Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinefòrums. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinefòrums. Mostrar tots els missatges

9.3.24

EL COSTAT FOSC DEL COR TORNAT A VISITAR






Ahir, al CineFòrum de Tot Història, vam comentar la pel·lícula “El lado oscuro del corazón", de l’any 1992, escrita i dirigida per Eliseo Subiela (1944-2016). La pel·lícula la vaig veure per primera vegada poc després de la seva estrena, en el context de l’assignatura de cinema, que feia amb Pamira González, en el marc de la carrera d’Humanitats de la UOC. 

Palmira González era i és una grandíssima professora i experta en cinema però no sempre es connecta amb tothom en tot. És possible que hagués de fer algun treball sobre la pel·lícula, aleshores, ja fa de tot allò més de trenta anys. Però  la pel·lícula no va respondre a les meves expectatives. Va ser força ben acollida, en el seu moment, però se’n poden llegir crítiques de tota mena. La revisió, tants anys després, encara m’ha decebut més. 

Admeto que en aquestes coses tot son gustos i que és absurd recomanar res a ningú. Encara més, nosaltres també canviem, com el mon, i aspectes que en el present he trobat negatius aleshores no em van cridar l’atenció. Com ara el pes, segons la meva subjectiva opinió, d’un masclisme disfressat de poesia amb pretensions. O la visió romàntica d’una mena de prostitució idealitzada. El seu director, Eliseo Subiela, que va morir fa uns anys, en algunes entrevistes rumbejava una mena de masclisme intel·lectual. O així m’ho sembla.

La història té elements remarcables. En moltes converses i reflexions els personatges reciten amollen poètics de forma literal o gairebé. O sigui 'parlen com un llibre'. Reciten poesia, sobretot, de Benedetti, Juan Gelman, i Oliveiro Girondo. En algun lloc he llegit que el protagonista, encara que es digui Oliveiro, no té res a veure amb Girondo però, evidentment, la picada d’ullet resulta inevitable.

Música d’Osvaldo Montes, amb participació de gent com Fito Páez i una fotografia sovint hipnòtica i magistral, potser amb massa boires pel mig. Alguns preciosos boleros. Un molt bon repartiment, Sandra Ballesteros, avui retirada, Nacha Guevara, Dario Grandinetti, jove i amb una cabellera envejable, aleshores. I d’altres secundaris interessants, i moments en els quals el mateix Benedetti recita en alemany. El protagonista, Oliveiro, és un poeta que ven les seves frases, les quals també fa servir per a publicitat, d’alguna cosa s’ha de viure, mentre l’encalça la mort en forma de bella dama. Cerca una dona que vol que voli, segons ell mateix manifesta, ja a l’inici de la surrealista història. I si no volen com cal les envia a l'avern sense manies fins que li envien a ell, tot i que se'n surt amb un parell d'esparadraps.

La pel·lícula aplega massa ambició i l’excés de pretensions la fa caure en una fatxenderia intel·lectual que, pel meu tarannà, resulta de tant en tant feixuga i, fins i tot, ridícula. Crec que, si no es pren massa seriosament, la narració inspira la seva mateixa paròdia. I potser ja hi ha una intenció humorística, en el rerefons, en la seva insistència eròtica i en boutades com ara una titola artística que va amunt i avall o una vagina tèxtil i maldestra que fa d'entrada i sortida gairebé simbòlica al taller de l'escultor.

Tot i que el protagonista diu que li és igual com sigui una dama, lletja o pudenta, amb tal que voli i, se suposa, que el faci volar a ell, el fet és que totes les dones que surten, amb l’excepció feta d’un personatge estrany amb nas prominent i una dona bonica a qui, però, me li han endinyat bigotis, estan de molt bon veure. No pas així els senyors, lletjots en general i fins i tot vellets, excepció feta de Grandinetti, és clar, de qui s’ha de dir que trenta anys després i calb resulta tant o més atractiu i inquietant que en el paper d’aquest poeta enigmàtic, que cerca l’amor poc platònic.

Una escena m’ha fet recordar un professor de filosofia de la Normal, que feia broma sobre l’amor i a l'entorn de frases com ara 'te doy mi corazón' i explicava que el cor real era ‘com una patata de sang’. L’amor romàntic ha anat de baixa i el sexe explícit a la pantalla ja no ens excita com fa trenta anys. La pel·lícula es presta a endegar moltes ‘parrafades’ filosòfiques i que la simbologia, més que no pas surrealista, és evident i tòpica en excés. La mort, en forma de Nacha Guevara, per exemple, una mica pesadeta, va alternant escenes amb la ‘vida’ en moltes de les seves manifestacions... Espriu hi hauria estat d'allò més bé, en el conjunt poètic. Ahir, a més a més, era el Dia de la Dona i, en el present, hi ha coses que ja ‘no toquen’. Tampoc no m’estranya que la pel·lícula tingui encara les seves devocions, té el seu què, tot i que massa ofegat entre literatura i filosofia d’estar per casa.

L’any 2001 es va fer una mena de seqüela, dirigida també per Subiela. Va comptar amb el mateix Grandinetti, amb la ‘nostra’ Ariadna Gil, i amb el retorn de Sadra Ballesteros i Nacha Guevara. El poeta viatja a Espanya, de fet Grandinetti hi ha treballat força, al país, de nou a la recerca de la dona voladora, obviant el fet de què el vol eròtic de segur que té més aviat a veure amb la grapa  amatòria del xicot.

Però el temps passa i tot ha canviat. Oliveiro trobarà una altra dama, una equilibrista de circ encalçada per la mort. També és la segona una cinta surrealista i poètica, amb moltes metàfores i fotografia de qualitat. En aquest cas s’intentarà endegar un final feliç. Però tot plegat, malgrat tenir mèrit, no funciona com la primera vegada. 

Diuen allò de què les segones parts no son bones però no deixa de ser un tòpic, hi ha de tot. També, com a la primera, l'exitosa de 1992, Plató, Aristòtil, Cortázar i uns quants més desfilen per les referències, a banda de la poesia benedettiana, no sempre prou ben triada. No insistiré en la valoració d’aquesta segona part ja que no l’he vista, tan sols n’he llegit alguna cosa i n’he sentit referències. 

Pel que fa a l’amor i la seva recerca, sempre em ve al cap allò de ‘ni contigo ni sin ti tienen mis penas remedio...’ I, considerant la galvana existencial del protagonista, he recordat allò que predicava al poeta eteri el gran Atahualpa Yupanqui:

Vete a mirar los mineros,
los hombres en el trigal,
y cántale a los que luchan,
por un pedazo de pan...

27.6.20

FAMÍLIES, CADASCUNA A LA SEVA MANERA PERÒ TOTES SEMBLANTS


Qué grande es el cine - Cuentos de Tokio - RTVE.es

Aquest divendres el cinefòrum de Tot Història l'hem dedicat a un gran clàssic incombustible, els Contes de Tokio, del gran Yasujiro Ozu, de l'any 1953. És una pel·lícula que ja hem tingut ocasió de veure per la televisió o a la Filmoteca, on es va dedicar, no fa molt de temps, un cicle a aquest director.

Més enllà de la distància cultural i temporal la pel·lícula, com passa amb les obres de qualitat, va afegint noves visions i lectures als espectadors del present, tant si ja la coneixien con si s'hi enfronten per primera vegada. És una pel·lícula llarga, de més de dues hores, plena de símbols i referents, molts dels quals, de forma inevitable, se'ns poden escapar com aigua en un cistell.

L'argument és prou conegut, una parella gran, probablement menys grans del que ens pot suggerir el seu aspecte, viatja a Tokio des de la seva ciutat, per tal de vistar els seus fills els quals, centrats en els seus problemes i les seves vides, no els poden dedicar gaire temps. La filla més jove, encara soltera, viu amb ells. Tot i que els pares son ben acollits pels fills, tenen les seves pròpies families i obligacions i, a poc a poc, esdevindran una molèstia inevitable. Qui més s'esforça per acompanyar-los és la jove, Noriko, vídua d'un fill mort a la guerra, que demana festa a la feina, malgrat que li descomptaran diners, per tal de mostrar-los la ciutat.

Per la xarxa es pot trobar tant la pel·lícula com l'argument sencer, detallat, i un munt de ressenyes i comentaris. Té moments de gruix, com ara la retrobada del pare amb un amic, o la mort de la mare, que no desvetlla massa pena en una bona part de la família, excepció feta de la  jove vídua i la filla petita. L'home es queda sol, de forma relativa, car encara li queda una filla. Els fets se situen en un mon ben diferent del nostre, tant per la distància geogràfica com perquè ens trobem a l'any 1953. Al capdavall, però, com sol passar amb les obres d'art, la pel·lícula ens implica a nivell humà, pel que fa als elements comuns relacionats amb la distància generacional i els canvis en la vida familiar.

Resulta inevitable l'estranyesa davant unes relacions humanes tan diferents, en teoria, de les nostres, però en això hi té un pes el fet de què no podem defugir la pròpia experiència personal. Hi podem trobar fredor, distància entre els personatges, però tot plegat no amaga elements evidents de tendresa, de resignació, d'intentar comprendre que el temps, simbolitzat en aquest rellotge de l'àvia que passa a la jove, tot ho transforma. Japó era un país vençut, obligat a no mencionar la guerra en les seves produccions, tan sols la mort del fill ens recorda en quin moment ens trobem. 

Contes de Tòkio, com moltes altres de les pel·lícules d'Ozu, tot i que aquesta sigui considerada, potser amb raó, la perla del conjunt, és una mena de poema visual polièdric, en el qual la forma i el fons es conjuguen de forma magistral. Hi trobem actors recurrents en el treball del director, i, pel meu gust i per damunt de tot, destacaria la mirada de Satsuko Hara, gran actriu que es va retirar, no tan sols del cinema sinó també de la vida pública, després de la mort del director.

Malgrat la duració de la pel·lícula arribem a saber poc de la vida anterior i posterior dels personatges. Com en les grans obres de Txèkhov, Contes de Tòkio ens mostra un bocí de vida i d'història, un quadre excel·lent, ple de detalls, en el qual podem copsar l'evolució d'una societat determinada que, de grat o per força, es trobava a les portes d'una modernitat en evolució progressiva. No vull fer servir tòpics habituals que s'utilitzen en parlar d'aquesta pel·lícula, com ara els que fan referència a la desintegració familiar o l'esberlament de la tradició. La família, fins i tot en el present, quan pren noves formes en les relacions i en la seva composició, gaudeix de bona salut perquè, amb les seves limitacions i les seves servituds, encara forneix als humans un determinat suport imprescindible. I la tradició també pot ser un llast, en molts casos.

Ni les famílies del passat eren ideals ni les del present son un pou d'egoïsme. Tot és relatiu, al Japó i al Poble-sec, podem trobar de tot i nosaltres mateixos no som sempre de la mateixa manera. Contes de Tòkio és ja un clàssic i per això depassa la seva temporalitat i ens enfronta amb les nostres pròpies limitacions però, també, amb els misteriosos elements que ens fan humans i universals, fins i tot, potser, a desgrat, car l'espècie humana és possible, fins i tot, que la tinguem, per interès personal, excessivament sobrevalorada.