien per tot arreu en aquells seixanta, que tantes esperances van desvetllar i en els quals el món va canviar, fins i tot el món a tocar de casa. Es feien per tot arreu, també per la tele, ep.
