Tinc un amor incondicional per aquesta dama la qual, en èpoques pre-gaudinianes, va ser el símbol més estimat de la ciutat. Fa anys en vaig inventar aquest monòleg, del qual ella n'és protagonista.
MONÒLEG DE LA DAMA DEL PARAIGUA
Temps era temps vaig ser molt admirada,
Era moderna, jove i elegant,
El món sencer, els grans i la mainada,
Estrenaven un parc d’anomenada
I acomiadaven un passat sagnant.
Si el polissó feixugament pesava,
Si la cotilla m’estrenyia un xic,
Tot plegat ben mirat, poc importava,
Jo era una dama i com a dama anava
Lluint el meu aspecte més bonic.
Al Parc, prou que ho sabeu, el món venia,
Vaig veure festes, i concerts, i balls,
Jo era la reina i com a tal lluïa
I la gent contemplava, nit i dia,
El meu posat que a tants cors feia estralls.
Aquest paraigua que la fama em dóna
No és un paraigua, es diu un antucà,
Va ser quelcom de moda a Barcelona,
Pràctic pel sol, però també quan trona
I sembla que la pluja aviat caurà.
Encara més, avui ja sóc mentida,
Una còpia del meu original,
Una còpia, això sí, prou reeixida,
Una bessona més que ha cobrat vida,
O sigui, més o menys, dama virtual.
A la ciutat, durant molts i molts dies,
Vaig amb orgull representar fidel,
Em van reproduir sense manies,
Talment com si n’haguessin sortit cries
D’aquesta font amb fons de verd i cel.
I ja ho veieu, avui no sóc pubilla,
Un llangardaix de coloraines vil
Que no porta paraigua ni cotilla,
Un rèptil, un ximplet, una burilla,
Ha desplaçat el meu posat gentil.
Encara més, de bèsties envoltada,
De micos, de dofins i d’ocellots,
Suporto els seus xisclets ben marejada,
I qui vol contemplar-me una vegada
Ha de passar guixeta de burots.
Però encara algú em filustra amb enyorança,
Algun infant em mira amb devoció,
I potser un avi amb un vailet s’atansa,
I li fa veure aquest meu pas de dansa
I li explica amatent qui vaig ser jo.
Per més que aquest fatídic llangardaix,
Sigui obra d’un senyor que es diu Gaudí
Jo seré a dalt i ell sempre serà a baix,
Més ordinari que qualcun bastaix
i més bestiola que els que tinc aquí.
Jo també vaig ser l’obra d’un artista,
Roig i Soler és deia l’escultor,
Avui poc recordat, la vida és trista,
I passa el temps, i et treuen de la llista
Perquè els gustos canvien que fa por.
I la font que m’acull, ornamental,
També té autor, es deia Fontserè,
I a mi em sembla quelcom excepcional,
és clar que sóc antiga i immortal
I senyorejo el bell conjunt sencer.
M’han dit burgesa, carca, decadent,
Els modernots em miren de biaix,
Però m’adono que hi ha molta gent
A qui no sóc ni mica indiferent
I que m’estima més que al llargandaix.
