No puc evitar dedicar un record a Josep Guardiola, el cantant, l'únic Guardiola famós durant anys i panys fins que el futbol va fer que avui, quan busques a google, de primer et surti l'entrenador del Barça que no pas aquest senyor, tot un senyor d'abans, que era un espanyolista convençut i va fer i cantar l'himne del seu club.
Amb ell vaig créixer fins que ja el Duo Dinámico va arribar per oferir coses més yeyés a les noietes i els Mustangs van traduir els Beatles. Una broma recurrent el reconvertia en Pepe Hucha, i també li havien dit el Frank Sinatra espanyol, el Flam Sinnata, per cert. La gent era de Guardiola o de Calduch, però Guardiola ens sonava, als jovenets, més modern.
Una de les primeres festetes de l'època a les quals vaig assistir, en el terrat de l'escala d'una amiga, devia tenir tretze anys, va anar acompanyat de coses com ara aquella cançó sobre Montjuïc on sortia fins i tot la Pérgola de mis recuerdos, en tu mirada y la mía. I d'una altra que m'agradava molt, no te pueden comparar, con la luna y con el sol, con el mar con las estrellas, no te pueden comparar.
Ho va cantar tot i bé. Tot es traduïa i sabíem de què anaven les cançons sense conèixer idiomes, tot i que sempre ens hi deixaven una tornada en l'idioma original. Els anys passen però ell resistia, van arribar els concerts evocadors, que anteriorment ja havia fet, per exemple, Jorge Sepúlveda, i els va fer amb el seu rival Ramon Calduch i amb Ruddy Ventura, tots són morts, ja.
Pel mig hi va haver fins i tot l'escàndol de les Nubes de colores del qual es va donar la culpa a Algueró i que he llegit que va ser causat per seguidors de Guardiola que es van dedicar a comprar entrades a dojo. Qualsevol cosa animava l'ensopit panorama social i a tot li vèiem connotacions polítiques, potser n'hi havia, qui sap.
L'entrada de viquipèdia és miserable i breu tot i que recull l'evidència, ha estat el cantant que més ha enregistrat, a Europa, els diaris i les teles, poc o molt, n'han parlat. Fins fa quatre dies encara el podíem recuperar de tant en tant, amb el seu bigotet, el seu cabell postís i el seu somriure. Vam veure a les revistes com es va deixar entabanar fa anys per una joveneta, error que reconeixia, i ens sabia greu que la Rosa Mari de Di papá hagués de passar per aquell tràngol. Tots som humans i els cantants, més.
També va cantar en català, quan va poder, va ser el segon modern en fer-ho, després de les avui també injustament oblidades Germanes Serrano. Fins i tot corria de sota mà una versió picaresca que havia endegat del Come Prima, agosarada i divertida. Per molt que ho expliquem als joves no poden saber el que representaven aquelles cançons en uns temps difícils, cançons que ens apreníem de memòria i cantants que comptaven amb un cert menyspreu per part de les minoritàries elits progres i universitàries de l'època, que refilaven en francès o anglès i trobaven aquell bigotet passat de rosca. Va ser un professional de categoria, en el seu estil, el primer durant molts anys.
En un altre país seria un mite immens, ell i tants altres, avui gairebé oblidats. La gent que vol ser moderna, de la meva edat, dirà que escoltava les versions originals i música de fora pero segurament no va ser ben bé així. Ens apreníem aquelles lletres de memòria amb facilitat i ell, durant uns anys, va ser el Rei, amb perdó dels seguidors de Calduch, que també.
Descansi en pau. Un petit recull per a iaios i iaies una mica nostàlgics:
