Fa ja uns quants anys, gairebé deu, ja que el temps vola que dóna gust, vam tenir en aquest blog i alguns altres un debat literari improvisat sobre el llibre Incerta glòria. S'havia reeditat i va generar molts entusiasmes, eren temps aquells, així mateix de molta vida blogaire. Un temps després el vaig rellegir, a causa de la participació en un club de lectura, i em va grinyolar una mica. La valoració de la novel·la ha estat irregular, com ho és el mateix llibre, però personalment crec que té fragments genials i, en tot cas, fins i tot Tolstoi em grinyola una mica, hores d'ara, deu ser l'edat.
Aquests dies, amb molta propaganda, car s'han generat moltes expectatives a l'entorn de la pel·lícula i la seva promoció, amb dolls de publicitat i la resta, s'ha estrenat de forma oficial al cinema, tot i que s'havien fet alguns passis previs. He llegit critiques entusiastes sense matisos, no em refio d'aquestes devocions incondicionals, la veritat. Malauradament per a molta gent del país encara funciona allò de puix parla català, Déu li dó glòria (ni que sigui incerta, afegeixo, fent un acudit lamentable). No pots criticar ni La Riera, que ja és gros.
A mi m'ha agradat sense excessos, a l'enllaç del final podeu llegir la crònica més aprofundida que he endegat a l'entorn d'aquesta versió, dirigida per Villaronga i que aprofita l'èxit multitudinari de Pa negre.
No li nego grapa ni professionalitat al director però a mi no em fa el pes, ja que sol donar una versió molt ombrívola i sòrdida de la vida. Tot i amb això Incerta glòria m'ha agradat més que Pa negre, pel·lícula de la qual no en podies dir cap penjament després de tants premis i tant d'èxit de públic. Ara bé, jo ja no m'esperava pas trobar-hi el llibre. I això val per a la majoria de pel·lícules que s'inspiren en llibres coneguts.
Malgrat els tòpics vigents, no sempre és millor el llibre que la pel·lícula, són dues coses diferents que poden no tenir res a veure, amb algunes notables excepcions. Hi ha pel·lícules, moltes, que han millorat a bastament llibres mediocres, el primer exemple que em ve al cap és la dels Ponts de Madison. Fa poc va morir el seu autor, jo el llibre el vaig trobar lamentable i carrincló. En una entrevista de fa anys, quan encara era futbolista, Guardiola va explicar a la tele que ell era molt romàntic i que l'estava llegint i l'endemà la novel·leta es va vendre a dojo. En canvi, d'aquell llibre en va sortir una peli maqueta, ben interpretada, rodona i romàntica de forma seriosa i no pastosa.
Portar al cinema Incerta glòria, salvant les distàncies, és com voler portar-hi, en dues hores, La muntanya màgica, per exemple. El llibre de Sales conté molta filosofia, molta reflexió, molts elements d'una cosa que avui no està de moda, esperit cristià. Per raons comprensibles la pel·lícula se centra en les relacions personals i mentre que la Trini i la Carlana resulten convincents, els dos personatges masculins crec que no tant, en especial aquest Soleràs suposadament outsider. Per tal de donar força, suposo, al desenllaç, hi ha un recurs dramàtic final que no crec que fos del gust de l'autor, no explico res més, que la gent es queixa, vaja.
Una de les virtuts de la pel·lícula és l'ambientació. Aquest Aragó convertit en un no-lloc, ple de runes, esglésies cremades, animals morts, gent decadent i ancestral, una mostra d'aquella Espanya rural endarrerida, tan diferent de la Barcelona moderna d'on ve el jovent. Potser per això, i perquè són molt bons, els secundaris de luxe d'una certa edat es mengen totes les escenes on surten. També m'ha agradat prou la visió de la guerra, no és ben bé la del llibre però deunidó. Ja no estem entre bons i dolents sinó enmig d'un absurd, de l'atzar, del caos i de la incertesa.
Amb l'ambientació, en el cinema català i hispànic, s'ha guanyat molt en els darrers anys, des dels temps en els quals la Colometa-Munt vestida de tergal vermell anava a cercar feina de minyona. Fa uns dies, per curiositat, vaig anar a veure El guardián invisible, tot i que no m'agraden les novel·les de la Redondo i diria que, en general, passo per una època de saturació i rebuig de la novel·la negra. L'ambientació és excel·lent, llàstima que els personatges, en ocasió, sembla que recitin la lliçó, com aquests del CSI, suposo que al llibre la parrafada passa més desapercebuda, no ho recordo, tot i que el vaig llegir fa temps.
Els protagonistes joves de Incerta glòria, sobretot els dos xicots, també en ocasions sembla que recitin, crec que la dicció del Soleràs hauria d'haver estat més acurada o és que potser el text no resultava prou convincent a l'actor que l'interpreta, qui sap.
Amb totes les seves servituds Incerta glòria és, però, una pel·lícula que caldrà veure i comentar, el mateix que cal llegir el llibre sense complexos, tot i que espero que no el posin com a lectura obligatòria a secundària, cada cosa s'ha de llegir en el moment adient i per convicció pròpia. Un altre tema és que se'n llegeixin i comentin fragments, com es feia abans amb les antologies del meu temps.
Incerta glòria, el llibre, ens parla d'un temps i d'un país i de l'espècie humana, en general. La pel·lícula ens parla del present, de fet, del nostre temps i de com es rellegeix la història i la literatura intentant evocar el passat, cosa que és, crec jo, una tasca excitant però impossible. Al capdavall l'Aute ja cantava allò de què tota la vida és cinema i els somnis, cinema són...
http://www.llegirencasdincendi.cat/2017/03/incerta-gloria-joan-sales-agusti-villaronga/
