Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris meditacions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris meditacions. Mostrar tots els missatges

13.12.24

TORNA SANTA LLÚCIA

 

Avui és Santa Llúcia. He mirar pel meu blog i en més d'una ocasió, tal dia com avui, he escrit sobre la santa i les diferents tradicions que s'hi vinculen. Podria repetir més o menys el mateix que en d'altres ocasions tot i que la festa ha canviat força. Actualment moltes tradicions, barrejades amb d'altres, es conserven d'alguna manera, però el tema religiós va quedant al marge de la modernitat. Per molt que la festa sigui simpàtica i evocadora, aquelles vides de sants que fomentaven el nostre masoquisme infantil, semblen gore, com a mínim.

Santa Llúcia, expliquen, era una joveneta que volia romandre verge, però un ric del seu temps, amb poder polític la pretenia. Ella li va preguntar què li agradava més d'ella, el xicot va dir que els seus ulls i la noia, sense manies, se'ls va treure i els hi va lliurar. Hi ha diferents versió de la història, sembla que n'hi van sortir uns altres de blaus com el cel però la xicota no es va escapar de la tortura ni del sacrifici final. Avui explicar aquestes narracions a l'escola semblaria de mal gust però la imatge de la santa, amb els ulls al plat, es pot trobar per tot arreu. 

La lògica del passat va fer que, a causa de la seva història, la santa esdevingués patrona dels oficis que demanen esforços visuals. Bàsicament, en els meus temps, eren les modistes i els estudiants. Avui unes i altres feien molta gresca i confraternitzaven. Però, al capdavall, tot era flor d'un dia. Els estudiants universitaris del passat eren minories privilegiades i les modistes tenien una mena de fama dubtosa, en molts casos, cosa que recull la literatura. Hi havia un poemet del passat en castellà, de qui no recordo l'autoria que feia: en su loca juventud/ estudiante y calavera/ de una pobre costurera/ quebró la fácil virtud. La costurera, amb la virtut perduda, tenia un fill que creixia pobre i marginal i, amb el temps, l'estudiant esdevenia jutge i acabava per condemnar el seu propi fill sense saber qui era, és clar, ja que havia esdevingut un delinqüent.

Era aquella una de tantes històries moralitzants que mostraven les injustícies socials vigents. Històries tràgiques i tòpiques on les dones, encara més si eren pobres i assalariades, en reusltaven les víctimes propiciatòries. El Paral·lel antic va posar en escena moltes històries d'aquest tipus, fins al punt de què tot plegat acabava esdevenint caricatura i es prestava a la paròdia burlesca. La literatura seriosa també va recollir el tema, com a la novel·la 'Resurrecció'. Allà la víctima no és una modista sinó una minyoneta, un altre ofici de risc. A 'Vida Privada', de Sagarra, un negoci de costura de categoria és, de fet, una tapadora per als vicis dels benestants.

Tot ha canviat molt, de vegades per millorar, com ha passat amb la situació de la dona, al menys en el mon occidental. Però la situació de la dona és fràgil a molts llocs, encara avui, i en casos de crisi i canvi polític acostuma a ser una de les coses que més fàcil és de revertir. El dia de Santa Llucia conserva un cert sentit però ha perdut pes. A banda dels patronatges ha estat una festa lligada a la llum, 'per santa Llúcia, un pas de puça', deien, en els sentit de què la llum s'incrementa una mica per dalt tot i que per baix 'encara s'escurça'.

'Santa Llúcia et conservi la vista', dèiem. És aquesta una dita recurrent. El fet és que la Catedral, avui, encara s'omple d'espelmetes dedicades a la santa, d'aquestes que no fan fum ni res, això sí. Fa anys la Fira de Pessebres de prop de la Catedral s'obria avui i també era el dia en el qual es feia el pessebre. Tot és va anar avançant, primer es va obrir per la Immaculada i, després, a les primeries del mes. L'arbre, que era quelcom exòtic, s'ha popularitzat, i les tradicions destinades al consum, al capdavall, s'han sumat i multiplicat fins a una mena d'excés raret, de la qual la proliferació de dos elements que odio, els tions amb cara i barretina i els caganers de famosos i famoses, que tenen tants seguidors, semblen tradicions eternes i imprescindibles. 

Al capdavall les tradicions s'inventen i es reinventen, coses que creiem antigues son relativament modernes, i cadascú les lliga a la seva propia vida i quan una cosa és 'de tota la vida' ens referim a la nostra. El dia de Santa Llúcia va inspirar poemes diversos, el més popular és el romanç que va cantar magistralment Vendrell, escrit per Josep Maria de Sagarra. En temps més ombrívols aquestes eren de les poques coses que podíem sentir fàcilment en català, per la ràdio.

https://www.youtube.com/watch?v=gy4e7SY3a9Q

El nom de Llúcia ha tingut alts i baixos. En castellà Serrat va contribuir a fer-lo popular i a què moltes noietes de noves generacions el portessin. Abans en això dels noms es respectaven les tradicions familiars, cosa molt lloable, però fa temps que no és així, en general, i se cerquen noms 'diferents' que acaben sent tan vulgars i repetits com els d'abans. Tot va a modes. El meu nom, Júlia, no agradava a ningú quan jo anava a escola i ara està de moda, des de fa anys, i n'hi ha un fotimané, una paraula que havia sentit abans pel meu barri i que segurament no és gens ortodoxa.

Avui, sigui com sigui, és Santa Llúcia. Un dia de final de tardor, molt entranyable i tradicional, al capdavall, encara que hagi perdut mística i devoció. L'altre dia, en un programa de la tele, vaig sentir, dit com a queixa, que ja no es cus gaire. Abans les dones cosien molt, no per afició, com ara, sinó per necessitat. Però els sastres, homes al capdavall, tenien més prestigi, com sol passar amb tants oficis femenins. Ara hi ha dones -i molt pocs homes- que cusen, fan mitja, fan puntes al coixí o ganxet- però, en general, és per gust i afició. Encara queda guai que les dones facin coses d'homes però, a l'inrevés, no tant. 

El mon canvia, les generacions passen, les tradicions es transformen i adapten. Amb la facilitat per tenir coses i el consum, tan escàs durant la meva infantesa per a una gran majoria de gent, ha perdut emoció. L'emoció que provocava el fet d'anar a comprar una família de porquets de fang a la fira, en temps passats, fent un cert sacrifici econòmi per assolir un bé tan modest. No cal enyorar la pobresa però el que enyorem, al capdavall, és la infantesa, la joventut. Criticar les tradicions modernes i les coses del nostre temps, com els ordinadors, les pantalletes, els mòbils, i culpar-los dels mals de la societat, com havia passat amb el cinema, amb la tele, és, al capdavall, voler creure que hem viscut temps millors, més entranyables. Un miratge vital, vaja.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista i la lucidesa.

21.11.24

SE'NS HA INDIGESTAT EL CREMAT...




Ahir estava molta gent revolucionada a causa del fet que, en un programa de la tele, entre d'altres, menys coneguts i, en algun cas, fins i tot silenciat,  sobre explotació sexual nostrada, va sorgir el nom del compositor Ortega Monasterio. No vaig veure el programa però constato que, entre molts fets horribles que devien mencionar, el que va trasbalsar més al personal va ser la relació d'aquest senyor, que fa anys que es mort, ja que una de les seves havaneres, 'El meu avi', s'ha convertit en un èxit sense precedents i en un classic, amb el tema.

L'èxit d'un cant que, de fet, lloa una guerra colonial i es justifica perquè al final totom refila un 'Visca Catalunya' molt contundent, ja fa molts anys que em resulta incomprensible, però la vida social, en molts casos, és força surrealista. Un altre clàssic que acostuma a tancar els recitals d'havaneres és La bella Lola, que agermana el públic a base de fer oscil·lar mocadors de forma comunitària.

El fet de ser molt gran fa que tinguis una perspectiva sobre els fets que la gent més jove no pot tenir. A finals dels anys setanta els cants d'havaneres, que eren relativament minoritaris es van popularitzar i van contribuir a suplantar coses com ara les actuacions de gent, més o menys coneguda, de la cançó catalana compromesa. Les tradicions canvien i se substitueixen. El compositor de l'havanera exitosa va estar molt guardonat i reconegut, ahir hi havia qui deia que no la cantaria més. Moltes coses que semblen senziles van perdent la innocència i ens deixen astorats i neguitosos. Si tenen relació amb el sexe i l'abús encara semblen molt més inquietants.

Al principi de la guerra d'Ucraïna hi ha restaurants que van treure l'adjectiu rusa de l'amanida freda. La guerra encara dura però les iniciatives absurdes a l'entorn del que semblés o fos rus han desaparegut del mapa. Aquests gestos inútils sembla que fan sentir millor a molta gent. Ja fa anys que em vaig adonar de què pocs personatges mítics aguanten una biografia seriosa, no hi ha un pam de net, que diuen. Aquests darreres temps sembla que hi ha una tendència a reivindicar Pujol i Convergència, el polític tenia un monument al seu poble natal i se'l van carregar, crec. Sovint he llegit debats, sempre limitats, sobre sí s'havia de confondre l'obra i el personatge, és difícil de dir, suposo que depèn del moment i també, fins i tot, de les modes o de les conveniències.

Es fa difícil admetre que això del compositor reconegut era un secret, jo crec que ja hi devia haver gent que ho sabia o intuïa, com tants altres coses. Però quan surt a la tele o a les xarxes social la dimensió popular és molt diferent. El passat, en aquest tema de la dona, el sexe, els abusos i la resta, és poc amable. He de dir que a mi em costa separar les coses, quan 'sé' que aquell senyor -en general son senyors però hi ha de tot- va tenir conductes condemnables o poc recomanables ja no el puc veure de la mateixa manera però, és clar. Si va escriure un bon poema o va inventar quelcom beneficiós per a la humanitat la cosa és diferent, ens agradi o no.

He tingut moltes decepcions d'aquest tipus, ara em ve al cap el cas de Rousseau, que escrivia sobre educació infantil i enviava tots els seus fills a l'hospici per no tenir feina ni despeses. Miller es va desentre del seu fill amb síndrome de Down, un fet molt habitual en el cas de molts homes importants i algunes, moltes menys, dones. També deceben fets històrics diversos quan accedeixes a llibres objectius i no doctrinaris ni patriòtics. Tot és complex i, com en el passat, quan un fet condemnable va lligat al sexe i l'explotació sexual sembla que genera més angúnia que no pas coses més greus amb un rerefons violent, per exemple. S'intenta bastir relats poc acurats, un exemple és com s'explica o no s'explica la guerra civil, en nom de la suposada memòria històrica es posen en quarentena o s'obliden i silencien els disbarats comesos per la gent ideològicament més propera a nosaltres o a una visió 'd'esquerres'. Hi ha encara temor a l'hora d'incidir en el costat fosc de mites nostrats, com ara Companys, Ferrer Guardia, encara més si, com en aquests casos, can morir de forma injusta i violenta.

No cantar l'havanera ens pot deixar una mica més tranquils, tot i que l'autor en te d'altres. El senyor fa anys que és mort i, per tant, li serà igual. Potser no tant a la família, que prou pena deu tenir. Fa poc temps també hi havia qui deia que ja no llegiria Munro, l'aclamada Nobel, ja que va silenciar abusos del marit vers la filla. El Nobel no li han retirat, però. Tot és complicat i contradictori, una mateixa persona pot fer coses dolentes i bones, durant la seva trajectòria vital. No hi  ha solucions bones del tot ni objectives, davant d'aquesta mena de coses que ens escandalitzen, tot i que durant un temps i encara gràcies.  

https://www.enderrock.cat/noticia/24744/veritable-historia-meu-avi

7.3.23

MEDITACIONS EXISTENCIALS PER A UN TEMPS DE SEQUERA

 

Durant els primers anys seixanta semblava que el mon estava canviant en una direcció correcta. I això que encara teníem franquisme per dies. Un dels signes dels temps va ser la proliferació d'una mena d'aire progressista lligat a un catolicisme modern, amb molta relació amb el Concili Vaticà II. Moltes parròquies de barri acollien les nostres dèries i les nostres aspiracions culturals, això en el cas de la gent modesta, pobra i normaleta, és clar. Es van traduir llibres de teòlegs 'moderns', reconeguts a països com Bèlgica, Holanda, França. Un dels llibres estrella va ser 'La joia d'envellir'. De forma imparable els valors juvenils esclataven, en una època en la qual hi havia molta gent jove per tot arreu. Jove d'aleshores, ço vol dir que no arribava als trenta anys. Als trenta anys molts joves ja s'havien casat i eren pares i mares de família. El teòleg belga Lecrerq escrivia a favor de considerar la vellesa una etapa de plenitud, en la qual es podia encarar la mort, fins i tot, amb un urc positiu. És clar que aquells autors creien en la transcendència i l'eternitat. Jo, aleshores, també.

De joia d'envellir, res de res. Podem arribar a grans força feliços, amb una salut sostenible i pot ser que tinguem al volt una família convencional i acollidora. No tothom té aquesta sort, ep. Sigui com sigui la vellesa és una servitud, 'la más dura de las dictaduras', com cantava Cortez. Cercar eufemismes per no dir vells als vells és una constant. Sigui com sigui continuem morint i envellint, no sempre en perfectes condicions, més aviat el contrari. En el fons tot això no vol dir que t'amarguis la vida sinó que ets una optimista ben informada.

Ahir, des del túnel del temps, em van venir fins al present escenes de la meva joventut lligades a dos esdeveniments. Un d'ells, això de l'honoris causa a Maria del Mar Bonet i Joan Manuel Serrat, ella del meu temps i ell una mica més grandet. Hi ha un munt de personatges que ens van acompanyant al llarg de la vida, ells no ens coneixen però nosaltres en sabem moltes coses, formen part del nostre imaginari individual i col·lectiu. A l'acte els acompanyava el vicerector Alcoverro, a qui també recordava del seu temps a L'Hospitalet, quan va guanyar alguns premis literaris. Tots tres estan prou bé però s'han fet grans, com tothom. 

En el meu imaginari també hi surava tot això dels cinquanta anys de Dagoll Dagom, moltes de les seves obres de teatre, com les cançons de Serrat i Bonet, han acompanyat moments de la meva vida, més o menys importants i feliços. La gent jove d'avui, que, segons el testimoni d'una noieta que vaig escoltar fa uns dies, espera arribar als cent vint anys sense massa dificultats, té uns altres referents i quan tingui cent vint anys els seus referents ja seran fum en l'imaginari de les moltes generacions que hauran vingut després. No se sap que la vida passa tan depressa fins que no se n'ha escolat un bon gruix, això si abans no tens mala sort i te'n passa alguna abans d'hora. 

Recordar que ets mortal, avui, sembla de mal gust. La paraula 'vell, vella' sembla un penjament. Però, de forma inexorable, el nostre mapa vital es va esborrant amb el pas del temps i és fàcil caure en el parany absurd dels valors perduts del passat i de bescantar les novetats, culpant-les de les nostres mancances, defectes i ximpleries. Ara li toca al mòbil, abans als ordinadors, a la tele, al cinema... Però, com diu aquell vell proverbi: 'no culpis el mirall, la ganyota la fas tu'. Mentrestant, a criticar costums, polítics i el que toqui, i a opinar del que sigui. Poques vegades es lloa res del present o s'admet que un manaia que no ens és simpàtic ha fet alguna cosa bé. He de dir que, per malament que em caiguin els polítics, en moltes ocasions, és una professió que respecto ja que jo mai no la faria. Criticar sense intervenir és molt còmode i no compromet, en general.

La joia d'envellir, com tants tòpics recurrents, per poètics que siguin, no existeix. És un desig i poca cosa més.

26.7.20

AVUI, DIA DELS ÀVIS I LES ÀVIES, DELS QUIMETS I LES ANNITES

Sagrada Família amb sant Joaquim i santa Anna - Viquipèdia, l ...

Em diu el google que avui és el dia dels avis, relacionat amb la celebració de Sant Joaquim i Santa Anna, pares de la Mare de Déu. Si tenim dia del pare, dia de la mare i dia del que sigui, considerant que sabem els noms d'aquests iaios emblemàtics, no es podia deixar de banda l'intent de dedicar una diada als personatges, cosa que hauria de propiciar un cert moviment comercial. Malgrat els intents, aquest dia dels avis no ha arribat a fer forat en els costums comercials, en general. Afortunadament.

Jo sóc anti dia del que sigui, per principi. I en una societat cada dia més laica i descreguda, tirar de la religió tradicional per vendre fa una mica d'angúnia. Sant Joaquim i Santa Anna eren els avis materns, en aquella singular sagrada família de fill únic i pare putatiu. No sabem, al menys jo no ho sé, com es deien els avis paterns. Això d'avis s'ha generalitzat per mencionar la gent gran, els vells, vaja. Ja he comentat en moltes ocasions com això de vell provoca refús social, talment com si fos un penjament. 

Al principi de la pandèmia vaig veure per la tele un mini debat entre gent gran en actiu, en actiu laboral, per cert, no en actiu d'aquest que es desenvolupa en cursos, cursets i espais de lleure especialitzat. Tan sols una persona, una doctora, va acceptar i reivindicar això de vell, la resta es van inquietar i semblaven molestos pel tractament que els mitjans donaven a aquest sector generacional. Això del virus ha posat les coses a lloc i ha evidenciat que la gent vella, de seixanta-cinc en amunt, estava situada en una zona de risc inquietant. 

La mortalitat ha fet estralls en aquest sector, com és sabut. I, encara més, els supervivents més vulnerables han quedat, en gran part, practicament empresonats a residències d'avis que han mostrat la seva cara més fosca, amb tot això. Una cara fosca que ja tenien em molts casos quan, en alguns d'aquests establiments, i no vull generalitzar, han passat coses molt grosses, deixadesa, maltractament, fins i tot crims i violacions. I tot això ja se sabia, com també sabíem que la situació dels temporers, a Catalunya i a molts altres llocs de l'estat espanyol, és lamentable des de fa anys i pans.

Quan jo era petita es feien Homenatges a la vellesa. No sé si encara se'n fan, jo havia acompanyat alguna dona gran, alguna velleta, que potser tenia poc més de setanta anys, en algun d'aquells homenatges, promoguts per La Caixa o per centres parroquials. Se'ls feia algun regalet modest, mocadorets, colònia, no sé si en algun cas no hi havia inclosa alguna propineta en metàl·lic. Avui això de vellesa està mal vist, molt mal vist. Hi ha pobles que fan una mena d'homenatges a la gent que ha fet, per exemple, vuitanta anys. No crec que la supervivència sigui cap mèrit però, vaja, aquestes coses animen la monotonia existencial i ajuden a no avorrir-nos massa.

No pots dir que ets vella sense que algú no et miri malament i t'expliqui que tu no ets vella, que l'important és l'esperit i d'altres galindaines d'aquestes amb les quals ens auto enganyem. Aquestes declaracions de principis van acompanyades de descripcions de persones, una minoria, les quals amb noranta o més anys encara fan tombarelles, pugen muntanyes i van a la universitat, ja que l'augment de classes passives ha generat una oferta diversa i que caldria estudiar en profunditat. Allò que s'ofereix, en aquestes activitats, amollaria material per a una tesi doctoral seriosa sobre la visió i l'aprofitament econòmic d'això que avui en dia en diem gent gran.

Joaquim i Anna van ser, certament, avis. Però no tots els vells i velles son avis. Jo tenia una tia-àvia, cosina del meu avi, que s'empipava si li deien iaia o abuelita, ja que no havia tingut fills i va fer fora de casa un marit militar que li feia el salt tot sovint. Ho havia pogut fer, explicava, gràcies, precisament, al fet de no haver tingut fills i comptar amb un ofici, modista, tot i que la pensió corresponent del militar, qui va morir abans de la guerra civil, li van passar durant tota la vida i deia que, en això, li estava agraïda.

Un llibre interessant sobre el tema de la gent gran, o com en vulguem dir, és el de Paca Tricio, La rebelión de los mayores. Porque la indignación no se jubila nunca. És un llibre que no té pretensions literàries, escrit de forma sincera i que incideix en la visió que avui es té de la gent de seixanta-i-tants en amunt. No estic d'acord, però, amb l'autora quan, com tanta gent, defuig l'adjectiu vell. Vell és el contrari de jove i això de jove, avui,  admeto que també té una dimensió diferent. Fa anys, quan se'n feien trenta, ja no s'era jove. Els nois ja no eren joves quan tornaven del servei militar, ja eren homes. I les dones es casaven i tenien fills molt joves, també. En aquest context tampoc no és tan estrany que la vellesa no arribi, en teoria, més enlla dels vuitanta, i encara.

Les paraules, per elles mateixes, tenen el valor que els donem en cada moment, però sembla que es gasten i s'han d'anar renovant. Paca Tricio insisteix així mateix, i en això hi estic d'acord, en què dir a tothom gran avi o àvia és absurd, car no dius a tothom fill o filla, pare o mare, de forma genèrica. Al capdavall es recorre a això de gent gran, o, en castellà, mayores. El nom no fa la cosa, és clar, i per més que no vulguem ser vells, si arribem a fer anys, ho som. Allò de la tercera edat també està passant a millor vida. 

Com en el cas de la gent amb problemes físics o discapacitats, en el camp dels vells es lloen molt els assoliments físics, per damunt dels intel·lectuals. Corren per la xarxa uns vídeos molt apreciats, d'una dama que corre mon tota sola, la abuelita mochilera, li diuen. Que una velleta llegeixi un parell de llibres interessants al dia no sembla rellevant, ni ho sap ningú. 

L'activitat intel·lectual se centra en l'assistència a la universitat però, en general, no és per fer una nova carrera i tenir la possibilitat d'arrodonir la pensió, si s'aconsegueix el títol, amb feines previsibles. Els estudis que fa la gent gran, centrats, en general, en temes 'de lletres', arrodoneixen la nostra cultureta però poques vegades seran productius i, en tot cas, les traves que es posen avui per fer calaix si ja tens una pensió son moltes. Ho entenc, prou feina tenen les noves generacions per guanyar-se la vida com perquè rastelleres de vells i velles es promocionin i, ni que sigui temporalment, ocupin llocs de treball interessants. Molta oferta universitària va encaminada a donar feina a la gent gran que ja està instal·lada en el mon acadèmic, o sigui, jubilats privilegiats, amb totes les excepcions que es puguin trobar. Molta oferta mèdica també va per aquest camí, crear nous llocs de treball i facilitar la vida de la gent en edat de fer bullir l'olla.

Hi ha sectors on això no funciona així però son minoritaris, persones del mon de la política, professors d'elit, metges de prestigi, actors en actiu, escriptors que venen... Un altre sector on s'aplegaven els vells de les noves fornades era el dels viatges, avui en crisi. L'Imserso estava molt bé però resulta que ha estat un focus de contagis, els quals s'han escampat per tot arreu, cosa que no s'ha comentat gaire, em sembla. La gent gran i humil, del temps dels meus pares, en molts casos no havia pogut viatjar gaire, ni estudiar, i l'accés a aquestes activitats era molt cobejat. Per sort per a ells van anar de la foscor a la llum, a la llum econòmica, i, molts d'ells, van poder passar-s'ho bé de grans, o de vells, o de majors. Però tot té un final, una decadència, morirem, emmalaltirem, encara que ens cuidem força, fem gimnàstica, no fumem i mengem verdureta. 

Es estrany que un llibre tan imprescindible com el del doctor Sitges-Serra, Si puede no vaya al médico, un llibre molt sòlid intel·lectualment i que va molt més enllà d'aquest títol, pel meu gust no gaire afortunat car sembla d'autoajuda d'estar per casa, no hagi generat debats, polèmiques o, fins i tot, protestes del sector mèdic, un sector que durant aquest temps ha estat objecte d'ensabonades generalitzades. 

Un mot del qual se'n fa ús i abús és aquest adjectiu tant vigent: vulnerable. De vegades, quan escolto a algú sortir amb això de la vulnerabilitat, aplicada a tota mena de persones i situacions, em ve al cap allò de l'escola, el qué lo dice lo es, el mundo al revés. Vulnerables ho som tots i totes, el metge més savi pot emmalaltir i el científic més saberut, equivocar-se. I, al capdavall, tots acabarem, més tard o més aviat, al mar de l'oblit. 

Una de les pors que he desenvolupat en aquests darrers temps és la de morir oblidada, en un hospital, sense que et vinguin a veure ni et puguin cantar el gori-gori, ho trobo horrible i crec que trepitja tots els drets fonamentals. Però els drets fonamentals, en aquests temps, han anat molt de baixa i Santa Salut i Santa Seguretat, dues santes molt poc fiables, son les que avui apleguen devocions més incondicionals i han empresonat Santa Llibertat Individual, en nom del bé comú, una excusa molt del gust dels poders de tot tipus. Això de la condemna de l'oci nocturn, per sobre de l'oci diurn, també em sembla surrealista, però, vaja, ja no m'allargo més que em faig pesada. Una característica, aquesta de fer-se pesada, habitual en els vells i velles, des de temps immemorials.

En tot cas, i considerant els riscos actuals i la situació de vulnerabilitat irreversible en la qual sembla que estem immergit els ja grandets, que Sant Joaquim i Santa Anna hi facin més que nosaltres. 

26.10.19

CICERÓ, NOSALTRES, GUERRES I PAUS








Els fruits de la vellesa (com jo he dit ja) són la memòria i la participació dels béns que un ha adquirits. En conseqüència, tot lo qui ve segons l’orde de la naturalesa ha d’esser posat al nombre dels béns: ¿què pot haver-hi, doncs, més conforme a les seues lleis, que morir quan un és vell? Lo qui succeeix àdhuc als joves, encara que per una espècie de violència que sent la naturalesa. Per això, jo acompar la seua mort a un fester qui s’apaga a força d’aigua; i la dels vells a un foc qui s’apaga de si mateix. Així com la fruita de los arbres, qui, quan és verda, s’ha d’arrencar amb força i quan és madura cau d’ella mateixa, així mateix la mort dels joves és una mort violent, i els vells moren de maduresa: aquest és, doncs, el punt en què jo me trob, i amb tanta satisfacció, que tant com m’acost a la mort, m'apareix que som com un mariner qui descobreix terra i qui després d’una llarga navegació s’alegra ja anticipadament de veure que està per arribar al port.


Ha aterrat al Romea, tan sols durant quatre setmanes, l'obra Viejo amigo Cicerón. Podeu llegir aquí la ressenya que he publicat al blog Llegir en cas d'incendi.  Condensar en una hora i mitja la complexa personalitat del filòsof i polític no és gens senzill, tot i que es compta amb el sempre eficaç treball d'un actor de categoria, com és Pou. 

Sense pretendre fer paral·lelismes excessius l'obra del Romea i Ciceró m'han fet pensar en la pel·lícula d'Amenábar i Unamuno. El més gran mèrit de totes dues és provocar debat i desvetllar curiositat sobre les complexes personalitats dels seus protagonistes.  Dos éssers ben humans, que dubten i canvien i que moren en temps convulsos, Ciceró de forma violenta i Unamuno, gairebé. 

Malgrat que Ciceró va escriure i reflexionar sobre la vellesa no el van deixar morir de vell. La promoció de l'obra es molt amable amb el tarannà de Ciceró però, en realitat, el personatge mostra ombres i llums, va tenir la seva ambició, les seves fidelitats i les seves relliscades. L'obra de teatre se centra en aspectes molt coneguts, la Conjuració de Catilina, la seva suposada instigació de l'assassinat del seu antic amic, César, la relació amb la seva filla Túlia, però avui, malauradament, els textos clàssics i els seus autors son, en general, molt menys coneguts que durant la meva joventut, quan a tercer de batxillerat elemental, dotze, tretze anys, ja aprenies algunes beceroles de llatí. Per cert, ja aleshores hi havia una mena de corrent acadèmic progre en contra d'aquells ensenyaments, suposadament inútils. 

Es troben per les xarxes i en molts reculls llargues rastelleres de frases atribuïdes a grans homes, sovint fora de context i que s'utilitzen de forma recurrent. Una d'elles és aquella de Terenci sobre allò de ser humà i que, per tant, res humà no ens resulta aliè, que s'esmenta a l'obra del Romea en més d'una ocasió. La dita pertany a una obra còmica i es pronuncia en un context de tafaneria veïnal, absolutament hilarant. Malgrat aquest origen la posteritat n'ha fet bandera, el mateix que d'aquella atribuïda a Unamuno sobre vèncer i no convèncer. Tot és relatiu, els dolents amb poder i armes vencen i, en ocasions, per desgràcia, també convencen, com es pot comprovar contemplant el present o llegint sobre el passat. 

Una frase de Ciceró assegura que prefereix la pau més injusta a la més justa de les guerres. Hi estic d'acord, la guerra és el caos absolut, la guanya qui té més força bruta i més diners, afavoreix el govern dels brètols i els arrauxats, i a les guerres hi mort molta gent, una gran part de la qual innocent o gairebé. El que passa és que després resulta habitual fer-ne lectures heroiques, de les guerres i les revolucions, volem creure que els sacrificis col·lectius han servit per alguna cosa i que no hi ha havia cap altre camí per al progrés. La pau acompanyada d'un cert grau d'injustícia sembla avorrida, absurda, sobretot quan ets jove i tens poc seny i poca experiència. 

Tot i que Ciceró digués tal cosa no es va mostrar pas, tot sovint, gaire pacifista.  Unamuno o Ciceró no eren pas més contradictoris ni incoherents que la gran majoria de la gent. Canviem d'opinió segons les circumstàncies i el context i el pes, en cada moment, de les ideologies, o segons i com ens trepitgen l'ull de poll, cosa que no ajuda a tenir el cap fred. Per anar bé  i conviure en pau en tindríem prou amb la regla d'or, allò de Sant Ferriol, el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú, però això, que sembla tan vulgar i casolà no és gens fàcil d'aconseguir, a nivell pràctic i universal. 

A casa nostra hi ha una frase que també ha fet fortuna, aquella de Jordi Carbonell sobre que la prudència no ens faci traïdors. Això de traïdor és molt relatiu però resulta un penjament molt inquietant, per no semblar traïdor al que sigui s'han fet molts disbarats, ben poc prudents i alguns, com qui diu, de fa quatre dies. Una altra frase que caldria analitzar és aquella de qui perd els origens perd identitat. Com que això de la identitat no se sap tampoc, ben bé, què és, la frase sembla una crida contundent a conservar les essències pàtries. 

El mon d'avui, el real,  acull gent amb origens diversos i amb identitats múltiples, les coses com siguin. La frase té un origen incert però la va popularitzar un cantant nostrat que ara està una mica silenciós, diria jo. No m'estranya, avui i aquí s'ha d'anar amb compte amb el que es comenta, es desvetllen moltes susceptibilitats i hem perdut una mica la capacitat humorística irònica, el mateix Polònia cada dia és més estripat i histriònic, pel meu gust. Els orígens, la identitat, les essències i la  resta no les hem triat, ens han vingut d'origen, és allò que canta en Serrat, en castellà, sobre les criatures, que els posem al damunt la nostra llengua, els nostres déus i les nostres dèries. I les nostres reivindicacions, afegeixo. Però ningú o gairebé ningú no vol admetre el, potser inevitable, adoctrinament familiar. Així doncs, el tema de la traïdoria també s'hauria d'analitzar en profunditat i sense prejudicis ni tòpics consolidats.