LLIBROTS PER PENSAR: CONSIDERACIONS SOBRE LA REVOLUCIÓ FRANCESA, DE MADAME DE STAËL

A la darrera tertúlia del grup Tot Història  vam comentar el llibre Consideracions sobre la Revolución Francesa, de Madame de Staël (Arpa editories, 2017).  En aquestes tertúlies és tan o més important que el llibre llegit el recull d'opinions dels participants, ja fa gairebé deu anys que compartim debat i puc dir que he après molt més, entre lectures i debats, que no pas si hagués fet una carrera o un màster a la Universitat.

Malgrat que Madame de Staël i el temps en el qual va viure semblin temes molt coneguts, hi ha aspectes que han quedat embolcallats en la mitologia i fins i tot en les dèries a l’entorn de la història, a les quals els esdeveniments i els trasbalsos posteriors han donat una altra dimensió. 

Filla de Jacques Necker, financer i ministre de Lluís XVI, la seva vida va ser poc convencional en tots els aspectes, fins i tot tenint en compte la seva situació privilegiada. Va ser una dona que va trencar motlles, en aquell món on la societat era absolutament patriarcal. Va escriure novel·les, que en aquella època van tenir èxit i rellevància, Delphine i Corinne ou l’Italie,  assaigs i textos, com aquest de les Consideracions, que es mouen entre la memòria personal i la reflexió política sobre coses que havia viscut en directe, la Revolució i l’Imperi napoleònic. Va viatjar força i va meditar sobre tot allò que incidia en els canvis socials i polítics de l’època.

En l’actualitat, i des de la mirada del lector del present, el més transcendent del gruix de la seva obra escrita és el que es recull en aquestes Consideraciones sobre la Revolución Francesa, que es van publicar de forma pòstuma. Una part de la totalitat del llibre no va poder ser revisada a fons per l’autora. Les reflexions de Staël abasten des dels darrers anys del regnat de Lluis XVI fins a la restauració borbònica. Un dels valors fonamentals del llibre és que ens trobem amb un testimoni de primera mà, implicat en aquells fets, que els va patir i sobre els quals va tenir temps de meditar a fons, malgrat la seva mort, relativament prematura.

Madame de Staël, malgrat la seva intel·ligència i els seus profunds coneixements d’història i filosofia, no pot defugir les  seves pròpies conviccions ni el pes de la seva classe social. Tot i que es una hereva directa de la Il·lustració, i la llibertat és un valor que posa per damunt de qualsevol altre. Les descripcions i valoracions que fa de gent de la seva època, que va poder conèixer, mostren una extraordinària clarividència psicològica tot i que, de forma inevitable, com ens passa a la gran majoria de gent, també tenia les seves simpaties i antipaties més viscerals. 

Progressista i moderada, intenta ser objectiva amb tothom, no sempre se’n surt, però es de valorar que, per exemple, malgrat l’odi evident que va congriar per Napoleó, no és rabegi contra aquest després de la seva derrota final. Cal remarcar l’adoració, potser justificada, que sentia pel seu pare, un dels personatges amb el qual no pot ser  ni vol ser, de forma comprensible, objectiva, i el record del qual és un dels motors de les seves Consideracions.

Malgrat el seu afecte per Lluís XVI i Maria Antonieta, monarques molt maltractats per la mitologia revolucionària i que tot just avui semblen assolir un judici més equànime, retreu a la monarquia els grans errors i crims històrics. Intenta també, tot i que no sempre ho aconsegueix, ser justa amb els arribistes, com el mateix Napoleó o el sinistre Robespierre. 

El llibre compta amb una introducció extensa i imprescindible de l’excel·lent escriptor i traductor, Xavier Roca-Ferrer, qui, a més a més, arrodoneix amb un munt de notes a peu de pàgina el text original. Potser les notes haurien estat més pràctiques al final del volum, ja que en ocasions entorpeixen la lectura. Les puntualitzacions del traductor, en ocasions, també  son subjectives i no sempre hi podem estar d’acord, tot i que resulta interessant que es mostri compromès amb el tema i no defugi la possible polèmica. El llibre inclou al final una imprescindible cronologia. Xavier Roca-Ferrer va publicar, fa un parell d'anys,  una biografia del personatge.

Resulta impossible no llegir aquest llibre sense apassionar-se per la seva autora, a qui gent com Stendhal ja van reconèixer el mèrit i la intel·ligència. Staël incideix ja en el romanticisme en ebullició, és mostra valenta, incisiva i irònica. Es pot objectar que quan fa aquestes reflexions moltes coses ja han passat i ja s’ha vist com ha anat tot. Però nosaltres llegim Staël des del present i també estem lligats a la nostra pròpia circumstància, ideologia i coneixements.

Mostra la seva admiració incondicional, que potser avui matisaríem, pel sistema polític anglès, les seves opinions són apassionades i raonades al mateix temps. Va ser admirada, temuda, odiada i admirada. En no poder criticar-la intel·lectualment alguns autors s’han rabejat, com sol passar amb tantes dones brillants, i a  vegades amb els homes, tot i que molt menys, en la seva vida privada, poc convencional.

La política va ser la seva gran passió, més enllà dels amors transitoris i de la seva devoció pel pare. Vol entendre el món en el qual viu i els personatges que el mouen. Les Consideraciones estan plenes de frases contundents, magistrals, que fora de context es podrien aplicar al món actual en molts aspectes. La llibertat és un valor fràgil, fins i tot en els llocs on, més o menys, s’ha assolit, sempre està en perill i cal tenir-ne cura. Aquest és un llibre de gruix, que s’ha de llegir a poc a poc i rellegir de tant en tant, un llibre per tenir. Al capdavall, en molts aspectes, som fills i filles de la Il·lustració, del Romanticisme, dels valors revolucionaris primigenis, mai aconseguits del tot i Madame de Staël ens resulta avui absolutament propera i moderna.

Hi ha moltes anècdotes i frases brillants de Staël, de nom de soltera Anne-Louise Germaine Necker. Algú li va preguntar en una ocasió -un home- per què les dones boniques tenien més èxit amb els senyors que no pas les intel·ligents i la nostra dama va respondre que hi ha pocs homes cecs però, en canvi, són molt nombrosos els estúpids. Expliquen que el turbant que lluïa al cap, gairebé sempre, i que podem veure en moltes imatges, volia simbolitzar que es presentava com una sultana del pensament. En lloc de preguntar als amics intel·lectuals coses frívoles els demanava l'edat, què havien escrit i si eren, per exemple, kantians o fichteans.

Es va escapar de la guillotina pels pèls, no va tenir tanta sort Olympia de Gouges, que va perdre el cap però va ser a temps de comentar que si les dones podien morir executades perquè no podien parlar en les tribunes públiques. Staël, en una altra ocasió, va recollir el tema, en un dels seus enfrontaments dialèctics amb Napoleó, contrari a què les dones es fiquessin en política. Germaine li va dir que si moltes dones havien mort a la guillotina era lògic que les supervivents es preguntessin per les raons. Madame de Staël dóna cent mil voltes a molts pensadors del seu temps i alguns d'ells fins i tot, ni que fos a desgrat, ho van haver de reconèixer.

SOBRE LES MISÈRIES DEL PASSAT I ELS LÍMITS DE LA HISTÒRIA CONVENCIONAL

Entre d'altres llibres narratius de ficció els quals obvio comentar perquè no són res de l'altre món estic llegint aquests dies els dos que veieu a l'encapçalament d'aquesta entrada. De Tony Judt ja en vam llegir algun altre a la Tertúlia d'Història i cada dia m'agrada més aquesta tertúlia sense pretensions però d'una volada considerable on tothom hi és benvingut i que no comporta obligació, ni tan sols d'acabar la lectura i en la qual les possibles tensions a l'entorn de les diferents opinions s'apaivaguen en un sopar posterior, també voluntari. De tertúlies sobre llibres, com d'itineraris culturals, avui n'hi ha per a tots els gustos, cosa que està molt bé.

Judt és prou conegut per la gent del món acadèmic o aficionada a la història. Va morir, encara en una edat que avui es considera prematura, l'any 2010. Els seus textos no van estar mai exempts de polèmica. El món acadèmic, com tots, és ple d'enveges, competència, cops de colze i coses semblants, per desgràcia. Postguerra ens acosta a l'època, encara poc estudiada, del final de la Segona Guerra Mundial i de com això de la memòria històrica és un gran invent molt manipulable que s'adapta a les necessitats de tota mena, econòmiques, àdhuc morals. 

De vegades ens creiem que el tema espanyol és diferent de la resta pel fet de ser la nostra una guerra civil però entrar una mica a fons en la realitat de les altres guerres del nostre temps i del passat palesa com al capdavall tot es converteix en guerra civil, de grat o per força. En llegir aquests llibres seriosos i documentats em pregunto com encara queda algú en aquest planeta, la veritat. Això pel que fa al patrimoni humà, respecte a monuments i espais naturals em faig la mateixa pregunta. Els humans sembla que tenim una certa grapa en fer i desfer de forma destralera, no sé si això és bo o dolent, la veritat. 

El segon llibre, el de Miguel-Anxo Murado, no té tantes pretensions, és breu i fa de bon llegir. Ha tingut un cert èxit i porta més d'un parell d'edicions, tot i que em trobo amb el fet que gent que l'ha llegit n'ha après poca cosa, car després actua de forma contradictòria respecte a la realitat del desconeixement, en això de la història, quan els mites a qüestionar són els propis, lligats als profunds sentiments ancestrals del patriotisme nostrat, els quals serveixen per justificar el present i les seves demandes polítiques. O sigui, no costa gens d'acceptar que els espanyols de dretes ens hagin enganyat però resulta més espinós admetre que ens enganyin els nostres o els historiadors de qualsevol indret que ens abelleixen ideològicament parlant. De fet ja s'ha escrit i llegit a bastament sobre coses com ara L'invent de la tradició, però el pes d'aquests textos en el context social sempre ha estat molt lleugeret. 

Murado ens enfronta amb l'evidència de l'engany històric, tot i que potser parlar d'engany no sigui fidel a tot el que comporta la recreació interessada del passat, a la invenció del passat, a la falsedat assumida de la tradició o de l'art entesos de forma presentista i de la impossibilitat material i espiritual de saber què va passar en realitat. L'autor il·lustra la teoria amb alguns exemples que fan referència a la Historia d'Espanya. És una llàstima que pel que fa a la Història de Catalunya no surti alguna cosa semblant, més aviat crec que està passant a l'inrevés, es construeixen mites eteris i es retorna a una mena d'història romàntica de bons i dolents, cosa que també passa amb el tema de la guerra civil. Ja fa anys, en una xerrada sobre el tema i la seva aplicació a l'escola algú lligat als poders culturals em va justificar la glorificació dels herois nostrats amb allò de tothom ho fa. De tant en tant també algú descobreix la sopa d'all i em diu que ens van enganyar amb mala intenció, com en el cas de la catalanitat de determinats personatges els quals, contemplats des del present, valia més que s'haguessin quedat a casa seva, com diria la meva mare.

Sant Jordi sembla avui lligat a la novetat immediata, de consum. Potser paga la pena anar a allò ja editat de fa temps i poc convencional però la nostra societat es basa en aquest consum. Fins i tot les reedicions semblen novetats i es promocionen com si ho fossin, amb cobertes de disseny actual i articles que fan pensar que ningú no havia llegit allò abans no ho refessin. Què hi farem. Cultura és una parauleta controvertida i poc clara, el mateix que això de l'art i tantes altres abstraccions. Per això no ens acabem d'entendre mai.