.jpg)
.jpg)
De tant en tant em compro alguna pel·lícula de culte i em passa una cosa una mica estranya, em sap greu mirar-me-la aviat pel fet que aleshores ja l'hauré vist. Reconec que és un comportament una mica infantil, com allò de guardar la xocolata per a quan ja t'havies acabat el pa, cosa habitual en temps de berenars pretèrits. També em passa amb alguns llibres, això.
L'estiu i les feixugues primeres hores de la tarda resulten adients per al meu cineclub privat, així que m'aniré mirant alguns d'aquests tresors per estrenar i també d'altres que m'han deixat fa temps. Me les poso a l'ordinador, aquestes pelis, sovint amb auriculars, per no destorbar ningú. Ahir li va tocar al Jornal d'un curé de campagne, una pel·lícula que no sé ni si es va arribar a estrenar a Espanya. El que sí recordo és haver llegit la famosa novel·la de Bernanos, en aquells llibrets de la RENO, a l'abast de les nostres modestes butxaques, amb una enquadernació molt precària i un tipus de lletra petit i feixuc.
Bernanos va ser un d'aquells grans escriptors catòlics de l'època, un home contradictori que va viure a Mallorca durant uns anys de la nostra guerra civil en els quals va anar canviant d'opinió, segons el que veia i experimentava. Com tots els apassionats, quan s'entra en el camp ideològic i realista tot trontolla. Va tenir un fill que va ser falangista però també va condemnar el feixisme en d'altres ocasions. A Mallorca va ser amic de gent com Llorenç Villalonga, qui també va caure en pecat, en aquests pecats polítics que ara ens costa admetre i obviar. Els passats no són fàcils d'entomar i és en aquest sentit que ens ensopeguem amb el tema dels monuments i les plaques i les referències diverses a allò que no plau a les idees del nostre present.
Aquesta és la gran novel·la de Bernanos, de la mateixa manera que la seva gran aportació al teatre van ser els Diàlegs de Carmelites. Costa entendre avui aquelles grans preocupacions filosòfiques i religioses que també podem trobar en tants altres bons autors d'abans, fins i tot en aquells que es consideraven ateus. El protagonista d'aquesta pel·lícula és un jove capellà malalt i turmentat pels dubtes sobre la seva tasca. Uns personatges estranys i solitaris, amb problemes de comunicació, suren per la França profunda i rural, no tan diferent de l'Espanya de l'època com ens podria semblar. Un valor afegit, avui, és l'ambientació, els estris, la pobresa visible, com aquest jersei atrotinat del protagonista. Bresson va ser un gran director, discret i avui poc conegut per la gent jove. No té una filmografia excessiva, utilitzava actors poc coneguts o gent aliena al món del cinema.
El protagonista, immens, no va fer una gran carrera en el cinema, tot i que hi va continuar treballant, com d'altres actors i actrius de la pel·lícula. M'ha sobtat saber que una de les noies que hi surten, la bonica i inquietant Nicole Ladmiral, es va llençar al metro als vint-i-vuit anys. Per lluny que ens trobem avui d'aquell món i per més rares que ens semblin, vistes en perspectiva, aquelles crisis sacerdotals, la pel·lícula trasbalsa i emociona.
En francès, a wikipédia, he trobat una interessant llista de capellans de ficció, cercant informació sobre aquest mossèn rural que m'ha evocat el dels Sots Feréstecs. És clar que hi predominen els gavatxos. No sé pas si en castellà o català existeix una llista semblant però estaria molt bé. Tot i que avui hi hagi poca gent dedicada a la religió de forma professional i vocacional durant anys va ser aquesta una sortida habitual en moltes famílies nombroses i rurals. No entendre el pes d'aquest fet en determinats indrets de Catalunya fa que no s'entenguin molts aspectes de la guerra civil, com ara la inclinació vers el bàndol franquista de molta gent catalana i modesta, de forma directa, indirecta o resignada.
El DVD es ven en una edició gairebé de luxe, acompanyada d'un llibret molt interessant. Imprescindible per a cinèfils irredempts, per a devots del cinema francès i per a gent encuriosida que vulgui conèixer les preocupacions religioses i vitals del passat recent.
