BERNARDA ALBA I LA SEVA FAMÍLIA, UN MES AL PARAL·LEL

 

Ahir vaig tornar al teatre, en aquest cas a l'Apolo per veure la versió que Juan Carlos Plaza ha fet de la conegudíssima obra de Lorca. A banda del valor de l'obra, un clàssic ja reconegut, anar a l'Apolo, un molt bon teatre poc aprofitat i que ha estat tancat durant un temps a causa d'una mena d'estafa i problemes diversos, és, per a mi, una alegria. Encara més quan el teatre és a prop de casa i hi puc anar tot passejant. 

Ahir sentia gent del públic que potser no hi havia estat mai, comentant les bones condicions de l'espai i la seva comoditat. Aquesta obra tan sols haurà estat un mes a Barcelona, esperem que es continuï amb una programació diversa i intel·ligent. 

L'obra s'ha representat moltíssim, n'hem vist versions a la televisió, al cinema, hi ha fins i tot alguna òpera. Es fa difícil escriure sobre Lorca, la seva horrible mort, dos mesos després d'acabar aquest text, li ha donat un valor afegit i l'ha situat en una estranya categoria de mite intocable. A nivell personal, el seu teatre, sobretot les tres obres de culte que son aquesta, Yerma i Bodas de sangre, em grinyolen en alguns moments, tot i el llenguatge poètic de l'autor. S'ha vessat molta tinta sobre els personatges, la simbologia i la resta. La posada en escena del muntatge actual no respecta la blancor de les parets de les indicacions originals, que es van enfosquint amb el desenvolupament de la trama. Malgrat això l'escenografia és molt efectiva, encara més quan a l'Apolo encara existeix un element de misteri teatral que, per a mi, és mític, el teló.

A l'Escola Normal, ja ho he comentat en alguna ocasió, vaig tenir la sort de comptar amb el professor Tuson, en pau descansi, abans de la seva catalanització. Recordo que en algun moment ens va ironitzar sobre algunes frases d'aquesta obra, com ara allò de carbón ardiendo en el sitio de su pecado, que amolla la mare castradora quan pel poble arrosseguen una infanticida. Aixi mateix ens va fer veure algunes rimes fàcils d'un altre mite, Machado, que en ocasions resulten excessivament vulgars.

En tot cas, sempre resulta interessant revisitar aquests textos. L'obra gira a l'entorn del personatge principal, Bernarda, però també de la criada, Poncia, immenses Consuelo Trujillo i Rosario Pardo. Les filles, fins i tot la sensual Adela, son personatges corals, secundaris, sense tantes possibilitats de lluïment. Uns aspectes en el quals no havia parat compte en d'altres ocasions és la relació, molt íntima, de dependència entre criada i senyora, força interessant, ja que en ocasions no saps qui mana més,  o la rellevància del personatge de l'àvia guillada, que com la jove Adela, els dos extrems de la vida, vol fugir d'allà sigui com sigui.  No entraré en simbologies o dobles lectures, hi ha un munt de coses escrites sobre Lorca i el seu teatre i per la xarxa es pot trobar de tot.

Potser la versió de l'Apolo sigui, fins i tot, excessivament mesurada. La Bernarda Alba és un drama i avui no estem en temps d'excessos dramàtics massa explícits. No hi ha gaires ocasions de veure aquestes obres, avui i aquí, per això cal recomanar l'anada a l'Apolo abans la companyia no marxi de Barcelona. El personatge d'aquesta mare tan castradora ha estat molt atractiu per al gremi actoral, un bon paper per a dones grans que també ha temptat els homes, en algun cas el personatge l'havia interpretat, fins i tot, un actor.

El tema de l'home entre dones, que esvalota el galliner, ha estat una constant, sobretot en èpoques de repressió sexual abusiva, no sé si avui, en la nostra societat, les coses serien així, tot ha canviat molt, per sort. El tema de la dona sense home, sense fills, com Yerma, està avui en procés de superació amb els canvis en els costums, molts textos que hi suquen pa, com aquest, han estat escrits per homes i ser homosexual no vol dir, tampoc, que es pugui entendre millor la condició femenina. Cadascú és fill-filla del seu temps, les seves circumstàncies, la seva educació i les seves manies. També la visio dels homes, brutals, lliures i sense més horitzó que la feina, els diners i el sexe ens pot semblar, avui, una mica llunyana.

Posats a esmenar la plana al text original crec que la mestressa hauria d'haver acabat a trets amb aquest Pepe el Romano, tan lamentable i interessat. L'apressat suïcidi d'Adela resulta una mica ficat amb calçador però, vaja, la realitat tampoc no és versemblant, en molts casos. Aquesta obra va ser la darrera de Lorca, escrita el malaurat any 1936, no es va poder publicar ni estrenar fins el 1945, a Buenos Aires, gràcies a la Xirgu, un altre mite sobre el qual se sap poc i s'ha escrit molt, massa, potser. 

L'obra també s'ha relaciona sovint amb l'Espanya negra i rural de l'època però és un drama que s'ha representat per tot el mon durant anys, amb adaptacions a realitats diverses, fent, per exemple, que passés en el país de la representació, i l'argument no ha grinyolat pas per aquestes adaptacions. 

A Trujillo i Pardo les acompanyen un bon planter d'excel·lents actrius més joves, Ana Fernández, Mona Martínez, Marina Salas, Zaira Montes, Ruth Gabriel i Montse Peidro. 

COMÈDIA, TRAGÈDIA I DRAMA

He escrit en diferents ocasions sobre Buero Vallejo. La darrera, l'octubre de l'any passat, amb motiu del centenari del seu naixement. Fa uns dies es va emetre per televisió un d'aquests programes de la sèrie Imprescindibles, tots ells excel·lents i molt recomanables. El centenari no ha aconseguit pas, de moment, que a Catalunya, en un teatre convencional i gran, es recuperés alguna obra de l'autor, feta amb cara, ulls i recursos. Fa alguns anys es posaven moltes traves al teatre en castellà però ara ja no és així, fins i tot, en ocasions, més aviat sembla que passi el contrari. 

El programa incideix en la injustícia que es va fer amb Buero i la seva obra a partir de la Transició. Per aquí també vam perdre moltes coses en aquells canvis, entre les quals la Nova Cançó i el seu esperit. El fet és que la meva generació, si era una mica aficionada al teatre, va créixer amb Buero. Podíem veure les seves obres a la televisió i algunes fins i tot s'estrenaven abans a Barcelona que no pas a Madrid. Jo crec que amb el temps es recuperarà l'autor i el seu teatre, el seu teatre en bloc, més enllà de la Historia de una escalera, de la qual diuen que l'autor s'empipava quan li mencionaven en excés. Les darreres obres de Buero, molt bones, ja no les vam poder veure per la televisió, s'havia acabat el bon teatre televisat. I algunes ja ni tan sols las vam poder veure als escenaris professionals barcelonins, el nombre dels quals també s'ha anat reduint amb els anys.

La biografia de Buero ja seria digna d'una bona i acurada sèrie televisiva. Va ser un gran pintor i dibuixant, el seu retrat de Miguel Hernàndez, amb qui va compartir presó, és ja una icona però expliquen que a la presó en va fer centenars, dels companys de presidi. Així mateix té alguns autoretrats impressionants. Fill d'un militar liberal, afusellat injustament, tot just començada la guerra, a Paracuellos, ell era comunista i va estar condemnat a mort. Per sort i per atzar se'n va sortir amb sis anys de presó. Va presentar Historia de una escalera a un premi literari, el Lope de Vega, gracies a què un bon amic, Vicente Soto, també escriptor i que va haver de marxar a l'estranger per poder-se guanyar la vida, li va mecanografiar, Buero no tenia màquina d'escriure. No es van adonar de què era l'obra d'un comunista que havia sortit de la presó o, si algú se'n va adonar va tenir la suficient sensibilitat com per fer prevaldre la qualitat per damunt de la ideologia.

Soto volia que Buero marxés a l'estranger, com ell, però Buero es va voler quedar a Espanya. En els darrers anys la seva obra s'ha representat molt més a l'estranger que no pas a Espanya, per cert. 

Historia de una escalera es va estrenar a Madrid de forma una mica vergonyant, pocs dies abans de Tots Sants, ja que la idea del teatre era que quan es muntés l'inevitable Tenorio estacional l'obra desapareixia. Però va tenir tant d'èxit que no es va fer el Tenorio, aquell any. D'aqui ve un dels motius que es van donar a l'autor, el de Capitán Centellas, que és qui mata a Don Juan en l'obra de Zorrilla. Buero va tenir èxit i es va poder guanyar la vida amb el teatre de text, un teatre molt personal, ple de simbologia i referents, possibilista, cosa que li va criticar gent com Sastre, de qui tampoc és que veiem avui gaire teatre als escenaris i qui, malgrat la crítica, va ser així mateix possibilista a la seva manera. La gent com Buero va fer que la vida cultural d'aquells anys grisos no fos el desert que molts voldrien, quan contemplen el passat des del present. L'èxit de Buero va generar enveges diverses, moltes de les quals entre gent de la cultura i del teatre, com sol passar tot sovint. 

Buero no va tenir gaire èxit amb el cinema, poques obres seves es van dur a la gran pantalla. Ell mateix hi era reticent des que en una versió de En la ardiente oscuridad li canviessin el final. Això de canviar el final i, en ocasions, també el principi, passa sovint, quan l'autor ja no és viu es fan destrosses diverses sense manies. Estic pensant en Incerta glòria però podria posar molts altres exemples. Buñuel va destralejar l'obra de Galdós i la de Mirbeau, però els autors ja no podien cantar gall ni gallina i, a més a més, eren aquestes, aleshores, obres poc conegudes del públic. No és que estigui pas en contra d'aquests canvis, si es fan bé i aconsegueixen alguna cosa amb cara i ulls, sempre que es manifesti que la pel·lícula s'ha inspirat en l'obra original i poca cosa més. La millor versió en cinema de Buero va ser la que Josefina Molina va fer de Esquilache.

Fa uns dies van passar per la tele Madrugada, també va ser aquella una bona versió de l'obra teatral, molt acurada i respectuosa, dirigida per Antonio Román. Anys després el teatre televisat en va oferir una altra versió, molt bona, amb Mònica Randall de protagonista, que es pot recuperar online. Mònica Randall, que va viure al meu barri de petita i que es diu Aurora Julià, tampoc no ha tingut l'èxit merescut tot i ser guapíssima i molt bona actriu.

El que passa és que Madrugada potser no és pas una de les grans obres de l'autor, hi ha situacions forçades i aspectes diversos que es veuen venir massa de bell antuvi. Tot i amb això, com que l'autor domina els recursos escènics, és interessant contemplar-la sense complexos. Al cinema la protagonista era Mara Cruz, una bona actriu, avui potser oblidada. 

Tot passa i s'oblida, fa uns dies entrevistaven en un programa de ràdio a Núria Prims, amb motiu de la seva interpretació excel·lent a Incerta glòria i li van comentar que en un article molt elogiós Marcos Ordóñez la comparava a una mena de barreja entre Maria Félix i Mercedes McCambridge, una comparació que em va semblar una mica surrealista, tot s'ha de dir. L'actriu va admetre que  no sabia qui eren ni l'una ni l'altra. No em va estranyar amb la McCambridge però sí amb la Félix, que va ser una diva de llarga vida i molt cinema. Però encara recordo quan Puyal, en un programa del seu temps televisiu, va fer cara de póker quan un senyor gran, del públic, li va dir que l'actriu de la seva vida havia estat Mirna Loy.  El temps arrossega els èxits i les fames i poca cosa en va quedant, encara que de tant en tant noms i imatges surin de nou i sorprenguin els joves contemporanis. 

Tot sovint ens queixem de les injustícies que es fan amb gent que havia excel·lit en algun camp, escriptores, actors, cantants... De com se'ls margina i oblida, en ocasions quan encara són vius, cosa que encara és més trista i que va passar amb Buero o, per aquí, fins i tot amb gent com el gran Sagarra. Això potser s'esdevé a tot arreu però crec que a Catalunya i la resta de l'estat espanyol passa molt. El pes de les capelletes i dels qui remenen les cireres culturals és aclaparador. Els francesos tot ho promocionen, per exemple, fan política d'equip, per damunt de modes i d'ideologies. I ho continuen promocionant al llarg dels anys, malgrat els canvis en les tendències i les modes. O així m'ho sembla, vaja. Malgrat que, com penso que va dir Churchil sobre els gavatxos, són molts i no els conec pas tots. I és que això em passa, fins i tot, amb els catalans i catalanes.

MÉS EVOCACIONS TEATRALS: CASONA I EL SEU TEATRE

Fa uns dies l'amiga Glòria em va fer veure un error, havia atribuït, a més  de mencionar-la de forma equivocada, una obra de Casona a Buero Vallejo. L'obra era El caballero de las espuelas de oro, evoca la vida de Quevedo i la vam poder veure, a la televisió i al teatre, en una interpretació inoblidable de José Maria Rodero. Recordo fins i tot que era una obra que l'endemà, a la feina, jo aleshores treballava com a perforista de fitxes a la Harry Walker, vam comentar, ja que ens havia agradat molt. Aquesta obra va ser la darrera que va escriure Alejandro Casona.

Casona, asturià, va ser mestre i inspector d'ensenyament i va viure durant un temps a la Vall d'Aran. Però així que va poder es va dedicar al teatre, camp en el qual va engegar un munt d'iniciatives diverses. El seu nom veritable era Alejandro Rodríguez Álvarez. Durant la guerra es va exiliar a Mèxic amb la seva família i posteriorment va anar a viure a Buenos Aires. En aquells anys va escriure les seves obres millors i més conegudes.

L'any 1962 va tornar i va començar a estrenar amb un gran èxit comercial i de públic, cosa que devia desvetllar les reticències de determinats sectors més  suposadament esquerranosos. L'aperturisme de l'època se'l va fer una mica seu. No és el de Casona, en general, tot i que les coses no són mai blanques o negres, un teatre social, compromès, com el de Buero. És un teatre poètic, de supervivència i idealització de la realitat, amb situacions que poden semblar inversemblants però que estan amarades de poesia. Encara es pot llegir en algun lloc, per desgràcia, que va ser utilitzat pel franquisme. Les crítiques parcials i ràncies per part de gent que era molt llegida i seguida per la progressia van perjudicar l'obra de l'autor.

El tema em fa pensar en el nostre Sagarra, el gran èxit de públic no es perdona, hi ha moltes enveges i reticències per tot arreu. Tot plegat no va evitar que les obres de Casona omplissin les sales professionals i d'aficionats, els seus títols van ser habituals a la televisió i en els teatres més importants de tot arreu. Avui potser està una mica oblidat, però això li passa al mateix Buero, sobre qui escrivia fa uns dies. En tot cas també el connecto amb Sagarra perquè Casona va romandre en el repertori dels bons grups amateurs i encara hi és sovint. Es poden discutir moltes coses sobre les seves obres però la majoria tenen un ritme teatral impecable i elements atractius evidents. 

L'he recordat avui perque estic escanejant uns documents que provenen del Centre Parroquial de Santa Madrona, al meu barri. L'any 65, pel setembre, Casona va morir, encara relativament jove, i l'11 de novembre, en aquell Centre, es va representar Los arboles mueren de pie. Jo, aleshores, a causa de la feina en una empresa gran, tenia amigues de gairebé tots els barris de Barcelona, entre les quals una de Sant Andreu, i anava sovint amb ella al Centre Parroquial de Sant Pacià, on hi havia també un quadre escènic de categoria i hi vaig veure una versió magnífica de La barca sin pescador.

Per la tele havien fet moltes d'aquelles obres, una que em va impressionar força va ser La casa de los siete balcones, amb una Mary Carrillo en estat de gràcia, repetint el nom de l'arbre que li havia mencionat el seu jove promès per carta: ombú, ombú... Molt de temps després vaig saber que l'ombú és l'arbre que aquí anomenem com bellaombra, un arbre impressionant i que crida l'atenció, molt present als nostres jardins, a Montjuïc sobretot on en el temps de l'Exposició se'n van plantar molts. 

Casona té moltes obres inoblidables però una de les més representades ha estat La dama del alba, de la qual hi ha una molt bona pel·lícula, de 1966, amb ni més ni menys que Dolores del Río fent de Dama. La va dirigir Rovira Beleta, hi sortia Daniel Martín, el de Los Tarantos, i la dama era Yelena Samarina, una actriu russa que es va establir a Espanya. Encara existeix una interessant versió anterior, del 1950, amb una jove Marga López. Per la televisió s'ha fet moltes vegades, recordo una molt bona versió de Gustavo Pérez Puig, amb Natalia Dicenta, molt jove i molt maca, i Ana Marzoa com la dama. És de finals dels vuitanta o de principis dels noranta.

Em sorprèn comprovar les moltes coses culturals que es feien per tot arreu en aquells seixanta, que tantes esperances van desvetllar i en els quals el món va canviar, fins i tot el món a tocar de casa. Es feien per tot arreu, també per la tele, ep.

ANTONIO BUERO VALLEJO, UN CENTENARI

Uns dels espais periodístics més seguits i que encara desvetllen algunes passions, a favor i en contra, són les sabatines del senyor Morán. Ahir el periodista evocava la figura de Buero Vallejo, aquest 29 de setembre hauria complert cent anys i Morán es queixa, amb raó, del poc ressò del centenari i de les reticències que desvetlla el seu record. Buero va ser una persona atípica sorgida d'una família atípica que durant la guerra va rebre per totes bandes. De pare militar, afusellat pels rojos de forma prematura, absurda i expeditiva, va lluitar en el bàndol republicà, va estar condemnar a mort i com és ben sabut va fer a la presó el famós i impressionant retrat de Miguel Hernández que sembla que avui no sé sap ben bé on es troba. Era molt bon dibuixant i pintor però quan va sortir de la presó va triar el teatre, en una època fosca, difícil i plena d'entrebancs i riscos.

Per casualitat, per error o perquè fins i tot aquell règim comptava amb algunes persones amb cultura que volien rumbejar de tolerants i moderns, va guanyar un premi i va començar a estrenar obres, amb èxit, prudència possibilista i problemes seriosos i ridículs amb la censura de tant en tant. Va rebre força, autors envejosos, crítics poc amables, fins i tot es va ensopegar amb coses que avui lligaríem amb tot això tan ranci de la correcció política. A alguns col·lectius d'invidents no els abellia la forma en la qual els tractava en algunes obres, ja que la ceguesa física va ser una de les temàtiques importants en uns quants seus títols d'èxit.  Una ceguesa física però també simbòlica, és clar, aspecte que potser no es va saber copsar del tot.

Quan jo estudiava el batxillerat, als vespres, a l'únic institut femení existent, el Maragall, aleshores traslladat per obres al carrer Sant Quintí, vaig tenir una molt bona professora de literatura a qui les alumnes, amb aquella crueltat adolescent que esdevé agosarada amb els adults poc perillosos, havien batejat amb el malnom de Gioconda en bruto. De fet el motiu tenia la seva lògica, era una dona que no s'immutava, ni es bellugava, ni s'aixecava de la cadira i el seu gest era semblant al del quadre famós. Recordo que ens va mencionar Buero en diferents ocasions, el considerava, amb raó, el millor autor d'aleshores en castellà, tot i que ens va comentar de forma confidencial que no se'n parlava prou per motius polítics.

Malgrat aquells motius polítics, ja que Buero era comunista, presoner indultat, i una persona que podia resultar molt incòmoda, el seu teatre va surar per damunt d'aquell univers i de totes les mediocritats. Va rebre premis i reconeixements i les seves obres es van representar de forma constant. De fet, vam créixer amb Buero. En vam escoltar obres per la ràdio, en vam veure moltes altres per la televisió i a Barcelona gairebé cada temporada se'n representava alguna, al Talia, al flamant Moratín, a tants altres teatres com hi havia aleshores pel centre de la ciutat. També les companyies d'aficionats l'afegien al repertori. Però les modes, ai, les modes, el van anar bandejant de forma subtil. 

Aquí, al nostre petit i sovint mesquí país, va haver-hi uns anys en els quals es van posar moltes traves a les companyies en castellà, però  en els quals, així mateix, es van malmetre iniciatives catalanistes que durant el franquisme havien nascut i crescut entre dificultats de tota mena, la Nova Cançó, el cicle Cavall Fort. Aixi que no tot devia ser patriotisme nostrat sinó també interessos diversos o ignorància suïcida.

Va ser Buero un home seriós, lúcid, elegant i que inspirava respecte a tothom. Es va casar, una mica grandet, amb una actriu molt maca, Victoria Rodríguez, que aquests dies ha estat entrevistada en més d'una ocasió. La vídua de Buero rumbeja una ironia saludable, fa broma sobre els canvis en el teatre, sobre l'oblit relatiu en el qual es troba l'autor i sobre el fet que siguin avui algunes obres seves de lectura obligatòria en els estudis. 

Ai, aquestes lectures obligatòries, s'haurien de revisar a fons! Pel que fa als centenaris, molts d'ells passen de puntetes per tot arreu i no fan canviar res, quatre actes commemoratius, una reedició gasiva d'algun llibret i mitja dotzena d'articles de qualitat diversa, en general. Això els que es relacionen amb les lletres, el centenari de Gaudí va inaugurar un munt de parcs temàtics pel fet que l'aixeta va rajar a doll de forma inesperada i encara raja avui. Pel que fa als treballs obligatoris,  resulta divertit l'èxit d'indrets virtuals com El rincón del vago, convertits gairebé en llocs de referència,  fins i tot per al públic en general. El nom ja ho diu tot.

Aquí, a Catalunya, fa anys que no veiem, que jo sàpiga, una obra de Buero. No és ja qüestió de tria lingüística. Al Romea, enguany, es programen obres en català i castellà, el mateix al Goya i a d'altres teatres. Vivim una bona època teatral, amb moltes iniciatives remarcables, tot i que sovint s'han de fer obretes minimalistes amb decorats econòmics i pots actors, un, dos o tres, quatre a tot estirar. 

La censura, avui, és econòmica i a sobre s'han deixat perdre moltes sales de teatre. A l'article que cito al principi Morán menciona Salvat, un altre oblidat, l'única persona que va saber copsar, després de la mort de Franco,  el pes específic d'una obra com La detonación, en la qual Buero evoca un personatge real, com va fer en d'altres ocasions, en aquest cas Larra, tota una declaració d'intencions.

El Romea mereixia esdevenir el temple del teatre català, Salvat ho recordava en moltes ocasions als seus cursos a la universitat. Ho va ser durant un breu temps i el resultat, negatiu, va ser que s'hi van representar algunes obres mediocres molt ben subvencionades i que aquella va ser l'excusa per bandejar el cicle Cavall Fort que es feia els diumenges pel matí i que no va poder complir el quart de segle, que ja és gros. Després van construir l'horrible Nacional, fatxenda, incòmode, excessiu, una piràmide lamentable situada en un indret desavinent i amb una acústica deficient. Aquest any, al menys, programen un Sagarra, Sagarra ha estat tambe una víctima de l'elitisme interessat, durant molt de temps. En això de l'oblit injust, les modes i l'atrevida ignorància ens assemblem molt, els catalans i els castellans.

Algunes obres de teatre de Buero que em van entusiasmar avui, en llegir-les, ja que no les puc veure al teatre, no m'han trasbalsat de la mateixa manera però els anys pesen i nosaltres també canvíem. M'ha passat amb molts autors, d'aquí i d'allà. Les primeres obres de Benet i Jornet són una mica mals Bueros, o així m'ho sembla. De les que vaig arribar a veure a Barcelona en recordo dues, especialment, aquell doctor Valmy on es denunciava la tortura i que va haver d'esperar uns anys a estrenar-se, al Talia, i El tragaluz, al Moratín, precisament ara farà anys, era el dia de la Castanyada quan hi vaig anar, amb una colla. 

De les que vaig veure per la tele en recordo moltes, com ara El concierto de San Ovidio, emesa un  parell de mesos abans de casar-me i moltes altres que comentàvem a la feina, mentre perforàvem fitxes IBM, el dia després de l'emissió. En els darrers anys, que jo sàpiga, tan sols es va muntar, en un teatre, En la ardiente oscuridad, a l'enyorat Guasch del carrer Aragó.

Buero va morir l'any 2000, abans va patir la tràgica mort en accident d'un seu fill, un jove i brillant actor. Poc abans de morir Buero van emetre una llarga entrevista amb ell, pel segon canal i en un horari absurd i tardà. Recordo que em va agradar com parlava de la censura, de com s'havia de fer servir l'enginy per poder-se'n escapar, no defiendo la censura, defiendo al autor, puntualitzava. Buero, com recorda Morán, va abandonar allò del CLC quan va saber que pagava la CIA, va ser l'únic en no voler-se beneficiar amb el tema. També va votar NO a l'OTAN i ho va dir de forma pública, tot pesa. 

El cinema ha aprofitat molt poc l'obra de Buero, Josefina Molina va fer un remarcable Esquilache, no del tot rodó però molt interessant, fa poc vam poder veure aquesta pel·lícula, avui força oblidada, per la televisió. També la seva llarga vida hauria estat objecte d'una sèrie, d'un biopic cinematogràfic, en un altre país. Va tenir enemics viscerals, Sastre, Haro Tecglen, gent aleshores molt llegida i que el temps ha situat al seu lloc, o així ho vull pensar. Molta enveja, pecat capital temible i terrible, vaja. 

Amb això del centenari en alguns llocs es faran lectures dramatizades. Recordo, per cert, que la gent de la Secció Femenina era molt aficionada a muntar lectures d'aquest tipus. Però el teatre, com el cinema, s'ha de veure en sales adients i còmodes. El teatre de text precisa de bons actors, de bones actrius, de gent amb una dicció excel·lent, decorats generosos i directors que n'entenguin el rerefons i no ens mutilin els textos sense cap sentit ni es vegin empesos a fer-hi afegitons que no venen a tomb o relectures que en canvien l'argument i la intenció. 

D'actors bons, avui, n'hi ha molts, un gran nombre sense feina, com explicaven fa poc per la televisió, i això després, fins i tot, d'haver esdevingut molts d'ells personatges populars en alguna d'aquestes sèries que aconsegueixen fames efímeres i que els de la professió puguin fer bullir l'olla durant una temporada sense necessitat d'estar pluriempleats.

Potser no es pot demanar massa en un temps de precarietat laboral generalitzada. La feina de la gent de la faràndula sempre ho ha estat, de precària, amb molt poques excepcions, malgrat el suposat glamour. Doncs ara, encara més. Ens conformarem en rellegir Buero a fons i sense complexos. Que el centenari serveixi per a alguna cosa. Al menys, profeta  a la seva terra, la ciutat de Guadalajara, on va nèixer i on l'idolatren, ha preparat un munt d'actes diversos, molt interessants.

Aquí, diferents versions televisives d'obres de Buero,  entre les quals El Tragaluz, amb un munt d'actors catalans, entre els quals la gran Maife Gil. Ah, i Emilio Gutiérrez Caba, un dels meus ídols.