Ahir llegia al blog sobre cinema Cinefília Sant Miquel una ressenya a l'entorn de la pel·lícula d'André Techiné Les germanes Brontë, de 1979, que van recuperar fa poc temps a la Filmoteca. Malauradament no hi vaig poder anar i tan sols he vist aquesta biografia de les famoses germanes per la televisió. Malgrat això, la primera vegada que la vaig veure, ni que fos en petita pantalla, em va impressionar. Techiné aconsegueix una atmosfera freda, angoixant i fatalista. I pel que fa a la realitat, s'acosta força a una certa veracitat, difícil i sempre limitada quan s'escriu o es filma sobre personatges reals.
La vida de les Brontë i els seus llibres més famosos, Jane Eyre i Wuthering Heights, han conegut versions en cinema i televisió per a tots els gustos i en coneixeran moltes més. Encara està en rodatge la versió en teatre i en català, de Jane Eyre, interpretada per Abel Folk i Ariadna Gil. No entenc gaire aquestes tries i aquestes adaptacions, però, vaja, deuen funcionar. He rellegit aquests llibres en diferents ocasions i no m'han provocat l'entusiasme pretèrit, però potser això resulta inevitable amb el pas del temps i els canvis en les mentalitats. Es poden trobar molts llibres sobre la família Brontë i un munt d'informació per la xarxa que no fa res més que créixer i multiplicar-se.
Els aspres paratges on van viure son avui objecte de veneració turística, fins i tot hi ha un sender ple d'excursionistes gairebé sempre, amb fites relatives a les seves biografies. En els darrers anys s'ha revindicat i reeditat l'obra més coneguda d'Anne Brontë, The Tenant of Wildfell Hall, però jo crec que no té ni el morbo ni el ganxo de les dues que he mencionat. La protagonista de l'amable novel·leta sobre un club literari i un pastís de pell de patata escriu, per cert, una biografia d'Anne. I és que escriure sobre les altres dues ja s'ha fet prou i massa, en concret sobre Charlotte, que ja va comptar amb una biografia contemporània, d'Elisabeth Gaskell, una altra gran escriptora anglesa avui revaloritzada i que va poder tenir una vida més amable que les Brontë.
Més enllà de la devoció i fascinació que ens provoquen aquelles germanes de vida breu, que van compensar la grisor de la seva vida amb la literatura, la pel·lícula de Techiné té la seva mitologia pròpia, com ara un repartiment de categoria, secundaris inclosos, i la triada capitolina de les dames franceses de primer nivell, que donaven vida a les germanes angleses. Era l'any 1979 i totes tres eren joves i molt maques, Adjani, Huppert i Pisier. Adjani i Huppert continuen en actiu, Huppert va sumant èxits en la seva maduresa i la veiem tot sovint a la pantalla gran.
Pisier va morir l'any 2011, als seixanta-sis anys. Crec que la gent jove la coneix poc i que molta gent més gran no la recorda. Va tenir una vida moguda i complexa, va ser musa reconeguda de Truffaut i Buñuel, va esdevenir una dona molt activa políticament en els temps moguts del maig del 68, va ajudar Cohn-Bendit a fugir i va tenir amb ell un amor breu i intens. Va firmar manifestos polítics a favor de l'avortament, donant suport a Simone de Beauvoir. Va dirigir cinema i va escriure guions, va tenir unes quantes relacions amoroses, es va casar dues vegades i va tenir tres fills. La van trobar ofegada a la piscina de casa seva, podria ser que fos un suïcidi, el tema no es va aclarir mai del tot, potser perquè encara no hem assumit que el suïcidi és força freqüent i que l'hem d'entomar com una mena de fet que pot respondre a moltes causes i circumstàncies. Pisier patia depressions i un càncer de pit reticent. Els seus pares també s'havien suïcidat, la seva mare també tenia càncer.
Fa un parell d'anys vaig fer un curs de dibuix i pintura, amb la professora i pintora Carme Esmerats, una de les propostes del qual era elaborar una mena de llibre d'artista a l'entorn del viatge, imaginari o real. Vaig endegar una ruta a l'entorn de grans dones del XIX, escriptores. Passava per Nohant (George Sand), Haworth (germanes Brontë), Marbacka (Selma Lagerlof), Nuoro (Grazia Deledda) i acabava a L'Escala (Víctor Català). Vaig cercar fotografies meves en les quals els paisatges podien passar per autèntics.
Volia fer el viatge més llarg, afegir, per exemple, la mateixa Gaskell o acabar a Galícia, a l'hort de Rosalia de Castro, però vaig reduir les meves expectatives per manca de temps. La veritat és que m'ho vaig passar molt bé amb aquell viatge imaginari, gairebé tant com si hagués anat a tots aquells llocs de veritat. Terenci Moix deia que cap lloc, cap viatge, cap amor, son mai com allò que havies imaginat. Crec que tenia tota la raó.
Si hagués allargat el viatge mar enllà hauria anat a cercar el record turístic de Louise Alcott i la seva família, als Estats Units, molt explotat així mateix. La família Alcott va ser força nòmada i per això es fa difícil seguir tots els indrets que s'hi relacionen, però el seu record s'ha centrat, sobre tot, a Orchard House, suposat habitatge canònic de les Mujercitas. A tots aquests indrets hi ha museus o espais museïtzats sobre aquestes escriptores. No és probable que aquest viatge passi d'imaginari a real i em temo que si hi passés tindria alguna decepció. Tot s'aprofita avui, per al turisme massiu, i es veu que els indrets de les Brontë arriben a l'excés, fins al punt de què algú en diu, de tot aquell conjunt de cases, senders, paisatges, restaurants i botigues de records, Brontëlandia.
Potser aquestes mitologies tenen poc sentit, encara més avui, amb aquests ramats de gent anant amunt i avall, cues habituals i la resta, però és evident que moltes persones tenim les nostres i que els personatges coneguts, escriptors, actors, pintors o futbolistes, compten amb devocions que generen negoci lligat al consum cultural. Per cert, Pisier va ser també George Sand, en una pel·lícula sobre Chopin, La note bleue, de Zulawski, en la qual Sophie Marceau feia de la filla de Sand, Solange. Malauradament, de tot el que es fa i desfà en el mon del cinema, poca cosa ens arriba o ens arriba de passada.
