A Caixa Fòrum fan una exposició sobre Alfons Mucha, extensa i molt interessant. Les exposicions en aquest espai tenen, per a mi, molts avantatges: són a prop de casa i són gratuïtes. Aquestes característiques i la seva durada fan que sovint hi vagi més d’una vegada, com crec que em passarà amb aquesta. He de dir que, malgrat haver vist reproduccions de cartells del pintor, no sabia pràcticament qui era fins que l’exposició i la seva propaganda me l’han fet conèixer. Encara que ara el Modernisme, amb les seves variants diverses, sembli indiscutible artísticament, va haver-hi un temps en el qual es va considerar un art passat de moda, decadent i farragós. Mucha deu a l’entusiasme d’un fill la seva reinvindicació i valoració, també va patir un cert menyspreu durant una època. A casa nostra, molta obra modernista es va destruir o oblidar, però ara turísticament resulta molt rendible. Ara no enderroquem els espais modernistes però els omplim de gent sorollosa i els explotem i reconvertim segons convé a l’economia, vegis l’ampliació del Palau i la mona de pasqua en la qual s’està convertint la Sagrada Família. Al capdavall, els modernistes també van guanyar-se la vida de moltes maneres.
Els anys ens tornen conservadors i les tendències estètiques són variables, subjectives i lligades a allò que ens prediquen les patums del moment. Tot és relatiu i res no és veritat, o així m’ho sembla des de la distància dels anys. L’amic Saragatona em responia a un comentari dient que titllar els seixanta anys de vellesa era esnob. Bé, em permetré ser una vella esnob, doncs, i de vellesa prematura, segons com es miri. Avui no es pot ser vell, es passa directament de la tercera edat al tanatori. Evidentment, al seixanta, però, ja ets una mica antiga.
El cas és que no volia parlar d’art, ni d’edat, ni de canvis, sinó continuar el tema d’ahir sobre els molts tòpics que ens encalcen i que també, segons com, ajuden a viure. Un d’ells és la lectura de la història en clau evolutiva-progressiva, anem a millor, creu molta gent, malgrat que pel camí fem ensopegades doloroses. Per demostrar-me això, algunes persones m’han comentat ‘jo estic molt millor ara que no pas abans’, ‘Espanya ha evolucionat, no comparis’, coses així. Tot ho mesurem des de l’experiència individual i propera. Per això neguiteja sospitar que els nostres fills puguin a arribar a estar pitjor que nosaltres quan el fet és que amb molt menys del que hem assolit passaríem amb gran dignitat, certament. Vivim en el nostre raconet, ell és el nostre univers i, per més que ens hi esforcem, llevat de determinats moments de propagandes polítiques oportunistes, no hi veiem més enllà del nostre nas. ‘Ja em faré el meu raconet’ diu un personatge de Sartre a un altre, militant d'esquerres convençut, que se li esvera, perquè aquell raconet comporta ignorar el context del nazisme. Sartre es va fer, per cert, el seu raconet durant l’ocupació, encara que després prediqués i pontifiqués sobre les bondats del comunisme i amagués informacions sobre l’estalinisme per tal de no destorbar els obrers en la seva lluita.
El pintor Mucha va tenir una bona vida, va treballar, va pintar, va dedicar-se a la publicitat. Devia viure amb passió la independència del seu país després de la primera guerra mundial i va endegar una mena d’obra magna i èpica sobre els eslaus, molt allunyada de les seves dames entre lliris o de les seves joies excessives. Però, ai, no el van deixar morir en pau. La Gestapo el va anar a buscar, vell i malalt, no cal ni pensar quins dies devia passar empresonat amb aquella gent, i va morir després, suposo que amargat i inquiet davant d’un món que s’esberlava per tot arreu i que no semblava pas millorar, ans al contrari. Morir quan tot s’ensorra deu ser immensament tràgic. Tan sols si hagués viscut uns anys menys s’hauria estalviat l’arribada del nazisme. La sort compta molt, en la vida i en la mort de cadascú.
Mucha m’ha fet tornar a pensar en un dels ‘nostres’, Apeles Mestres, polifacètic, immens, poc reeditat, una mica oblidat. És, gairebé, un contemporani de Mucha, per cert, i també va tenir una vida raonablement bona, en aquella entranyable casa rural d’una Barcelona que ja estava condemanda a l’excés i després al Passatge Permanyer, amb els seus amics, la seva esposa, les seves tertúlies, els seus gats i les seves hortènsies. Un poema escrit en un context com el de la primera guerra mundial va arribar a ser una mena d’himne republicà, ‘no passaran’, hem cantat sovint Mestres sense ser conscients que les lletres de les cançons eren seves, Dalt de la Jungfrau, vora del cel blaaau... A casa nostra hauríem d’estar dedicant, un dia sí i un altre també, exposicions, homenatges i reedicions a tots aquells personatges extraordinaris, Rusiñol, Apeles Mestres, Feliu Elies... N’hi ha tants! Però ser bo en moltes coses no es perdona i badem davant de la producció dels estrangers redescoberts mentre oblidem o ignorem tantes coses properes de la nostra cultureta. Mestres va tenir sort, el destí va ser pietós amb ell i va morir l’any 1936, quan tot, malgrat la situació difícil, semblava encara possible. La seva obra s’estava revaloritzant, ja que això dels alts i baixos artístics no és cosa del present, però els fets del moment van propiciar que pràcticament no es parlés de la seva mort als diaris i que un homenatge previst no es realitzés. Moltes de les seves poesies no es troben avui, si no és a biblioteques, i encara. Comparteixo la seva aversió a la ela geminada, i em sap greu que s’insisteixi en escriure el seu nom com ell no el va escriure mai. Apeles és un nom estrany actualment però era freqüent i popular en èpoques passades, com tants d’altres, perquè això dels noms també és subjectiu i lligat a modes. La Catalunya d’aquells anys ens mostra una cara amable i excitant, de poetes, pintors, fabricants i artistes i una altra de tràgica i desgavellada, de misèria i rauxa, atemptats i foscors. Les diferències socials eren immenses, però avui, a nivell global, encara ho són tant o més. Des dels nostres racons confortables sovint no hi pensem, altrament ens amargaríem la vida, és clar. I, a més, hi podem fer alguna cosa? Jo crec que no, que la bona voluntat individual no és suficient per canviar el món i que desconeixem les forces que mouen els vents polítics, les tragèdies col·lectives o individuals, que sovint han estat imprevisibles, encara que després, des del present, a toro pasado, els cerquem explicacions raonables. Estic preparant una xerrada sobre la Setmana Tràgica i el tema em porta en meditar en tot això i en moltes coses més, però de moment ho deixò aquí.
