Ahir vaig anar a un cine fòrum organitzat al Pati Llimona per l'associació Tot Història. Es passava i comentava Margin Call, una notable pel·licula de l'any 2011. He repassat el passat d'aquest blog i he comprovat que la vaig comentar en el seu moment, el de l'estrena a casa nostra, i que moltes de les coses que vaig escriure també les vaig repetir ahir al col·loqui tot i que en tornar-la a veure he pogut copsar molts detalls que m'havien passat per alt en el seu moment, més o menys com quan fas una relectura d'un bon llibre.
Es deia fa anys que la memòria era un bon crític i potser sigui així. En aquella entrada al blog mencionava una altra pel·lícula d'aleshores, The company men. Era també una història remarcable sobre el mateix tema i una mica més amable però el cert és que l'havia oblidada mentre que Margin Call la recordava encara molt bé. Els diàlegs són impagables, tots els actors estan magnífics i la posada en escena és inoblidable, amb tot un seguit de primers plans i aquestes imatges urbanes amarades de solitud, reflectides en els vidres de l'edifici on s'esdevé tot plegat durant la llarga nit dels coltells simbòlics.
Després s'han fet altres pel·lícules sobre aquests temes econòmics a lo grande en les quals els protagonistes són ja, directament, estafadors, i ho són descaradament i sense voler conservar les formes. Una d'impressionant era aquella del Llop de Wall Street amb el gran Di Caprio, avui tornat a nominar als óscars, de forma merescuda, per The Revenant.
El tema dóna per a moltes històries però ara per ara no m'imagino una pel·lícula catalana que ens expliqui misèries diverses sobre personatges com els senyors Pujol o Millet, el seu entorn i les seves complicitats, ni que sigui amb noms suposats i una mica de maquillatge. Ni me'n puc imaginar una d'espanyola a l'entorn de la vida del senyor Rato o dels embolics inversors del marit de la infanta i el seu seguici, per exemple. Tampoc d'altres països europeus són capaços d'entrar a fons en aquestes matèries. Els americans, tan criticats sovint, tenen una grapa immensa per a fer autocrítica i suposo que una llibertat important per a poder tractar aquests temes en el cinema.
Al principi de la transició es van fer algunes pel·lícules remarcables, a nivell hispànic, que volien reflectir el present d'aleshores. Sacristán va ser sovint l'heroi en aquelles pel·lícules. Una sobre política de partit que deien que estava inspirada en un cas real va ser El diputado. Però més enllà del món de l'alta política i de les altes finances, de les quals entenc molt poc, el que em crida més l'atenció en aquestes faules modernes és la vida de la gent, car en el fons ens assemblem tots força i el que s'esdevé a grans nivells passa també a les famílies, al poble i a la comunitat de l'escala.
A Margin Call queda ben palesa la diferència entre el cinisme de les altes instàncies, encarnat en el personatge d'Irons i la mala consciència dels qui voldrien sortir-se de la corrupció i no saben ni poden fer-ho. Per a mi aquests matisos són importants tot i que a la pràctica no serveixin de gran cosa.
Un llibre nostrat una mica irregular del qual es va fer una sèrie per a la tele que tampoc no va acabar de reeixir, tot i que pel que fa a la meva percepció he de dir que quan el vaig llegir em vaig imaginar sempre Pau Garsaball en el paper principal i Guillén no em va acabar de fer el pes, com tampoc em va acabar de quadrar a La saga dels rius, és La febre d'or. La resta del repartiment, amb l'excepció de la Sardà, també em va semblar mal triat.
La febre d'or té un afegitó encara més humorístic a la Gente bien del Rusiñol, mostra la fatxenderia que amara la humanitat, fins i tot a tocar de casa. A La febre d'or hi surt un erudit que es mort de gana i al capdavall la previsió d'una àvia prudent fa que la cosa no acabi en tragèdia absoluta. Però en el fons ens descobreix les mateixes misèries que aquestes pel·lícules d'avui, centrades en l'afany per tenir diners i poder-los malbaratar.
Una pel·lícula de fa anys en la qual Sacristán, en clau d'humor gairebé negre, donava vida a un heroi de la mediocritat va ser Los nuevos españoles. Jo vaig entrar de molt joveneta en una empresa molt semblant a la de la pel·lícula i que va passar de casolana i amable a tecnòcrata i competitiva. Va acabar com el rosari de l'aurora, amb acomiadaments i fent figa durant la crisi dels setanta, malgrat els llops professionals que havien substituït els antics i paternalistes responsables. En els primers anys que hi vaig treballar fins i tot tenia una biblioteca, cosa important ja que aleshores de biblioteques públiques n'hi havia molt poques. Els llibres després es van malvendre de qualsevol manera, en conservo un, Dioses, tumbas y sabios.
Els nous espanyols van ser aquells que van passar del pa negre a fer bitlles. L'empresa multinacional moderna de la pel·lícula els fomenta l'endeutament per tal de tenir-los collats i també els fomenta l'autoestima enganyosa i la fatxenderia. En aquella història les dones encara es quedaven a casa, si el marit guanyava prou garrofes, però els de l'empresa els fan cursos de seducció marital molt sucosos.
A les darreres pel·lícules sobre economia del present ja hi surt alguna dona amb poder, poques de moment. Però, compte, les llobes poden ser tan perilloses com els llops tot i que potser també siguin més fràgils quan van mal dades. I els llops i les llobes tenen cries per alimentar el millor possible i els llobatons són molt exigents, en ocasions.
I espero que ningú no em surti amb allò de què els valors s'han d'ensenyar a l'escola, a l'escola durant molts anys i panys hem fet volar colomets i hem educat el gust per la generositat, l'austeritat i les virtuts de compartir els materials però després cadascú surt com surt i amb els anys veus de tot, fins i tot he vist gent que era arrauxadament comunistota que ha acabat per esdevenir la responsable dels acomiadaments de l'empresa on havia anat a parar després d'haver estat boy scout de jovenet. La pela és la pela. Ni que avui la pela sigui, pràcticament, virtual.
No culpìs al mirall, la ganyota la fas tu (proverbi rus).
