Ahir vaig tenir la gran sort de poder assistir, convidada per la meva cunyada Mercè, que coneixia el director de l'obra, a una representació d'aficionats, d'aficionats de qualitat, a la representació d'una versió de la famosa obra de Jardiel Poncela Usted tiene ojos de mujer fatal. Un dels al·licients més excitants del present, quan vas al teatre, és poder veure a l'escenari més de quatre persones i encara bo que siguin quatre gats.
Sembla que per qüestions econòmiques i pràctiques els muntatges de tota mena han de limitar la presència a l'escenari a un nombre reduït d'actors i actrius, tres o quatre a tot estirar. Els premis literaris que donen guardons a obres de teatre inèdites sovint avisen de què el nombre de personatges no ha de passar dels quatre. En alguns casos en els quals és impossible la reducció, hi ha actors i actrius que han de practicar el fregolisme intens, ço és, fer tots els papers de l'auca ajudats de disfresses i caracteritzacions. Així doncs, tan sols per poder gaudir d'una obra de les d'abans, feta amb tanta gent com abans, ja val la pena sortir al vespre de casa.
Jardiel va tenir una vida intensa, difícil i breu. Malgrat tot això el seu teatre, amb alts i baixos lligats a modes i tendències, no s'ha deixat mai de representar, sobretot a Madrid, és clar. Fa poc un dels molts descendents de l'autor dedicats al món artístic, Ramon Paso, ha fet una relectura personal d'aquesta obra, amb el títol: Usted tiene ojos de mujer fatal... en la radio, en la qual uns actors del mitjà radiofònic, en plena postguerra, retransmeten aquesta obra i compten amb l'assessorament del mateix autor original. No l'he vista, és clar, ni sé si la podrem veure a Barcelona, però ha tingut un gran èxit de públic al Fernán Gómez de la capital del regne.
La meva mare se sabia trossos de les obres de Jardiel, sobretot de l'Angelina, i vaig passar molt bones estones amb el Llibre del Convalescent així com amb les versions de les seves obres que ens n'oferia l'enyorada tele en blanc i negre del pla de desenvolupament. Més endavant em semblaven demodées, amarades d'incorrecció política i masclisme residual però ara ho veig d'una altra manera. Poden fer-se moltes lectures d'aquests textos trepidants, absurds, que poden sorprendre el jovent que no hi ha tingut contacte. Són una meravella i ho critiquen tot, tot, tot, de forma precisa i incisiva. Els textos de Jardiel retornen sempre a una modernitat que no han perdut mai.
Ahir vaig passar una molt bona estona al teatre del Col·legi Sant Miquel. Fa pocs dies vaig poder veure la pel·lícula El ojo de cristal que té algunes escenes filmades al claustre viatger de l'escola, no hi havia estat mai i em va agradar comprovar com hi ha espais que resisteixen el temps i els trasllats.
L'escenografia de l'obra treia un gran partit d'un escenari de mida reduïda, un prodigi d'imaginació, vaja. La molt bona direcció anava a càrrec de Cristian Machío i la companyia, em van explicar que formada per antics alumnes de l'escola, porta el nom de Cavall de Tramoia.
D'aquesta obra se n'han fet un munt de versions. Per internet se'n pot recuperar una que es va passar en aquells inoblidables Estudio 1, amb Pepe Martín (el nostre immortal Comte de Montecristo, malauradament ja traspassat) en el paper del seductor, un protagonista que no ho és del tot, ja que el pes de l'obra recau en l'esforçat majordom, Oshidori. L'obra és plena de picades d'ullet culturals que potser se'ns escapin, ja que els contextos canvien i l'imaginari sentimental i cultural, també. Sense tenir gaire a veure, o potser sí, em venien al cap escenes de la Gente Bien de Rusiñol.
Les escoles una mica grandetes tenien totes, fa molts anys, el seu teatre o teatret. Alguns es mantenen en bon estat, d'altres han desaparegut, una llàstima. Aquests teatres resistents tenen una poesia especial, una mena de vibracions col·lectives que els donen calidesa, fins i tot en el cas de què s'hagin modernitzat. No hi ha res, pel meu gust, com l'escenari tradicional, a la italiana, amb el públic assegut a les butaques i un teló que amaga i mostra. S'han fet i es faran moltes provatures però per a una bona acústica, una il·luminació com cal i fins i tot, encara que sembli paradoxal, una bona comunicació entre el públic i els actors, no hi ha res com el de sempre. El de sempre segons el meu record, temporal i subjectiu, és clar.
Les companyies d'aficionats m'han donat moltes alegries, tenen actors de categoria diversa però amb això també t'hi trobes en el món professional. No hi ha res com una obra de teatre d'aquest estil per esbandir les cabòries amb les quals el món de la política ens sacseja des de fa una bona temporada. Usted tiene ojos de mujer fatal és, amb algunes variants, la versió en teatre de la novel·la de Jardiel Pero... ¿hubo alguna vez once mil vírgenes?
Hi podem trobar misogínia descarada, no diré que no, però, sobretot, escepticisme a l'entorn de la condició humana i una tolerància molt interessant, considerant l'època, a l'entorn de les relacions sexuals i amoroses. Aquest seductor a l'estil d'un Don Juan convencional i col·leccionista resulta molt més interessant quan és un poca vergonya que no pas quan esdevé un enamorat irreversible i romàntic, àdhuc ridícul, aspecte aquest que li fa perdre l'atractiu sexual i tot. I és que som així de contradictòries, les senyores, encara que no ho vulguem reconèixer.
Ahir a la nit passaven per BTV l'inquietant Porter de nit de la Cavani, una història estranya, cruel i angoixant que va generar en el seu temps (quan es va poder projectar aquí, al principi s'havia de creuar la frontera per veure-la) debats cinèfils diversos sobre la no sempre clara innocència de les víctimes, cosa que a l'obra de Jardiel, en broma, és clar, i en un context molt més frívol, també és un tema a considerar.
