INEXISTENTS, ENCARA

 

En aquest seu darrer llibre Rebecca Solnit incideix en els seus temes habituals, des d’un punt de vista més personal i intimista. Recorda aspectes biogràfics, com ara la seva joventut en un barri pobre de San Francisco, els anys de formació com a escriptora, el compromís feminista cada vegada més sòlid, la seva afició als paratges naturals, la relació amb col·lectius que han estat marginats, com els gais, els afroamericans o les comunitats índies del seu país. L’esperança, en la qual insisteix sovint l’autora, ja no ha de mirar cap al futur sinó que ha de ser un element necessari per a la lluita del present.

Aquest llibre, que ha tingut un bon ressò per part de la crítica, dona pistes i claus per repensar la seva obra anterior. Solnit és avui una veu imprescindible per al feminisme contemporani, gràcies als seus textos tota la literatura i la història ens ofereixen noves lectures i interpretacions, i ens sobten aspectes en els quals potser no havíem parat atenció de forma acurada, com ara les violacions normalitzades a la mitologia clàssica. El feminisme té ja una llarga història però fins a les darreres dècades no s’havia arribat a la lucidesa actual i Solnit ha estat una de les veus més importants en el complex camí de la igualtat i de la percepció de discriminacions subtils i verinoses.

El feminisme de Solnit és radical i solidari, lligat a totes les lluites socials i polítiques del segle XX, i va molt més enllà, evidenciant la inquietud que encara desvetllen determinades reivindicacions o la incomoditat que provoca en determinats homes la constatació del seu menyspreu subconscient per a la veu de la dona. Un menyspreu que els fa afirmar que no son masclistes de la mateixa manera que molts comentaris vulgars, assumits i minimitzats van acompanyats d’un suposat refús de coses com ara el racisme, quan en son un reflex.

Encara que la trajectòria cultural i la formació de Solnit siguin diferents de la nostra, l’empatia que ens provoca i la connexió dels seus problemes amb els viscuts per nosaltres, és inevitable. Les dones encara parlen menys que els homes, en els debats importants i, també, son menys escoltades. I això en el mon occidental on, malgrat tots els avenços, encara se les maltracta i assassina i silencia. Solnit defensa la lectura alliberadora, les caminades pel mitjà natural, més perillós per a les dones que per als homes. Analitza el seu passat, recorda assetjaments, menyspreus, gracietes recurrents i de mal gust.

Aquest llibre no és un manifest, com d’altres, molt interessants que s’han publicat en els darrers temps. Va molt més enllà de les suposades anècdotes amb les quals ens ensopeguem i una de les grandeses del text és la seva volada literària perquè, a més a més, Solnit escriu molt i molt bé. L’eficàcia del discurs no defuig la descripció poètica, la ironia ben utilitzada, la frase ocurrent i ben triada.

La inexistència amb la qual es va ensopegar l’autora és universal, en la majoria de casos. Cal reconèixer el problema per poder-lo entomar sense complexos. El problema de les dones és, en el fons, el problema de les minories, dels marginats, de la conservació del medi ambient. Millorar el paper de les dones hauria d’aconseguir millorar la Humanitat, aquest abstracte conjunt, tan divers i complicat.

Solnit se situa en el camp de la moral sense manies. Identifica violències embolcallades de cinema atractiu, de literatura de categoria, d’història universal esbiaixada, admesa com a normal. Des que vaig conèixer els primers llibres de Solnit que no la puc deixar de llegir, torna amb els mateixos temes però sempre va unes passes més enllà i ens evidencia una realitat incòmoda en molts casos. Exemplifica a bastament les seves vivències i conviccions, les seves idees i les denúncies que cal fer. La vida i els estudis no li van ser fàcils, va haver de treballar molt aviat per guanyar-se la vida. Avui és una veu reconeguda, una dona a qui es llegeix força i ara, potser si, també és escoltada, espero que per homes i per dones. Els seus llibres forneixen esperança en el futur i ens obren moltes finestres que no sabíem que estaven tancades.

MANIES, DÈRIES I HISTÈRIES

De vegades, com per casualitat -jo sí que crec que existeix, la casualitat- m'arriben temes i llibres sense anar-los a buscar, talment com si es busquessin a mi. Aquest ha estat el cas, darrerament, ja que m'he ensopegat amb llibres de gent de cultures tan diferents com Carmen Alborch, Rebecca Solnit o Arundhati Roy, que han escrit a bastament sobre el tema de la situació de la dona. No crec haver estat mai això que en diuen una feminista radical com tampoc no sóc radical en cap altra cosa, política o professional. Però en ocasions has de fer esforços per no ser radical ja que ser radical, de vegades, pot portar a ser injusta i poc ponderada.

Fa anys, a finals dels noranta, quan els assassinats d'ETA sovintejaven, vaig gosar, en un fòrum de la UOC on aleshores estudiava Humanitats, fer una comparació amb els assassinats de dones. Algú, un home, em va dir de tot menys guapa. Amb el temps aquella comparació ja no sembla desafortunada i l'ha anat fent molta més gent. Fugir d'estudi en el tema de les dones ha estat una estratègia que ara recuperen les noves dretes extremistes, dir que la violència s'ha d'entomar en general i sense etiquetes, per exemple. Evidentment, fins i tot hi estic d'acord, ha de ser així. La violència és violència, afecti a qui afecti. Però no es pot negar el nombre de mortes i violades que s'apleguen cada any, a tot el món i les quals, fins i tot en països avançats i amb lleis protectores modernes, arriben a números desconcertants i que produeixen inquietud. 

Molts aspectes del feminisme que semblaven superats han revifat. I, com sol passar, també ha revifat una mena de contradicció per part dels homes, i parlo dels homes normals, fins i tot defensors de la causa. Una mena de posada a la defensiva semblant a la que percebo en alguns intel·lectuals d'esquerra, que s'expressen en castellà, quan se'ls toca el tema català per activa o per passiva, encara que no siguin pas anti catalans ni unionistes en excés. 

Rebecca Solnit, escriptora i activista nord-americana, és una de tantes dones actuals que ha entomat el nou discurs sobre la dona, recuperant les autores clàssiques i incidint en el present. Ha revifat i donat nou sentit a un terme en anglès, mansplaining, que fa referència al tracte condescendent que donen els homes a les opinions femenines. Els llibres de Solnit es van publicant, en català, a Angle Editorial i, en castellà, a Capitán Swing. 

Un dels darrers recull nou articles que Solnit ja havia publicat en d'altres indrets, el primer dels quals dona nom al recull, Els homes m'expliquen coses. Crec que ha tingut el seu èxit, però no sé si aquest ha estat paritari, per intuïció diria que el llegeixen més aviat les senyores. L'autora va a una festa literària i un home agafa conversa amb ella, per fer-se l'interessant li recomana un llibre, sense adonar-se en cap moment de què està parlant amb l'autora del llibre recomanat, el qual ni tan sols no ha llegit, sinó que es guia per referències. Descoberta l'ensopegada, el senyor fa l'orni, com si res.

En el tema de la situació de la dona ens hem de guiar per números, números de dones violades, maltractades, mortes... Al món i  a tocar de casa. I hi ha una dada evident, incontestable, les dones són el cinquanta per cent, si fa no fa, de la població i, per lògica, haurien d'anar assolint aquest cinquanta per cent a tot arreu. Podria explicar moltes anècdotes en les quals la reacció davant de qualsevol comentari sobre manca d'equitat en el reconeixement de la tasca de la dona provoca, encara, brometes simpàtiques i de bon rotllo, però que ja neguitegen una mica.

En ocasions he parlat amb homes sobre el tema de què, per exemple, els Nobel de literatura o el Premi d'Honor de les lletres catalanes compti amb una diferència esclatant pel que fa al nombre d'homes i dones que l'han rebut i he percebut en directe això del mansplaining sense saber, encara, què era. I ja faig referència a la literatura perquè és un camp en el qual no es pot dir que no hi hagi dones. Tot i que resulta que en el camp de la ciència també n'hi ha moltes, ignorades per la gent del mateix ram en moltes ocasions, cosa que fa posar en evidència fa uns anys Mercè Piqueras, al seu blog La lectora corrent. 

La reivindicació del paper de les dones esdevé especialitzada. Es fan cicles de lectura de llibres escrits per dones, de cinema dirigit per dones, exposicions de quadres pintats per dones... Això està molt bé, però quan se surt de l'especialització es quan es manifesta l'asimetria, encara prou escandalosa. Si manifestes que, per exemple, en un club de lectura on participes, que pot ser dedicat a qualsevol temàtica, el nombre d'autores triades és molt menor que el dels homes sempre hi ha qui et surt amb l'estirabot de què tampoc no hi ha a la llista autors homosexuals, lesbianes, negres, xinesos o el que sigui. 

Evidentment, jo no puc saber, en mirar una llista de llibres recomanats, quina opció sexual tenen els autors o a quin grup humà pertanyen però  sí que puc diferenciar entre homes i dones, en el sentit més convencional, tradicional i, potser, restrictiu, no diré que no, dels termes. Fa algun temps, en visitar una Fundació dedicada a l'art pictòric contemporani també em vaig distreure fent números, les dones eren, clarament i escandalosa, minoria. Ara m'ha agafar aquesta dèria matemàtica i l'aplico sovint, altrament parles per intuïció i et pots equivocar.

En tot plegat, a causa de la situació, hem arribat en ocasions a aspectes que poden semblar ridículs, com ha passat en tants temes. Però les sufragistes semblaven ridícules a molta gent, en el seu temps pioner. Quan hi ha canvis és habitual caure en una certa radicalització, com ha passat amb això del llenguatge políticament correcte. Però és que abans de ser políticament correctes érem molt, però molt i molt, incorrectes. 

Quan escolto simpàtics acudits de gent com l'Eugenio, acudits que em van fer riure molt fa anys, ara em fan angúnia. Una mica com el que ha anat passant amb els acudits racistes o amb protagonistes amb alguna deficiència física o psíquica, uns acudits que fa anys eren habituals. Fa uns dies sentia per la ràdio un locutor jove, un home, per cert, que deia que li passava el mateix, encara més quan li enviaven aquestes facècies amb contingut eròtic que es passen per les xarxes socials, amb imatges de tetes i culs i coses semblants. O quan mirava, amb uns ulls diferents, pornografia tradicional. Se sentia incòmode.

No es pot negar que hi pot haver dones violentes que maltractin criatures, facin denúncies falses sobre maltractaments i s'aprofitin dels senyors en molts sentits. Però si anem a estadístiques i números seriosos, són poques, en percentatge. El col·lectiu feminista més radical poques vegades ha predicat una violència directa en contra dels patriarques abusius, més enllà de coses retòriques com allò de contra violació, castració. 

En aquest tema, com en tants altres, el més important és parar atenció a la realitat, una realitat galdosa pel que fa al nombre d'agressions sexuals, en ocasions amb resultats de mort, números canten. I, més enllà de posar-se a la defensiva, mirar si allò que es denuncia té una base sòlida. Per exemple, si manifesto que en una llista de llibres recomanats, al diari o a un club de lectura o en el nombre de premis literaris atorgats en una d'aquestes festasses planetàries, hi ha molts més homes que dones, intentar mirar, primer, si allò és cert, comptar, vaja, i admetre que és així i que segurament pot ser millorable amb una mica de perspicàcia a l'hora d'organitzar l'activitat.

Admeto que moltes dones, responsables d'aquestes asimetries i d'altres fets de la realitat actual, que volen anar de modernes, també es posen a la defensiva si els fas veure els seus propis errors o relliscades. Som humans, humanes, una de les coses que més empipen és que et posin en evidència les teves pròpies contradiccions, contradiccions en les quals tothom cau, encara més en una època on tothom vol opinar de tot i, si pot ser des de la tele, millor. Si a un científic li dius que ha opinat amb poca base científica sobre un tema que no li toca de prop o a un pedagog que ha ficat la pota pel que fa a la valoració científica del que sigui, de seguida es posen nerviosos -i nervioses-. 

Per exemple, per la tele surt un economista molt bo i t'explica com van les escoles del país, les quals no ha vist ni pel folre des que tenia criatures petites, per exemple. Fa anys, molts, recordo que ja el Doctor Siguan va esmenar la plana a Joaquim Puyal, quan aquest especulava sobre sous i mestres. Les tertúlies habituals compten amb molta gent d'aquest estil, el del totòleg de prestigi, i quan surt algú que tan sols parla del que sap és una meravella, pel que té d'exòtic i inesperat. Es fa molta especulació inútil sobre tota mena de coses, sobre política, sobretot. A la tele i al bar de la cantonada i a la perruqueria, ep. No n'hi ha prou amb haver vist una cosa, ni tan sols això. La interpretació ha de comptar amb referències i una base sòlida.

El millor seria que tothom parlés i opinés del que sap i coneix i que admetés que avui, fins i tot el més savi del món, pot saber molt poca cosa i que aquesta poca cosa també pot canviar. Nosaltres mateixos canvien d'opinió, i sort que és així, quan accedim a noves informacions en qualsevol camp, informacions que sempre són fràgils, vet-ho aquí. Pel que fa al feminisme, penso que ha entrat en una nova etapa o, si més no, que es tornen a recuperar idees que ja van expressar persones com Alborch, fa uns quants anys i que semblaven, ai, assolides per la gran majoria.

Avui revifen actituds clarament masclistes a tots nivells, en el mon de la gran política i en les aules dels instituts. És clar que també m'inquieta que Piaf cantés allò de que si el seu home li pegava, millor, que Joan Baez tingués en el repertori aquell senyor que vol tornar a matar la dona i el seu amant a l'altre món, si hi ha vida eterna, o que siguin dones les autores de llibres clarament masoquistes, en una línia de degradació i submissió del paper femení, com aquella Historia d'O o les més recents Ombres de Grey. És el que deia, de les contradiccions vitals. 

HOMES QUE EXPLIQUEN COSES I ESCOLTEN POC

La casualitat ha fet que aquests dies, coincidint amb el darrer crim mediàtic perpetrat contra una dona -tot sovint n'hi ha, però en ocasions no són mediàtics- estigués llegint aquest llibre imprescindible, el segon que llegeixo de l'autora. Fa algun temps vaig ressenyar Esperança en la foscor. Podeu llegir-ne el comentari aquí.

Rebecca Solnit (Bridgeport, Connecticut, 1961) és una activista, historiadora i escriptora nord-americana que ha publicat diferents llibres i articles sobre medi ambient, art, política i història cultural i que ha treballat a fons en campanyes diverses a favor dels drets humans, en especial contra la violència de gènere i per aturar el canvi climàtic. Estic escrivint un article llarg sobre Arundhati Roy i, casualment, veig que van néixer el mateix any, en contextos molt diferents però, ai, amb punts de vista amb grans coincidències. I és que el tema del tracte a la dona té gravetats diverses, segons continents i països, però fins i tot en els més amables resulta que és prou greu com perquè ens hi fiquem a fons i seriosament d'una vegada.

El llibre recull uns quants articles publicats, als quals l’autora ha donat unitat i un fil conductor, la reflexió sobre com s’ha anat conformant, al llarg de la història, la diferència entre homes i dones, i com, en l’actualitat, i fins i tot en les parts del món més suposadament desenvolupades, les dones encara tenen molts problemes i pateixen agressions de tot tipus. L’autora ens parla del món, en general, però situa el seu estudi en el cas dels Estats Units. Malauradament a casa nostra, cada dos per tres, tenim motius suficients com per constatar que estem molt lluny de què les coses funcionin com caldria.

El llibre té un títol que pot semblar gairebé irònic i també traspua sentit de l’humor el primer apartat. L’amfitrió fatxenda d’una festa a la qual assisteix l’escriptora li recomana un llibre que ha escrit ella mateixa, cosa que l’home ignora. L’home no escolta, fa el ridícul quan es constata que no ha llegit res del que recomana, més enllà d’una ressenya, i fins i tot quan es posa en evidència la relliscada fa l’orni. O sigui, molts homes, sàpiguen o no de què parlen, volen explicar coses a les dones i educar-les. El fet és que les bones ressenyes sobre Solnit que he llegit per la xarxa estan escrites, la gran majoria, per dones, i algunes escrites per homes comenten tan sols aquest primer article, com si tot plegat fos anecdòtic. Potser és casualitat o que ja em torno una mica paranoica, no ho sé.

El llibre, aquests dies, a causa d’una repugnant agressió sexual amb resultat de mort per a la víctima, m'ha colpit força. Sovint es parla dels problemes a cop de titular o quan un fet lamentable posa en evidència un problema de gruix: les violacions, maltractaments i assassinats de dones que es produeixen cada any al món i que, si bé són diferents en nombre segons països i continents, fins i tot allà on el nombre és menys alt arriben a xifres d’escàndol. El pitjor és que si no es va a les estadístiques i les xifres tot sembla poc important. L'altre dia la meva filla havia accedit a algunes d'aquestes estadístiques, sobre violacions a casa nostra i, com diem de forma casolana i ximpleta, al·lucinava pepinillos. 

Uns casos són més visibles, d’altres no tant. Si hi ha mort violenta pel mig i violació consumada, el cas té més ressò, és clar. Depèn, com en tantes altres coses, de l’atenció que li dediquen els mitjans, aquesta visibilitat. A més a més del maltractament directes hi ha situacions que poden semblar poc rellevants però que són sistemàtiques, la manca d’atenció que es dedica a la veu de les dones, en contextos professionals però fins i tot d’oci o familiars, o les subtils estratègies que endeguen alguns homes amb poder per tal de desacredita-les. Crec que qui més qui menys podria explicar molts casos viscuts, a la feina, a la família i al centre excursionista.

Pel que fa a la violència que en els darrers anys s’ha etiquetat com de gènere o domèstica, l'etiquetatge fa que es comptabilitzin, sobre tot, els casos en els quals l’agressor o assassí es la parella o ex parella de la dona però hi ha un tant per cent alt d’agressions sexuals que no entren en aquesta classificació. La comparació del nombre de dones mortes per homes, al mon, pren la seva veritable dimensió quan es compara, per exemple, amb el nombre de morts a causa de les guerres, les epidèmies o dels desastres naturals. A la pandèmia de la violència se li cerquen motius que sovint no són els de gènere i incomoda l’evidència de què el noranta per cent de la violència, en general, la produeixen els homes.

L’autora referencia casos que li han explicat noies universitàries americanes, sobre agressions sofertes en el context acadèmic i d’estratègies a considerar a l’hora de fer esport en solitari o de sortir a passeig en hores considerades perilloses. El llibre està ple d’exemples reals. Malauradament, tot i que l’autora no hi entri, la violència contra les dones no s’atura a la tercera edat, al nostre país hi ha hagut violacions d’àvies, amb maltractament afegit, una de les quals en una nit de Nadal, en un geriàtric de Sinera, a càrrec d’un cuidador que duia cinc anys al centre i que semblava normal i treballador. El pitjor és que molts dels casos de violència contra les dones es consideren de forma puntual i aïllada quan caldria que sovintegessin molt més els mapes i gràfics que incidissin en el problema. Existeix un gran nombre de pornografia, per la xarxa, amb imatges de velletes indefenses, no entenc com no es dóna a aquesta especialitat el mateix tractament que al material dirigit a pederastes, la veritats.

L’autora evoca i comenta escriptores com Virginia Woolf, lúcides i pioneres en molts aspectes, o Betty Friedam, que va comença a esbossar el problema des del rerefons i que va haver d’entomar absurdes critiques de tota mena. Ja no n’hi ha prou amb què les dones accedeixen a l’educació, a càrrecs importants i tot això, encara cal lluitar per una llibertat de moviment que no estigui condicionada per coses com ara horaris, espais o formes de vestir. Les il·lustracions del llibre, amb les quals s’encapçala cada apartat, són reproduccions en blanc i negre dels impressionants quadres sobre la dona de la pintora mexicana Ana Teresa Fernández.

Avui s'ha posat en evidència el contingut masclista de molta literatura o dels gèneres musicals actuals però es podria fer un recull de disbarats de tota mena i al llarg de tots els temps, avui ens ho mirem tot amb uns altres ulls. Per exemple, una dona fora de tota sospita, com Joan Baez, cantava sovint allò del preso número nueve, i bé que corejàvem les ànsies venjatives del marit ultratjat. Piaf cantava allò de mon homme, sobre un amant que pega a la dona i aquesta es queda tan a gust. 

Dos llibres que fomenten el masoquisme eròtic, Història d'O i això de les ombres de Grey han estat escrits per dones. Per no parlar dels tangos on maten qualsevol adúltera perversa que es fiqui pel mig de la història per a deshonor del pobre noi treballador i enamorat. A sobre, fan el salt, sovint, amb un amic del marit. Malgrat tot el que constato no crec que llegir o cantar coses poc agradables faci que la cosa vagi més enllà de les fantasies personals, hi ha molta gent que va a veure cinema gore o llegeix novel·la negra violenta i no va pel mon assassinant i també hi ha hagut assassins repugnants que eren primmirats i sensibles, en aparença.

Solnit és així mateix una activista en favor del medi ambient tema que sorgeix en aquest llibre encara que no en sigui l’eix central. De fet, totes les reivindicacions van lligades i tenen punts en comú. El seu assoliment, malgrat el molt que s’ha millorat, va en favor de la humanitat, en general. Un dels apartats el dedica l’autora al mite de Cassandra, condemnada a dir la veritat però a qui ningú no creu, un càstig que li va aplicar un déu a causa, precisament... del seu refús sexual. Un recurs per rebatre les demandes feministes és no creure-les o titllar les dones de mentideres. Evidentment, hi pot haver casos d’aquest tipus, denúncies falses o exageracions, però els estudis i les estadístiques demostren que són poc nombrosos. En tot cas els homes tampoc no han demostrat ser excessivament fiables, en camps com ara el de la política, per posar un exemple.

Solnit no nega pas el fet de què hi hagi molts  homes honestos, defensors dels drets de les dones, de la mateixa manera que hi ha gent de raça blanca que ha defensat els drets dels negres des dels inicis. Però això no amaga una realitat en xifres molt preocupant. El pitjor és que els tòpics, els silencis, les amenaces i els atacs contra l’autoestima femenina han fet forat durant anys en les pròpies dones. Molts bons homes que conec, quan sorgeix el tema, de forma gairebé inconscient, es posen a la defensiva o fan bromes ximpletes. Tot i amb això s’ha avançat molt i és qüestió de temps l’assoliment d’una societat més justa i menys violenta.  Com escriu l’autora:

     Vet aquí el camí: potser fa mil quilòmetres, però la dona que hi camina no està al primer quilòmetre. No sé fins on ha d’arribar, però sé que no va enrere, malgrat tot, i que no camina sola...

Fa anys jo no era ni feminista radical ni catalanista convençuda, crec que m'hi han fet tornar, acabes perdent la innocència, vaja.

REVOLUCIONS CONTEMPORÀNIES

L’any 2018 se n’han complert cinquanta del mitificat Maig del 68 francès. Tot i que aquest llibre es va publicar el 2012 pot ser un bon moment per llegir-lo o rellegir-lo. És el que comentarem en el darrer debat de la temporada de Tot Història. França és un país hàbil en mitificacions diverses però els fets de França havien estat precedits per moviments cívics i estudiantils als Estats Units i coincidents amb reclamacions per als drets civils per part de la població negra i de protestes a l’entorn de la guerra del Vietnam. Els països de l’est també experimentaven canvis i revoltes demanant llibertat.

El nostre món és producte, en gran part, dels canvis en els costums i en la moral que van generar aquells moviments. Al nostre país van coincidir amb el post-franquisme i la Transició i, en general, a tot el món occidental es van donar situacions semblants de protesta. Van ensopegar amb una generació majoritàriament jove, avui jubilada, però que s’ha beneficiat dels canvis diversos aconseguits, mentre que avui les coses han canviat força  i sabem que no serà possible una millora progressiva en tots els camps.

El capitalisme resistent i camaleònic va abduir els canvis i els va reconvertir, de forma evident o no tant. La incoherència, la paradoxa i la contradicció se’ns mostren a fons en aquest llibre imprescindible, amb un títol que pot semblar frívol però que no ho és gens. Aquelles revoltes no pretenien canviar el món, ni tan sols l’ordre establert, malgrat que en alguns països provoquessin espurnes de terrorisme i violència puntual.  Als Estats Units, un cas una mica diferent, els afroamericans van aconseguir millores evidents tot i que poc consolidades en alguns aspectes.

En aquelles revoltes hi predominava una èpica i una estètica determinades, afavorides pel fet de l’augment de la presència dels mitjans, amb tendència a transformar en espectacle tot el que toqui. De fet, passada l’efervescència es va votar De Gaulle i a Espanya va tornar a guanyar el Partit Popular després d’un dels darrers brots de revolta fills d’aquells dels seixanta i setanta, els del 15-M. L’autor del llibre incideix en el fet de què coses com ara els drets de la dona, de les minories, l’alliberament sexual, l’ecologia o el pacifisme, van arrelar d’alguna manera a gairebé tot el món occidental, encara que d’una forma més fràgil del que pot semblar.

Els antics revolucionaris, en general, es van integrar al sistema, fins i tot, en ocasions van formar o formen part, amb èxit, del món empresarial i capitalista que condemnaven. La majoria de gent coneix casos d’aquest estil,  a tots nivells: antics militants comunistes arrauxats, anarquistes de durada breu, lluitadors polítics instal·lats de forma còmoda en el sistema tot i que hagin mantingut un cert discurs suposadament d’esquerres. L’autor recorda que és habitual que als militants d’esquerra se’ls demani explicacions sobre com conjuminen el confort personal amb les seves idees. El cas recent del xalet de Pablo Iglesias i Inés Montero és paradigmàtic. Una invenció barcelonina, allò de la gauche divine mostrava com ser d’esquerres quedava bé, i tenia més glamour que no pas amollar discursos conservadors i rancis.

El llibre analitza el fracàs dels moviments actuals, mancats d’ideologia política seriosa  i d’un projecte polític organitzat i profund, més enllà del bonisme a la recerca de llibertat i d’un món millor. Una llibertat indefinida o mal definida. Moltes consignes suposadament revolucionàries s’acaben incorporant, fins i tot, a la publicitat televisiva. El llibre és força lúcid i crític amb el rerefons i els resultats reals de les revoltes properes. Desmitifica i posa les coses a lloc, aspecte que pot incomodar i generar un saludable debat. Caldria trobar camins menys utòpics, més efectius i més fonamentats, capaços de fer forat en un capitalisme camaleònic i oportunista que sembla capacitat per a convertir-tot tot en consum immediat. Tot requereix temps, paciència i constància, les rauxes poden generar molt d’espectacle però acaben per decebre, un cop passada la fogarada inicial.

El llibre, si fos actual, podria incloure referències al moviment independentista català i segurament que la valoració dels fets i les protestes no s’allunyaria gaire dels exemples que es mencionen. Es genera un excés de cofoisme després de les grans manifestacions, un exemple va ser la de protesta per la guerra a l’Irak, després de les concentracions multitudinàries no s’ha bastit un teixit polític que incideixi en la demanda de forma efectiva. 

Hi ha una tendència social a la mitificació d’aquests tipus de moviments i per això resulta interessant que una persona relativament jove parli clar i sense embuts sobre la necessitat generacional de rebel·lió, sobre el poder d’abducció de la cultura consumista i sobre les grans dosis de romanticisme eteri les quals, de forma reiterativa, acompanyen protestes i revoltes més aviat divertides.

És clar que existeixen visions diverses i més utòpiques sobre les revoltes més o menys pacífiques i divertides del nostre temps, com ara el llibre de Rebecca Solnit, Esperança dins la foscor, que lloa l'activisme com un valor per ell mateix, més enllà dels resultats aconseguits ( o no-aconseguits). González Férriz, periodista de El Confidencial, ha publicat fa poc un altre llibre centrat en el maig del 68 francès, no l'he llegit de moment i no el puc comentar, però aquí teniu una entrevista sobre el tema.