Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Júlia Costa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Júlia Costa. Mostrar tots els missatges

21.3.24

PRESENT

 



PRESENT


Temps de tribulacions, de canvis i mudances.

S’apleguen els captaires a la porta de mar.

 

Portafarcells excèntrics escampen noves brames

i el penell de la torre assenyala el ponent.

 

S’emporten els rials desolacions i angoixes

però també els instants, tan breus, de calma tendra.

 

La pluja imaginada repica a les teulades.

A un ritme suportable el silenci germina.

 

Soc jo i soc tanta gent esperant primaveres!

S’arrecera un ocell sota el ràfec de casa.

 

L’avorriment amara els carrers solitaris

on gent que no té rostre somnia llibertats.

 

Júlia Costa, poemes inèdits

10.12.23

POSTALS LITERÀRIES I NOVA PUBLICACIÓ

 







Dimarts vinent, a les sis de la tarda, presento nou llibre. En aquest cas potser no és tan nou, aplega vint narracions, algunes de les quals ja tenen molts anys. Unes quantes passen al meu barri i estan inspirades, de prop o de lluny, en persones i situacions que he conegut de forma directa o per transmissió oral de parents i coneguts. La primera narració se situa en el balcó al Poble-sec que va inspirar el títol d'un meu altre blog.

És una xamba comptar amb una editorial que gosi publicar llibres de gent no mediàtica, en els temps que correm. Desapareguda i enyorada Meteora sempre hi ha esperança. Ja és el quart llibre que em publica Stonberg, editorial amb un catàleg ple de llibres interessants i imprescindibles però, això sí, ai, no tan coneguts com caldria.

De la dotzena i escaig de llibres que tinc publicats alguns, com sol passar, tan sols es poden recuperar a les biblioteques o a llibreries online d'ocasió, de les quals soc força addicta, considerant com està el panorama. Els quatre darrers es poden demanar a la mateixa editorial Stonberg, la millor opció, a Amazon o a l'emblemàtica i històrica llibreria-papereria Nitus, del meu barri.

La presentació anirà a càrrec de la meva amiga Sílvia Romero, escriptora excel·lent i gestora cultural amb empenta. Serà una bona ocasió per retrobar amics i amigues que fa temps que no veig i passar una agradable estona a la Biblioteca Francesc Boix-Poble-sec, del carrer de Blai, metro Poble-sec. Pel meu gust subjectiu la millor biblioteca de Barcelona i rodalies ja que a mi m'agraden els espais petits, de mida humana i sense parafernàlies de disseny. És clar que no puc ser gens objectiva pel que fa al meu barri, els seus espais i el seu imaginari. La coberta del llibre, un racó de Montjuïc, també és obra meva.

Aquí trobareu la informació editorial sobre el llibre i en podeu fer un tast:


https://www.stonbergeditorial.com/product-page/velles-postals-acolorides-a-m%C3%A0-j%C3%BAlia-costa

https://www.stonbergeditorial.com/_files/ugd/61f884_8bae20990c964363921a1075ff2e1218.pdf


27.9.22

PRESENTACIÓ DEL NOU LLIBRE: LA MERIENDA, DIMARTS, 4 D'OCTUBRE




La fama és vapor;
la popularitat, un accident;
l'única certesa terrenal és l'oblit.

Mark Twain

He publicat una nova novel·la, la primera, i sense que sigui un precedent, en castellà. La presentació serà el proper dimarts, a les set del vespre, a la llibreria La Memòria, de la Plaça de la Vila de Gràcia, 19, una llibreria que potser ja coneixeu. 

La novel·la es pot demanar directament a l'editorial Stonberg, per telèfon o per email, a la web hi podeu trobar més informació i llegir-ne un breu fragment. També es pot encarregar a Amazon. O anar a la llibreria NITUS, del Poble-sec, Blai, 6, on sempre podreu trobar els meus llibres. 


http://www.stonbergeditorial.com

Telèfon: 933 175 412

stonberg@stonbergeditorial.com

http://www.papererianitus.com/

https://www.stonbergeditorial.com/product-page/la-merienda-j%C3%BAlia-costa


La novel·la incideix en el tema de la televisió i la popularitat efímera. Un canal de televisió emet, per la tarda, en directe, un talk show centrat en una situació dramàtica o conflictiva, amb tres participants cada dia, persones que han estat protagonistes o testimonis de situacions relacionades amb el tema triat. 

Per a una de les sessions s'ha optat per la trista situació de la prostitució humil o miserable, durant la postguerra, allò que de forma grollera i ofensiva es va qualificar durant anys de putes barates. Tres dones grans han estat seleccionades per a explicar la seva vida i la seva experiència. El programa el presenta i dirigeix Mariví Cantavieja, una periodista atractiva, ambiciosa, emprenedora i de bona casa, una pija,  amant d'una vella glòria de la ràdio i de la televisió del passat, Juanjo Badia, molt més gran que no pas ella però encara amb carisma i contactes a tot arreu.

En una Barcelona en transformació constant, en la qual alternen la pobresa i l'ambició, la fatxenderia i el disseny, a l'era Obama, patint ja efectes de la crisi econòmica, amb dificultats per trobar feina, fins i tot per part dels joves amb titolació universitària i una bona preparació, un conjunt de persones, de generacions i orígens diferents, entrecreuaran les seves vides a l'entorn d'aquest programa de gran audiència, situat en el límit subtil entre la televisió escombraries i les produccions amb aspiracions vagament culturals.

En clau irònica, més enllà dels tòpics i del llenguatge políticament correcte, la pintoresca i diversa societat urbana mostrarà les seves grandeses i les seves misèrries, la seva fragilitat i la seva hipocrecsia. I es constatarà la gran dificultat per a la permeabilitat social quan no es tenen diners ni es pertany a les elits de sempre.

La Merienda, un d'aquests berenars televisius devotament seguits per molta gent, dones la gran majoria, acabarà de forma sobtada, amb un escàndol imprevisible. Però tot passa, les persones afectades superaran els problemes i la vida seguirà, com sempre, malgrat tot, ja que la fama i l'èxit estan destinats, més aviat o més tard, a l'oblit. Amb els seus defectes i les seves virtuts, cadascú a la seva manera, els protagonistes d'aquesta història coral acabaran per desvetllar-nos, en el seu conjunt, una nostàlgica tendresa existencial. 

M'han dit en alguna ocasió que gairebé sempre intento que els meus personages, fins i tot els més lamentables, tinguin una sortida i una oportunitat. Potser és així, no hi puc fer més. Els agafo carinyo.


EN TOT CAS, PER PARLAR DEL LLIBRE I PODER-NOS RETROBAR, US ESPERO EL PROPER DIMARTS, 4 D'OCTUBRE, A LES SET DEL VESPRE, A GRÀCIA!!!!

12.12.21

HISTÒRIA I FACÈCIES DEL POBLE ESPANYOL, XERRADA DE CERHISEC

 


De moment, i esperant que la cosa duri, hem reprès les xerrades presencials a la Biblioteca Francesc Boix. He hagut de canviar l'horari i començar abans a causa de la modificació del de la biblioteca que tanca a les vuit. Pel desembre, a més a més, sempre l'avancem la data a causa de les festes nadalenques.

En aquest cas parlarem sobre el passat, present, futur i mitologia, del Poble Espanyol, pot semblar un tema banal però té 'molta història'. Si dimarts no sabeu què fer i teniu interès en el tema, a la Biblioteca del Poble-sec ens trobarem!!! A dos quarts de set, ep.


24.8.21

POSTALS DE BATEA (4): EL CARRER DE CAVALLERS

 




El carrer de Cavallers



Ombres i contrallums

sota els arcs, on reposa

una dona molt gran

que guaita passar el temps.


Uns infants sense pressa

juguen, corren i salten,

i un gat que no té història

s'esmuny silent i altiu.


Portalades antigues

han eixamplat la llinda

per fer-hi entrar un tractor

o un cotxe tot terreny

destinats a esberlar

els misteris antics

dels camins de les vinyes.


Des del mar, amagat

rere turons i serres,

arriba al vell carrer

una frescor perduda,

que fa olor de petxines

i de peixos daurats.

25.4.21

UN PASSEIG PEL SEGLE XIX: L'EXTRAORDINÀRIA VIDA D'EN TOMEU VALENT

 



Al grup d'història de CERHISEC continuem amb les xerrades mensuals, cada darrer dimarts del mes, tot i que, de moment, les fem en format virtual.

La del mes d'abril, que organitzem el proper dimarts, dia de la Mare de Deu de Montserrat, serà una mena de presentacio alternativa de la meva darrera novel·la, una novel·la gairebé històrica.

Unes de les poques oportunitats de donar a conèixer llibres, més enllà dels circuïts mediàtics habituals, son les presentacions. Malauradament les circumstàncies han complicat el tema però, per sort, tot això de les noves tecnologies i la possibilitat de fer trobades virtuals, ha resultat una bona solució.

Més enllà de presentar el llibre, la trobada se centrarà en el tema històric i en els fets reals que inspiren algunes de les situacions de la novel·la que, si no es coneixen, poden semblar inversemblants.

Fins dimarts, doncs.

19.2.21

EN TOMEU VALENT COMENÇA A CAVALCAR



Com ja he comentat en alguna altra entrada he publicat un nou llibre amb l'Editorial Stonberg. És una novel·la amb rerefons històric que segueix la vida d'un personatge, aquest Tomeu Valent del títol, al llarg del segle XIX, des del seu naixement a Barcelona, durant la febre groga, fins a la seva mort, a França, durant la tercera meitat del segle. 

A causa de les circumstàncies les presentacions hauran de ser online. La primera serà dimarts proper, 23 de febrer, a les set del vespre. 

Hi ha persones que m'han preguntat sobre on es pot trobar el llibre. De moment el millor és demanar-lo directament a l'editorial, ja sigui personalment o a través d'alguna llibreria. També el podeu trobar a Amazon.

Per a la gent del barri del Poble-sec i rodalies, o per als qui es vulguin acostar al meu barri, en tindran sempre a la Papereria Llibreria Nitus, del carrer de Blai, metro Paral·lel.

https://www.papererianitusonline.com/cat/

Podeu saber més coses sobre el llibre, llegir-ne un fragment, o comprar-lo, 

a la web de l'editorial.


Per motius obvis no podré escriure les dedicatòries habituals, si a algú li fa gràcia li puc escriure, escanejar i enviar per email. Els qui els compreu a la Nitus, si voleu em poden avisar i amb molt de gust us el dedico.


Dades de l'enllaç a la presentació:

2.2.21

NOVA NOVEL·LA, EL SEGLE XIX I LES SEVES MISÈRIES

 




Acabo de publicar un nou llibre, també amb l'editorial Stonberg, com el darrer, El Parc i les ombres. Tot i que defujo etiquetes es pot dir que és de tema històric, a través d'un personatge que viu i malviu durant el segle XIX, neix durant l'epidemia de febre groga de 1821 i mor uns anys abans de la Primera Guerra Mundial.

A causa de la situació de moment faré una presentació virtual, per zoom, el 23 de febrer per la tarda, ja aniré informant amb més detall.

El llibre es pot demanar ja a l'editorial Stonberg, a través de la web, és millor que no pas fer-ho per Amazon, tot i que també és possible. Jo encara no tinc exemplars en paper, quan m'arribin el trobareu, com sempre, a la Llibreria-papereria Nitus, del carrer Blai del Poble-sec.

A la web de l'editorial en podeu veure la referència i llegir-ne un fragment. També s'hi poden posar comentaris, quan s'hagi llegit. Si algú vol muntar alguna trobada virtual per parlar del llibre m'ho pot dir i ho organitzem aviat. Crec que paga la pena comentar-ne alguns aspectes ja que alguns fets del segle XIX que incideixen en la vida del protagonista, aquest Tomeu Valent del títol, son poc o mal coneguts.

Aquí, més informació:

https://www.stonbergeditorial.com/product-page/l-extraordin%C3%A0ria-vida-d-en-tomeu-valent-j%C3%BAlia-costa

3.12.19

EL PARC I LES OMBRES, A LA BIBLIOTECA FRANCESC BOIX



El proper dimarts, 10 de desembre, a les set del vespre, torno a presentar la meva darrera novel·la publicada, en aquest cas a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec, a les set del vespre. Comptaré amb l'escriptora Sílvia Romero i la pianista Mònica Trueba. 



Podeu llegir un fragment de la novel·la i alguns comentaris dels primers lectores- lectores, més aviat, de moment- en aquest enllaç al sector de novetats de l'editorial STONBERG.



ENLLAÇ EDITORIAL

4.11.19

EL PARC I LES OMBRES, NOVA NOVEL·LA



He publicat una nova novel·la que feia algun temps que tenia acabada, gràcies a un cúmul de casualitats i a l'Editorial Stonberg, que ha confiat en el llibre.

Aquest dijous, dia 7 de novembre, faré la primera presentació, a la Biblioteca Francesca Bonnemaison. Pel desembre, el dia 10, un dimarts, faré la segona, al meu barri, el Poble-sec, a la Biblioteca Francesc Boix.



Per a la primera presentació comptaré amb Montserrat Galícia, amiga i escriptora. I per la segona, amb una altra amiga i escriptora, Sílvia Romero.

Podria dir que aquest llibre és una novel·la d'enjòlit, hi ha un crim per esbrinar, dues persones que tafanegen i tota una sèrie de possibles sospitosos. Però jo crec que va molt més enllà, hi convergeixen molts temes, el racisme, els prejudicis, les diferències socials, el ressentiment dels marginats, el pes d'un passat no resolt, la campana de vidre (manllevo el terme del títol de la recent novel·la de Francesc Fontbona), en la qual viu una gran part de la societat ben peixada i, fins i tot, una bona part de la que es vol creure classe mitjana.

Hi trobareu referències a personatges i situacions d'altres llibres meus. El llibre,  tal i com està la distribució avui, el podreu trobar demanant-lo directament a l'Editorial, o sol·licitant al vostre llibreter o llibretera que el demanin allà mateix, o bé a les petites llibreries del Poble-sec, com l'entranyable NITUS.




22.8.18

SOBRE POEMES, AUTORIES I XARXES SOCIALS

Aquests dies he tingut un breu debat literari pel facebook amb la Maica Duaigües, (Naslluna, poesia) i amb la Glòria Calafell, ambdues poetes i amigues. Tot va començar amb uns comentaris sobre Espriu i el poc que es parla avui d'un poeta que va esdevenir gairebé monocultiu durant molts anys. En un curs sobre literatura al qual vaig assistir fa un munt de temps, a principis dels vuitanta, ja algú, amb ironia, ens va comentar que això de la literatura és com la borsa, els valors pugen i baixen segons èpoques, tendències i modes. 

Pere Calders, en l'època en la qual Espriu remenava totes les cireres, feia broma explicant que la literatura catalana era com un prestatget en el qual si n'hi posaves un no n'hi cabia un altre. Avui potser les coses han canviat, el prestatget està atapeït però desordenat i s'hi van amuntegant suposats nous valors i resurreccions diverses, però també desqualificacions i sacralitzacions. El fet és que de molts escriptors i escriptores n'he sentit i llegit penjaments i lloances intocables, depèn del moment i de la persona. Potser passa a tot arreu, això, però com que som un país petit i el pastís a repartir és limitat, aquí es nota més.

No entraré en valoracions qualitatives, si la literatura, en general, s'entoma de forma subjectiva i condicionada a allò que ens diuen els experts, el gènere poètic encara resulta més fràgil. Jo diria que no hi ha poetes sinó poemes i que no hi ha novel·listes sinó novel·les. És una mica com si dic que m'agraden els homes, no pas tots ni en tot moment i els gustos també canvien.

En la conversa virtual, en aquest admirable poblet que és el feisbuc, va sorgir allò de si Espriu era difícil. Tot és relatiu, els poemes i la literatura, en general, tenen diferents nivells de lectura i, com en el tema de l'art, no cal entendre-ho tot. Encara més, en ocasions, quan es vol entendre es perd la màgia de la primera impressió. En la valoració de la literatura, quan ets jove, hi té un pes allò que et diuen els professors i professores, encara més si aquests són carismàtics. El que passa és que aquestes opinions fan forat i sovint ja ets incapaç de valorar qualitats de forma objectiva.

Parlant virtualment de poetes, doncs, va sorgir Carles Riba. Riba ha patit una mena d'etiqueta d'intel·lectual pesadet. A la universitat, crec que era Ricard Salvat, ens explicava allò de què els poetes neixen o es fan i que l'excel·lència arriba quan ambdues coses coincideixen. Riba seria dels que es fan, al contrari de la seva dona, Arderiu, que seria poeta d'origen. Amb totes aquestes opinions hi té un pes el fet de què poques vegades ho hem llegit tot de tothom i ens refiem d'allò que ens diuen. Amb el pas del temps i l'increment de les lectures m'he adonat de què Riba té poemes amb sentiment, emotius i que defugen la fredor que se li suposa. 

Aquesta tanka, per exemple, sempre m'ha emocionat, des de la primera vegada que la vaig llegir, que va ser a una coberta del Cavall Fort. 

Avui que l’aire
té el crit d’abril i una alba
d’ocells que tornen,
com l’ametller jo enyoro
ma flor precipitada.


Vaig voler exemplificar el tema de la poesia de Riba amb més poemes i vaig copiar aquest:


(Publicat a El Pont, núm. 4, 1956)

Dins la nit, els meus anys
han cridat i em desperten;
semblen ocells perduts,
sóc d'ells i no em coneixen;
són meus i van errants,
perquè no em pugui entendre
quan cerco en el meu cor
què m'ha fet gran i feble.

¿Què hi dius, tu, pur infant
que encara et meravelles
de sobte, amb brusc delit,
pels ulls per on vas créixer,
i de qui guardo, amb corn
profund, les orelletes
tan fines a escoltar
les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,
l'infant que jo vaig ésser,
tu que eres simplement,
tu que no pots comprendre
que el cor sigui pesant
i les coses esquerpes,
i el somni tingui risc,
i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo
i que, uns minuts, la teva
ventura elemental
revisqui en mi de sempre,
cal que et cedeixi a tu
i que ho pagui creient-me
i sentint-me dir foll,
foll que no mira enrera.

¿Qui somriurà dels dos,
el vell que no preveies
futur de tu, oh infant,
o tu, fonda innocència?
Sols sé que miro el riu
al llarg de la ribera;
i sempre sóc el punt
on l'aigua fa el seu pur
començament de perdre's.

Doncs resulta que Maica Duaigües, que col·labora en programes radiofònics dedicats a la poesia l'havia recitat en alguna ocasió i, refiant-se d'un lloc d'internet d'on havia baixat el poema, l'havia atribuït a Baltasar Porcel. Ha enviat una nota a la web on es pot llegir aquesta inversemblant autoria, potser ho rectificaran. L'any 1952, data en la qual situen, en aquesta web, el poema, Porcel era gairebé una criatura. Va escriure alguns poemes que no crec haver llegit però penso que deuen ser ben diferents dels de Riba. 

Internet té fama de contenir errades però això ha passat sempre i jo, per exemple, he trobat moltes errades a la GEC, a manuals escolars, a llibres d'història i a tot arreu. I abans aquestes errades eren difícils d'arranjar, avui, a internet, si algú les troba resulta relativament fàcil canviar els textos i aclarir les coses. I, a més a més, tens la possibilitat de consultar i contrastar fonts diverses sense moure't de casa. Abans, a més a més, si una cosa sortia en un llibre canònic, com que hi ha una gran tendència a copiar i plagiar, l'error ja quedava fixat per sempre, en podria posar molts exemples.

Aquesta web de l'errada en té d'altres, atribueix a Porcel, fins i tot, la coneguda Oda a Espanya, de Maragall. És possible que hagin atribuït a Porcel poemes que potser aquest va mencionar per algun motiu, en algun moment? O potser Porcel va col·laborar en alguna antologia crítica de poesia catalana. No ho sé.  Misteris. En tot cas he de dir que vaig passar una bona estona virtual parlant de poesia i esbrinant errades estranyes. I és que tot es qüestió de fe, al capdavall, car no ho podem comprovar tot ni en tot moment i és relativament senzill fer-nos passar bou per bèstia grossa, de vegades, fins i tot, sense mala intenció.
 

22.5.16

LLIBRES, BLOGS, INTERNET I TERTÚLIES










Fotografies: Maria Carme Roca, facebook

La trobada de Palafrugell va ser intensa i interessant però amb poca assistència de blogaires, la veritat. Uns quants que havien confirmat la seva presència no van poder venir, però potser el que es va perdre en quantitat es va guanyar en qualitat, sobretot en l'evident qualitat que proporciona un debat en el qual es pot participar de forma oberta i activa. Em va saber greu per l'organitzador, Jordi Policarp, del blog Els llibres del Celler, que va fer un esforç molt  important per tal d'endegar l'acte i les activitats.
Els escriptors sí que vam complir i van venir per amor a l'art i a la literatura, cosa remarcable considerant que estan molt enfeinats, sobretot la Maria Carme Roca, en plena promoció encara del seu darrer llibre i amb qui sempre és un plaer xerrar una estona. També hi havia la llibretera de Torroella, bibliotecaris, editors, mestres i afeccionats i afeccionades a això d'escriure i llegir com sigui i on sigui. Sento no recordar els noms de les diferents persones que van participar, ep.
Em va agradar molt la intervenció de Txell Costa, una jove emprenedora que ens va explicar estratègies per promocionar blogs i llibres i secrets ocults de la guguelogia, tot i que a mi el tema ja m'agafa una mica abaltida pel que fa a les aspiracions de passar a la posteritat o de treure algun rendiment crematístic a la tasca virtual i creativa. La intervenció de la Txell em va recordar algunes xerrades catosfèriques d'altres temps. Sembla que el blogger té els dies comptats i hem d'anar mirant de fer mudança vers cases més actualitzades, com ara la del Word Press, cosa que em fa una mandra immensa, la veritat.

Vaig conèixer en viu la Cantireta, Montserrat Aloy, i vaig poder comprar-li el llibre de poemes i també vaig descobrir la tasca del jove bibliotecari Cesc Llaverias, que té una novel·la amb un títol tan excitant com Dies de Porno i Kleenex i un parell de blogs actius i actuals que no coneixia. Un matí diferent i interessantíssim i un dinar excel·lent i a preu de menú casolà  al centre de Palafrugell. 
Em van tornar a dir allò tan antic de què les entrades al blog no poden tenir més de tres paràgrafs però es veu que no tinc remei i menys ara, que ja sóc grandeta. Que el senyor Gúguel no m'ho tingui en compte. Una llàstima que tanta gent que conec no s'animés a venir a Palafrugell. Després de dinar, visita a la Fundació Josep Pla, el personatge més emblemàtic de la ciutat, molt ben aprofitat pel que fa a itineraris i promocions i encara un escriptor misteriós en molts aspectes, potser incòmodes per a les lectures una mica maniquees del present. 


Estic llegint ensems la biografia del Joan Perucho, del Julià Guillamon, i el llibre La primavera de Munich, del Jordi Amat, per això l'època planiana del setmanari Destino i aquella gent que s'hi relacionava em desvetllen una gran curiositat, no exempta de sal i pebre, com el que acompanyava les postres del dinar, aquestes pomes empordaneses que porten carn de botifarra de perol, a més a més d'altres components diversos i gairebé exòtics per al nostre paladar del present, ranci i poc dolç, en general, i que són tota una metàfora de la diversitat humana i de com fins i tot els elements més aparentment impossibles d'aplegar poden generar quelcom interessant i saborós quan treballen en equip.




(...) Hom hi sent una estranya sensació de perill: tot sembla col·laborar-hi activament en la producció d'una gran desgràcia: veure com un camió aparatós aixafa sobre el mur del carrer un home o una dona o potser una nena d'ulls negres o de cabells rossos. Llavors les coses s'arreglaran ràpidament i de seguida començarà a créixer l'herba entre les pedres del carrer.


[ El carrer Estret –dins Els pagesos ]

24.10.15

FRÀGILS PARAULES I POP-ROCK AL PALAU ALÒS


Avui, a les set del vespre, nova presentació del llibre de poemes LES FRÀGILS PARAULES, al CASAL DE JOVES PALAU ALÒS, situat a la  Baixa de Sant Pere, 55, gràcies a la invitació que em va fer Toni Gassó.  No serà una presentació convencional, alternarem la lectura de poemes amb actuacions del grup de pop-rock AUTOREVERSE.


Polígon


Han engreixat la màquina
que mou les maltempsades
han comptat els fogatges
i els tributs a cobrar
han encès alimares
als barris de barraques
i els hereus amb fortuna
han cobrat dividends.

Els fanals il·luminen
solituds sense èpica
s’ensopeixen els joves
entre sons estridents
i una pena sobtada
s’estintola a la reixa
rere la qual panteixen
els orats presoners.

A dalt d’una mansarda
un pintor embruta teles
amb imatges ombrívoles
d’inexactes malsons.
Una onada massa alta
arrossega la sorra
on vam escriure un dia
el nom de cada vent.

29.9.15

LES FRÀGILS PARAULES, PRESENTACIÓ, I ALGUNES COSES MÉS

Avui faig una senzilla presentació d'aquest llibre de poemes, a la biblioteca del meu barri. És un llibre molt eclèctic on es pot trobar poesia per a tots els gustos: poemes rimats, sense rimar, sonets, poemes narratius, amb càrrega social i fins i tot d'abstractes i surrealistes. N'hi ha d'antics i n'ha de nous. La coberta també és meva, una aquarel·la.

Compto amb algú d'excepció per llegir algun poema, l'actor i historiador Jaume Comas, que forma part del grup d'història en el qual participo des de fa alguns anys. També hi haurà una mica de música de guitarra a càrrec de David Ballesté. No sóc capaç de valorar el que escric de forma objectiva, hi ha poemes, meus o d'altres, que em toquen la fibra sensible però els quals segurament els entesos no valorarien com cal i d'altres als quals els passa el contrari. En tot cas penso que un excés de laboratori i d'experimentació ha allunyat la gent normaleta de la poesia i d'altres coses com ara determinada pintura. Quan s'ha de recórrer als experts per tal que ens facin interpretacions a fons, malament rai. Tot i que admeto que hi ha experts que t'obren móns i finestres, no diré que no. Tota regla té excepcions.

Quan era joveneta vaig anar al teatre a veure una de les primeres versions de la Primera Història d'Esther i no vaig entendre res i em va semblar una presa de pèl, sort que la feien al Romea que és el meu teatre de referència. Poc després, a la universitat, el gran Ricard Salvat ens en va parlar a fons i quan la vaig tornar a veure em va semblar molt diferent i el text de l'obra, que tinc a casa, l'he llegit manta vegades i sempre hi he trobat detalls que m'havien passat per alt.

Els poemes es poden llegir en la intimitat però llegits bé en veu alta són tot un goig, també ho són quan s'ensopeguen amb algú que els posa música de forma adient, però això no passa sempre. Fa anys, uns quants, vaig guanyar un premi de poesia en el qual cada any conviden un actor o una actriu a llegir els versos guanyadors. No diré noms però a mi em va tocar un actor que és molt bon actor en determinats àmbits però que en això de llegir poemes... Crec que em va destrossar la composició. En una altra ocasió van convidar l'actriu Imma Colomer i va aconseguir que fins i tot els poemes normalets o mediocres semblessin una meravella. 

En això de la poesia, com en tot, hi ha gustos diversos i fins i tot moments vitals en els quals es connecta més o menys amb determinats textos. Això també passa amb el teatre, amb el teatre de text, l'obra no sembla la mateixa segons amb quin muntatge t'ensopegues. Quan jo era jove a la meva parròquia s'acostumava a fer teatre, hi havia tres o quatre persones que el feien bé però en ocasions els muntatges eren una mica lamentables, tant és així que quan per la tele o en el teatre professional ens trobàvem amb limitacions actorals o de ritme escènic la meva mare comentava: semblen els de la parròquia.

Recordo dos casos particularment decebedors, una de les meves obres preferides de Sagarra és El Cafè de la Marina i n'he vist muntatges molt bons, alguns dels quals per part d'aficionats. Al Nacional en van fer un de molt poc reeixit i precisament jo havia convidat a venir amb mi una amiga andalusa, en aquella ocasió. Per a més desgràcia no se sentia gens bé, cosa que passa sovint en aquest teatre, sobretot a la sala gran, per tot plegat hi vaig poquet, a banda de què ja tinc una mica de mania a aquell edifici megalòman i excessiu.

En una altra ocasió recordo que per televisió van fer, fa molts anys, l'obreta Civilitzats tanmateix. El tercet perdut a una illa  deserta eren la Sardà, el Joan Borràs i el Carles Velat i a casa ens hi vam fer un tip de riure. Pocs anys després en van fer una altra versió amb uns altres actors, tampoc no vull dir noms però feien una mica de pena i la mateixa obreta em va semblar tronada i ridícula.

Com que avui dia el tema dels llibres, les vendes i les distribucions, és complicat, el meu el podreu trobar amb facilitat per internet, tambe en un ebook baratet. En paper, a banda de portar-ne a la presentació, el tindran a la papereria Nitus, una de les poques del meu barri que es manté en actiu gràcies al bon tracte de la paperera-llibretera Núria. També es podrà trobar en algunes llibreries grans, però per encàrrec previ. Aquí, l'enllaç amb més informació, i fins i tot amb això que en diuen un book-trailer, poca broma.

Tot i que vaig repassar el text moltes vegades se m'ha passat alguna cosa i més que en trobaré, la més gruixuda una repetició de rima en el primer poema, precisament. Miraré d'arranjar-ho amb una noteta però, vaja, espero que no se'm tingui en compte.

Un tast poètic, posats a fer:

Malson

A la gàbia del vent

hi refila una llàgrima,
i una mica d’or vell
sura al port de les fàbriques.

Passa de contraban

la gadolla amagada
i algun espavilat
de la trampa treu nyapa.

Pel passeig dels amants

s’esmicolen frisances,
llepolies d’ahir
ensibornen fantasmes.

Travessa els camins nous

al bandoler a lloms d’haca,
i a la panistra humil
hi porta les muntanyes.

Floreixen matabous

als roquissars de l’alba.
L’obituari d’avui
recull noves mortalles.


A la porta de casa


Encadello paraules a la porta de casa

al vell carrer major d’algun poble remot,
on ja no hi ha pagesos ni pastors ni mainada
ni puntaires antigues ni traginers sorruts.

De tant en tant s’atura un viatger nostàlgic,

una parella jove, un foraster perdut,
una dona estrangera, un brau excursionista,
o algú sense cap pàtria o sense cap record.

Em lloen el silenci i la pau de la tarda,

em pregunten on són i els indico un camí,
i retraten l’església on els sants fan becaines
avorrits, sense misses, rosaris ni novenes,
ni tan sols un mossèn d’esperit esforçat
que confessi amb tendresa els pecats impossibles.

Després, la solitud torna als vells carrerons

i a l’antiga taverna s’hi apleguen els fantasmes
per jugar-se a les cartes els estalvis migrats.


De 'Les Fràgils Paraules', Júlia Costa, Ushuaia, 2015

17.3.14

AVUI, DIA 18 DE MARÇ, XERRADETA:: JOSEP MARIA DE SAGARRA I EL PARAL·LEL





Com molts dels visitants d'aquest blog ja deveu saber demà, dia 18, faig una xerrada al CENTRE CULTURAL ALBAREDA, que es troba al carrer del mateix nom, a tocar del Parc de les Tres Xemeneies. 

Si no teniu res a fer demà i voleu passar una bona estona, ja ho sabeu.


Copio la promoció publicada a l'agenda del Centre Cultural:

Josep Maria de Sagarra (1894-1961) va ser, a més d’un gran escriptor, un home profundament barceloní i malgrat pertànyer a una classe social minoritària i privilegiada, més aviat pel pes de la nissaga que per la fortuna, va ser també una persona profundament encuriosida per totes les manifestacions humanes, que va saber retratar la ciutat de dalt a baix en molts textos i, evidentment, en la seva gran novel·la Vida privada.

Tot i que el gran territori sagarrià va ser la Rambla, amb el Teatre Romea, on va assolir els grans èxits teatrals, Sagarra va conèixer molt bé el Paral·lel d’abans de la guerra, ja que el de després no li va interessar tant i, com ell mateix explica, tan sols hi venia de forma esporàdica, a veure alguna representació puntual.

Aquell primer Paral·lel es presenta sovint com un tot però per les percepcions de Sagarra en podem copsar dues etapes, la primera, durant la qual esdevé un conjunt atrotinat d’establiments de tota mena i condició, molt relacionat amb el proper Barri Xino, i una segona, a partir de mitjans dels anys vint i durant la República, més agosarada però també amb més aspiracions artístiques en gèneres com ara la revista.

La primera etapa va comptar amb la ingenuïtat noctàmbula d’un Sagarra molt jove, encara adolescent, amb ganes de gresca i de conèixer aquell món d’escàndol. Un món en el qual, com ell mateix explica, les gorres proletàries els semblaven, als nois com ell, objectes satànics, i la pornografia més grollera els inspirava el respecte que ens inspiren les coses prohibides.

La segona etapa acull un Sagarra més adult, que ja és crític amb la misèria moral d’una part d’aquell indret. El Paral·lel aplega cantants com Raquel Méller, sarsuela, circ de categoria, l’esclat del tango, teatre de tota mena i una efervescència social i política lligada a aquella època de canvis i visceralitats. En els articles que escriu a Mirador i La Publicitat parla sovint del Paral·lel, dels seus espectacles, del teatre que s’hi representa, com ara el de Vallmitjana, i també de la primarietat d’un públic que fa cua per veure, per exemple, la crucifixió cruel d’un fakir de l’època. Als indrets prohibits, terreny masculí, ja hi comencen a anar matrimonis benestants, cosa sobre la qual ironitza i fins i tot li desplauen els títol grollers d’alguns vodevils xarons i de poca categoria.

Professor/a: A càrrec de Júlia Costa

Organitzador de l'activitat: CERHISEC

On: Centre Cultural Albareda

Adreça: c/ Albareda, 22-24


Telèfon: 934 433 719

8.2.14

EMILI FREIXAS (1899-1976), DIBUIXOS I SOMNIS

Dimarts, al Centre Cultural Albareda, CERHISEC dedicarà una xerrada al gran artista EMILI FREIXAS que coincidirà amb una exposició de dibuixos a tinta, de Carles Puigmitjà, que hi ha en aquest mateix espai. La xerrada serà bàsicament la mateixa que ja vaig fer a la Biblioteca Francesc Boix, l'any 2010 i en la qual vam comptar amb l'assistència de dos dels seus fills i d'alguns dels seus néts. 

Quan era petita no sabia que aquell admirant dibuixant vivia al barri. Recordo molt bé els llibres de fades de l'editorial Molino, en tenia uns quants, que es van perdre pels camins de la vida i perquè es van fer malbé. Eren contes dedicats a diferents països, japonesos, francesos, americans, indis... Els meus preferits eren aquells que anaven dibuixats per Emili Freixas. 





No sóc especialista en art, ni en res, sinó una tastaolletes amb debilitat pels personatges i fets relacionats amb el meu barri. Per això vaig decidir que ens calia evocar la figura d'aquell gran dibuixant crec que no tan reconegut com caldria tot i que potser ho està més fora de casa que no pas aquí. Com va passar també amb Ferrándiz, en un altre moment, els suposats entesos d'avui en algun moment van considerar passats de moda determinats dibuixos antics. La il·lustració dels contes infantils moderns ha fet un tomb important en aquests darrers anys tot i que allò que en un moment semblava innovador ara ja és tot plegat molt semblant, la veritat.


Tenim tendència a restar i no pas a sumar, per desgràcia. En d'altres països els dibuixants i pintors clàssics,  antics, tot i que sorgeixin noves formes artístiques són reconeguts, respectats i valorats. Aquí, ja ho sabem, el noucentisme mata el modernisme, fins que algú no el recupera. A tot arreu passa una mica però a Catalunya passa de forma absurda, general i indiscriminada, en molts camps de la creació.  En tot cas els gustos són molt personals però també ens condiciona el discurs vigent i la promoció que es fa de l'art o del que sigui.


Emili Freixas va ser un artista divers i molt important durant tota una època, que va surar en les dificultats de la postguerra i que va fer de tot: portades, historietes, il·lustracions, quadres... En aquells anys es pagava molt malament i s'havia de treballar a preu fet. Per això, com que hi tanta producció, també hi podem trobar genialitat i producció destinada a la supervivència familiar. Emili Freixas i el seu fill, Carles, també dibuixant, van endegar un mètode de dibuix molt interessant, les famoses làmines Freixas encara es venen i s'utilitzen, així com els llibres dedicats a aprendre, de forma gradual, a aprendre a fer anar el llapis amb una mica de grapa. 



Una de les imatges que evocaven els seus fills era la del pare dibuixant i dibuixant en algun racó de Montjuïc mentre ell els vigilava. Per desgràcia en aquella època no es guardaven els originals i en molts casos es van perdre tot i que algun se'n pot trobar de tant en tant, per als interessats i col·leccionistes.
Hi ha moltes webs per internet on s'evoca algun aspecte de l'obra d'Emili Freixas.  Per a mi sempre serà el creador de somnis amb rerefons exòtic, lligats a un temps de restriccions i poques possibilitats de somniar en móns meravellosos. Se li han dedicat més exposicions fora de Catalunya que no pas aquí i fins i tot una que es va fer amb motiu del centenari del seu naixement va rebre alguna crítica d'aquestes enteses en el sentit que es tractava d'un art passat de moda. Però el cert és que els infants -i els adults- que no tenen prejudicis i que accedeixen a molts d'aquells dibuixos es meravellen amb els detalls que inclouen i el món que representen. 


Amb motiu de l'altra xerrada vaig dedicar algunes entrades dels meus blogs a Freixas, per no repetir el que vaig escriure aleshores incloc aquí els enllaços corresponents:






Altres espais virtuals interessants sobre l'artista:












Podeu trobar centenars de referències sobre aquest artista, així que paro aquí i deixo a la tafaneria dels lectors la recerca sobre  molts aspectes de la seva obra i la seva vida. Malauradament he comprovat una vegada més que resulta més valorat fora de Catalunya,  fins i tot a l'estranger, que no pas aquí on encara ens perd l'estètica o la badoqueria, no ho sé.