Els obituaris espontanis són d'allò més curiosos i pintorescos. La mort d'Umberto Eco m'ha portat a llegir planys davant dels quals no puc evitar esmerçar certa ironia, però encara no m'he ensopegat amb poemes que li hagin dedicat, cosa que sí han fet amb Muriel Casals. Els fervors multitudinaris m'anguniegen una mica i molts difunts, si els fos possible, potser defugirien tanta comèdia. Ara bé, igual que l'ambient s'escalfa es refreda i l'oblit passa el ribot de seguida pel damunt de desconsol col·lectiu.
Eco formava part del nostre imaginari, és clar, però crec que era més que res gràcies al Nom de la Rosa, novel·la que més d'un va llegir en diagonal, no ens hem d'enganyar. Jo recordo debats sobre el llibre a l'hora del pati, a l'escola, un company meu una mica outsider es va entretenir en traduir els fragments en llatí. Després va venir la pel·lícula, diuen que a Eco no li va fer el pes, però crec que era prou digna si s'òbvien comparacions odioses i recurrents. Els títols novel·lístics de després no han tingut la mateixa acollida ni la mateixa grapa.
El fet és que Eco ens sonava ja en un altre context, gràcies a aquells Apocalíptics i integrats que van formar part de les nostres aspiracions obreres de modernitat intel·lectual. Crec recordar, tot i que la memòria és enganyosa, que vaig llegir-ne la primera referència en aquella revista juvenil paradigmàtica, enyorada i extraordinària, de vida breu i tan avançada al seu temps, Oriflama. Gràcies a aquella publicació fins i tot em vaig casar ja que es publicaven notes per fer colles i tot això, i en una d'aquelles colles ens vam conèixer amb el meu marit de tota la vida. En aquella època érem un munt de gent jove pel món nostrat, ara tots aquells jovenets som vells o gairebé. M'ha sorprès comprovar que Eco, quan va publicar aquell llibre, era més jove que no pas els meus fills ara.
L'esquelet temàtic del llibre es pot fer extensiu a moltes situacions del passat, el present i el futur. Jo diria que potser fins i tot hi ha unes èpoques més apocalíptiques i unes altres més integrades, en el fons és allò del barroc i el neoclàssic, que es van alternant. Ara estem en una època apocalíptica, segons la meva modesta opinió. L'esquema l'he trobat aplicat a coses ben diverses, com ara l'estat actual de la llengua castellana, fins i tot. El llibre es pot trobar amb facilitat per la xarxa i també podem llegir moltes valoracions i interpretacions a l'entorn del contingut. La viquipèdia resumeix la qüestió de forma clara.
Citar Eco i alguns altres donava categoria. En un treball que vam fer a magisteri, amb una companya, vam citar Marshall McLuhan abans no sortís a la cua del cinema de la pel·lícula de Woody Allen, i vam quedar d'allò més bé. La informació, en aquell cas, la vam treure d'un número extraordinari de El Correu de la Unesco, dedicat a l'educació, lluminós i optimista. Citàvem molta gent de forma una mica frívola, la veritat: Marcuse, Althusser, qui com es sabut va acabar matant la seva dona l'any 80, quan ja res era com havia estat abans, ni tan sols nosaltres, els joves lectors de l'Oriflama, revista que ja havia desaparegut de mala manera feia un parell d'anys.
Per a mi, l'Eco reconvertit en novel·lista ja és tota una altra cosa i pertany a un altre temps. L'èxit del Nom de la Rosa, flor que continuaria sent una rosa si tingués un altre nom, va tenir a veure, també, amb què el gènere negre començava a despuntar sense ser tan aclaparadora com ara la seva presència a les llibreries. No crec desvetllar res desconegut si evoco el procediment criminal del frare assassí, allò de posar verí als llibres per tal que en sucar els dits amb saliva i passar les pàgines les víctimes fessin moixoni. Avui seria aquest un mètode poc eficaç, poca gent fa això de sucar-se els dits, però en temps dels meus avis era força habitual. Tant és així que en alguna novel·leta barata de la meva adolescència ja havia trobat crims realitzats amb aquest mètode tan expeditiu i llibresc.
Això dels apocalípticis i els integrats va provocar molta broma entre el jovent inquiet, sobretot quan es volia fer barrila a l'entorn dels pedants de torn. En tot cas molts personatges coneguts, apocalíptics o integrats, del sector mediàtic que siguin, passen a formar part del nostre imaginari sentimental i els lliguem a evocacions íntimes tot i que hagin ignorat absolutament la nostra existència, i amb la seva mort s'emporten un bocinet de la nostra anònima vida mediocre. Siguin Umberto Eco o Lola Flores.
