INEXISTENTS, ENCARA

 

En aquest seu darrer llibre Rebecca Solnit incideix en els seus temes habituals, des d’un punt de vista més personal i intimista. Recorda aspectes biogràfics, com ara la seva joventut en un barri pobre de San Francisco, els anys de formació com a escriptora, el compromís feminista cada vegada més sòlid, la seva afició als paratges naturals, la relació amb col·lectius que han estat marginats, com els gais, els afroamericans o les comunitats índies del seu país. L’esperança, en la qual insisteix sovint l’autora, ja no ha de mirar cap al futur sinó que ha de ser un element necessari per a la lluita del present.

Aquest llibre, que ha tingut un bon ressò per part de la crítica, dona pistes i claus per repensar la seva obra anterior. Solnit és avui una veu imprescindible per al feminisme contemporani, gràcies als seus textos tota la literatura i la història ens ofereixen noves lectures i interpretacions, i ens sobten aspectes en els quals potser no havíem parat atenció de forma acurada, com ara les violacions normalitzades a la mitologia clàssica. El feminisme té ja una llarga història però fins a les darreres dècades no s’havia arribat a la lucidesa actual i Solnit ha estat una de les veus més importants en el complex camí de la igualtat i de la percepció de discriminacions subtils i verinoses.

El feminisme de Solnit és radical i solidari, lligat a totes les lluites socials i polítiques del segle XX, i va molt més enllà, evidenciant la inquietud que encara desvetllen determinades reivindicacions o la incomoditat que provoca en determinats homes la constatació del seu menyspreu subconscient per a la veu de la dona. Un menyspreu que els fa afirmar que no son masclistes de la mateixa manera que molts comentaris vulgars, assumits i minimitzats van acompanyats d’un suposat refús de coses com ara el racisme, quan en son un reflex.

Encara que la trajectòria cultural i la formació de Solnit siguin diferents de la nostra, l’empatia que ens provoca i la connexió dels seus problemes amb els viscuts per nosaltres, és inevitable. Les dones encara parlen menys que els homes, en els debats importants i, també, son menys escoltades. I això en el mon occidental on, malgrat tots els avenços, encara se les maltracta i assassina i silencia. Solnit defensa la lectura alliberadora, les caminades pel mitjà natural, més perillós per a les dones que per als homes. Analitza el seu passat, recorda assetjaments, menyspreus, gracietes recurrents i de mal gust.

Aquest llibre no és un manifest, com d’altres, molt interessants que s’han publicat en els darrers temps. Va molt més enllà de les suposades anècdotes amb les quals ens ensopeguem i una de les grandeses del text és la seva volada literària perquè, a més a més, Solnit escriu molt i molt bé. L’eficàcia del discurs no defuig la descripció poètica, la ironia ben utilitzada, la frase ocurrent i ben triada.

La inexistència amb la qual es va ensopegar l’autora és universal, en la majoria de casos. Cal reconèixer el problema per poder-lo entomar sense complexos. El problema de les dones és, en el fons, el problema de les minories, dels marginats, de la conservació del medi ambient. Millorar el paper de les dones hauria d’aconseguir millorar la Humanitat, aquest abstracte conjunt, tan divers i complicat.

Solnit se situa en el camp de la moral sense manies. Identifica violències embolcallades de cinema atractiu, de literatura de categoria, d’història universal esbiaixada, admesa com a normal. Des que vaig conèixer els primers llibres de Solnit que no la puc deixar de llegir, torna amb els mateixos temes però sempre va unes passes més enllà i ens evidencia una realitat incòmoda en molts casos. Exemplifica a bastament les seves vivències i conviccions, les seves idees i les denúncies que cal fer. La vida i els estudis no li van ser fàcils, va haver de treballar molt aviat per guanyar-se la vida. Avui és una veu reconeguda, una dona a qui es llegeix força i ara, potser si, també és escoltada, espero que per homes i per dones. Els seus llibres forneixen esperança en el futur i ens obren moltes finestres que no sabíem que estaven tancades.

LECTURES D'ESTIU: LA MORT A LES SEVES MANS

Una dona gran, vídua, de més de setanta anys, viu retirada, en un indret solitari, a la vora d’un llac i amb un gos. Amb aquest inquietant i silenciós paisatge, el llibre en immergeix en una narració que seria senzill etiquetar de novel·la negra si no fos que, en realitat, és tota una altra cosa. L’autora juga amb nosaltres però ho fa amb grapa i un gran nombre de recursos literaris. La protagonista parla amb ella mateixa i amb un gos, creu trobar estranyes pistes sobre un crim i s’imagina qui és la víctima i el seu entorn amb tota mena de detalls, detalls que en algun moment, sense que puguem destriar la realitat d’allò que és imaginació, semblaran donar la raó a les seves especulacions.

La mort a les seves mans (Angle amb traducció al català d’Alba Dedeu i Alfaguara amb traducció al castellà d’Inmaculada Concepción Pérez) és el tercer llibre d’Ottessa Moshfegh, jove autora que sembla haver entrat amb força en el món de la literatura amb plantejaments originals i innovadors, però potser no tant com sembla. Aquesta dona solitària de la novel·la, amb elements de misantropia, ve d’un matrimoni llarg i castrador, amb un home més gran que ella, infidel, que la va anul·lar en molts aspectes, fins i tot en el de la maternitat. La narració m’ha evocat personatges inquietats dels relats de grans autors com Cheevers; aquesta dona té alguna cosa d’aquell enigmàtic nedador a la recerca del passat, i, fins i tot, malgrat que possiblement no siguin referents per a l’escriptora, m’ha evocat personatges més propers a nosaltres, com ara el solitari supervivent de La lluvia amarilla, de Julio Llamazares.

La inversemblança de la situació no es malmet amb pistes falses, com passa en molts llibres del gènere negre; ens movem en un món estrany, proper als malsons, atiat per la solitud en la qual resta immergida la protagonista, que sembla, al capdavall, no poder triar res més que la pròpia suposada mort que dona nom al llibre tot i que, com tota la història, el desenllaç sigui també obert i misteriós, el mateix que el capteniment d’aquest gos estrany que esdevé hostil.

Tot i que la novel·la no és massa llarga i està molt ben escrita potser hauria tingut encara molta més força en forma de relat breu. Malgrat això, es tracta d’una narració molt recomanable i interessant que defuig la pretensió de trobar-nos davant d’un relat criminal convencional. Es tracta, més aviat, d’una reflexió sobre la solitud, la vellesa, la memòria i la seva pèrdua, la imaginació perillosa, el pas del temps i les oportunitat inevitablement perdures que, al capdavall, ens transformen en allò que acabem sent a mida que la vida passa.

Una qüestió a comentar: aquesta mania en etiquetar-ho tot com a novel·la de misteri i en explicar l'argument amb pèls i senyals, però, això sí, amagant el desenllaç, a tot tipus de ressenyes.

Publicat a Llegir. cat