Al passar per Graus, de pas cap al Pirineu Aragonès, m'ensopego amb uns rètols que indiquen una Ruta J. Costa. Evidentment, no fan referència a la meva persona, malgrat la coincidència, sinó a un personatge molt present a l'Aragó, malgrat que jo diria que força desconegut, avui, a la resta de la pell de brau. La vinculació dels personatges importants amb una determinada geografia fan que, al menys, a la seva terra se'ls recordi de forma més constant, com passa amb Manuel de Pedrolo i Tàrrega, per exemple.
Joaquín Costa, que a molta gent de Barcelona li sonarà a causa del carrer del mateix nom, -carrer que per a la generació de la meva mare sempre va ser carrer Ponent-, va ser un regeneracionista, un d'aquells personatges esforçats i treballadors, amb bones idees, que es van topar amb la realitat d'un estat espanyol incapaç de regenerar res. Una de les proclames de Costa era allò de Escuela, despensa y siete llaves en el sepulcro del Cid. Quan jo estudiava, en èpoques franquistes, es parlava de Costa en els programes, però d'una forma adaptada a les circumstàncies. Per exemple, això del sepulcro del Cid s'havia esfumat de la cita en qüestió.
Costa va ser un home d'origen modest, que va aconseguir estudiar treballant, cosa que en l'època no era gens fàcil, iniciant els estudis, com en molts altres casos de persones humils, fent de mestre. Es va doctorar en Lletres i Dret i la seva vida mostra els problemes i contradiccions de l'època, on les bones intencions de la gent il·lustrada és malmetia en discussions i debats abrandats, sense resultats pràctics. A Costa se'l defineix com a polític, economista, historiador i jurista, va ser tot això i moltes coses més. No copio la biografia, ja que a wiklipèdia s'hi poden trobar tots els detalls i també a moltes webs, sobretot aragoneses. El proper any, el 2011, pel febrer, es commemorarà el centenari de la seva mort, als cinquanta-quatre anys, i és possible que se'n parli una mica més, com sol passar amb aquestes celebracions, malgrat que sovint tornem a oblidar els commemorats fins a la propera ocasió.
Costa va acabar per retirar-se al seu poble, tenia problemes de salut i estava decebut, però de tant en tant ressorgia i clamava contra algun disbarat polític del govern, pel seu to i el seu aspecte se'l va anomenar El León de Graus. En els seus darrers anys es va apropar al socialisme. La seva mort va ser una manifestació popular important, el van enterrar a Saragossa, en contra de l'opinió dels manaies que el volien fer a anar a un futur Panteó Nacional, cosa que va ser també una mena de plebisicit en contra del govern. Ja sabem que els governants són força amics de fer-se fotografies en enterraments i homenatges pòstums.
Va guanyar algunes batalles, poques, aconseguint, després de mort, que s'aprovessins uns seus plans de regadiu per a Aragó i d'altres territoris hispànics. Va tenir visions encertades i altres de no tant, en intentar canviar les coses des de dins, ja que això sempre comporta molts riscos. No es va interessar, per exemple, per la industralizació, potser per la seva procedència i va parlar i incidir, més que res, en el tema agrari, a l'hora de propiciar avenços diversos.
Avui tenim escola obligatòria i digna, malgrat que sigui perfeccionable, i també el rebost força ple, en general. De tota manera, els sepulcres emblemàtics, el del Cid i els de molts altres, àdhuc els dels herois nostrats, encara no han aconseguit tancar-se amb tantes claus com caldria.
