Ahir estava molta gent revolucionada a causa del fet que, en un programa de la tele, entre d'altres, menys coneguts i, en algun cas, fins i tot silenciat, sobre explotació sexual nostrada, va sorgir el nom del compositor Ortega Monasterio. No vaig veure el programa però constato que, entre molts fets horribles que devien mencionar, el que va trasbalsar més al personal va ser la relació d'aquest senyor, que fa anys que es mort, ja que una de les seves havaneres, 'El meu avi', s'ha convertit en un èxit sense precedents i en un classic, amb el tema.
L'èxit d'un cant que, de fet, lloa una guerra colonial i es justifica perquè al final totom refila un 'Visca Catalunya' molt contundent, ja fa molts anys que em resulta incomprensible, però la vida social, en molts casos, és força surrealista. Un altre clàssic que acostuma a tancar els recitals d'havaneres és La bella Lola, que agermana el públic a base de fer oscil·lar mocadors de forma comunitària.
El fet de ser molt gran fa que tinguis una perspectiva sobre els fets que la gent més jove no pot tenir. A finals dels anys setanta els cants d'havaneres, que eren relativament minoritaris es van popularitzar i van contribuir a suplantar coses com ara les actuacions de gent, més o menys coneguda, de la cançó catalana compromesa. Les tradicions canvien i se substitueixen. El compositor de l'havanera exitosa va estar molt guardonat i reconegut, ahir hi havia qui deia que no la cantaria més. Moltes coses que semblen senziles van perdent la innocència i ens deixen astorats i neguitosos. Si tenen relació amb el sexe i l'abús encara semblen molt més inquietants.
Al principi de la guerra d'Ucraïna hi ha restaurants que van treure l'adjectiu rusa de l'amanida freda. La guerra encara dura però les iniciatives absurdes a l'entorn del que semblés o fos rus han desaparegut del mapa. Aquests gestos inútils sembla que fan sentir millor a molta gent. Ja fa anys que em vaig adonar de què pocs personatges mítics aguanten una biografia seriosa, no hi ha un pam de net, que diuen. Aquests darreres temps sembla que hi ha una tendència a reivindicar Pujol i Convergència, el polític tenia un monument al seu poble natal i se'l van carregar, crec. Sovint he llegit debats, sempre limitats, sobre sí s'havia de confondre l'obra i el personatge, és difícil de dir, suposo que depèn del moment i també, fins i tot, de les modes o de les conveniències.
Es fa difícil admetre que això del compositor reconegut era un secret, jo crec que ja hi devia haver gent que ho sabia o intuïa, com tants altres coses. Però quan surt a la tele o a les xarxes social la dimensió popular és molt diferent. El passat, en aquest tema de la dona, el sexe, els abusos i la resta, és poc amable. He de dir que a mi em costa separar les coses, quan 'sé' que aquell senyor -en general son senyors però hi ha de tot- va tenir conductes condemnables o poc recomanables ja no el puc veure de la mateixa manera però, és clar. Si va escriure un bon poema o va inventar quelcom beneficiós per a la humanitat la cosa és diferent, ens agradi o no.
He tingut moltes decepcions d'aquest tipus, ara em ve al cap el cas de Rousseau, que escrivia sobre educació infantil i enviava tots els seus fills a l'hospici per no tenir feina ni despeses. Miller es va desentre del seu fill amb síndrome de Down, un fet molt habitual en el cas de molts homes importants i algunes, moltes menys, dones. També deceben fets històrics diversos quan accedeixes a llibres objectius i no doctrinaris ni patriòtics. Tot és complex i, com en el passat, quan un fet condemnable va lligat al sexe i l'explotació sexual sembla que genera més angúnia que no pas coses més greus amb un rerefons violent, per exemple. S'intenta bastir relats poc acurats, un exemple és com s'explica o no s'explica la guerra civil, en nom de la suposada memòria històrica es posen en quarentena o s'obliden i silencien els disbarats comesos per la gent ideològicament més propera a nosaltres o a una visió 'd'esquerres'. Hi ha encara temor a l'hora d'incidir en el costat fosc de mites nostrats, com ara Companys, Ferrer Guardia, encara més si, com en aquests casos, can morir de forma injusta i violenta.
No cantar l'havanera ens pot deixar una mica més tranquils, tot i que l'autor en te d'altres. El senyor fa anys que és mort i, per tant, li serà igual. Potser no tant a la família, que prou pena deu tenir. Fa poc temps també hi havia qui deia que ja no llegiria Munro, l'aclamada Nobel, ja que va silenciar abusos del marit vers la filla. El Nobel no li han retirat, però. Tot és complicat i contradictori, una mateixa persona pot fer coses dolentes i bones, durant la seva trajectòria vital. No hi ha solucions bones del tot ni objectives, davant d'aquesta mena de coses que ens escandalitzen, tot i que durant un temps i encara gràcies.
https://www.enderrock.cat/noticia/24744/veritable-historia-meu-avi
