El cinefòrum sobre Contes de Tokio em va recordar d'altres pel·licules sobre el tema familiar i les relacions entre pares vells i fills emancipats. Feia temps que tenia ganes de tornar a veure Stanno tutti bene, de Giuseppe Tornatore, i tot i que l'han passat en alguna ocasió per la televisió no n'havia tingut ocasió. Ara, per fi, es pot trobar a la xarxa, amb subtítols en castellà. I és que seria molt trist, en aquest cas, haver de veure-la doblada.
Mastroianni és un pare vidu, sicilià, amb cinc fills, dues noies i tres nois, escampats per Italià. Decideix anar-los a visitar, creu que tots han triomfat en la vida, gràcies al fet que ell i la seva dona van esmerçar molts esforços, i algun bolet, per tal que fos així. Com es pot preveure, les coses no son com ell es pensa i el retorn serà molt més trist que l'anada, però, també, servirà per tal que l'home reflexioni sobre el seu propi capteniment amb la fillada.
El tema és universal i, de fet, hi ha qui fins i tot pensa que té molt a veure amb una pel·lícula de Pedro Masó, La família bien, gracies, la darrera de la famosa saga familiar amb en Closas, anterior a aquesta. Jo crec que la inspiració i les idees poden venir de molts llocs, fins i tot de forma inconscient, i que això no comporta pas un plagi, ben mirat. Contes de Tokio, en alguns aspectes, toca el mateix tema. La família espanyola tenia setze fills, coses de l'època. La italiana i la japonesa en tenen cinc i sis, respectivament.
De la pel·lícula italiana se'n va fer un remake americà, que no està malament, protagonitzat per Robert de Niro, tan americà com italiana es la pel·lícula de Tornatore. I, encara, fa quatre anys, es va estrenar un nou remake, en aquest cas xinès, que, de moment no crec que haguem vist per aquests verals.
Mastroianni està excel·lent, com sempre, en el seu paper de pare, però ignoro per quins motius li van haver de posar unes ulleres de cul de got que li canvien l'expressió. La pel·lícula va arribar després de l'èxit de Cinema Paradiso, i va decebre una mica tot i que va obtenir alguns reconeixements. Cinema Paradiso té mitologia i devocions incondicionals però a mi no em fa el pes. Reconec això de què es un homenatge al cinema i tota la resta, però cau en el sentimentalisme fàcil i cada vegada que l'he tornat a veure, a l'inrevés del que em passa amb la d'Ozu, m'ha agradat menys. Algunes de les limitacions de Cinema Paradiso, pel·lícula que inaugurarà, m'expliquen, la reobertura de moltes sales, es repeteixen a Stanno tutti bene, tot i el seu encant, la bona banda sonora, i algunes escenes que freguen Fellini.
En tot cas, les històries familiars i les relacions entre pares i fills sempre seran ben rebudes quan ens mostren humanes realitats amarades de tendresa i no pares sàdics i autoritaris, abusadors i rebutjables. Ens enfronten amb això de les esperances posades en la fillada, sovint excessives i lligades a èxits acadèmics, econòmics o professionals. M'ha agradat poder tornar a veure Stanno tutti bene, i, si no és ben bé com la recordava conserva, malgrat les seves trampes sentimentals, virtuts innegables.
Amb la tendència als fills únics o, a tot estirar, a la parelleta, totes aquestes històries quedaran, ai, molt limitades, em temo.
Mastroianni és un pare vidu, sicilià, amb cinc fills, dues noies i tres nois, escampats per Italià. Decideix anar-los a visitar, creu que tots han triomfat en la vida, gràcies al fet que ell i la seva dona van esmerçar molts esforços, i algun bolet, per tal que fos així. Com es pot preveure, les coses no son com ell es pensa i el retorn serà molt més trist que l'anada, però, també, servirà per tal que l'home reflexioni sobre el seu propi capteniment amb la fillada.
Mastroianni està excel·lent, com sempre, en el seu paper de pare, però ignoro per quins motius li van haver de posar unes ulleres de cul de got que li canvien l'expressió. La pel·lícula va arribar després de l'èxit de Cinema Paradiso, i va decebre una mica tot i que va obtenir alguns reconeixements. Cinema Paradiso té mitologia i devocions incondicionals però a mi no em fa el pes. Reconec això de què es un homenatge al cinema i tota la resta, però cau en el sentimentalisme fàcil i cada vegada que l'he tornat a veure, a l'inrevés del que em passa amb la d'Ozu, m'ha agradat menys. Algunes de les limitacions de Cinema Paradiso, pel·lícula que inaugurarà, m'expliquen, la reobertura de moltes sales, es repeteixen a Stanno tutti bene, tot i el seu encant, la bona banda sonora, i algunes escenes que freguen Fellini.
En tot cas, les històries familiars i les relacions entre pares i fills sempre seran ben rebudes quan ens mostren humanes realitats amarades de tendresa i no pares sàdics i autoritaris, abusadors i rebutjables. Ens enfronten amb això de les esperances posades en la fillada, sovint excessives i lligades a èxits acadèmics, econòmics o professionals. M'ha agradat poder tornar a veure Stanno tutti bene, i, si no és ben bé com la recordava conserva, malgrat les seves trampes sentimentals, virtuts innegables.
Amb la tendència als fills únics o, a tot estirar, a la parelleta, totes aquestes històries quedaran, ai, molt limitades, em temo.
