FAMÍLIES INTERNACIONALS I EXPECTATIVES PATERNES

El cinefòrum sobre Contes de Tokio em va recordar d'altres pel·licules sobre el tema familiar i les relacions entre pares vells i fills emancipats. Feia temps que tenia ganes de tornar a veure Stanno tutti bene, de Giuseppe Tornatore, i tot i que l'han passat en alguna ocasió per la televisió no n'havia tingut ocasió. Ara, per fi, es pot trobar a la xarxa, amb subtítols en castellà. I és que seria molt trist, en aquest cas, haver de veure-la doblada.

Mastroianni és un pare vidu, sicilià, amb cinc fills, dues noies i tres nois, escampats per Italià. Decideix anar-los a visitar, creu que tots han triomfat en la vida, gràcies al fet que ell i la seva dona van esmerçar molts esforços, i algun bolet, per tal que fos així. Com es pot preveure, les coses no son com ell es pensa i el retorn serà molt més trist que l'anada, però, també, servirà per tal que l'home reflexioni sobre el seu propi capteniment amb la fillada.

El tema és universal i, de fet, hi ha qui fins i tot pensa que té molt a veure amb una pel·lícula de Pedro Masó, La família bien, gracies, la darrera de la famosa saga familiar amb en Closas, anterior a aquesta. Jo crec que la inspiració i les idees poden venir de molts llocs, fins i tot de forma inconscient, i que això no comporta pas un plagi, ben mirat. Contes de Tokio, en alguns aspectes, toca el mateix tema.  La família espanyola tenia setze fills, coses de l'època. La italiana i la japonesa en tenen cinc i sis, respectivament. 

De la pel·lícula italiana se'n va fer un remake americà, que no està malament, protagonitzat per Robert de Niro, tan americà com italiana es la pel·lícula de Tornatore. I, encara, fa quatre anys, es va estrenar un nou remake, en aquest cas xinès, que, de moment no crec que haguem vist per aquests verals.

Mastroianni està excel·lent, com sempre, en el seu paper de pare, però ignoro per quins motius li van haver de posar unes ulleres de cul de got que li canvien l'expressió. La pel·lícula va arribar després de l'èxit de Cinema Paradiso, i va decebre una mica tot i que va obtenir alguns reconeixements. Cinema Paradiso té mitologia i devocions incondicionals però a mi no em fa el pes. Reconec això de què es un homenatge al cinema i tota la resta, però cau en el sentimentalisme fàcil i cada vegada que l'he tornat a veure, a l'inrevés del que em passa amb la d'Ozu, m'ha agradat menys. Algunes de les limitacions de Cinema Paradiso, pel·lícula que inaugurarà, m'expliquen, la reobertura de moltes sales, es repeteixen a Stanno tutti bene, tot i el seu encant, la bona banda sonora, i algunes escenes que freguen Fellini. 

En tot cas, les històries familiars i les relacions entre pares i fills sempre seran ben rebudes quan ens mostren humanes realitats amarades de tendresa i no pares sàdics i autoritaris, abusadors i rebutjables. Ens enfronten amb això de les esperances posades en la fillada, sovint excessives i lligades a èxits acadèmics, econòmics o professionals. M'ha agradat poder tornar a veure Stanno tutti bene, i, si no és ben bé com la recordava conserva, malgrat les seves trampes sentimentals, virtuts innegables. 

Amb la tendència als fills únics o, a tot estirar, a la parelleta, totes aquestes històries quedaran, ai, molt limitades, em temo.

UN GALL AL GALLINER DE LES GALLINES-GUINEU

No m'havia decidit encara a anar a veure La seducció perquè els remakes sempre m'inquieten. Tot i que passa com amb les adaptacions de novel·les, hi ha de tot, en ocasions es millora l'original, en d'altres s'empitjora, i sempre cal considerar que són coses diferents, fetes amb mitjans diferents i en temps diferents, tot compta.

He llegit de tot aquests dies sobre la versió de Sofia Coppola i sobre l'anterior. Molta gent ha opinat sobre ambdues però poca gent pot opinar a partir de la novel·la de Cullinan, que jo sàpiga no comptem, encara, amb traducció del llibre ni al castellà ni al català. Potser ara hi haurà sort i tindrem a mà aquest altre element de valoració, el text primigeni.

A la pel·lícula actual se l'ha titllat de thriller, avui hi ha una  tendència a que tot sigui un thriller, deu ser per l'èxit del gènere. La versió anterior també havia estat molt etiquetada, western pervers, conte gòtic. Les dues versions tenen de tot una mica, de fet, segons amb el color del vidre amb el qual es contemplin,  parafrasejant Campoamor traduït de forma lliure.

Un altre debat interessant és el que fa referència al masclisme o feminisme de les versions i de la història. La pel·lícula de Siegel, en aquells anys, va rebre moltes bufetades feministes i se la va titllar de misògina. L'actual, no tant, més aviat s'ha interpretat com una visió del tema en femení, una mica revanxista pel que fa a l'anterior.

Un altre motiu de debat i comparació odiosa és l'actor que interpreta aquest gall que es fica en un galliner inquietant. La veritat és que Clint Eastwood semblava molt  més apte per a desvetllar les passions col·lectives de tota aquesta colla de dones i nenes, però diuen alguns crítics de cinema que Farrell resulta més fràgil i poruc i que això té la seva gràcia. 

Llegeixo ressenyes diverses i totes em sembla que tenen una part de raó, potser és que no tinc criteri. A mi em va fer molta més por la primera versió, tot i que la vaig veure fa molt temps, per la televisió, i ara l'hauria de revisar. L'estètica és absolutament diferent, en aquesta darrera tot és molt pictòric, els vestits són blancs, tothom va nét i polit, en general, i l'atmosfera interior i exterior és gairebé de rondalla, bolets inclosos, i és que a les rondalles també passen coses terribles.

Alguna escena sembla haver-se escapat d'una versió alternativa de Little Women, en concret aquesta que es veu a la foto, i que em va recordar el moment en el qual la mare de família els llegeix la carta del pare i les noies baden embelesadas. La comparació pot semblar perversa però ambdues històries se situen en la mateixa època.

A la primera versió hi havia més rerefons, un incest insinuat, la criada negra que palesava una de les claus del conflicte bèl·lic... Pel que fa a actors i actrius, en aquesta i en l'altra, res a dir, em vaig reconciliar fins i tot amb la Nicole Kidman, a la qual, des que es va posar aquell nas woolfia i es va fer estirar les arrugues, li havia agafat una mica de mania. Repassar el repartiment de la de Don Spiegel m'ha fet pensar en la gran Geraldine Page i en una molt bona actriu que va tenir un trist final i que avui és poc recordada, Elizabeth Hartmann. 

Hartmann tenia depressions profundes i es va suïcidar als quaranta-tres anys, ja feia temps que no treballava. Va fer el paper d'Edwina, ara interpretat per Kirsten Dunst. L'actriu va guanyar diferents premis pel seu paper en A Patch of Blue, fent de cega enamorada d'un home de color i de bon veure, el qual, en aquella època no podia ser ningú més que Sidney Poitier, és clar, i fins i tot va estar nominada a l'óscar, malgrat la seva joventut.

Les obres de teatre, pel·lícules i novel·les que recreen ambients tancats on tan sols hi ha dones són tot un gènere, també en tenim d'homes sols, és clar, però diria que són móns molt diferents. Internats, escoles, convents, presons, famílies claustrofòbiques i matriarcals... Sovint hi sura el tema sexual i tampoc no és aquesta la única història en la qual un gall esvalota el galliner, tot i que avui el paper de la dona es contempli des d'un prisma força diferent.

Fa anys, gairebé quaranta, en un d'aquells inoblidables Estudio 1, vaig veure una obra de teatre que em va trasbalsar i que sempre he recordat, tot i que crec que s'ha representat poc. Es deia Delito en la isla de las cabras i té alguns paral·lelismes amb The Beguiled. En aquell cas tot s'esdevenia en un indret solitari en el qual una vídua, encara de bon veure, viu amb la seva filla i la seva cunyada. Allà es presenta un home que diu haver estat amic del marit de la dona, crec que s'havien conegut a la presó. L'home, un vividor, les anirà seduint totes, congriant gelosies, i això el condemnarà.

La versió televisiva la feien Julita Martínez, Maite Blasco i Teresa Rabal, que encara no feia circ ni cantava veo, veo i era una jove i seriosa promesa del  cinema i el teatre. Totes tres estaven de categoria. El gall al galliner era Manuel Gallardo, un actor que sempre m'ha agradat molt però que no hem vist gaire al cinema, tot i que ha fet moltíssim teatre i televisió. És el pare d'una altra gran actriu, Nuria Gallardo.

L'autor d'aquella obra era Ugo Betti, jutge i dramaturg italià, molt valorat al seu país tot i que la seva mort relativament prematura, amb poc més de seixanta anys, el 1953, potser ha contribuït a la seva marginació en els nostres  escenaris. No sé si Cullinan, l'autor del llibre en el qual es bassa La seducció, coneixia l'obra de Betti, és possible, ja que es va estrenar a mitjans dels anys quaranta i The Beguiled és força posterior.