17.7.21

POSTAL BARCELONINA: LA DAMA DEL PARAIGUA

 


Tinc un amor incondicional per aquesta dama la qual, en èpoques pre-gaudinianes, va ser el símbol més estimat de la ciutat. Fa anys en vaig inventar aquest monòleg, del qual ella n'és protagonista.


MONÒLEG DE LA DAMA DEL PARAIGUA


Temps era temps vaig ser molt admirada,

Era moderna, jove i elegant,

El món sencer, els grans i la mainada,

Estrenaven un parc d’anomenada

I acomiadaven un passat sagnant.



Si el polissó feixugament pesava,

Si la cotilla m’estrenyia un xic,

Tot plegat ben mirat, poc importava,

Jo era una dama i com a dama anava

Lluint el meu aspecte més bonic.



Al Parc, prou que ho sabeu, el món venia,

Vaig veure festes, i concerts, i balls,

Jo era la reina i com a tal lluïa

I la gent contemplava, nit i dia,

El meu posat que a tants cors feia estralls.



Aquest paraigua que la fama em dóna

No és un paraigua, es diu un antucà,

Va ser quelcom de moda a Barcelona,

Pràctic pel sol, però també quan trona

I sembla que la pluja aviat caurà.



Encara més, avui ja sóc mentida,

Una còpia del meu original,

Una còpia, això sí, prou reeixida,

Una bessona més que ha cobrat vida,

O sigui, més o menys, dama virtual.



A la ciutat, durant molts i molts dies,

Vaig amb orgull representar fidel,

Em van reproduir sense manies,

Talment com si n’haguessin sortit cries

D’aquesta font amb fons de verd i cel.



I ja ho veieu, avui no sóc pubilla,

Un llangardaix de coloraines vil

Que no porta paraigua ni cotilla,

Un rèptil, un ximplet, una burilla,

Ha desplaçat el meu posat gentil.



Encara més, de bèsties envoltada,

De micos, de dofins i d’ocellots,

Suporto els seus xisclets ben marejada,

I qui vol contemplar-me una vegada

Ha de passar guixeta de burots.


Però encara algú em filustra amb enyorança,

Algun infant em mira amb devoció,

I potser un avi amb un vailet s’atansa,

I li fa veure aquest meu pas de dansa

I li explica amatent qui vaig ser jo.



Per més que aquest fatídic llangardaix,

Sigui obra d’un senyor que es diu Gaudí

Jo seré a dalt i ell sempre serà a baix,

Més ordinari que qualcun bastaix

i més bestiola que els que tinc aquí.



Jo també vaig ser l’obra d’un artista,

Roig i Soler és deia l’escultor,

Avui poc recordat, la vida és trista,

I passa el temps, i et treuen de la llista

Perquè els gustos canvien que fa por.



I la font que m’acull, ornamental,

També té autor, es deia Fontserè,

I a mi em sembla quelcom excepcional,

és clar que sóc antiga i immortal

I senyorejo el bell conjunt sencer.



M’han dit burgesa, carca, decadent,

Els modernots em miren de biaix,

Però m’adono que hi ha molta gent

A qui no sóc ni mica indiferent

I que m’estima més que al llargandaix.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon dia Jùlia. He llegit el poema sobre la dama del paraigua i t'he de dir que m'agradat molt i et felicito.

Júlia ha dit...

Moltes gràcies!

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Jo en diria Juliòleg i no monòleg, ja portes una llarga tradició de versos dedicats a coses concretes com és el cas d'aquesta Dama del paraigua, que a mi que no m'agraden gens les escultures, és de les poques que salvaria, és molt elegant i delicada.

Salut

Júlia ha dit...

A la meva mare ja li encantava i a mi sempre m'ha agradat, durant un temps va ser una mena de simbol barceloní fins que, com ella mateixa explica, va sorgir el llangardaix del trencadís i la gaudinofilia de consum turístic. Llàstima que per arribar-hi has d'anar al zoo i pagar entrada.

xavier pujol ha dit...

M'ha agradat molt aquest poema.
Sóc un admirador de l'escultura de la Dama del Paraigua. Fins i tot en tinc una còpia (de les ben fetes) a casa, d'una mica més d'un pam d'alçada. La vaig guanyar de jove en un concurs de fotografia amateur.
Posats a fer còpies de l'original, igual com passa a Florència amb el David d'en Miquel Àngel, en podrien col·locar una altra fora del recinte del Zoo de Barcelona: al Passeig de Gràcia, o a Montjuïc.

Tot Barcelona ha dit...

Roig i Soler és deia l’escultor...
És ben cert que si preguntéssim per l'autor de l'obra molt pocs sabrien qui va ser el seu creador. Jo no l'hagués encertat.
I també és curiós que qui més fama li va atorgar va ser Porcioles, que era el que regalava estatuetes de la dama a tot aquell que passava pel Consistori.

Júlia ha dit...

Gràcies, Xavier! Doncs seria una bona idea, i també recuperar-la com a simbol de la ciutat.

Júlia ha dit...

Miquel, abans de Porcioles ja havia estat 'representativa' de la ciutat, Barcino films també la va prendre com icona, en venien moltes reproduccions per a turistes, com ara passa amb el llangardaix de Gaudí, era molt popular mes enllà de l'alcalde de l'època. Roig i Solé va ser un notable escultor de l'època, reusec, hi ha molta obra seva per la ciutat però potser aquesta és la més coneguda, hi ha un pintor amb el mateix nom i cognom, no s'han de confondre.

Val més regalar dames del paraigües que no alguns bunyols de disseny que s'amollen ara.

Júlia ha dit...

Pertany als diferents elements que es van fer amb motiu de l'Exposició de 1888, a la Ciutadella, i de seguida va ser molt popular. El paraigua que porta de fet és un antucà, que ve del francès, una cosa així com 'en tot cas' i serveix per al sol i per a la pluja.