LECTURES D'ESTIU: LA MORT A LES SEVES MANS

Una dona gran, vídua, de més de setanta anys, viu retirada, en un indret solitari, a la vora d’un llac i amb un gos. Amb aquest inquietant i silenciós paisatge, el llibre en immergeix en una narració que seria senzill etiquetar de novel·la negra si no fos que, en realitat, és tota una altra cosa. L’autora juga amb nosaltres però ho fa amb grapa i un gran nombre de recursos literaris. La protagonista parla amb ella mateixa i amb un gos, creu trobar estranyes pistes sobre un crim i s’imagina qui és la víctima i el seu entorn amb tota mena de detalls, detalls que en algun moment, sense que puguem destriar la realitat d’allò que és imaginació, semblaran donar la raó a les seves especulacions.

La mort a les seves mans (Angle amb traducció al català d’Alba Dedeu i Alfaguara amb traducció al castellà d’Inmaculada Concepción Pérez) és el tercer llibre d’Ottessa Moshfegh, jove autora que sembla haver entrat amb força en el món de la literatura amb plantejaments originals i innovadors, però potser no tant com sembla. Aquesta dona solitària de la novel·la, amb elements de misantropia, ve d’un matrimoni llarg i castrador, amb un home més gran que ella, infidel, que la va anul·lar en molts aspectes, fins i tot en el de la maternitat. La narració m’ha evocat personatges inquietats dels relats de grans autors com Cheevers; aquesta dona té alguna cosa d’aquell enigmàtic nedador a la recerca del passat, i, fins i tot, malgrat que possiblement no siguin referents per a l’escriptora, m’ha evocat personatges més propers a nosaltres, com ara el solitari supervivent de La lluvia amarilla, de Julio Llamazares.

La inversemblança de la situació no es malmet amb pistes falses, com passa en molts llibres del gènere negre; ens movem en un món estrany, proper als malsons, atiat per la solitud en la qual resta immergida la protagonista, que sembla, al capdavall, no poder triar res més que la pròpia suposada mort que dona nom al llibre tot i que, com tota la història, el desenllaç sigui també obert i misteriós, el mateix que el capteniment d’aquest gos estrany que esdevé hostil.

Tot i que la novel·la no és massa llarga i està molt ben escrita potser hauria tingut encara molta més força en forma de relat breu. Malgrat això, es tracta d’una narració molt recomanable i interessant que defuig la pretensió de trobar-nos davant d’un relat criminal convencional. Es tracta, més aviat, d’una reflexió sobre la solitud, la vellesa, la memòria i la seva pèrdua, la imaginació perillosa, el pas del temps i les oportunitat inevitablement perdures que, al capdavall, ens transformen en allò que acabem sent a mida que la vida passa.

Una qüestió a comentar: aquesta mania en etiquetar-ho tot com a novel·la de misteri i en explicar l'argument amb pèls i senyals, però, això sí, amagant el desenllaç, a tot tipus de ressenyes.

Publicat a Llegir. cat

EUDORA WELTY, DAMA DEL SUD PROFUND I MÍTIC

Fa temps que els llibres s'han convertit en una nosa, per més que no ho vulguem admetre i continuem fent volar coloms a l'entorn del romanticisme dels volums tradicionals i tot això. Han proliferat les llibreries de segona mà, de tipus solidari o privat, on es pot trobar de tot, relativament nou, a preus de saldo. Passa amb d'altres coses, com ara la roba. El consum i l'abaratiment han portat a aquest estat de coses que té, però, aspectes positius malgrat que sempre hi hagi apocalíptics nostàlgics.

Algunes biblioteques venen també llibres que no son novetats, a bon preu, i me n'hi he comprat alguns, com ara la molt bona biografia de Trias Fargas -saben, els joves, qui va ser Trias Fargas?- escrita per Jordi Amat. No acabo d'entendre quins criteris fan que es retirin determinats volums i no pas uns altres, la veritat.

Un dia, fa temps, em vaig ensopegar en el calaix de la venda bibliotecària, una activitat que em recorda la d'una monja de l'escola que ens venia boniques estampes de segona mà, amb La filla de l'optimista, única traducció al català, de moment i que jo sàpiga, d'un llibre d'Eudora Welty. No em vaig decidir a agafar-lo, aleshores no em sonava l'autora i tenia un munt de novel·les pendents de lectura. 

Per sort Welty es va fer present de nou en la meva vida lectora gràcies a Stephen King qui, en el seu llibre sobre el fet d'escriure, la menciona com una de les escriptores americanes realment bones i a tenir en compte. No vaig poder retrobar aquella novel·la en català, publicada el 2009. Em vaig adonar que l'escriptora, sense fer gaire soroll,  s'havia traduït al castellà, de forma intermitent, des dels anys vuitanta. Enguany Impedimenta, amb aquests seus llibres de boniques portades, està recuperant una gran part de l'obra de Welty.

Eudora Alice Welty va néixer a Jackson, Mississipí, per l'abril de 1909 i va morir allà mateix, l'any 2001. Va escriure contes i novel·les on reflecteix, de forma original aquell Sud mític i complex dels Estats Units. La bonica casa on va viure és avui un museu dedicat a l'escriptora. Si tingués més dèria per viatjar crec que em dedicaria a això de les cases d'escriptores de culte i el seu entorn, més aviat.

Welty tenia una família de classe mitjana, culta i agradable, va poder estudiar a la Universitat de Columbia i va treballar com a publicista per a la Works Progress Administration. Els viatges que feia a causa de la feina van fer que es dediqués a la fotografia, en l'època de la Depressió. Va fer unes fotografies molt personals, extraordinàries per molts motius, en les quals va reflectir amb dignitat i tendresa la comunitat afroamericana, entre d'altres temàtiques, no exemptes d'humor.

L'any 1950 va deixar la fotografia i es va dedicar de ple a escriure. Una de les persones que la va ajudar i valorar va ser una altre pes pesat femení de les lletres americanes, Katherine Anne Porter. Amb La filla de l'optimista, un llibre que crec, i no vull ser dolenta, que avui a casa nostra costaria de publicar o de vendre, si no fos que l'autor ja tingués la fama feta, va guanyar el Pulitzer, l'any 1973. Va impartir classes de literatura creativa en diferents tallers i universitats i forma part d'aquest conjunt extraordinari d'escriptors i escriptores dels Estats Units, del seu temps, molts dels quals del Sud profund, en el qual, fins no fa pas gaire, les dames semblaven secundàries de luxe i poca cosa més.

Welty dona molta importància al lloc, a l'entorn, és una gran observadora del capteniment humà, al darrera dels seus textos es percep la seva gran base intel·lectual i recorre a simbolismes que semblen gairebé quotidians. Em queden molts llibres d'aquesta autora per llegir, ep. Les ignoràncies literàries son inevitables però tenen la seva gràcia, car comporten descobriments inesperats i altament saludables.

L'HUMOR DE VONNEGUT, HUMANISTA, HUMÀ, NEGRE I ÀCID

Aquests dies m'he endut alguns llibres per llegir, entre els quals el darrer de Kurt Vonnegut, un escriptor inclassificable i profundament humanista. És un llibre que es va publicar en català i castellà ja fa sis o set anys, cosa que em fa pensar que tothom el deu haver llegit ja menys jo mateixa perquè som en un món de consum immediat i oblit ràpid. En una ressenya que he trobat per la xarxa algú es pregunta com s'ha parlat tant de Hessel i tant poc d'aquest text vonnegutià, indignat de forma seriosa amb el món i la societat. Vonnegut va morir als vuitanta-cinc anys, a causa de les complicacions produïdes per una caiguda, poc temps després d'escriure aquest text. 

Malgrat que era fumador empedreït va morir gran i el tema del tabac i les diverses amenaces amb les quals ens tenen controlats per totes bandes és un dels molts que esquitxen Un home sense pàtria. Les pàtries em fan la mateixa angúnia i em desvetllen les mateixes reticències que a Vonnegut, la veritat, encara més quan em demanen sacrificis diversos, ni que no siguin sagnants com en el seu cas, en el qual la segona guerra mundial i el bèstia bombardeig de Dresde el van marcar a fons.

Un home sense pàtria acull les reflexions d'un vell rebel i repatani que ja pot dir el que li vingui de gust sense manies.És clar que l'humor, un recurs de l'escriptor, no sempre consola quan la realitat es fa evident, com en el cas del seu admirat Mark Twain, qui malgrat ser també un humanista humorista no va poder continuar ironitzant sobre el món després de la mort de la gent que estimava, un bon amic, la dona, dues filles. Les notícies són tan dolentes, a nivell individual i col·lectiu, que l'humor fa aigües de tant en tant. En el fons, una gran part de les rialles les produeix la por.

Podria estar copiant moltes frases d'aquest llibre inclassificable, amanit amb dibuixos de l'autor, que també va ser un artista plàstic remarcable. En copio una en concret pel fet que m'ha recordat com fa algun temps, comentant la sort d'un polític català que s'ha retirat encara jove amb una setmanada envejable, algú em va dir que és d'aquells que quan era una criatura ja es presentava a escola i a l'institut per a ser delegat de classe:

A la nostra preciosa Constitució hi ha un error tràgic i no sé què es pot fer per corregir-lo. És la següent: només els rucs volen ser president. Això ja era cert a l'institut. Només persones clarament pertorbades es presentaven a delegats de la classe.

Vonnegut ironitza a fons sobre tota mena de coses i de vegades cau en el sarcasme intel·ligent a l'entorn de molts temes, la política, la família, la religió, els mitjans de comunicació, el sexe i, sobretot, el seu país. De tota manera en salva aspectes i personatges estimats perquè com ell mateix diu en un altre paràgraf, ni tot el socialisme és Stalin ni tot el cristianisme, la Inquisició: 

Tant el cristianisme com el socialisme, de fet, prescriuen una societat dedicada a la proposta que tots els homes, dones i nens són creats iguals i no han de passar gana. 

El cristianisme ha produït coses tan admirables com el Sermó de la Muntanya, bandejat a favor dels deu manaments, de forma oportunista i interessada. De fet, els poders tergiversen sempre les grans frases en el seu interès propi, com remarca Vonnegut fent referència entre d'altres aspectes al famós opi del poble, el qual en el temps en el qual Marx el va identificar amb la religió era un dels únics calmants efectius que es podien prendre i ell mateix li agraïa l'alleujament provisional que li havia proporcionat en diferents ocasions. Va ser un tòpic dit de passada, no una màxima solemne.

Sobre el seu país, en el qual en alguns moments de la seva joventut havia tingut fe, és despietat a l'hora de remarcar-ne les mancances i defectes tot i que en salva persones i fets i elements com ara el blues, aportat pels pobres esclaus, entre els quals i potser a causa de la música hi havia, expliquen els entesos, menys suïcidis que entre els seus amos.

Així doncs, els Estats Units que jo estimava continuen existint, tot i que no pas a la Casa Blanca, ni al Tribunal Suprem, ni al Senat, ni a la Cambra de Representants ni als mitjans de comunicació. Els Estats Units que jo estimava continuen existint als taulells de les Biblioteques Públiques. I sense bandejar el tema dels llibres: les nostres fonts d'informació (els diaris i la televisió) són ara tan covards, tan poc considerats amb el públic dels Estats Units, tan poc informatius, que tan sols pels llibres ens assabentem del que passa.

Aquí podríem canviar els Estats Units pel país que us sembli, fins i tot pel nom d'una nació sense estat. Pel que fa als llibres, també trobem molta palla en l'actualitat però sempre et pots ensopegar, com em va passar a mi, amb algun singular home sense pàtria i amb ganes de treure del pap tot allò que hi fa nosa: pues amarga la verdad/ quiero echarla de la boca/ y si al alma su hiel toca/ esconderla es necedad. Espanya també és moltes més coses que no pas reis i ministres i Quevedo molt més que no pas un criticador de Catalunya. En tot cas per més coses que pugui dir sobre el llibre que comento me'n quedaran un munt al tinter. No recomano mai lectures però si podeu i no ho heu fet encara, llegiu-lo, i si no us fa el pes no m'ho tingueu en compte.