Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dario Grandinetti. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dario Grandinetti. Mostrar tots els missatges

9.3.24

EL COSTAT FOSC DEL COR TORNAT A VISITAR






Ahir, al CineFòrum de Tot Història, vam comentar la pel·lícula “El lado oscuro del corazón", de l’any 1992, escrita i dirigida per Eliseo Subiela (1944-2016). La pel·lícula la vaig veure per primera vegada poc després de la seva estrena, en el context de l’assignatura de cinema, que feia amb Pamira González, en el marc de la carrera d’Humanitats de la UOC. 

Palmira González era i és una grandíssima professora i experta en cinema però no sempre es connecta amb tothom en tot. És possible que hagués de fer algun treball sobre la pel·lícula, aleshores, ja fa de tot allò més de trenta anys. Però  la pel·lícula no va respondre a les meves expectatives. Va ser força ben acollida, en el seu moment, però se’n poden llegir crítiques de tota mena. La revisió, tants anys després, encara m’ha decebut més. 

Admeto que en aquestes coses tot son gustos i que és absurd recomanar res a ningú. Encara més, nosaltres també canviem, com el mon, i aspectes que en el present he trobat negatius aleshores no em van cridar l’atenció. Com ara el pes, segons la meva subjectiva opinió, d’un masclisme disfressat de poesia amb pretensions. O la visió romàntica d’una mena de prostitució idealitzada. El seu director, Eliseo Subiela, que va morir fa uns anys, en algunes entrevistes rumbejava una mena de masclisme intel·lectual. O així m’ho sembla.

La història té elements remarcables. En moltes converses i reflexions els personatges reciten amollen poètics de forma literal o gairebé. O sigui 'parlen com un llibre'. Reciten poesia, sobretot, de Benedetti, Juan Gelman, i Oliveiro Girondo. En algun lloc he llegit que el protagonista, encara que es digui Oliveiro, no té res a veure amb Girondo però, evidentment, la picada d’ullet resulta inevitable.

Música d’Osvaldo Montes, amb participació de gent com Fito Páez i una fotografia sovint hipnòtica i magistral, potser amb massa boires pel mig. Alguns preciosos boleros. Un molt bon repartiment, Sandra Ballesteros, avui retirada, Nacha Guevara, Dario Grandinetti, jove i amb una cabellera envejable, aleshores. I d’altres secundaris interessants, i moments en els quals el mateix Benedetti recita en alemany. El protagonista, Oliveiro, és un poeta que ven les seves frases, les quals també fa servir per a publicitat, d’alguna cosa s’ha de viure, mentre l’encalça la mort en forma de bella dama. Cerca una dona que vol que voli, segons ell mateix manifesta, ja a l’inici de la surrealista història. I si no volen com cal les envia a l'avern sense manies fins que li envien a ell, tot i que se'n surt amb un parell d'esparadraps.

La pel·lícula aplega massa ambició i l’excés de pretensions la fa caure en una fatxenderia intel·lectual que, pel meu tarannà, resulta de tant en tant feixuga i, fins i tot, ridícula. Crec que, si no es pren massa seriosament, la narració inspira la seva mateixa paròdia. I potser ja hi ha una intenció humorística, en el rerefons, en la seva insistència eròtica i en boutades com ara una titola artística que va amunt i avall o una vagina tèxtil i maldestra que fa d'entrada i sortida gairebé simbòlica al taller de l'escultor.

Tot i que el protagonista diu que li és igual com sigui una dama, lletja o pudenta, amb tal que voli i, se suposa, que el faci volar a ell, el fet és que totes les dones que surten, amb l’excepció feta d’un personatge estrany amb nas prominent i una dona bonica a qui, però, me li han endinyat bigotis, estan de molt bon veure. No pas així els senyors, lletjots en general i fins i tot vellets, excepció feta de Grandinetti, és clar, de qui s’ha de dir que trenta anys després i calb resulta tant o més atractiu i inquietant que en el paper d’aquest poeta enigmàtic, que cerca l’amor poc platònic.

Una escena m’ha fet recordar un professor de filosofia de la Normal, que feia broma sobre l’amor i a l'entorn de frases com ara 'te doy mi corazón' i explicava que el cor real era ‘com una patata de sang’. L’amor romàntic ha anat de baixa i el sexe explícit a la pantalla ja no ens excita com fa trenta anys. La pel·lícula es presta a endegar moltes ‘parrafades’ filosòfiques i que la simbologia, més que no pas surrealista, és evident i tòpica en excés. La mort, en forma de Nacha Guevara, per exemple, una mica pesadeta, va alternant escenes amb la ‘vida’ en moltes de les seves manifestacions... Espriu hi hauria estat d'allò més bé, en el conjunt poètic. Ahir, a més a més, era el Dia de la Dona i, en el present, hi ha coses que ja ‘no toquen’. Tampoc no m’estranya que la pel·lícula tingui encara les seves devocions, té el seu què, tot i que massa ofegat entre literatura i filosofia d’estar per casa.

L’any 2001 es va fer una mena de seqüela, dirigida també per Subiela. Va comptar amb el mateix Grandinetti, amb la ‘nostra’ Ariadna Gil, i amb el retorn de Sadra Ballesteros i Nacha Guevara. El poeta viatja a Espanya, de fet Grandinetti hi ha treballat força, al país, de nou a la recerca de la dona voladora, obviant el fet de què el vol eròtic de segur que té més aviat a veure amb la grapa  amatòria del xicot.

Però el temps passa i tot ha canviat. Oliveiro trobarà una altra dama, una equilibrista de circ encalçada per la mort. També és la segona una cinta surrealista i poètica, amb moltes metàfores i fotografia de qualitat. En aquest cas s’intentarà endegar un final feliç. Però tot plegat, malgrat tenir mèrit, no funciona com la primera vegada. 

Diuen allò de què les segones parts no son bones però no deixa de ser un tòpic, hi ha de tot. També, com a la primera, l'exitosa de 1992, Plató, Aristòtil, Cortázar i uns quants més desfilen per les referències, a banda de la poesia benedettiana, no sempre prou ben triada. No insistiré en la valoració d’aquesta segona part ja que no l’he vista, tan sols n’he llegit alguna cosa i n’he sentit referències. 

Pel que fa a l’amor i la seva recerca, sempre em ve al cap allò de ‘ni contigo ni sin ti tienen mis penas remedio...’ I, considerant la galvana existencial del protagonista, he recordat allò que predicava al poeta eteri el gran Atahualpa Yupanqui:

Vete a mirar los mineros,
los hombres en el trigal,
y cántale a los que luchan,
por un pedazo de pan...

22.6.19

UN CRIM A L'ILLA LLUNYANA


No miro gaires sèries i potser no m'hauria mirat aquesta si una entrevista a Candela Peña, feta per la periodista Rosa Badia, al programa de ràdio Tot es comèdia, no m'hagués desvetllat la curiositat. No és molt llarga, vuit capítols de cinquanta minuts. Sembla que algun canal va rebutjar el projecte i ha acabat a Movistar. La ficció i la direcció son obra dels germans Coira, cineastes gallecs que cal tenir molt en compte. He llegit que van pensar en ambientar-la a la seva Galícia, i també hauria pogut estar molt bé, però al final es van decantar per l'illa de Hierro, la més poc coneguda i més occidental de les Canàries, perquè tenia el valor afegit del que representa un territori tancat en ell mateix i del qual no és fàcil sortir.
La sèrie compta amb actors de categoria, com ara la mencionada Candela Peña, fent de jutgessa amargada de la vida, Dario Grandinetti, en un típic personatge atractiu, contradictori i perillós, Juan Carlos Vellido, i Mònica López, una de les meves actrius preferides des que la vaig veure, de molt joveneta, cantar i actuar al Condal, al musical Línia Roja. Jo pensava aleshores que era catalana, ja que la veig veure fent molt bons papers en el teatre de text català i en diferents sèries de fa anys, però és canària, precisament. La resta del repartiment no m'era tan conegut, però tothom m'ha semblat excel·lent, joves i no tan joves.
És una sèrie de gènere i, malgrat que estic una mica saturada de crims i misteris, llegits o contemplats, compta amb un bon guió, força realista, i original en molts aspectes. No hem d'arribar al final de tot per saber qui és el culpable i ens estalvien relacions romàntiques fora de lloc i instal·lades amb calçador. El paisatge té molt a veure en tot plegat, ben filmat, amb crepuscles inquietants, paisatges solitaris i bellíssims, i una banda sonora adient per posar nerviós el públic. No hi podia faltar l'inevitable narcotràfic, això sí, ni les màfies de torn, capitanejades per una perversa Antonia San Juan, una altra canària, per cert, aquí una mica passada de voltes, tot i que el seu paper no podia ser de cap altra manera.
Un altre dels encerts és la naturalitat amb la qual es fa servir el llenguatge i els accents de cadascú, un tema en el qual la televisió catalana, i les televisions, en general, no l'acaben d'encertar o no troben el to. Un altre aspecte molt positiu és la naturalitat amb el qual se'ns mostra la malaltia del fill de la jutgessa, la relació entre mare i fill o entre el fill i la noia que el cuida, interpretada per la jove Tania Santana. 

Hierro mostra que les coses de sempre se'ns poden explicar de moltes maneres i, sense intentar innovar quan no toca, aconsegueix que tinguem la percepció d'estar veient alguna cosa diferent i una molt bona ficció televisiva.