Em preocupa viure en un món tan ben peixat i limitat, que es mira el melic sense vergonya ni manies i protesta de forma sorollosa quan li treuen les joguines sobreres o les subvencions innecessàries. Avui mateix he pensat en tot plegat, en llegir l'entrada del Miquel a Tot Barcelona, sobre les seves vivències familiars, de jove, en un context difícil, molt difícil, mentre estic donant voltes aquests dies a la biografia d'Espriu i constato que el món ranci i intel·lectual de la gent de la cultureta d'elit, fins i tot dels més polititzats i compromesos, no tenia gens en compte les situacions viscudes en aquell moment per tantes persones desafavorides, immigrants i menystenia tot el tema popular, em fa fins i tot una mica de vergonya aliena, la veritat. Em dol haver idealitzat tant tot allò, no era culpa meva, és clar, sinó complex d'inferioritat davant de la impossibilitat d'accedir a no sé quins estadis de saviesa relativa molt llunyans i inassequibles.
Camus, d'origen humil, ja recriminava a Sartre aquesta mena d'oblits classistes però ell també s'havia desclassat, gràcies a l'èxit. Al menys, però, s'adonava de les pròpies mancances. De tota manera, fins i tot en un mitjà avui més favorable a la permeabilitat social com l'actual em fa angúnia caure en la mateixa ignorància i deixar-me perdre tantes coses evidents. Acabo de mirar amb admiració l'entrevista que fa Lluís Bosch a un personatge immens, Mactar Thiam Fall, imprescindible i m'adono de quantes realitats ens passen pel costat mentre nosaltres fem versos a la primavera, a Catalunya i a Sant Jordi, i dic això dels versos en un sentit global i metafòric. Com cantava Yupanqui al poeta: vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal y cómo lucha la gente por un pedazo de pan.
Em faig gran i de forma inevitable constato allò que no vaig saber percebre al llarg dels anys viscuts i m'adono d'allò que vaig mirar amb unes estranyes ulleres reduccionistes. En tot cas el conte que explica Mactar sobre l'àvia de vuitanta anys que va pujar una muntanya, amb intencions més pràctiques i solidàries que no pas l'avi de cent anys que ha estat èxit de vendes, m'ha resultat molt esperançador. Existeixen molts móns i tots són aquí i uns quants ben a prop nostre però no sembla que interessin en excés si no donen vots, diners, popularitat o rendiments polítics.
