Em sap greu haver acabat aquest llibre que vaig agafar a l'atzar, a la biblioteca. això em passa poques vegades, darrerament. Confesso que no sabia gairebé res del seu autor, tot i que el 2012 va ser pels nostres verals i el van entrevistar al CCCB, el van mencionar a la majoria de diaris i revistes especialitzades i va sortir a la tele però avui a la tele tot és breu i efímer, encara més els espais culturals.
És aquest un d'aquests llibres que et planys de no poder llegir en versió original, tot i que es percep que la traducció de Xavier Pàmies és molt bona i acurada, aquestes són coses que entens sense entendre-hi, es noten per intuïció. Ha passat el temps des d'aquelles promocions del 2012 i això ha afavorit que hagi pogut llegir molts comentaris diversos sobre Ciutat Oberta, alguns de lloança absoluta, d'altres que traspuen desconcert i alguns en els quals es mostra aquell sentiment tant humà de no voler admetre que una cosa no t'ha convençut quan t'han dit que era tan bona tot i que no pots deixar de manifestar que no li acabes de veure el què.
Ciutat oberta és segurament una novel·la, si admetem d'una vegada que no sabem què és una novel·la. L'autor, en una entrevista, davant de les reticències periodístiques sobre la definició del gènere manifestava que una novel·la era un llibre d'una certa extensió i de ficció. Però fins i tot aquestes característiques tenen excepcions, per això Annie Ernaux, de qui he escrit darrerament, no acaba de veure clar que els seus llibres siguin novel·les, ja que no són ben de ficció i són, a més a més, breus. Tot i que nosaltres les llegim com si fossin una novel·la i l'etiqueta, al capdavall, és el de menys, malgrat que aquestes etiquetes han afavorit debats una mica bizantins.
Encara recordo quan, a la universitat, el recordat i admirat Ricard Salvat incidia en el fet que llibres com la Laia d'Espriu, eren relats curts allargassats. La cosa no hauria tingut importància si no fos perquè el tema qualitatiu s'hi barrejava sovint, durant un temps semblava que una cosa bona havia de ser breu i per això el gènere novel·listic convencional es va menystenir tot i que em temo que en aquell menyspreu s'hi podia aplicar la faula de la guineu i el raïm.
Teju Cole, que en realitat es diu Obayemi Babajide Adetokunbo Onafuwa, va néixer a Nova York l'any 1975, de pares nigerians, cults i ben situats. Va créixer a Nigèria i als disset anys va tornar als Estats Units, és historiador de l'art, fotògraf de carrer, cosa que no podria ser altrament considerant el contingut de molts dels fragments de Ciutat Oberta, i escriptor, és clar. La definiciò de què és un escriptor també està subjecta a molts tòpics i servituds i sembla de vegades que tan sols són escriptors els qui publiquen amb regularitat i, encara més, els qui publiquen ficció novel·lística.
Aquest és el seu primer llibre extens, anteriorment havia publicat Cada dia és del lladre, una novel·la més breu que sortirà en castellà, a casa nostra, pel setembre i que potser no hauríem conegut de no ser per l'èxt de Ciutat Oberta. És habitual que davant de l'èxit d'algun escriptor es tregui del calaix tot allò que es trobi d'ell. Però Cole ha escrit molt més, articles diversos en un munt de publicacions, té uns estudis aprofundits i polièdrics, utilitza les xarxes socials de forma intel·ligent i hi ha qui per les amèriques el considera, de moment, l'autor més ben dotat de la seva generació.
Potser el pes de l'èxit l'empenyi a escriure molts més llibres, això sempre és un risc que també corren els músics, els cantants i que s'ha d'assumir malgrat que no sigui senzill superar una troballa literària com aquesta. Per les respostes que he llegit a les seves entrevistes, la majoria de quan va venir a Barcelona, sembla una persona amb el cap ben moblat, molt intel·ligent i que no va d'escriptor de culte. Ha llegit molt però accepta que no ha llegit coses que potser hauria d'haver llegit, ja que el contingut del llibre fa que els entrevistadors tornin i retornin al tema del flâneur baudelerià i ell respon que no hi pensava ja que no havia llegit l'autor francès, per exemple.
A Ciutat Oberta el protagonista, Julius, un jove psiquiatra mestís, fill de nigerià i alemanya, transita per Nova York, fa una escapada a Brusel·les, i, mentrestant, ens va oferint reflexions diverses que incideixen en els temes més punyents del nostre present, però també del passat, les amaneix amb opinions sobre temes menys profunds en aparença, com ara el valor de la lectura en veu alta, la presència dels ocells, els colors dels arbres o certes tendències actuals en el capteniment del jovent, menciona escriptors, músics, pintors, directors de cinema, fotògrafis, filòsofs i tota mena de personatges, ens explica coses sobre la seva pròpia vida que no s'acaben d'aclarir, descriu amics, coneguts i saludats i el més extraordinari és que aquest garbuix, un calaix de sastre on ens hi trobem de tot i més, està ben escrit, resulta amè i fàcil de llegir i ens implica en aquest passeig sense final que acaba en un moment determinat ja que a la vida tot s'ha d'acabar quan toca.
La gent que coneix Nova York encara hi deu trobar més al·licients, és clar, però fins i tot pels que no coneixem la ciutat, aquesta mena de capital del món occidental actual, el passeig literari té una màgia inexplicable, la ciutat americana podria ser qualsevol ciutat gran, al capdavall. Aquesta ciutat oberta del títol és també la ciutat civilitzada universal. Cole mostra a fons les seves virtuts de ciutadà del món, un terme que avui compta amb molts injustos detractors. Un món inquietant, això sí, que el protagonista del llibre intenta entendre però que si no arriba a entendre accepta tal com és, amb la seva diversitat de persones i d'opinions, amb la seva violència redundant i inevitable, lligada a les característiques de l'espècie humana, i amb la nostra impotència davant d'evidències com ara les malalties mentals greus. La memòria és selectiva, allò que fem de forma inconscient pot afectar els altres, som bons per alguns però potser dolents per a uns altres i ni tan sols no ho sabem si no ens ho expliquen, i encara.
Les possibilitats actuals que ens ofereix la tecnologia fan que aquest llibre es pugui gaudir més a fons si tenim algun estri al costat, l'ordinador, la tauleta. Fa anys ens aconsellaven llegir amb el diccionari a prop, era un consell una mica excessiu ja que no sempre cal entendre-ho tot i els diccionaris de vegades enreden més que no pas aclareixen. Però ara tenim a l'abast aquests diccionaris enciclopèdics i audiovisuals als quals hauríem de fer un monument si els monuments servissin per alguna cosa. Si Cole et menciona un pintor que no coneixes trobes amb facilitat els quadres als quals fa referència, si evoca un músic, sobretot Mahler, molt present al llibre, pots cercar la peça que forma una part important d'un fragment de la novel·la i gaudir-ne mentre llegeixes. Pots consultar fets històrics recents que havies oblidat, conèixer més a fons països que ens són força desconeguts, com ara la mateixa Nigèria tan lligada a l'autor i al protagonista de la novel·la ja que el llibre segurament conté fragments autobiogràfics evidents. Transformar el text en un hipertext es avui senzill, fins i tot pots observar ocells, arbres, racons de món evocats de forma magistral en aquest passeig singular.
Però fins i tot aquesta activitat informàtica, el recurs als multidiccionaris del nostre temps, no resulta imprescindible per gaudir del llibre. Fa una certa gràcia quan l'autor evoca gent propera, Velázquez, Erice. No és estrany que el cinema d'Erice hagi cridat l'atenció de l'autor, per cert. El protagonista potser és un flâneur en molts aspectes però també és un badoc i un escoltador tafaner i tot i que sembla que en ocasions no es vulgui implicar en els fets i en les converses acaba per formar-ne part de forma inevitable. El llibre podria ser un conjunt de narracions breus presentat d'una altra manera, el mateix que es poden lligar narracions breus de Munro i estructurar una novel·la convencional, però, de fet, això no té cap importància, l'important és gaudir d'una lectura estimulant, distreta, original i fins i tot educativa. Em pregunto sovint si algun editor que no et conegui de res et publicaria un llibre així o coses com ara les aparentment casolanes narracions de Munro i d'altres autores... Però allò és Amèrica del Nord i això és Alfaranja.
