Amb pocs dies de diferència he tingut ocasió de veure dues obres de teatre molt diferents però amb un denominador temàtic comú: la guerra. El laberinto mágico prové d'un experiment, l'intent de condensar els sis llibres aplegats amb aquest nom escrits per un personatge extraordinari i no tan conegut com caldria, Max Aub, i centrats en la nostra guerra civil. De tant en tant el tema de la guerra civil em cansa, s'han escrit en aquests darrers anys llibres molt fluixos sobre el tema, novel·les sobretot. No és estrany, aquell context té un atractiu evident per a les noves generacions, aquestes per a les quals aquella és ja una guerra dels avis o dels besavis.
Max Aub va viure a fons el conflicte. En ocasions jo faig broma amb el tema del patriotisme, explico que quan vaig néixer ningú no em va preguntar on volia caure i amb quina mena de família. Aub no va triar la família però sí que va triar l'espanyolitat, tenia moltes altres opcions. I, de fet, va mantenir moltes nacionalitats lligades a l'origen familiar, al seu lloc de naixement i al seu lloc d'exili. Aub va viure misèries i tragèdies lligades a aquella època violenta i convulsa, era un home compromès, implicat en els fets, va tenir contactes amb gent valenciana i catalana i coneixia la nostra llengua força bé.
Condensar sis llibres d'Aub en un espectacle teatral és gairebé impossible i el muntatge, amarat de bones intencions, de coratge i de moments molt brillants, resulta irregular. Però l'entusiasme dels actors i de la direcció escènica aconsegueix fer minvar les irregularitats i les reiteracions. La guerra no ha estat superada a causa dels esdeveniments posteriors, postguerra llarga, franquisme sociològic, transició possibilista. L'evocació d'aquells moments ens recorda que una altra Espanya era possible, una evidència que ara no està de moda i que segons en quins ambients ni tan sols no pots mencionar.
L'Espanya Republicana i els seus ideals, de vida tan breu, encara estan per recuperar però vull pensar que és una de tantes possibilitats de futur, tot i que ara potser no compta amb els suports seriosos que li caldrien. Corren mals temps, en escriure aquest article i espigolar per la xarxa m'he trobat amb què l'ajuntament de Madrid va retirar aquesta primavera el nom de l'autor d'una sala de teatre del Matadero madrileny. Quantes petites notícies, símptomes de malalties greus, ens passen per alt!!!
L'altra obra que he vist ha estat els Incendios de Wadji Mouawad. Alguna persona m'ha comentat, amb alguns prejudicis lligats a això de què l'obra sigui en castellà i vingui de Madrid, que no hi anirà perquè ja havia vist la versió en català, inoblidable, amb Clara Segura i Manrique, que va passar per la Biblioteca de Catalunya i pel Romea fa alguns anys. Però Incendios/ Incendis és un clàssic i amb els clàssics acostumem a repetir sense manies. La versió de Gas, que es pot veure al Goya, amb un pes pesat com Núria Espert, que en aquest cas està continguda i austera com la resta del repartiment, gràcies a una molt bona direcció de Màrius Gas, és molt diferent de la de Broggi, jo opino que les dues són excel·lents.
Fins i tot, potser els anys compten, he descobert detalls nous en aquesta història una mica excessiva, plena de fatalitat, violència, perdó i enigmes familiars. És una història amb trampes, però és que potser no fan trampes els clàssics, Sòfocles, per exemple, del qual és impossible no evocar l'Edip Rei? O el mateix Shakespeare, que juga amb el seu públic amb malentesos fatals i filiacions misterioses?
Mouawad, home de molte cultura i polifacètic, però, sobretot, home de teatre, ha manifestat que Incendis ja el cansa, com sol passar amb els grans èxits que etiqueten els autors o cantants i aconsegueixen donar-los popularitat però que amaguen el gruix de la resta de la seva obra. Totes les coses aparentment bones tenen dues cares, una mica com allò de què Santa Rita fa favors però se'ls cobra.
Les dues obres, molt diferents, coincideixen en l'absurd de les guerres, que generen mort i destrucció i que no acostumen a tancar-se mai del tot, deixen seqüeles i mals records, els infants innocents poden esdevenir botxins perillosos però els fills de l'horror poden sobreviure i convertir-se en ciutadans normals i corrents, pacífics i amables.
Per sort, en l'actualitat, algunes bones produccions madrilenyes, en les quals, per cert, hi acostumem a trobar força gent catalana, arriben als nostres teatres encara que sigui per pocs dies. Avui ningú no ho voldrà recordar però hi va haver uns anys en els quals el teatre castellà tenia moltes dificultats per trobar una sala adient a Barcelona, eren els temps rancis del pujolisme cultural al qual, però, també devem encerts diversos, no ho negaré. Tot s'ha de mirar amb una certa perspectiva però la vida és breu i la memòria, limitada. Tant de bo les guerres tan sols ens les trobéssim al cinema o al teatre, aquí i a l'altra banda del món.
