Eren els temps de les 'Marionetas de Herta Frankel' i de canal únic. Tot era en castellà, fins i tot als primers locutors de la cadena se'ls demanava que no parlessin en català ni amb la família per no 'agafar accent'. En els anys setanta la cosa va canviar, relativament, i a Miramar es van fer programes en català molt interessants i variats, teatre inclòs. Malauradament crec que TV3 no va voler ni saber aprofitar l'experiència de Miramar. Eren espais relativament breus però molt innovadors.
A Miramar hi van anar molts professionals de la companyia dels Vienesos, com ara el gran Franz Joham, que van donar una mena de categoria a la programació. Com que sempre ha existit i existirà la rivalitat Barcelona-Madrid era freqüent afirmar, potser amb raó, que els programes fets a Barcelona, a Miramar, eren més elegants i fins que els que feien a Madrid, més xarons. Joham també feia programes musicals, de varietats, com ara 'Noches del Martes' i s'ha de dir que hi va sortir gent de molta volada, com ara Josephine Baker, Becaud... a les dames de fama reconeguda els posaven unes escales i una catifa. La tele era en blanc i negre, per tant no us puc dir el color de la catifa.
El concurs era senzill i tradicional. El patrocinava la marca de rellotges Duward i els premis eren un rellotget senzill i una copa de llauna platejada amb l'escut de la marca. El rellotge anava amb corda. Era un temps en el qual els rellotges eren un bé molt desitjat i la meva amiga tenia moltes ganes de tenir-ne un. Si es mira la publicitat d'aquells anys sobta comprovar la gran quantitat d'anuncis de rellotges que acompanyaven les programacions. La meva amiga va fallar una pregunta, precisament de doctrina, no va guanyar el rellotge desitjat i va tenir un gran disgust. Jo vaig aconseguir el rellotget i la copa i d'altres companyes de classe es van animar a escriure al programa tot i que algunes es van cansar de pujar a Miramar cada diumenge i ho van deixar córrer després d'un parell de programes.
El programa el presentava Lluis Pruneda, un gran professional, molt amable amb nosaltres, a qui ajudava la seva dona, rere els micròfons. En tinc molt bon record. El plató era senzill, petit i acollidor. Malgrat que poca gent tenia tele aleshores sempre hi havia a les escales modestes algun veí amb possibles que convidava la resta a gaudir de l'invent. Jo vaig tenir aquesta sort, moltes nits també anàvem a casa de la veïna privilegiada a veure la tele. Als pobles i barris també es veia molt la tele, de forma col·lectiva, en algun bar amable i familiar. Això, i que hi havia un sol canal, va fer que pel carrer, de vegades, algú em preguntés si sortia a la tele, ja que em recordava.
Anar a Miramar ja era una diversió, com que visc al Poble-sec era relativament senzill pujar a Montjuïc, aquells diumenges a la tarda, passejant. Anàvem tota una colleta de criatures amb la meva mare, que ens acompanyava. Poques vegades agafàvem el funicolar, per no fer despeses evitables.El tema dels rellotges de consum va evolucionar, com la vida en general, que millorava força aquells anys. Per l'estiu el meu oncle capellà em va regalar un rellotge gairebé igual que el del concurs, en poc temps en vaig tenir dos, doncs. A la meva amiga també n'hi van regalar un els seus pares, al cap de poc temps.
En els anys vuitanta la tele es va traslladar a Sant Cugat. Contra tota previsió i, fins i tot, contra la tendència municipal a evitar inversions privades a Montjuïc, (així, per exemple, no es van voler renovar contractes al Restaurant de la Font del Gat i es va deixar perdre el Parc d'Atraccions), sense saber com, l'entranyable edifici de Miramar va veure sorgir al seu darrer un hotelàs immens, privat, no sé si amb participació o no de l'ajuntament, dissenyat, crec, per Óscar Tusquets. Hi va haver tèbies protestes sense cap efectivitat. No entenc que en ocasions es protesti tant i, en d'altres, tan poc.
L'hotelàs encara l'arranjaran més, ja era de luxe i ara serà més de luxe. Una meravella, ja de propietat privada del tot, crec. Una vegada, en una reunió veïnal, davant de l'evidència de la manca de residències dignes i públiques per a la gent gran, vaig suggerir que un lloc magnífic per a la tercera edat seria aquest hotel i es van pensar que ho proposava en broma, sobretot s'ho va prendre en broma la gent del mon polític. Una boutade meva, vaja.
Suposo que per donar més transcendència a l'invent en algun lloc fins i tot s'afirma que l'edifici original, l'hotelet del temps de l'Exposició de 1929, era 'un palau'. Si era un palau devia ser un palau relativament modest. Les tendències turístiques tot ho volen 'a lo grande'. Un altre disbarat va ser la construcció del macro aeri per pujar al castell, en substitució d'un anterior, més modest. En aquell cas recordo també protestes, en concret un interessant escrit de l'historiador Oriol Granados que, com sol passar, va passar gairebé desapercebut. Recordo amb 'carinyo' aquell restaurant anomenat L'Ast, amb els primers i emblemàtics pollastres a l'ast, present a molta literatura de l'època, com ara a algunes novel·les de Mercedes Salisachs.
Ara, per allà, els restaurants també son de luxe, encarats al turisme massiu del nostre temps. Tot canvia i no s'hi pot fer gran cosa, son les tendències, vaja. De moment, allò de la residència municipal d'avis barcelonins continua, doncs, essent una boutade meva.
https://beteve.cat/va-passar-aqui/miramar-els-origens-de-la-tele/
https://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_la_televisi%C3%B3_en_catal%C3%A0
https://barcelofilia.blogspot.com/2011/02/estudis-de-tve-miramar-1959-1983.html
https://www.rtve.es/rtve/20170802/club-miramar/1591400.shtml
https://hotelmiramarbarcelona.com/ca/l-hotel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada