LECTURES D'ESTIU, DONES SOLES, DESGRACIADES I GUILLADES

 

Aquest és un d'aquells llibres que tenia pendent, a la pila, i que m'he emportat de vacances. Les narracions breus son adients per a aquesta època de l'any i crec que el gènere del conte literari ha revifat una mica. Vaig interpretar que el recull era una tria de Marcela Serrano pero l'escriptora és, de fet, tan sols, l'autora del pròleg, un pròleg lúcid i interessant per ell mateix.

La tria aplega uns quants pesos pesats de la literatura, més homes que dones, per variar, ja que això de la paritat no sempre funciona com caldria. Noms molt diversos pel que fa a època i tendència: Sherwood Anderson, Flannery O'Connor, John Cheever, Nuria Barrios, Manuel Mujica Laínez, Pedro Mairal, Anton Chejov, Oscar Wilde, Guy de Maupassant, Clarice Líspector, Katherine Mansfield o Carlos Fuentes.

Molts d'aquests autors ja son ben coneguts de la gent mínimament lectora però si no fos així potser la tria més aviat generaria refús, cosa que seria un error. Jo pensava entomar un recull tirant a feminista però res de res, les dones desgraciades i guillades son majoria, en aquestes narracions, totes elles, això sí, molt ben escrites. La tristor plana per aquests contes i mostra una visió de la dona que pot sobtar, contemplada des del present, vaja, que no son aquests textos allò que quan era petita a casa, en broma, en deien 'la alegría de la huerta' fent referència a una famosa i popular sarsuela.

Al final trobem unes breus referències biogràfiques dels autors i autores però avui, per sort, tenim el google i el que faci falta, per tafanejar. Si la calor excessiva us deprimeix millor deixar aquesta lectura per a una altra ocasió però tampoc cal ser excessivament malèvols, no he trobat qui és el responsable directe del recull, per cert. I, en tot cas, amb aquest llibre ens adonarem de com es veien les dones fa temps i de com es trobaven limitades per les seves circumstàncies. Fa temps, però no tant, ep, hi ha relats ben actuals o vigents, com el de Fuentes. Quedem-nos doncs amb la forma per damunt del fons.

FAMÍLIES UNIVERSALS I DANSES RITUALS SOTA LA LLUNA

L'espai teatral de la Biblioteca de Catalunya s'ha convertit en un indret de referència per als afeccionats al teatre. Tot i que sóc partidària de l'espai teatral tradicional a la italiana, amb escenari convencional, teló i la resta, no puc deixar d'admetre que la Biblioteca ha aconseguit conformar un indret ple de màgia i de bones vibracions, acollidor, amb bona acústica, un bar inserit en el conjunt  i unes grades amb prou pendent com per assegurar la visibilitat de tot el públic assistent.

Ferran Utzet dirigeix, en aquest espai, la nova versió de Dansa d'agost, de Brian Friel, i és l'autor de la traducció utilitzada en aquest muntatge.  L'obra és ja tot un clàssic i amb ella Utzet completa la seva trilogia sobre Irlanda. L'obra va conèixer fa més de vint anys una primera versió al Lliure, que molta gent recorda, i també es va portar al cinema. És una llàstima que haguem tingut poques ocasions d'accedir a l'obra de Brian Friel, qui tot just va morir l'any passat, als vuitanta-sis anys, narrador i home de teatre que va rebre nombrosos premis i reconeixements amb les seves obres originals i també amb adaptacions i recreacions d'altres clàssics.

No vaig poder veure la versió del Lliure. Sí que he vist un parell de vegades la pel·lícula i també vaig gaudir de l'obra representada per aficionats, per l'antic grup de teatre del Foment Excursionista, en una versió digna però amb molta irregularitat pel que feia a les interpretacions. És una obra agraïda ja que fins i tot aquell muntatge ben intencionat però amb evidents limitacions, aconseguia emocionar a fons. 

Utzet dóna molta importància als actors, en aquest cas a les actrius, que són majoria. Aquest respecte vers la feina actoral es manifesta en el resultat, una joia teatral que dura gairebé tres hores. Un temps que passa molt de pressa, sense adonar-te'n, ja que gairebé fa l'efecte que estem tafanejant la llar real, la casa de la família Mundy a través d'algun finestral indiscret. L'ambientació, el vestuari, l'escenografia en general, és també una meravella pel que fa a aconseguir una poètica versemblança i una imatge acurada de l'època en què s'esdevenen els fets.

El títol original de Dansa d'agost és Dancing at Lughnasa, la festa pagana que sobreviu al pes d'un catolicisme aclaparador i que aquest missioner aparentment trastocat ha recuperat a través de la seva vida africana. Friel, en aquesta obra, evoca Txékhov i mostra com els temes locals, sovint rebutjats a casa nostra, són sempre universals com ho és l'ànima humana. Els fets se situen al final d'una època, tot just la ràdio s'enceta com a distracció i connexió amb el món, els pobles encara són pobles però la industrialització comença a mostrar efectes perversos. La fugida, que podria ser un alliberament, de vegades pot esdevenir una condemna. La guerra, gairebé en abstracte, és present i propera encara que no ho sigui de forma directa. la joventut s'esvaeix i les dones ho tenen pitjor que els homes, a tots nivells. 

Hi ha molts temes en aquest text, situat a l'any 1936, un any inquietant per molts conceptes. En el fons el tema central és universal, la vida, el pas del temps, el destí. El ball que trobem al títol és present al llarg de l'obra, es balla molt i també es canta, i es vol ballar encara més. No és gens estrany que durant la meva adolescència la moral rància condemnés aquesta activitat, destinada a fer-nos oblidar les galdoses realitats històriques i a incrementar la reprimida sensualitat de les parelles joves. 

Algunes ressenyes han titllat l'obra de previsible i la direcció i l'escenografia de monocromàtiques. Bé, no és una història absolutament original ni ens sorprèn amb grans cops d'efecte, mostra un retall d'aquestes vides rurals o provincianes, grises, sense esperança, passen poques coses -o moltes, segons com es miri-, i s'ha optat per una direcció tradicional, podríem dir. Potser és millor acostar-se a la Biblioteca sense prejudicis ni lectures prèvies, no ho sé, i probablement amb el meu entusiasme de dilluns pel matí porto l'aigua al meu molí admiratiu i espontani. Només puc dir que a mi em va agradar molt i que vaig passar una molt bona estona tot i que la situació que reflecteix el text sigui més aviat trista i melangiosa.

Amb un repartiment de luxe, en el qual les dones hi tenen un pes definitiu tot i que els tres homes que hi surten assumeixen els seus papers al mateix nivell d'excel·lència, Dansa d'agost és, pel meu gust subjectiu, tot un luxe teatral que forneix optimisme pel que fa a l'estat de salut del teatre a la nostra ciutat malgrat la manca de sales, els defectes d'una programació una mica erràtica i d'uns muntatges que sovint s'ignoren mútuament. I els preus, una mica alts malgrat les diferents ofertes que es poden trobar per la xarxa. Tot és relatiu, però, hi ha espectacles molt més cars que omplen espais immensos i fan calaix amb més facilitat i menys esforços.

L'obra és una producció de La Perla 29 i vull deixar constància d'un fet poc habitual en els nostres temps, l'amabilitat i educació amb la qual em van atendre en haver-me equivocat en agafar les entrades i les moltes  facilitats que vaig tenir per arranjar l'errada. Això pot semblar normal però us asseguro que no és gens freqüent. A l'entorn de l'obra i  de l'autor s'han programat diferents activitats, totes prou interessants.

ANNA KARÈNINA, DARRERA VERSIÓ (PER ARA)

Per diferents motius he escrit manta vegades al blog sobre Anna Karènina, vaig fer treballs universitaris sobre el llibre i l'he llegit unes quantes vegades en català i castellà. També he vist unes quantes versions de totes les que han fet en cinema i televisió, que són un munt, i segurament no em moriré sense haver-ne vist unes quantes més. Tot i que la darrera  versió, per ara, no em cridava l'atenció i me n'havien arribat crítiques negatives, vaig caure en el parany. He de dir que em va agradar més que no em pensava cosa que sol passar quan t'acostes al que sigui amb expectatives negatives, i també a l'inrevés, el millor és no saber res de bell antuvi sobre allò que vas a veure, escoltar o llegir, tot i que no és fàcil conservar aquesta virginitat opinadora.

La principal relliscada és la tria en el paper de Vronsky, un actor que no dóna el to ni l'aparença, cosa que no vol dir que en una altra feina no se'n pogués sortir millor. Per la resta té l'originalitat de mostrar la història com si fóssim en un teatre vell i atrotinat, de vegades sembla un ballet i tot plegat  és volgudament -suposo- kitsch, molt simbòlic, vaja. Un excés de pretensions, crec, considerant el resultat, el qual malgrat el que escric té un cert encant decadent. Hi ha un excés de musiqueta matxacona i alguns trossos massa lents, que fan que sembli més llarga del que és en realitat. Però, vaja, es pot veure i m'imagino que en sentirem per tots els gustos.

Pel que fa al turmentat militar, objecte del desig de la protagonista, pensar que la xicota es torni boja per aquell noi, considerant que el seu marit és Jude Law, un actor camaleònic que cada dia m'agrada més tot i que aquí, crec que per motius de guió, no pot lluir-se del tot, resulta increïble. El noi que fa de Levin, un personatge clau, tampoc no m'ha fet  el pes. Anna Karènina és un llibre que, com tants altres, no es pot reflectir en el cinema amb tots els seus matisos, crec que qui no hagi llegit el llibre és quedarà in albis amb moltes coses que passen i que no estan ben explicades. Al menys en aquesta versió han humanitzat el pobre Karenin, aquest trist i gris funcionari que no ha fet mal a ningú i que és veu el xàfec de l'escàndol al damunt. En algunes versions el fan semblar el dolent de la pel·lícula, la veritat. El detall d'acollir la nena, filla del pecat, en una època en la qual s'acostumava enviar criatures a l'hospici sense manies, sempre m'ha semblat molt emotiu.

El cinema en general ha potenciat el tema de l'adulteri i l'amor boig dels protagonistes, que els porta a l'autodestrucció,  però a la novel·la, malgrat el títol, aquesta història és una més entre tantes: la de Levin, la del seu germà, la del germà d'Anna, la del mateix Karenin. És un llibre ple de filosofia i també de detalls sobre la vida quotidiana de l'època, detalls divertits sobre vestits, menges i pentinats, per exemple. És d'aquells llibres que ja no es pot llegir sense comptar amb tot el nostre imaginari cultural sobre Rússia, Tolstoi, la revolució posterior, les diferents adúlteres diverses que van florir en la literatura de l'època, que són un munt, o les protagonistes de tantes versions fetes en cinema i televisió.

Es diu que la millor versió en cinema ha estat la de Garbo i Fredrich March, amb Basil Rathbone, inoblidable Sherlock Holmes, fent de Karenin. No ho sé, això costa de dir i, a més, no conec les versions mudes, que n'hi ha més d'una. Vivien Leigh també estava bé i a mi em va agradar força una versió feta per a la televisió amb la Bisset i Reeve, el pobre Superman, que tan tràgic destí va tenir, fent un impecable Vronsky. Per a la televisió també se'n va fer una que no he vist però que devia estar molt bé, amb Claire Bloom i Sean Connery de Vronsky, que aquest sí que és un tot un senyor de pelo en pecho. Albert Lieven era Karenin. Lieven va ser un actor alemany, un refugiat de l'Alemanya nazi al qual, com els va passar a d'altres en la mateixa situació i cara de teutons, gairebé sempre el feien fer de nazi a causa del seu aspecte, així que m'imagino que devia ser un Karenin una mica pervers. Encara hi ha una altra versió en cinema, protagonitzada per Sophie Marceau amb James Fox interpretant el paper de Karenin.

D'altres països també n'han fet versions pel cinema i la televisió entre els quals, és clar, Rússia. Dels anys seixanta en recordo una que es va comercialitzar força bé i crec que va ser de les primeres que vaig poder veure al remodelat cinema Condal, que aleshores alternava teatre i cinema. I a Espanya? Dons sí, també en tenim una versió que ens van passar en aquell espai de novel·les tan remarcable de fa anys, que ens va oferir tots els  grans títols de la literatura, en blanc i negre i fets amb molt pocs mitjans. És de 1975, la va dirigir Fernando Delgado, Maria Silva era Anna i Paco Valladares, Vronsky.  Karenin era Francisco Piquer, Levin, Daniel Dicenta, i la jove Kitty l'entranyable i malaguanyada Inma de Santis. De Santis era una persona molt interessant i culta i una gran actriu, va morir en un accident i els seus admiradors li han dedicat un blog i tot. En aquesta darrera versió en cinema Kitty és Alicia Vikander, que aquests dies també fa de tràgica reina de Dinamarca a Un asunto real. La història d'Anna Karènina acull molts personatges en els quals els actors es poden lluir fent de secundaris de luxe. 

Aquestes històries d'amor impossible i que acaben malament sempre em recorden el personatge del coronel don Evaristo Feijoo, amant de Fortunata a l'obra de Galdós, que quan veu que ja no la pot protegir perquè és massa vell li dóna diners i consells sobre el fet de ser pràctica, portar els seus embolics amorosos amb discreció i no escandalitzar, no trencar les normes, vaja. Ja sabem que Fortunata no li va fer cas i que d'haver pogut aconsellar Karènina també haurien servit de poca cosa tan sàvies reflexions. Però si la senyora Karènin li hagués fet cas, és clar, no tindríem la mateixa novel·la ni tantes pel·lícules protagonitzades per dames inoblidables, amb poca feina i patint qui-sap-lo, abillades amb capells i abrics de pell, sota la neu de la Rússia tsarista d'abans de la revolució i a punt  de fer moixoni sota les rodes d'un tràgic i simbòlic tren de vapor.

LA PRIMERA VEGADA QUE VAM LLEGIR HESSE

Fa cinquanta anys de la mort de Hermann Hesse, un autor que va ressorgir i es va comentar força durant la meva joventut. La primera novel·la seva que vaig llegir va ser Bajo las ruedas i admeto l'interès i la qualitat de l'autor però no són els seus, precisament, llibres que et portin la pau espiritual, al menys, a mi. El juego de los abalorios -menciono els llibres en castellà pel fet que en aquesta llengua els recordo- no el vaig arribar a acabar, tot i que em va venir avalat per l'opinió d'una companya de feina molt lectora, a qui havia entusiasmat. Sobre llibres i autors ja intento no opinar en profunditat, ni en termes de bo o dolent, tot depèn del moment, de les circumstàncies, de molts components que no són, estrictament, literatura. Només puc dir, com Txehov, si m'ha agradat o no, tot i que de vegades no és fàcil tampoc dir això d'agradar, hi ha coses que et desvetllen interès malgrat no agradar-te.

Hesse havia estat guardonat amb el Nobel l'any 1946 però aquí, a causa de la censura, en sabíem poca cosa. Va tenir una vida complicada però va triomfar literàriament i va poder arribar a viure molt bé de la literatura. El poble on va néixer i on, per cert, va viure tan sols fins a l'adolescència, l'homenatja sovint, al contrari de l'indret suís on va romandre molts més anys, però un dels elements suïssos emblemàtics és la discreció. Suïssa va ser i és un refugi per a disidents benestants i famosos, un lloc de pau estable i neutralitat, guanyades en gran part gràcies als negocis bancaris, no sempre clars, si anem al fons de la qüestió. Així és el món, per desgràcia, la pau i la tranquil·litat no són mai del tot innocents i els desastres i tragèdies col·lectives precisen d'algun lloc on desar els tresors rampinyats durant els expolis de tots colors.

He llegit aquests dies que l'ambient pacifista generat a l'entorn dels fets de la guerra del Vietnam, una guerra que va ser molt mediàtica, van fer que el jovent connectés amb la literatura de Hesse en un moment determinat. Jo crec que a casa nostra va ser més aviat el fet de trobar-lo a les llibreries amb facilitat, el boca-orella, la curiositat generada a causa d'aquells anys anteriors de tancament i dificultats per llegir segons què, allò que ens el va fer llegir. I també, no ens enganyem, que et deien que eren llibres forts, o sigui, que el sexe hi era prou present. En tot cas, en això, com en tot, les modes pesen molt. Era un autor que es comentava, el mateix que es comentava el cinema d'art i assaig, amb afany intel·lectual i amb una mica de pedanteria novella.

Avui, per opinar, l'hauria de rellegir, però no és d'aquells autors que em motivi amb excés, tot i que em caldria fer-ho, per tal de bandejar-ne un record una mica angoixant. De fet, les seves fotografies, de jove i de gran, amb aquesta mirada estranya, em fan una mica de por. Els aniversaris de naixements i morts serveixen per recordar i evocar. No tan sols Hesse sinó més aviat qui érem nosaltres i com pensàvem quan el llegíem per primera vegada. Avui hi ha qui viatja a Vietnam i se sorprèn de no trobar-hi antiamericanisme sinó l'afany d'un país que tira endavant per viure bé i fer bitlles. Les generacions canvien, els odies es dilueixen, tot es torna parc temàtic i potser ha de ser així. Els llibres ja no són quelcom de culte, són objectes amuntegats sense ordre ni concert, i sempre de forma breu i transitòria, als taulells i prestatges, som a l'era del consum cultural i això no és ni bo ni dolent, és com és.

Per desgràcia, no tots podem anar cap a alguna Suïssa quan van mal dades.

La mort de Balzac, l'agost de 1850

Tout pouvoir est une conspiration permanente (Balzac)

No crec en coses estranyes, però avui me n'ha passat una. Remenant llibres oblidats m'ha sortit un vell volum que devia comprar als encants, una part de les obres completes de Narcís Oller que aplega textos breus d'autors diversos. Un dels textos, de Víctor Hugo, del qual crec que havia parlat en alguna altra ocasió, explica l'agonia de Balzac i precisament avui fa anys que va morir, els mateixos de la visita de Víctor Hugo, realitzada la tarda de la nit del traspàs de l'escriptor.

Balzac va ser un triomfador fracassat, marcat per una infantesa infeliç, amb uns pares distants i exigents. A la mala relació amb la mare es va atribuir la seva tirada a establir relacions amb dones més grans que no pas ell. Va guanyar molts diners però el seu tarannà el va fer invertir en negocis ruïnosos i en luxe excessiu, sempre va estar endeutat i es veia obligat a escriure sense parar, ingerint grans quantitats de cafè. En el fons somniava en casar-se amb una dona rica i ben situada, noble, però no va tenir sort en això. Hanska, la noble russa amb qui va acabar per maridar-se el va tenir una colla d'anys bevent a galet amb excuses, mentre va viure el seu marit encara es podien entendre, però en quedar vídua ja no resultaven prou sòlides. L'escriptor va anar a Rússia per forçar el compromís i, finalment, quan la dona es va adonar que ja no viuria molt de temps va acceptar casar-se, mesos abans de la mort de Balzac.

Zweig, que tan excel·lents biografies va escriure, en va realizar una de breu de l'escriptor però també en té una altra d'inacabada, molt ambiciosa. Tot i amb això, jo crec que no és del millor de Zweig i, en tot cas, no té la grapa de les de Maria d'Escòcia, Maria Antonieta o Fouché. La narració de Víctor Hugo és impressionant. Una mostra:

... em vaig fer portar a l'Avinguda Fortunée, núm. 14, districte Beaujon. Era on vivia Balzac d'ençà que, havent comprat uns anexos baixos, que restaven encara en peu de l'enderrocat palau Beaujon, ell s'hi havia instal·lat, amoblant-los magníficament i convertint-los en un bell hotelet que tenia gran portal a l'Avinguda Fortunée, però, per jardí, només un clos llargarut i estret amb uns quants erols de flors.

Vaig trucar. Feia un clar de lluna lleganyós. No passava una ànima. Veient que no venien, vaig tornar a trucar. Llavors, una minyona, que duia una espelma encesa, obrí, i, tota plorosa, va preguntar-me qui era.

Vaig dir-li el meu nom i em conduí fins a la sala. Damunt la cònsola frontera a la xemeneia, excel·lia un gran bust de Balzac, esculpit en marbre per David, i sobre una rica taula ovalada, que ocupava el centre, i que, per potes, tenia sis estatuetes daurades molt elegants, hi cremava una espelma.

Comparegué una altra criada, i, també ploricant, va dir-me: —Està agonitzant. La senyora s'ha hagut de retirar. Els metges ja ahir es van acomiadar. Té una llaga a la cama esquerra i se li ha gangrenat. Els doctors no han sabut evitar-ho. Diuen que l'hidropesia del senyor és una hidropesia llardosa, una infiltració (són paraules d'ells) en què la pell i la carn formen com un greix que és inútil punxar (...)

La criada em deixà sol per uns moments. La claror de la bugia gairebé ni em permetia veure l'esplèndid parament d'aquella sala, les precioses pintures de Porbus i de Holbein que adornaven les parets. El gran bust de marbre blanquejava en la penombra com un espectre de l'home que allà prop estava finant. Tota la casa pudia a mort.

(...) Vam enfilar un corredor; acabat, una escala catifada de roig, tota ornada d'objectes artístics: vasos, estatuetes, pintures, quadrets d'esmalt, i, finalment, un altre passadís, al fons del qual hi havia una porta oberta per la qual se sentia un ranell sinistre. Érem a la cambra de Balzac. Al mig d'ella, un llit de xicranda, que, als peus i al cap, tenia travesses i corretges d'un aparell de suspensió destinat a moure el malalt. La testa de Balzac pesava sobre un munt de coixins blancs i d'altres de domàs roig, trets del canapè del mateix dormitori. Tenia la faç, de tan amoratada, negrosa, decantada a la dreta, la barba crescuda, el cabell gris i curt, els ulls oberts i fits.

Hugo recorda que un mes abans havia visitat l'escriptor a la mateixa habitació i encara es trobava ple d'il·lusions, animat, esperançat, feia broma amb la inflor  de la seva cama i insistia en què el seu amic veiés tots els quadres i luxes que tenia. Finalment, Hugo explica l'enterrament, tres dies després, al qual assisteix el bo i millor del món intel·lectual de l'època. Víctor Hugo és força pietós amb la solitud de Balzac en els seus últims moments. Octave Mirbeau, però, va recollir el testimoni del pintor Jean Gigoux en un seu llibre, 628-E8, una mena de volum de viatges, en el qual aquest explica que Balzac estava molt sol i que ell mateix es trobava en aquell moment el llit amb Madame Hanska. De fet, després van viure plegats. Mirbeau va haver de retirar el capítol, a demanda de la filla de Hanska, i potser tampoc se'l pot tenir molt en compte, ja que era una gran misògin i és possible que posés més pa que formatge.

Mirbeau és un autor encara poc conegut entre nosaltres, més enlla del Diari d'una cambrera, del qual Buñuel va fer una versió esplèndida però absolutament lliure i que no té gaire res a veure amb l'original, impressionant i on es percep ja un esperit antisemita terrible i que es va desenvolupar a França ben abans de fer-ho a Alemanya.

Fa avui, doncs, cent seixanta-un anys d'aquella mort, dolorosa i solitària, malgrat el luxe. Balzac va deixar molts deutes, no és estrany que Hanska hagués de recórrer a trobar amics adients, de fet es va quedar a París. Potser si hagués trobat una vídua realment rica hauria escrit molt menys, la necessitat esperona la imaginació i la intel·ligència, contra el que sovint es creu i en contradicció amb les parrafades d'aquells que creuen que es precisa d'un bon paisatge, tranquil·litat, comoditat, molt de temps i bons aliments, per fer alguna cosa que valgui la pena. Al pobre Balzac, després d'aquella llarga agonia, no van poder fer-li ni mascareta mortuòria. Sense la seva aportació la novel·la moderna seria tota una altra cosa i, en tot cas, la majoria dels seus personatges ens són molt propers, el món modern és un producte, en gran part, d'aquella mentalitat cobdiciosa i mesquina que tan bé reflecteix l'escriptor.

Elisabeth Gaskell i les dames -britàniques- d'abans

La secció del Corte Inglès -recordeu quan, en broma, en dèiem El tall britànic?- situada a l'antic i enyorat Can Jorba compta amb una bona secció de discos, llibres i pel·lícules, cada dia, cal dir-ho, més reduïda. Si no em falla la memòria crec que quan es va estrenar com a  part dels grans magatzems, aixó tan controvertit que en diem cultura hi tenia un pes molt important i, de fet, la propaganda de l'època ho va batejar com a la secció cultural de la firma. Però, vaja, encara m'he ensopegat per allà amb perles que no he trobat en d'altres indrets.

De tant en tant floreixen pel magatzem  mencionat sèries angleses, d'aquestes sobre les quals en comentava, fa uns dies, l'excel·lència. La meva cunyada m'ha passat Middlemarch, sobre el llibre d'Eliot, autora que també vaig recordar en un post recent, i encara no l'he començada a veure pel fet que em sap greu haver-la d'acabar, un sentiment estrany que em produeixen també alguns llibres. La va comprar en aquests magatzems, com moltes altres de la BBC.

Ara he vist que tenen existències de sèries de la mateixa procedència i qualitat basades en novel·les d'Elisabeth Gaskell, una altra gran escriptora recuperada per a nosaltres no fa gaire temps. Recordo que fa alguns anys van passar Norte y Sur, per la tele,  i vam saber, els no iniciats, que Gaskell havia escrit moltes més coses a banda de la biografia de Charlotte Brontë, amiga seva. Ep, no hi tinc cap comissió, només constato un fet.

Les novel·les del XIX, en general, són, per a la nostra apressada vida del present, una mica llargues i feixugues, un pèl fulletinesques, però rumbegen un gran encant en el qual hi té molt a veure l'extensió, també. Gaskell, nascuda Stevenson, va dur una vida tranquil·la i intel·lectualment interessant, va conèixer els autors de l'època, que es reunien a casa seva i va fer una gran amistat amb Brontë, Dickens i molts més. Va retratar de forma acurada les diferents classes socials i amb el seu marit, pastor lletraferit, van tenir un gran interès per recollir les formes dialectals de Lancashire i en defensaven l'ús, ja que, com sol passar gairebé sempre, hi ha conceptes i sentiments que no es poden expressar tan sols amb les formes canòniques.

Tenia sentit de l'humor i també va escriure novel·les amb fantasmes pel mig. Amb això de les bones sèries has d'anar una mica per feina, vistes i no vistes. I quan no es troben, tens dificultats per aconseguir-les. Tot i que avui, amb internet, tot és possible. O gairebé tot.

El que em sobta i preocupa, quan vaig a Can Jorba o passejo pel centre comercial de Barcelona és recordar les bones i boniques botigues que hi havia vist i veure les que hi ara, que semblen totes de mercadillo. Per cert, una part de la llibreria del mateix establiment ha estat envaïda per una mena de muntatge sobre esports d'aventura i bajanades marca National Geographic. Hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa... ironitzava en Capri en un monòleg. Doncs això. Em temo que el regal estrella d'aquests dies seran aquests paquetets que ofereixen estades breus a hoteles con encanto o balnearios relajantes, car he vist que n'ha posat a centenars per tot arreu.

Veure el que arribaven a escriure -en pes de paper- aquella gent del XIX, ni que fos la de classe mitjana alta, sense ordinador ni llum halògena ni calefacció central, i la cultura que rumbejaven sense haver vist més món que, en molts casos, el seu poble, encara em meravella. I, pel que fa a les senyores que van aconseguir surar en un món tan difícil i resclosit, parint un any sí i un altre també, fins i tot amb dides llogades i cuinera... sobren els comentaris.

Històries familiars, premiades i (ben) traduïdes

Les obres d'art es divideixen en dues categories; aquelles que m'agraden i aquelles que no m'agraden. No conec cap altre criteri.

Anton Txèkhov

No crec gaire en premis, la veritat. Però he de dir que el llibre que estic llegint en té dos, el Pulitzer i el Llibreter. He llegit d'altres llibres que també tenien algun d'aquests premis o d'altres, que no m'han fet ni fu ni fa, i no vaig comprar aquest a causa dels premis sinó per una raó ben subjectiva i personal, pel fet que a la contraportada explicava que la tal Olive era una mestra jubilada i vaig sentir curiositat. Em semblava que no en sabia res, del llibre, però després m'he adonat que fa temps havia llegit, a La Vanguardia, una entrevista amb l'autora, Elisabeth Strout.

Resulta que la protagonista no era mestra, sinó professora de secundària, de matemàtiques, i que aquest fet té poc pes en el conjunt narratiu. Fa anys hi havia discussions una mica bizantines sobre què era o no era una novel·la. Els puristes d'abans considerarien que aquest llibre és, més aviat, un conjunt de contes amb un lligam comú, la senyora que li dóna títol, encara que el títol també hauria pogut estar el nom d'algun altre personatge. És una història coral, la d'un conjunt de gent d'un poblet, que es creua i relaciona, una història de sentiments, frustracions, desenganys i amor imperfecte. Les històries es poden llegir gairebé per separat. La narració presenta alts i baixos però en conjunt té l'encant dels contes que reflecteixen la vida real i amb els quals, en algun moment, ens sentim identificats.

Un dels mèrits del llibre, en la seva versió catalana -no he llegit la castellana i no sé anglès, per tant tampoc no conec la versió original- és, crec, la traducció. Com puc saber que es tracta d'una bona traducció, si la meva ignorància és tan gran? Doncs perquè hi ha alguna cosa que grinyola en les males traduccions, perquè em refio de la intuïció i perquè sovint es recorre a simplificar excessivament el registre, cosa que aquí no passa. És clar que a la gent ja li agrada, la simplicitat. Fa poc una coneguda se'm queixava de la versió catalana d'un llibre que està llegit, si fins i tot hi surt algun 'àdhuc', se'm va plànyer. A mi m'agraden, les traduccions agosarades que fan servir àdhucs i llurs, la veritat, encara que no vull espantar ningú i faré constar que no es el cas, en aquest llibre en concret. El vocabulari passiu s'ha d'activar, per això existeix. No estic d'acord amb els qui diuen que no tot el que es troba al diccionari es pot fer servir. Encara més, allò que no es troba al diccionari s'ha de fer servir de forma que faci plantejar dubtes sobre si cal incloure-ho al diccionari. Tot depèn del context i si es fa bé, es pot fer tot. Espriu en sabia molt, del tema, però avui no està de moda.

Per apressar l'edició sovint s'encarreguen traduccions a quatre mans, aquestes acostumen a ser les que grinyolen més. Ja sé que la traducció es una feina mal pagada i que hi ha moltes despeses i pocs guanys en el món editorial, més enllà dels grans grups habituals. El tema de les traduccions és polèmic sempre. Hi ha qui diu que caduquen. Aleshores també caducaria el text original. O no? Per tant, les bones traduccions més properes, en època, a la versió original serien ben vàlides, em sembla. Una altra cosa és que les traduccions antigues precisin, com els textos clàssics originals, d'algunes explicacions i anotacions. O els casos, freqüents, de traduccions fetes d'idiomes poc coneguts a través de les versions angleses, italianes i franceses, i que amb el temps tenen la sort de comptar amb alguna persona que coneix bé l'idioma original i el nostre, i té grapa per endegar-ne una nova versió.

Sempre comento que no m'agrada recomanar llibres -ni pel·lícules, ni res- o fer-ne crítiques, ni positives ni negatives. Tot són gustos i nosaltres també canviem. En tot cas, és un bon llibre aquest, dels que a mi m'agraden i d'aquells que crec que si s'haguessin escrit a casa nostra haurien costat de col·locar, encara més si l'autora, com jo mateixa, no  fos mediàtica. Potser m'equivoco, evidentment. Diu l'autora, a l'entrevista, que estimem de forma imperfecta. També llegim i opinem de forma imperfecta. En tot cas, dir que l'autora de la traducció, que ha contribuït a fer-me passar una molt bona estona amb la lectura, és Esther Tallada. Fins i tot la mencionen a la coberta, o sigui que m'imagino que té prestigi. No amb tots els traductors passa el mateix, malauradament.

Elliott: Romàntica, victoriana i poc convencional

Examineu bé les vostres paraules i us adonareu del fet que, malgrat no tenir motius per ésser falsos, resulta molt difícil dir la veritat amb exactitud. 

La ignorància ens ofereix una àmplia gama de possibilitats.

    George Elliot

Avui fa cent trenta anys de la mort de George Elliot-Mary Ann  Evans (1819-1880), una escriptora poc recordada actualment pels nostres verals. El meu primer contacte amb la seva obra va ser a causa del fet que per la televisió dels anys passats van emetre per capítols una novel·la seva, The Mill on the Floss, ja que així de culta era, en molts aspectes, encara que ho volguem recordar, aquella televisió d'aleshores.

La sensibilitat d'Elliot potser està, avui, molt lluny de la nostra, però el seu món provincià, victorià i anglès encara ens fascina. Virgina Woolf va lloar Middlemarch, comentant que era novel·la que podien llegir fins i tot els adults. Sembla que el pare de l'escriptora, a causa del que ell considerava manca de la bellesa adient per tal d'accedir a un matrimoni convencional, va fer que esmercés relatiu temps i diners en la seva educació.

En molts aspectes, Evans va ser una dona molt poc convencional. Va codirigir una revista important i va viure molts anys amb un senyor casat, el periodista Lewes, a qui considerava el seu marit. Possiblement el pseudònim masculí venia també motivat, a més de les dificultats de les dones per accedir al món intel·lectual, per la necessitat de preservar d'alguna manera la seva vida privada, tot i que era ben coneguda la relació.

Evans va perdre la seva parella el 1878 i dos anys després es va casar amb un personatge una mica arrauxat i estrany, John Cross, afeccionat a això que avui en diuen balconing. Era un home que tenia vint anys menys que ella, cosa remarcable, que també va causar un cert escàndol tot i que una part de la família va refer les relacions amb l'escriptora ja que en aquest cas s'havia casat tal i com tocava. Aquest matrimoni va durar poc, uns mesos, car l'aleshores senyora Cross va morir el mateix 1880, un dia com avui, 22 de desembre, als seixanta-un anys. Tenim alguna traducció al català, algunes de ben antigues, com ara la de Carner de la novel·la Silas Marner. Al seu país han fet moltes adaptacions d'obres seves per a la televisió, amb l'estil acurat i excel·lent que caracteritza les produccions angleses, algunes de les quals podem trobar a casa nostra comercialitzades. També es va fer, el 2002, una sèrie sobre la seva vida. Tot plegat ha fet desvetllar l'interès per la seva literatura que es continua publicant i venent. Quina enveja em fan, els bebeceros!!!

I avui he anat a prendre el té a Thrushcross Grange

Malgrat el desengany experimentat amb la relectura de Jane Eyre, he acabat per rellegir Cims borrascosos, ja que l'ebook també compta amb aquesta i amb moltes més novel·les etiquetades com a romàntiques. Aquest llibre, per cert, no m'ha decebut, era tal i com el recordava, estrany, inquietant, ambigu,  violent i enigmàtic. Recordo que la paraula páramo, en castellà, que és com s'acostumen a traduir els moors anglesos, sempre ha inspirat un estrany neguit i una atracció poètica desmesurada. En català es dóna la traducció erm però jo crec que no és exacta del tot, com no ho és mai cap traducció. 

A la novel·la queden molts enigmes per esbrinar, cosa que ha contribuït a nombroses especulacions intel·lectuals, hi ha moltes webs sobre el llibre, fins i tot una guia de lectura molt completa, amb genealogia dels protagonistes i tota mena de detalls. Avui, després dels avenços -amb gran nombre d'especulació pel mig- de la psicologia no podem obviar-ne les interpretacions pertinents. Emily va ser, diuen, la més intel·ligent de les Brontë i també va ser la més estranya. La vida breu i la mort en la joventut idealitza els personatges i els mitifica, tot compta. No se li coneixen amors de cap mena, més enllà de l'especial i complicada relació amb el malaurat i raret germà, en qui, diuen, es va inspirar per al personatge principal del llibre.

D'aquesta novel·la també se n'han fet versions a dojo, en cinema i televisió. Moltes d'elles han posat èmfasi en la relació amorosa dels protagonistes i fan acabar la història amb la mort de la primera Caterina, que, de fet, és qui motiva tota la tragèdia posterior i la venjança de Heatcliff. La segona part esdevé una mica més optimista, amb gent jove disposada a viure d'una forma normal i feliç, amb esperança, vaja, com en aquella història d'una escala suburbial de Buero.  També el caràcter de Heatcliff s'ha modificat en algunes versions per tal de no fer-lo esdevenir tan odiós, avui segur que l'engarjolaven aviat.

Sobta, en les dues novel·les, l'ambient pobre, classista, tancat, aïllat i resclosit. I això que és Anglaterra, allò!!! No vull ni pensar en el que passava a casa nostra en l'època! De fet, ho coneixem poc, encara; no tenim novel·les autòctones de tanta cruesa i passió, malauradament. Els llibres d'història sovint reflecteixen molt menys la realitat que una bona narrativa, resten lligats a molts condicionants i interessos acadèmics i modes intel·lectuals. En el fons allò que ens explica més el passat real és la vida quotidiana de la gent, fins i tot quan és inventada.