Continuo amb el tema musical. De tant en tant, deu ser cosa de l'edat, em venen al cap paraules d'alguna cançó o poema del passat. En els llunyans seixanta i setanta ja era exòtic tenir tocadiscos, et compraves pocs discos per motius econòmics i amb els amics i amigues te'ls deixaves i intercanviaves de forma temporal. No hi havia manera de gravar-los de forma assequible. Per sort van existir programes de ràdio com el d'Escamilla, allà es van descobrir moltes bones veus i es van donar oportunitats a molts joves.
Doncs resulta que de tant en tant em ve al cap allò de 'no l'he triat, el país on vaig néixer, no l'he triat el parlar que m'han donat...' Jo dono a la frase un sentit poc reivindicatiu, diferent del del poema i és que quan arribes a aquest món de mones no tries res, ni país, ni llengua, ni família ni l'aspecte que voldries tenir. Després t'exigeixen que siguis fidel a les arrels i a les identitats i a totes aquestes abstraccions perilloses i etèries. Així que potser això de l'anglès respon, al capdavall, a una tria lliure i personal i a un cert rebuig íntim i saludable de les essències imposades, qui sap.
La frase que esmento era la tornada d'una cançó, una cançó amb lletra d'un gran poeta, activista i promotor cultural occità, Robert Lafont (1923-2009). Dolors, després Maria, Laffitte, va gravar un molt bon disc, l'any 1968, fa, ai, cinquanta anys, amb quatre textos d'aquest poeta traduïts per Espinàs. Ignoro per què, en aquell moment, no es van gravar en l'original occità quan Laffitte tenia arrels occitanes per part de pare. La cançó, en català, es va dir Carrers passejo, la música era d'un altre occità, Gui Broglia. Les versions en català fetes per Espinàs de tota mena de cançons mereixen recull i publicació, per cert.
Sobre Lafont hi ha força informació a la xarxa però trobar els seus llibres de poemes o poemes penjats a la xarxa sembla difícil. La premsa de casa li va dedicar alguna cosa quan va morir i para de comptar. Laffitte va morir relativament jove, el 2008. Pel febrer va fer, ja, deu anys. Va tenir una trajectòria diversa, molt interessant, va treballar al teatre, va donar suport incondicional a la música popular i l'ecologisme i va eliminar els dolors del seu nom d'origen.
Va ser una persona bonhomiosa, compromesa políticament, inquieta, activa i renovadora en molts aspectes. Algun homenatge se li ha fet de tant en tant, però poca cosa, la veritat. El seu company, Alfons Encinas, i els seus fills, Miriam i Pau, també es dediquen al món de la música tot i que, com comentàvem en l'anterior post, la manca de difusió de tantes coses fa que no ens siguin tan coneguts ni visibles com seria d'esperar.
Un dels exemplars del disc que esmento es pot trobar en una web de venda per la xarxa, a la fotografia que n'ofereixen es pot llegir una dedicatòria personal de la cantant a una tal Núria. Quan trobo de segona mà llibres i discos dedicats de forma directa a algú per part de l'autor o autora m'entra una mena de pena i de tafaneria, m'agradaria saber la trajectòria sentimental que ha seguit l'objecte fins arribar a la pila de la revenda.
4 comentaris:
Què bé que hagis fet un post de la Maria Dolors Laffitte. Com bé dius una cantant i intèrpret poc vindicada. A la meva capçalera discogràfica sona tot sovint "Et Ades sera l'Alba". M'encanta aquest recopilatori de música trobadoresca occitana.
El 2007, un any abans que ella morís, vaig anar a l'auditori a escoltar en Savall, que actuava amb una de les seves formacions musicals. Cap al final de l'actuació, Savall va interpretar una peça, no recordo quina, i va animar a què si algú del públic la savia cantar,l'acompanyés. Dos seients més enllà d'on jo estava asseguda, vaig sentir,i després veure, que la mevavellosa veu que va gosar fer-ho, va ser la de la Maria Dolors Laffitte. No podia ser d'una altra manera.
Té discos molt bonics i variats, Caboet, la veritat és que la recordo sovint, a ella i a tanta gent que ja no és entre nosaltres, molts dels quals, de la meva generació, més o menys.
Un bon record, això que expliques, una llàstima que morís massa aviat. Una llàstima també que no tinguem massa ocasions de recuperar els seus discos o que la tele no recordi més sovint persones així.
la tenia identificada com a Maria Dolors Lafitte, a la nova cancó, un bloc que rep sovint visites de llocs insospitats, i una d'elles de California em va fer recordar a Maria Dolors Lafitte que inicialment no hi era.
https://jafudes.blogspot.com/2011/01/maria-dolors-lafitte.html
De més gran es va voler treure els 'dolors' i quedar-se amb Maria.
Publica un comentari a l'entrada