LABORDETA, UN HOME I RES MÉS

Aquests dies m'he mirat el documental sobre José Antonio Labordeta, a Movistar. Fa temps el van passar a algun cinema però hi va estar poc i no el vaig poder veure. ‘Labordeta, un hombre sin más’ va rebre guardons i reconeixements, és un documental aparentment senzill, que se centra en l’entorn familiar, una de les filles, Paula Labordeta, l’ha dirigit, amb Gaizka Urresti, i tot i que hi surt molta gent interessant, la dona, les filles i les netes son les qui ens acompanyen al llarg de la vida d'un personatge que va ser molt més que un cantautor.

Quan Labordeta va morir, l’any 2010, gairebé cinquanta mil persones, diverses, amb una gran majoria de gent anònima, van anar fins el palau de l’Aljafería per acomiadar-lo. Labordeta va ser cantant, poeta, activista polític, professor, escriptor... I, sobretot, va ser una d’aquestes persones que els col·lectius es fan seves i que connecten amb la gent, que les sent properes i semblants, més enllà, fins i tot, de creences i polítiques.

Com es pot veure a les filmacions, la gent, davant del fèretre, resava, plorava, feia la salutació comunista i, cadascú a la seva manera acomiadava algú que sentia molt proper. A Catalunya, tot i que avui força oblidat, hi va haver un cas d’aquest tipus en la persona d’Emili Vendrell. Que l’oblit no s’estengui per damunt del record, en aquests casos, depèn força de la família. Paula Labordeta feia temps que tenia la dèria de fer un documental sobre el seu pare però volia deixar passar un temps després del procés dolorós de la llarga malaltia i de la seva mort.

El documental defuig la grandiloqüència, és intimista però, de forma inevitable, ens porta per la història relativament recent, i del petit nucli familiar passem a l’Aragó real i divers i al sentit universal del missatge. Un cant a la llibertat i a la vida que no defuig moments tristos, de decepció, de desànim... El tardo-franquisme, malgrat les seves crueltats darreres, va ser un temps d’entusiasmes i esperança. I també, encara més, ho va ser la primera part de la transició. Després es van perdre molts llençols, tot es va anar situant en el mon de la política convencional, el partit socialista aragonès, com el català, va ser abduït per un PSOE pactista i amb poder.

Els cantautors van ser bandejats, es van perdre els concerts populars i barats, espontanis gairebé, reivindicatius i solidaris. Van quedar algunes individualitats professionalitzades, potser no podia ser d’una altra manera. Els concerts van passar als grans espais i molta gent es va dedicar a d’altres coses o es va col·locar a la política ‘oficial’. Aquí vam perdre la Nova Cançó però també coses com el cicle de teatre ‘Cavall Fort’, al Romea s’hi havia de fer teatre ‘nacional’ fins que no es bastir la gran piràmide teatral del ‘Nacional’ actual. L’etèria llibertat tan cantada i reivindicada va quedar en poca cosa. De fet no és senzill esbrinar en què consistia la llibertat reivindicada, més enllà de superar el llarg franquisme.

El temps fa que les veritats i els records es dilueixin, tot canvia. Però ahir, mirant aquest documental, el mateix que fa uns dies, amb l’Imprescindibles del Sergi Schaff, em preguntava, com em sol passar sovint amb el pas del temps i els records persistents, perquè s’han de perdre de forma tan absurda coses que funcionen. De fet el poder, sigui el que sigui, fins i tot el poder relativament amable, ho vol controlar tot i sempre, fins i tot de forma subconscient, en molts casos.

Labordeta se’ns mostra com un home i prou perquè, a través de les seves notes en aquest quadernet recuperat per la seva dona, un manuscrit d’aspecte escolar, intuïm els seus sentiments personals més profunds i el desengany quan, a finals dels setanta, ja es veia que les coses no serien ben bé com s’esperava. Afortunadament Labordeta va tenir bons amics, una bona família, va comptar amb oportunitats, com la que va aconseguir aquell inoblidable ‘país a la motxilla’, un país que és l’Espanya que sovint se’ns amaga, ja sigui amb faramalles conservadores o amb penjaments nostrats, que evidencien més ignorància que catalanisme sincer.

El documental recull les preguntes de les netes, que volen saber coses de la vida del seu avi. Labordeta mateix ens explica els seus desigs, records i sentiments, i familiars i  amics comenten detalls de la seva vida. Sobretot és important la intervenció de la seva vídua, Juana de Grandes, una dona interessant que, de tota manera, se situa en una mena de segon pla, a favor de l'evocació del marit desaparegut. Tornem al passat des del present, el documental és també l'Aragó real, més enllà dels tòpics, tan lligat a la vida i al pensament del cantant i tantes coses més. 

No vaig ser gaire seguidora de Labordeta quan va començar a ser conegut i les seves cançons, com les d'altres cantautors, es van incorporar de forma definitiva al nostre imaginari. Hi ha hagut i hi ha bons cantautors i cantautores però el carisma no sempre funciona. Al comiat, entre la gent, podem veure passar Joan Manuel Serrat qui, tot i ser molt diferent, crec que compta també amb aquest atractiu humà que potencia determinades personalitats per damunt d'unes altres.

Labordeta, segons la meva opinió i sense deixar de banda la força contundent del seu cant, va ser, sobretot, un poeta. Va tenir un germà escriptor, també gran poeta, Miguel, que va morir de forma prematura. Veient el documental pensava en el tema de la nostra relació, sempre difícil i amb estranys alts i baixos, amb aquest Aragó proper i força desconegut a casa nostra. José Antonio Labordeta tenía també un blog on penjava poemes, d'aquest mar tan ple de tresors, encara que aplegui rampoines inútils i restes de naufragis, recullo un poema dedicat al mes de febrer.

Un mes inútil


Un més inutil
invade las ventanas
de una larga y suave melancolía.
Escucho a una piansta
interpretar un nocturno
y la larga ausencia de los que se fueron
me atenaza la boca
y las lágrimas del olvido.

No es bueno en este mes,
febrero lento,
asomarse al vacio de los dias pasados.
y en esta tarde,melancólica y suave,
con Chopin en mi pequeño
aparato de música entender:

La vida es lo mas bello que tienen
nuestras vidas.

José Antonio Labordeta (2008)

https://labordeta.zaragozame.com/

Regeneracions pendents

Al passar per Graus, de pas cap al Pirineu Aragonès, m'ensopego amb uns rètols que indiquen una Ruta J. Costa. Evidentment, no fan referència a la meva persona, malgrat la coincidència, sinó a un personatge molt present a l'Aragó, malgrat que jo diria que força desconegut, avui, a la resta de la pell de brau. La vinculació dels personatges importants amb una determinada geografia fan que, al menys, a la seva terra se'ls recordi de forma més constant, com passa amb Manuel de Pedrolo i Tàrrega, per exemple.

Joaquín Costa, que a molta gent de Barcelona li sonarà a causa del carrer del mateix nom, -carrer que per a la generació de la meva mare sempre va ser carrer Ponent-, va ser un regeneracionista, un d'aquells personatges esforçats i treballadors, amb bones idees, que es van topar amb la realitat d'un estat espanyol incapaç de regenerar res. Una de les proclames de Costa era allò de Escuela, despensa y siete llaves en el sepulcro del Cid. Quan jo estudiava, en èpoques franquistes, es parlava de Costa en els programes, però d'una forma adaptada a les circumstàncies. Per exemple, això del sepulcro del Cid s'havia esfumat de la cita en qüestió.

Costa va ser un home d'origen modest, que va aconseguir estudiar treballant, cosa que en l'època no era gens fàcil, iniciant els estudis, com en molts altres casos de persones humils, fent de mestre. Es va doctorar en Lletres i Dret i la seva vida mostra els problemes i contradiccions de l'època, on les bones intencions de la gent il·lustrada és malmetia en discussions i debats abrandats, sense resultats pràctics. A Costa se'l defineix com a polític, economista, historiador i jurista, va ser tot això i moltes coses més. No copio la biografia, ja que a wiklipèdia s'hi poden trobar tots els detalls i també a moltes webs, sobretot aragoneses. El proper any, el 2011, pel febrer, es commemorarà el centenari de la seva mort, als cinquanta-quatre anys, i és possible que se'n parli una mica més, com sol passar amb aquestes celebracions, malgrat que sovint tornem a oblidar els commemorats fins a la propera ocasió.

Costa va acabar per retirar-se al seu poble, tenia problemes de salut i estava decebut, però de tant en tant ressorgia i clamava contra algun disbarat polític del govern, pel seu to i el seu aspecte se'l va anomenar El León de Graus.  En els seus darrers anys es va apropar al socialisme. La seva mort va ser una manifestació popular important, el van enterrar a Saragossa, en contra de l'opinió dels manaies que el volien fer a anar a un futur Panteó Nacional, cosa que va ser també una mena de plebisicit en contra del govern. Ja sabem que els governants són força amics de fer-se fotografies en enterraments i homenatges pòstums.

Va guanyar algunes batalles, poques, aconseguint, després de mort, que s'aprovessins uns seus plans de regadiu per a Aragó i d'altres territoris hispànics. Va tenir visions encertades i altres de no tant, en intentar canviar les coses des de dins, ja que això sempre comporta molts riscos. No es va interessar, per exemple, per la industralizació, potser per la seva procedència i va parlar i incidir, més que res, en el tema agrari, a l'hora de propiciar avenços diversos.

Avui tenim escola obligatòria i digna, malgrat que sigui perfeccionable, i també el rebost força ple, en general. De tota manera, els sepulcres emblemàtics, el del Cid i els de molts altres, àdhuc els dels herois nostrats, encara no han aconseguit tancar-se amb tantes claus com caldria.