Television is altering the meaning of "being informed" by creating a species of information that might properly be called disinformation. Disinformation does not mean false information. It means misleading information - misplaced, irrelevant, fragmented or superficial information - information that creates the illusion of knowing something, but which in fact leads one away from knowing (Neil Postman).
Gracias se den sempiternas
Al que hizo salir la estrella
Que destierra las tinieblas
De toda nuestra tierra.
Salamat nang walang hanggang
Sa nagpasilang ng tala
Sa buong bayan natin,
Na sa dilim nagpataboy.
M'estranya que encara no s'hagi plantejat a fons, i de forma general, una reforma de l'esquema habitual dels telediaris. L'absurd de passar, sense solució de continuïtat, d'una frivolitat a una desgràcia col·lectiva i de mencionar de passada fets que no s'expliquen a fons, o dels quals no es torna a parlar més, és una constant. Cert que alguns programes aprofundeixen de tant en tant en l'actualitat o en aquella part de l'actualitat que ens convé conèixer, segons la ideologia de la cadena que sintonitzem, ja que això de les tendències és tota una altra història.
Un costum deplorable és esquitxar la part seriosa de les notícies del dia amb coses com ara moda o cinema i acabar, gairebé sempre, amb la cançoneta o actuació de cantants i conjunts, molts dels quals són sovint desconeguts per la majoria, més enllà de sectors especialitzats i seguidors dels artistes, pel fet que no existeixen programes de música actual una mica seriosos. També és habitual alguna puntual notícia mèdica sobre descobriments o millores en aquest camp destinades a fer-nos generar improbables il·lusions d'immortalitat, il·lustrada amb operacions en viu, per fer boca.
Sobre els esports, l'ús i l'abús de la temàtica, que després, aquesta sí, s'ampliarà en els mil-i-un programets de televisió i ràdio que se li dediquen, amb llargues filosofies sobre tarannàs dels entrenadors i lesions grans i petites dels jugadors estrella, em sembla escandalós però es veu que la majoria de la gent ho troba normal i distret. Ep, no estic en contra d'aquests programes esportius sino de que els telenotícies també incideixin en tot plegat, més que res en el futbol, reduït pràcticament al futbol del Barça i el Madrid.
L'altre dia, a TV3, es va passar de mencionar a fons el reial embaràs de la princeseta anglesa a passar de puntetes pel tifó filipí que ha deixat més de dos-cents morts. I això que avui els filipins formen ja una part important de la nostra vida quotidiana, són gent en general discreta i silenciosa, l'alumnat d'aquells països, al menys per la meva experiència, és brillant, voluntariós i educat. Sabem encara molt poca cosa d'aquell país. Fins i tot sabem molt poca cosa de la seva història colonial, la de Cuba és més folklòrica, més brillant, havaneres, rom de canya, comunisme posterior, escalfors eròtiques vora un mar on molta gent s'hi ha remullat en època de vaques grasses...
De la seva literatura, de la seva poesia, no en sabem res o molt poca cosa. Del seu cinema gairebé no n'hem pogut veure res, tampoc, més enllà d'aquella excel·lent Lola, del gran director Brillante Mendoza. Els morts filipins a causa del tifó ens haurien de resultar molt familiars i generar grans solidaritats en època nadalenca, quan la paraula solidaritat es fa servir a tort i a dret de forma abusiva i fins i tot promocionada per les patums de tots els sectors professionals, però no és així.
Una altra notícia inquietant ha generat, de moment, poc soroll: la mort d'un àrbitre de futbol, després d'un partit local i a causa d'una pallissa, a la petita, culta, desvetllada i feliç Holanda. Si l'àrbitre hagués estat el d'un Barça-Madrid restaríem escandalitzats, estaríem tot el dia donant voltes a la qüestió i els canals que remouen les escombraries entrevistarien tota la seva família i la dels parents i coneguts dels agressors. Tot seria culpa de la pèrdua de valors, de l'ensenyament, de l'escola, fins i tot dels nacionalismes o dels centralismes. Els experts endegarien inútils programes pedagògics per a la prevenció de la violència esportiva.
Si hagués estat d'algun indret del món menys desenvolupat on la gent no és encara ni prou culta, ni prou desvetllada, ni prou feliç, sinó tan covarda i salvatge com nosaltres, no en faríem ni cas, coses que passen. La violència contra els àrbitres, sobretot contra els àrbitres de poca volada, ha estat una constant i fa poc m'explicaven que en un partit dels seixanta, quan el Poble-sec va arribar a tercera divisió, abans d'iniciar un partit contra els d'un altre barri es van trobar al mig del camp una caixa de morts amb un gran rètol, aquí acabará el árbitro si perdemos. Per sort, van guanyar els de casa i no va passar res greu. Un company de feina del meu pare, àrbitre de bàsquet en partits locals havia de sortir per cames en més d'una ocasió, d'algun poblet nostrat i pintoresc. Les anècdotes sobre àrbitres encalçats pel públic han estat gairebé simpàtics acudits durant molt de temps i en una època no tan llunyana la violència contra les dones també feia riure, vegis Sor Citroen.
I ja no vull ni escriure gaire sobre els grans silencis interessats, fa uns dies una amiga em va fer arribar notícies i fotografies sobre les matances de cristians, constants i massives, a Nigèria, un tema del qual sabem ben poca cosa, malgrat que existeixen esforços ben intencionats per denunciar el tema. També sabem poca cosa de tants conflictes enquistats a països que avui són a una estoneta d'avió, de les seves causes o de les seves conseqüències.
No ho puc evitar i potser estic carregada de punyetes, però que em comprimeixin las tràgiques morts col·lectives i les morts violentes individuals entre un embaràs reial, el cop al genoll del Messi, la darrera estrena de cinema, el conjunt musical del dia i les repetitives i excessives explicacions sobre si ha de ploure o ha de fer fred o si els botigues han fet menys calaix que l'any passat em fa cada dia més angúnia, deu ser l'edat. Ja ho deia aquell senyor, menys llegit del que caldria: Divertim-nos fins a morir.
