Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre d'aficionats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre d'aficionats. Mostrar tots els missatges

14.4.18

JARDIEL, IMMORTAL I SURREALISTA


Ahir vaig tenir la gran sort de poder assistir, convidada per la meva cunyada Mercè, que coneixia el director de l'obra, a una representació d'aficionats, d'aficionats de qualitat, a la representació d'una versió de la famosa obra de Jardiel Poncela Usted tiene ojos de mujer fatal. Un dels al·licients més excitants del present, quan vas al teatre, és poder veure a l'escenari més de quatre persones i encara bo que siguin quatre gats. 

Sembla que per qüestions econòmiques i pràctiques els muntatges de tota mena han de limitar la presència a l'escenari a un nombre reduït d'actors i actrius, tres o quatre a tot estirar.  Els premis literaris que donen guardons a obres de teatre inèdites sovint avisen de què el nombre de personatges no ha de passar dels quatre. En alguns casos en els quals és impossible la reducció, hi ha actors i actrius que han de practicar el fregolisme intens, ço és, fer tots els papers de l'auca ajudats de disfresses i caracteritzacions. Així doncs, tan sols per poder gaudir d'una obra de les d'abans, feta amb tanta gent com abans, ja val la pena sortir al vespre de casa.



Jardiel va tenir una vida intensa, difícil i breu. Malgrat tot això el seu teatre, amb alts i baixos lligats a modes i tendències, no s'ha deixat mai de representar, sobretot a Madrid, és clar. Fa poc un dels molts descendents de l'autor dedicats al món artístic, Ramon Paso, ha fet una relectura personal d'aquesta obra, amb el títol: Usted tiene ojos de mujer fatal... en la radio, en la qual uns actors del mitjà radiofònic, en plena postguerra, retransmeten aquesta obra i compten amb l'assessorament del mateix autor original. No l'he vista, és clar, ni sé si la podrem veure a Barcelona, però ha tingut un gran èxit de públic al Fernán Gómez de la capital del  regne.
Resultat d'imatges de el ojo de cristal claustre sant miquel
La meva mare se sabia trossos  de les obres de Jardiel, sobretot de l'Angelina, i vaig passar molt bones estones amb el Llibre del Convalescent així com amb les versions de les seves obres que ens n'oferia l'enyorada tele en blanc i negre del pla de desenvolupament. Més endavant em semblaven demodées, amarades d'incorrecció política i masclisme residual però ara ho veig d'una altra manera. Poden fer-se moltes lectures d'aquests textos trepidants, absurds, que poden sorprendre el jovent que no hi ha tingut contacte. Són una meravella i ho critiquen tot, tot, tot, de forma precisa i incisiva. Els textos de Jardiel retornen sempre a una modernitat que no han perdut mai.

Ahir vaig passar una molt bona estona al teatre del Col·legi Sant Miquel. Fa pocs dies vaig poder veure la pel·lícula El ojo de cristal que té algunes escenes filmades al claustre viatger de l'escola, no hi havia estat mai i em va agradar comprovar com hi ha espais que resisteixen el temps i els trasllats. 

L'escenografia de l'obra treia un gran partit d'un escenari de mida reduïda, un prodigi d'imaginació, vaja. La molt bona direcció anava a càrrec de Cristian Machío i la companyia, em van explicar que formada per antics alumnes de l'escola, porta el nom de Cavall de Tramoia. 
Resultat d'imatges de usted tiene ojos de mujer fatal
D'aquesta obra se n'han fet un munt de versions. Per internet se'n pot recuperar una que es va passar en aquells inoblidables Estudio 1, amb Pepe Martín (el nostre immortal Comte de Montecristo, malauradament ja traspassat) en el paper del seductor, un protagonista que no ho és del tot, ja que el pes de l'obra recau en l'esforçat majordom, Oshidori. L'obra és plena de picades d'ullet culturals que potser se'ns escapin, ja que els contextos canvien i l'imaginari sentimental i cultural, també. Sense tenir gaire a veure, o potser sí, em venien al cap escenes de la Gente Bien de Rusiñol. 

Les escoles una mica grandetes tenien totes, fa molts anys, el seu teatre o teatret. Alguns es mantenen en bon estat, d'altres han desaparegut, una llàstima. Aquests teatres resistents tenen una poesia especial, una mena de vibracions col·lectives que els donen calidesa, fins i tot en el cas de què s'hagin modernitzat. No hi ha res, pel meu gust, com l'escenari tradicional, a la italiana, amb el públic assegut a les butaques i un teló que amaga i mostra. S'han fet i es faran moltes provatures però per a una bona acústica, una il·luminació com cal i fins i tot, encara que sembli paradoxal, una bona comunicació entre el públic i els actors, no hi ha res com el de sempre. El de sempre segons el meu record, temporal i subjectiu, és clar. 
Resultat d'imatges de usted tiene ojos de mujer fatal en la radio
Les companyies d'aficionats m'han donat moltes alegries, tenen actors de categoria diversa però amb això també t'hi trobes en el món professional. No hi ha res com una obra de teatre d'aquest estil per esbandir les cabòries amb les quals el món de la política ens sacseja des de fa una bona temporada. Usted tiene ojos de mujer fatal és, amb algunes variants, la versió en teatre de la novel·la de Jardiel Pero... ¿hubo alguna vez once mil vírgenes? 

Hi podem trobar misogínia descarada, no diré que no, però, sobretot, escepticisme a l'entorn de la condició humana i una tolerància molt interessant, considerant l'època, a l'entorn de les relacions sexuals i amoroses. Aquest seductor a l'estil d'un Don Juan convencional i col·leccionista resulta molt més interessant quan és un poca vergonya que no pas quan esdevé un enamorat irreversible i romàntic, àdhuc ridícul, aspecte aquest que li fa perdre l'atractiu sexual i tot. I és que som així de contradictòries, les senyores, encara que no ho vulguem reconèixer. 

Ahir a la nit passaven per BTV l'inquietant Porter de nit de la Cavani, una història estranya, cruel i angoixant que va generar en el seu temps (quan es va poder projectar aquí, al principi s'havia de creuar la frontera per veure-la) debats cinèfils diversos sobre la no sempre clara innocència de les víctimes, cosa que a l'obra de Jardiel, en broma, és clar, i en un context molt més frívol, també és un tema a considerar. 

23.10.16

MÉS EVOCACIONS TEATRALS: CASONA I EL SEU TEATRE

Resultat d'imatges de Alejandro Casona

Fa uns dies l'amiga Glòria em va fer veure un error, havia atribuït, a més  de mencionar-la de forma equivocada, una obra de Casona a Buero Vallejo. L'obra era El caballero de las espuelas de oro, evoca la vida de Quevedo i la vam poder veure, a la televisió i al teatre, en una interpretació inoblidable de José Maria Rodero. Recordo fins i tot que era una obra que l'endemà, a la feina, jo aleshores treballava com a perforista de fitxes a la Harry Walker, vam comentar, ja que ens havia agradat molt. Aquesta obra va ser la darrera que va escriure Alejandro Casona.

Casona, asturià, va ser mestre i inspector d'ensenyament i va viure durant un temps a la Vall d'Aran. Però així que va poder es va dedicar al teatre, camp en el qual va engegar un munt d'iniciatives diverses. El seu nom veritable era Alejandro Rodríguez Álvarez. Durant la guerra es va exiliar a Mèxic amb la seva família i posteriorment va anar a viure a Buenos Aires. En aquells anys va escriure les seves obres millors i més conegudes.

L'any 1962 va tornar i va començar a estrenar amb un gran èxit comercial i de públic, cosa que devia desvetllar les reticències de determinats sectors més  suposadament esquerranosos. L'aperturisme de l'època se'l va fer una mica seu. No és el de Casona, en general, tot i que les coses no són mai blanques o negres, un teatre social, compromès, com el de Buero. És un teatre poètic, de supervivència i idealització de la realitat, amb situacions que poden semblar inversemblants però que estan amarades de poesia. Encara es pot llegir en algun lloc, per desgràcia, que va ser utilitzat pel franquisme. Les crítiques parcials i ràncies per part de gent que era molt llegida i seguida per la progressia van perjudicar l'obra de l'autor.

El tema em fa pensar en el nostre Sagarra, el gran èxit de públic no es perdona, hi ha moltes enveges i reticències per tot arreu. Tot plegat no va evitar que les obres de Casona omplissin les sales professionals i d'aficionats, els seus títols van ser habituals a la televisió i en els teatres més importants de tot arreu. Avui potser està una mica oblidat, però això li passa al mateix Buero, sobre qui escrivia fa uns dies. En tot cas també el connecto amb Sagarra perquè Casona va romandre en el repertori dels bons grups amateurs i encara hi és sovint. Es poden discutir moltes coses sobre les seves obres però la majoria tenen un ritme teatral impecable i elements atractius evidents. 

L'he recordat avui perque estic escanejant uns documents que provenen del Centre Parroquial de Santa Madrona, al meu barri. L'any 65, pel setembre, Casona va morir, encara relativament jove, i l'11 de novembre, en aquell Centre, es va representar Los arboles mueren de pie. Jo, aleshores, a causa de la feina en una empresa gran, tenia amigues de gairebé tots els barris de Barcelona, entre les quals una de Sant Andreu, i anava sovint amb ella al Centre Parroquial de Sant Pacià, on hi havia també un quadre escènic de categoria i hi vaig veure una versió magnífica de La barca sin pescador.

Per la tele havien fet moltes d'aquelles obres, una que em va impressionar força va ser La casa de los siete balcones, amb una Mary Carrillo en estat de gràcia, repetint el nom de l'arbre que li havia mencionat el seu jove promès per carta: ombú, ombú... Molt de temps després vaig saber que l'ombú és l'arbre que aquí anomenem com bellaombra, un arbre impressionant i que crida l'atenció, molt present als nostres jardins, a Montjuïc sobretot on en el temps de l'Exposició se'n van plantar molts. 

Casona té moltes obres inoblidables però una de les més representades ha estat La dama del alba, de la qual hi ha una molt bona pel·lícula, de 1966, amb ni més ni menys que Dolores del Río fent de Dama. La va dirigir Rovira Beleta, hi sortia Daniel Martín, el de Los Tarantos, i la dama era Yelena Samarina, una actriu russa que es va establir a Espanya. Encara existeix una interessant versió anterior, del 1950, amb una jove Marga López. Per la televisió s'ha fet moltes vegades, recordo una molt bona versió de Gustavo Pérez Puig, amb Natalia Dicenta, molt jove i molt maca, i Ana Marzoa com la dama. És de finals dels vuitanta o de principis dels noranta.

Em sorprèn comprovar les moltes coses culturals que es feien per tot arreu en aquells seixanta, que tantes esperances van desvetllar i en els quals el món va canviar, fins i tot el món a tocar de casa. Es feien per tot arreu, també per la tele, ep.