LLIBROTS PER PENSAR: CONSIDERACIONS SOBRE LA REVOLUCIÓ FRANCESA, DE MADAME DE STAËL

A la darrera tertúlia del grup Tot Història  vam comentar el llibre Consideracions sobre la Revolución Francesa, de Madame de Staël (Arpa editories, 2017).  En aquestes tertúlies és tan o més important que el llibre llegit el recull d'opinions dels participants, ja fa gairebé deu anys que compartim debat i puc dir que he après molt més, entre lectures i debats, que no pas si hagués fet una carrera o un màster a la Universitat.

Malgrat que Madame de Staël i el temps en el qual va viure semblin temes molt coneguts, hi ha aspectes que han quedat embolcallats en la mitologia i fins i tot en les dèries a l’entorn de la història, a les quals els esdeveniments i els trasbalsos posteriors han donat una altra dimensió. 

Filla de Jacques Necker, financer i ministre de Lluís XVI, la seva vida va ser poc convencional en tots els aspectes, fins i tot tenint en compte la seva situació privilegiada. Va ser una dona que va trencar motlles, en aquell món on la societat era absolutament patriarcal. Va escriure novel·les, que en aquella època van tenir èxit i rellevància, Delphine i Corinne ou l’Italie,  assaigs i textos, com aquest de les Consideracions, que es mouen entre la memòria personal i la reflexió política sobre coses que havia viscut en directe, la Revolució i l’Imperi napoleònic. Va viatjar força i va meditar sobre tot allò que incidia en els canvis socials i polítics de l’època.

En l’actualitat, i des de la mirada del lector del present, el més transcendent del gruix de la seva obra escrita és el que es recull en aquestes Consideraciones sobre la Revolución Francesa, que es van publicar de forma pòstuma. Una part de la totalitat del llibre no va poder ser revisada a fons per l’autora. Les reflexions de Staël abasten des dels darrers anys del regnat de Lluis XVI fins a la restauració borbònica. Un dels valors fonamentals del llibre és que ens trobem amb un testimoni de primera mà, implicat en aquells fets, que els va patir i sobre els quals va tenir temps de meditar a fons, malgrat la seva mort, relativament prematura.

Madame de Staël, malgrat la seva intel·ligència i els seus profunds coneixements d’història i filosofia, no pot defugir les  seves pròpies conviccions ni el pes de la seva classe social. Tot i que es una hereva directa de la Il·lustració, i la llibertat és un valor que posa per damunt de qualsevol altre. Les descripcions i valoracions que fa de gent de la seva època, que va poder conèixer, mostren una extraordinària clarividència psicològica tot i que, de forma inevitable, com ens passa a la gran majoria de gent, també tenia les seves simpaties i antipaties més viscerals. 

Progressista i moderada, intenta ser objectiva amb tothom, no sempre se’n surt, però es de valorar que, per exemple, malgrat l’odi evident que va congriar per Napoleó, no és rabegi contra aquest després de la seva derrota final. Cal remarcar l’adoració, potser justificada, que sentia pel seu pare, un dels personatges amb el qual no pot ser  ni vol ser, de forma comprensible, objectiva, i el record del qual és un dels motors de les seves Consideracions.

Malgrat el seu afecte per Lluís XVI i Maria Antonieta, monarques molt maltractats per la mitologia revolucionària i que tot just avui semblen assolir un judici més equànime, retreu a la monarquia els grans errors i crims històrics. Intenta també, tot i que no sempre ho aconsegueix, ser justa amb els arribistes, com el mateix Napoleó o el sinistre Robespierre. 

El llibre compta amb una introducció extensa i imprescindible de l’excel·lent escriptor i traductor, Xavier Roca-Ferrer, qui, a més a més, arrodoneix amb un munt de notes a peu de pàgina el text original. Potser les notes haurien estat més pràctiques al final del volum, ja que en ocasions entorpeixen la lectura. Les puntualitzacions del traductor, en ocasions, també  son subjectives i no sempre hi podem estar d’acord, tot i que resulta interessant que es mostri compromès amb el tema i no defugi la possible polèmica. El llibre inclou al final una imprescindible cronologia. Xavier Roca-Ferrer va publicar, fa un parell d'anys,  una biografia del personatge.

Resulta impossible no llegir aquest llibre sense apassionar-se per la seva autora, a qui gent com Stendhal ja van reconèixer el mèrit i la intel·ligència. Staël incideix ja en el romanticisme en ebullició, és mostra valenta, incisiva i irònica. Es pot objectar que quan fa aquestes reflexions moltes coses ja han passat i ja s’ha vist com ha anat tot. Però nosaltres llegim Staël des del present i també estem lligats a la nostra pròpia circumstància, ideologia i coneixements.

Mostra la seva admiració incondicional, que potser avui matisaríem, pel sistema polític anglès, les seves opinions són apassionades i raonades al mateix temps. Va ser admirada, temuda, odiada i admirada. En no poder criticar-la intel·lectualment alguns autors s’han rabejat, com sol passar amb tantes dones brillants, i a  vegades amb els homes, tot i que molt menys, en la seva vida privada, poc convencional.

La política va ser la seva gran passió, més enllà dels amors transitoris i de la seva devoció pel pare. Vol entendre el món en el qual viu i els personatges que el mouen. Les Consideraciones estan plenes de frases contundents, magistrals, que fora de context es podrien aplicar al món actual en molts aspectes. La llibertat és un valor fràgil, fins i tot en els llocs on, més o menys, s’ha assolit, sempre està en perill i cal tenir-ne cura. Aquest és un llibre de gruix, que s’ha de llegir a poc a poc i rellegir de tant en tant, un llibre per tenir. Al capdavall, en molts aspectes, som fills i filles de la Il·lustració, del Romanticisme, dels valors revolucionaris primigenis, mai aconseguits del tot i Madame de Staël ens resulta avui absolutament propera i moderna.

Hi ha moltes anècdotes i frases brillants de Staël, de nom de soltera Anne-Louise Germaine Necker. Algú li va preguntar en una ocasió -un home- per què les dones boniques tenien més èxit amb els senyors que no pas les intel·ligents i la nostra dama va respondre que hi ha pocs homes cecs però, en canvi, són molt nombrosos els estúpids. Expliquen que el turbant que lluïa al cap, gairebé sempre, i que podem veure en moltes imatges, volia simbolitzar que es presentava com una sultana del pensament. En lloc de preguntar als amics intel·lectuals coses frívoles els demanava l'edat, què havien escrit i si eren, per exemple, kantians o fichteans.

Es va escapar de la guillotina pels pèls, no va tenir tanta sort Olympia de Gouges, que va perdre el cap però va ser a temps de comentar que si les dones podien morir executades perquè no podien parlar en les tribunes públiques. Staël, en una altra ocasió, va recollir el tema, en un dels seus enfrontaments dialèctics amb Napoleó, contrari a què les dones es fiquessin en política. Germaine li va dir que si moltes dones havien mort a la guillotina era lògic que les supervivents es preguntessin per les raons. Madame de Staël dóna cent mil voltes a molts pensadors del seu temps i alguns d'ells fins i tot, ni que fos a desgrat, ho van haver de reconèixer.

REINES, CINEMA, PASSAT I PRESENT

Cada dia tinc més la impressió de què les activitats interessants lligades a això que en diem cultura i que tantes definicions pot aplegar, es fan en petits reductes. Diumenge vaig tenir l'ocasió d'assistir a un cinefòrum organitzat per Tot Història, a la Nau Ivanov. Això de passar la pel·lícula, sobretot si és llarga, i fer després el debat corre el perill de deixar la segona part reduïda a poca cosa perquè es fa tard i ja estem cansats de seure. Una mica era el que passava, fa anys, amb l'enyorat programa La Clave. Però, vaja, el tema encara va motivar sucoses aportacions dels participants.

La pel·lícula triada era La reina Margot, del director Patrick Chéreau. En Ferran, un dels organitzadors de l'activitat, va fer una breu introducció llegint el fragment que Yuval Noah Harari dedica al tema de la matança d'hugonots, la nit de Sant Bertomeu, en la seva magnífica història de la humanitat. Més de sis mil persones assassinades en una nit (dues mil a París i entre sis mil i deu mil segons dades diverses, a tota França), moltes més que no pas tots els cristians estossinats durant les persecucions de l'Imperi Roma. De vegades cal fer referència a xifres i dades per tenir una visió més objectiva de determinats fets del passat, si és possible mirar el passat sense prejudicis congriats a través de la pròpia història acadèmica i sentimental de cadascú. També cal considerar les coses en tants per cents, car el nombre d'habitants a França i al món era molt més baix que en l'actualitat.

I

Gregori XIII

El papa de l'època va quedar tan satisfet de la matança, tot i que no hi havia participat de forma directa, que va encarregar uns famosos frescos a Vasari els quals sembla que avui no són visibles pel gran públic, potser per mala consciència, tot i que en aquest context hauríem d'amagar tantes pintures a tot arreu que no donaríem l'abast. A més a més, crec que amb les cues de turistes que visiten aquests indrets i amb l'apressament amb el qual se'ls avia, contemplar els detalls de tanta cultura pictòrica concentrada deu resultar gairebé impossible.

La pel·lícula es basa en l'obra de Dumas, passada pel sedàs de Chéreau, que va ser un personatge immens i brillant. L'actor Jaume Comas ens va recordar la seva trajectòria i aquell Hamlet emblemàtic que es va poder veure a Barcelona, fa anys, el 1989,  i que va recollir un munt de premis a tot arreu. Mirar les biografies de gent com Chéreau o d'actors de categoria que van treballar amb ell ens mostra com una gran majoria de produccions interessantíssimes no arriben mai a casa nostra si no és en circuïts de poca durada i encara gràcies. 

La reina Margot és bon cinema fet per algú de teatre. No he llegit l'obra de Dumas, que jo recordi, i per tant no puc opinar sobre el debat antic i recurrent de les relacions entre literatura i cinema. És clar que Dumas és literatura precinematogràfica, gairebé. Pel que fa a la versemblança històrica encara hi hauríem d'entrar menys, ni cinema ni literatura s'han de prendre com a manuals de veritats pretèrites. Tot i que es recullen alguns aspectes històrics reals hi ha molta novel·la i idealització en aquesta Margot cinematogràfica, sostinguda en la ficció per algú tan carismàtic com l'Adjani. 

L'època va ser complexa, potser com totes. Avui, al menys pels nostres verals, tanta violència ens repugna tot i que fins i tot en els indrets més civilitzats quan van mal dades retornen les tendències indiscriminades vers l'eliminació dels enemics de la forma més bèstia. Margarida de Valois era filla de Caterina de Mèdici, que a la pel·lícula compta amb la gran Virna Lisi, que ens va deixar fa poc, per a representar-la de forma magistral. Lisi tan sols va sobreviure un any al seu marit de tota la vida, Franco Pesci. 

Caterina de Mèdici va ser una dona interessant que va sobreviure a un mar d'intrigues i a qui sovint s'ha etiquetat com a la dolenta de la pel·lícula. 

Enric IV, a la Reina Margot és interpretat pel gran Daniel Auteil, un actor molt bo però que a mi m'agrada més en el camp de la comèdia. Enric IV té fama d'haver estat un dels millors reis de França i sembla que valorava força la sogra, malgrat que a la pel·lícula el vulgui enverinar amb aquell truc tan repetit en moltes històries de ficció, Nom de la rosa inclòs, de posar verí als fulls dels llibres que la gent girava mullant-los amb saliva, activitat lectora que encara recordo haver vist practicar sovint a la gent gran de la meva infantesa.

Caterina no va tenir una vida senzilla, entre d'altres humiliacions va haver d'empassar gripaus amb el tema de Diane de Poitiers, mort el marit va haver de criar cinc fills petits i es va trobar amb una França dividida de forma ferotge entre dues famílies, els Borbons i els Guisa, les quals, a més a més, van utilitzar el tema religiós per marcar territori. Enric IV que va ser també un gran supervivent, tot i que va acabar assassinat per un fanàtic, cosa que no era estranya a l'època, reconeixia que Caterina va haver de fer pactes amb el diable per mantenir la família en el poder i que ho podia haver fet molt pitjor.

Enric IV va ser casat de grat o per força amb Marguerite i el seu matrimoni, que va contribuir a l'esclat de la matança quan s'intentava que portés la pau al país, va ser encara molt més complex del que es mostra a la pel·lícula. Al capdavall tots dos van fer les paus i van ser uns divorciats que es tenien afecte i respecte. Marguerite va sobreviure a tantes desgràcies i fins i tot va tenir una bona relació amb la seva substituta en el tron reial, una altra Mèdici. Enric IV era un bon home, un bon home en el context dels seus temps, i el seu gran desig era que cada família del país pogués rostir un pollastre cada setmana, aspiració aquesta que hauria de ser la de tots els governants que són i seran.

A la pel·lícula de Chéreau hi podem trobar tot un munt de secundaris de luxe i reluxe. Un d'ells és Miguel Bosé, fent de l'inquietant duc de Guisa i veient-lo pensava en què Bosé podia haver fet moltes més coses en el cinema i el teatre, el trobo poc aprofitat o potser és que a ell ja li ha anat bé així, no ho sé. Chéreau va morir el 2013, i tot i que amb aquesta peli va guanyar premis i honors on va excel·lir va ser en el camp del teatre. És una glòria nacional, tenia una casa a Andalusia on sembla que anava sovint, i li agradaven les Setmanes Santes d'aquella terra, que tants elements de teatre barroc apleguen.

Marguerite de Valois, durant un llarg confinament forçat a l'Auvergne, va aprofitar el temps per escriure unes memòries les quals, per desgràcia, no s'han reeditat en els darrers anys. Van tenir èxit i provocar escàndol i ja al segle XVII es van traduir al castellà i tot. En algunes referències se la titlla de ninfòmana, un penjament habitual dedicat a les dames amb aficions amoroses suposadament passades de rosca. De fet moltes històries sobre les seves relacions, incestos inclosos, beuen en fonts elaborades pels seus enemics. Cosa que no vol dir que no li agradés el marro. A la wikipédia francesa es pot llegir l'origen de moltes d'aquestes llegendes negres a l'entorn de la dama.

Marguerite va ser una dona culta, que havia rebut una educació exquisida per l'època, el mateix que tots els seus germans. Mort Enric III va fer les paus amb Enric IV tot i que no li abellia gens que aquest es casés amb una de les seves amants, Gabrielle d'Estrées, senyora que no li semblava prou adient com a reina consort. Gabrielle va morir, Enric es va casar amb una altra Mèdici i Margarida va fer la seva vida, es va engreixar força, va tenir nous amants, alguns dels quals platònics, i es va dedicar a protegir les arts i les lletres, a fer obres de caritat i a col·laborar amb els reis i tenir cura dels prínceps. Lluís XIII va ser el seu hereu formal. Va morir als seixanta-dos anys, de mort natural, cosa que en aquella època i en aquell context és tot un mèrit. 

Margarida, per Rubens, madureta i grassoneta

La relació dels francesos amb la seva història és molt més desacomplexada que la nostra tot i que ells  escampen grandeur per totes les misèries, com sol passar amb els estats forts que tenen una autoestima patriòtica exagerada. El franquisme va desvirtuar el passat i el catalanisme sovint ha contribuït a mediatitzar la història de l'estat espanyol i dels seus reis i prínceps fins al punt que sembla que per ser bona catalana no has de trobar cap virtut a aquelles monarquies del passat. Una germana de Marguerite, Isabel, va ser una de les esposes de Felip II, la més estimada segons expliquen. 

Felip II, que va morir amb una creu a les mans que provenia de Montserrat, ha patit també moltes llegendes negres al seu entorn fins que els historiadors anglosaxons no han posat les coses una mica a lloc. Si no podem saber del cert ni tan sols el que es cou a tocar de casa no vull ni pensar com ens van arribant els fets del passat. En tot cas no els podrem arribar a comprendre a fons pel fet que la nostra mentalitat ha canviat com una mitja en moltes coses. Però no pas tant com per a què estem vacunats del tot en contra de matances i esbudellaments i, en tot cas, fins i tot sembla que avui hi ha gent contrària a les vacunes, que ja és gros.