EVOCACIONS TELEVISIVES I HOSTELERIA DE LUXE

 

Devia ser a principis dels anys seixanta del segle passat, potser 1962, quan una companya de l'escola em va engrescar a escriure a la tele. Als estudis de Miramar feien, durant tot la tarda del diumenge, programes infantils, una part dels quals era un concurs anomenat 'Matrícula de honor', dirigit als escolars de tercer de batxillerat. Crec que les emissions des de Miramar havien començat l'any 1959.

Eren els temps de les 'Marionetas de Herta Frankel' i de canal únic. Tot era en castellà, fins i tot als primers locutors de la cadena se'ls demanava que no parlessin en català ni amb la família per no 'agafar accent'. En els anys setanta la cosa va canviar, relativament, i a Miramar es van fer programes en català molt interessants i variats, teatre inclòs. Malauradament crec que TV3 no va voler ni saber aprofitar l'experiència de Miramar. Eren espais relativament breus però molt innovadors.

A Miramar hi van anar molts professionals de la companyia dels Vienesos, com ara el gran Franz Joham, que van donar una mena de categoria a la programació. Com que sempre ha existit i existirà la rivalitat Barcelona-Madrid era freqüent afirmar, potser amb raó, que els programes fets a Barcelona, a Miramar, eren més elegants i fins que els que feien a Madrid, més xarons. Joham també feia programes musicals, de varietats, com ara 'Noches del Martes' i s'ha de dir que hi  va sortir gent de molta volada, com ara Josephine Baker, Becaud... a les dames de fama reconeguda els posaven unes escales i una catifa. La tele era en blanc i negre, per tant no us puc dir el color de la catifa.

El concurs era senzill i tradicional. El patrocinava la marca de rellotges Duward i els premis eren un rellotget senzill i una copa de llauna platejada amb l'escut de la marca. El rellotge anava amb corda. Era un temps en el qual els rellotges eren un bé molt desitjat i la meva amiga tenia moltes ganes de tenir-ne un. Si es mira la publicitat d'aquells anys sobta comprovar la gran quantitat d'anuncis de rellotges que acompanyaven les programacions. La meva amiga va fallar una pregunta, precisament de doctrina, no va guanyar el rellotge desitjat i va tenir un gran disgust. Jo vaig aconseguir el rellotget i la copa i d'altres companyes de classe es van animar a escriure al programa tot i que algunes es van cansar de pujar a Miramar cada diumenge i ho van deixar córrer després d'un parell de programes.

El programa el presentava Lluis Pruneda, un gran professional, molt amable amb nosaltres, a qui ajudava la seva dona, rere els micròfons. En tinc molt bon record. El plató era senzill, petit i acollidor. Malgrat que poca gent tenia tele aleshores sempre hi havia a les escales  modestes algun veí amb possibles que convidava la resta a gaudir de l'invent. Jo vaig tenir aquesta sort, moltes nits també anàvem a casa de la veïna privilegiada a veure la tele. Als pobles i barris també es veia molt la tele, de forma col·lectiva, en algun bar amable i familiar. Això, i que hi havia un sol canal, va fer que pel carrer, de vegades, algú em preguntés si sortia a la tele, ja que em recordava.

Anar a Miramar ja era una diversió, com que visc al Poble-sec era relativament senzill pujar a Montjuïc, aquells diumenges a la tarda, passejant. Anàvem tota una colleta de criatures amb la meva mare, que ens acompanyava. Poques vegades agafàvem el funicolar, per no fer despeses evitables.El tema dels rellotges de consum va evolucionar, com la vida en general, que millorava força aquells anys. Per l'estiu el meu oncle capellà em va regalar un rellotge gairebé igual que el del concurs, en poc temps en vaig tenir dos, doncs. A la meva amiga també n'hi van regalar un els seus pares, al cap de poc temps.

En els anys vuitanta la tele es va traslladar a Sant Cugat. Contra tota previsió i, fins i tot, contra la tendència municipal a evitar inversions privades a Montjuïc, (així, per exemple, no es van voler renovar contractes al Restaurant de la Font del Gat i es va deixar perdre el Parc d'Atraccions), sense saber com, l'entranyable edifici de Miramar va veure sorgir al seu darrer un hotelàs immens, privat, no sé si amb participació o no de l'ajuntament, dissenyat, crec, per Óscar Tusquets. Hi va haver tèbies protestes sense cap efectivitat. No entenc que en ocasions es protesti tant i, en d'altres, tan poc.

L'hotelàs encara l'arranjaran més, ja era de luxe i ara serà més de luxe. Una meravella, ja de propietat privada del tot, crec. Una vegada, en una reunió veïnal, davant de l'evidència de la manca de residències dignes i públiques per a la gent gran, vaig suggerir que un lloc magnífic per a la tercera edat seria aquest hotel i es van pensar que ho proposava en broma, sobretot s'ho va prendre en broma la gent del mon polític. Una boutade meva, vaja.

Suposo que per donar més transcendència a l'invent en algun lloc fins i tot s'afirma que l'edifici original, l'hotelet del temps de l'Exposició de 1929, era 'un palau'. Si era un palau devia ser un palau relativament modest. Les tendències turístiques tot ho volen 'a lo grande'. Un altre disbarat va ser la construcció del macro aeri per pujar al castell, en substitució d'un anterior, més modest. En aquell cas recordo també protestes, en concret un interessant escrit de l'historiador Oriol Granados que, com sol passar, va passar gairebé desapercebut. Recordo amb 'carinyo' aquell restaurant anomenat L'Ast, amb els primers i emblemàtics pollastres a l'ast, present a molta literatura de l'època, com ara a algunes novel·les de Mercedes Salisachs. 

Ara, per allà, els restaurants també son de luxe, encarats al turisme massiu del nostre temps. Tot canvia i no s'hi pot  fer gran cosa, son les tendències, vaja. De moment, allò de la residència municipal d'avis barcelonins continua, doncs, essent una boutade meva.

https://beteve.cat/va-passar-aqui/miramar-els-origens-de-la-tele/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_la_televisi%C3%B3_en_catal%C3%A0

https://barcelofilia.blogspot.com/2011/02/estudis-de-tve-miramar-1959-1983.html

https://www.rtve.es/rtve/20170802/club-miramar/1591400.shtml

https://hotelmiramarbarcelona.com/ca/l-hotel

QUANTS MÉS SEREM, MÉS RIUREM

Admeto que al final l'entorn no ha quedat malament i que hi aspectes de Montjuïc que m'agraden com han quedat, més que res pel fet que les vistes de la ciutat han millorat molt amb les reformes que s'han anat fent als accessos a la muntanya. Però cada vegada que veig aquest hotelot m'agafa una mena de mal rotllo. La incoherència dels poders -municipals o els que siguin- que posen traves a tota mena de coses, fan i desfan i després no compleixen amb els dogmes, quan els convé, es fa molt evident en aquest indret.

Tinc un somni: el turisme va de baixa, els serveis públics esdevenen urgents i reconverteixen l'Hotel Miramar en una residència per a gent de la tercera edat a la qual, pel fet de viure en un barri proper, ens reserven habitació. Un somni impossible, hores d'ara, evidentment.

Quan aquest edifici acollia els entranyables estudis de televisió, en el temps dels diumenges d'Herta Frankel, hi vaig anar durant una temporada, per participar, amb algunes companyes d'escola, en un concurs que es deia Matrícula de Honor i que presentava l'enyorat Lluís Pruneda. Pujàvem tota una colla, amb la meva mare, a peu cap a Miramar, a primera hora dels diumenges, per anar al concurs. 

L'interior era molt senzill i el plató una mena de saleta de casa. Tot era petit i casolà però et veia tothom, encara que no tingués tele, la gran majoria, pel fet que als bars hi començava a haver aquest estri, avui imprescindible, i els veïns privilegiats de l'escala convidaven sovint la resta per contemplar aquelles imatges inoblidables en blanc i negre. Ens feien preguntes del temari de tercer de batxillerat, d'aquell batxillerat elemental d'aleshores i si guanyaves et donaven un rellotget i una copa, tot ho patrocinava Duward, reloj perfecto, en aquells anys els rellotges eren encara béns cobejats i minoritaris, fins i tot els baratets. Els anuncis de rellotges eren molt habituals en aquells anys modestos.

Fa dos o tres anys vaig anar als estudis de TV3 i allò fa angúnia. Controls a l'entrada, espais immensos, gent per tot arreu, produeix una mica de por, la veritat i només de pensar en les despeses que deu comportar el manteniment d'aquestes empreses de la comunicació visual, comparant el present amb el passat, t'esgarrifes. 

Ahir també hi havia una d'aquestes festes dels Súper 3 i per Montjuïc pujaven processons de cotxes i de gent amb criatures. Després vaig veure per la televisió un dels actes, força xaró, pares i mares joves fent el ximple i criatures baladrejant consignes, algunes de les quals amb missatge. 

Bé, quan era mare jove vaig portar els fills a molts llocs infumables, també, i segurament ho faria ara, ja que en aquella etapa vital s'entra en un món en el qual les teories pedagògiques s'esberlen davant de les il·lusions infantils, sovint relacionades amb fer el que fa tothom a escola. Per altra banda, al principi de l'invent, admeto que va ser tot això del club un mitjà interessant d'implicar els infants que no eren catalans, encara, en un projecte comú, que diuen.

Precisament la nit abans havia mirat un documental sobre Xesco Boix on hi sortien, força envellits, molts d'aquells animadors que passaven, i potser encara passen, per escoles i esplais, sempre en actuacions a petita escala, intimistes. Els programes infantils de la tele no han estat mai una meravella però hem tingut excepcions com Terra d'Escudella, per exemple. La qualitat no ha fet escola ni ha creat tradició, com sol passar, en el món dels infants i en el dels adults, que són un mateix món, amb els mateixos condicionants.

Avui tot ha de ser a l'engròs, les audiències manen, la participació ha de ser massiva a concerts, partits de futbol, espectacles infantils i el que toqui. És així i no s'hi pot fer res o molt poca cosa. Per altra banda, el món infantil i educatiu és complex, de vegades amb bones intencions es fa didactisme carrincló, moralina. Quan les coses les mires des de fora les veus de forma més crítica que quan hi estàs implicat, amb la nena agafada de la mà, feliç i contenta, i entres en l'espiral d'anar repetint i cantant tota mena de ximpleries. 

A la vida, ja des de ben petits, ens movem cercant un equilibri impossible, ser únics, diferents, singulars i, al mateix temps, sentir-nos units al grup, quan més gran millor, per sentiments de tota mena, poder participar en les catarsis col·lectives amb l'emoció que dóna aquest fals sentiment d'ànimes unides, de pertinença a alguna cosa, ni que sigui al club Súper 3. I segurament d'aquí quaranta, cinquanta anys, totes aquestes criatures baladreres enyoraran aquests festivals i repetiran que plou menys i que els valors s'han perdut . Qui sap.