Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris havaneres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris havaneres. Mostrar tots els missatges

27.6.25

EL MEU AVI VA ANAR A CUBA, I NO VA TORNAR

 


A la cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell no acabaran amb la del meu avi, enguany. Es veu que es a causa del documental que la tele va passar, ja fa algun temps, en el qual s'afirmava que el compositor d'aquesta havanera -i de dues-centes més- havia estat implicat en negocis relacionats amb prostitució de menors.

La família del compositor ho ha portat a judici i, en tot cas, tant ell com la seva esposa ja son morts. Jo ja no m'espanto de res però em sembla una ximpleria confondre les coses i caure en aquestes decisions lligades a una mena de puritanisme recurrent. Poques biografies son perfectes i per la tele ens fan anar per on volen, en general. També crec que li han 'tret' monuments i plaques. 

Hi ha molta afició a això de enderrocar monuments, canviar noms de carrers i condemnar actituds que, en el present, semblen condemnables. Es veu que les altres havaneres de l'autor, menys conegudes, es passaran per alt, de moment. 

Més enllà del tema, aquesta havanera sempre m'ha semblat una curiositat. Lloa una guerra espanyola i colonial i, paradoxalment, es repeteix allò de 'Visca Catalunya', sembla un himne independentista, quan la gent la canta amb tota la fe. Les havaneres tradicionals eren en castellà però en les darreres dècades se n'han escrit en català i se h'han traduït unes quantes. 

Va ser a finals dels setanta quan els recitals d'havaneres van començar a substituir coses com ara la Nova Cançó, a les festes majors. Se n'ha abusat força i el repertori no s'ha modificat gaire. En tot cas 'El meu avi' era ja una mena de cançó popular que tothom se sabia. Hi ha havaneres masclistes, patriòtiques, carrinclones. El gènere no s'ha renovat com ho va fer Carlos Cano a Andalusia, amb molt poques excepcions. Però 'fan festa' i apleguen un públic generalment grandet. A Calella la cosa és més transversal i ha assolit una massificació horrible i al costat de grups interessants en surten alguns de lamentables, per omplir. 

Per sort tenim els guardians de la virtut i la veritat, sempre a punt per recordar-nos els pecats que els convenen, mentre se'n tapen d'altres. Mon de mones.

21.11.24

SE'NS HA INDIGESTAT EL CREMAT...




Ahir estava molta gent revolucionada a causa del fet que, en un programa de la tele, entre d'altres, menys coneguts i, en algun cas, fins i tot silenciat,  sobre explotació sexual nostrada, va sorgir el nom del compositor Ortega Monasterio. No vaig veure el programa però constato que, entre molts fets horribles que devien mencionar, el que va trasbalsar més al personal va ser la relació d'aquest senyor, que fa anys que es mort, ja que una de les seves havaneres, 'El meu avi', s'ha convertit en un èxit sense precedents i en un classic, amb el tema.

L'èxit d'un cant que, de fet, lloa una guerra colonial i es justifica perquè al final totom refila un 'Visca Catalunya' molt contundent, ja fa molts anys que em resulta incomprensible, però la vida social, en molts casos, és força surrealista. Un altre clàssic que acostuma a tancar els recitals d'havaneres és La bella Lola, que agermana el públic a base de fer oscil·lar mocadors de forma comunitària.

El fet de ser molt gran fa que tinguis una perspectiva sobre els fets que la gent més jove no pot tenir. A finals dels anys setanta els cants d'havaneres, que eren relativament minoritaris es van popularitzar i van contribuir a suplantar coses com ara les actuacions de gent, més o menys coneguda, de la cançó catalana compromesa. Les tradicions canvien i se substitueixen. El compositor de l'havanera exitosa va estar molt guardonat i reconegut, ahir hi havia qui deia que no la cantaria més. Moltes coses que semblen senziles van perdent la innocència i ens deixen astorats i neguitosos. Si tenen relació amb el sexe i l'abús encara semblen molt més inquietants.

Al principi de la guerra d'Ucraïna hi ha restaurants que van treure l'adjectiu rusa de l'amanida freda. La guerra encara dura però les iniciatives absurdes a l'entorn del que semblés o fos rus han desaparegut del mapa. Aquests gestos inútils sembla que fan sentir millor a molta gent. Ja fa anys que em vaig adonar de què pocs personatges mítics aguanten una biografia seriosa, no hi ha un pam de net, que diuen. Aquests darreres temps sembla que hi ha una tendència a reivindicar Pujol i Convergència, el polític tenia un monument al seu poble natal i se'l van carregar, crec. Sovint he llegit debats, sempre limitats, sobre sí s'havia de confondre l'obra i el personatge, és difícil de dir, suposo que depèn del moment i també, fins i tot, de les modes o de les conveniències.

Es fa difícil admetre que això del compositor reconegut era un secret, jo crec que ja hi devia haver gent que ho sabia o intuïa, com tants altres coses. Però quan surt a la tele o a les xarxes social la dimensió popular és molt diferent. El passat, en aquest tema de la dona, el sexe, els abusos i la resta, és poc amable. He de dir que a mi em costa separar les coses, quan 'sé' que aquell senyor -en general son senyors però hi ha de tot- va tenir conductes condemnables o poc recomanables ja no el puc veure de la mateixa manera però, és clar. Si va escriure un bon poema o va inventar quelcom beneficiós per a la humanitat la cosa és diferent, ens agradi o no.

He tingut moltes decepcions d'aquest tipus, ara em ve al cap el cas de Rousseau, que escrivia sobre educació infantil i enviava tots els seus fills a l'hospici per no tenir feina ni despeses. Miller es va desentre del seu fill amb síndrome de Down, un fet molt habitual en el cas de molts homes importants i algunes, moltes menys, dones. També deceben fets històrics diversos quan accedeixes a llibres objectius i no doctrinaris ni patriòtics. Tot és complex i, com en el passat, quan un fet condemnable va lligat al sexe i l'explotació sexual sembla que genera més angúnia que no pas coses més greus amb un rerefons violent, per exemple. S'intenta bastir relats poc acurats, un exemple és com s'explica o no s'explica la guerra civil, en nom de la suposada memòria històrica es posen en quarentena o s'obliden i silencien els disbarats comesos per la gent ideològicament més propera a nosaltres o a una visió 'd'esquerres'. Hi ha encara temor a l'hora d'incidir en el costat fosc de mites nostrats, com ara Companys, Ferrer Guardia, encara més si, com en aquests casos, can morir de forma injusta i violenta.

No cantar l'havanera ens pot deixar una mica més tranquils, tot i que l'autor en te d'altres. El senyor fa anys que és mort i, per tant, li serà igual. Potser no tant a la família, que prou pena deu tenir. Fa poc temps també hi havia qui deia que ja no llegiria Munro, l'aclamada Nobel, ja que va silenciar abusos del marit vers la filla. El Nobel no li han retirat, però. Tot és complicat i contradictori, una mateixa persona pot fer coses dolentes i bones, durant la seva trajectòria vital. No hi  ha solucions bones del tot ni objectives, davant d'aquesta mena de coses que ens escandalitzen, tot i que durant un temps i encara gràcies.  

https://www.enderrock.cat/noticia/24744/veritable-historia-meu-avi

27.7.16

ÈXITS MUSICALS INCOMBUSTIBLES I COMPARTITS


Les festes majors dels barris barcelonins han canviat força però es mantenen, s'adapten als nous usos socials i omplen alguns carrers amb un excés de soroll, gràcies als atuells del nostre temps. Les activitats més del gust dels qui som grandets no són excessives. Un tipus d'activitat que encara aplega molta gent és la cantada d'havaneres, tot i que ja comença a mostrar els signes de la inevitable decadència de totes les modes.

Les cantades d'havaneres van florir de forma inesperada a finals dels setanta. Van coincidir amb la decadència dels cantautors protestons. Els poders públics, però també els gustos de la gent, no ens enganyem, van contribuir al canvi. Els grups d'havaneres es feien i desfeien i n'hi havia de moltes menes i qualitats, alguns en queden, però no tants com abans. Van aconseguir crear una mena de mitologia compartida, lligada sobretot a l'èxit extraordinari de la història de l'avi de Calella que va anar a Cuba. Una mena d'evocació colonial espanyolista que ha esdevingut himne catalanista pel fet que al final es repeteix un Visca Catalunya acompanyat de mostres diverses de patriotisme nostrat, bengales enceses, màns alçades fent el signe de les quatre barres i una mena d'entusiasme col·lectiu compartit.

Fa temps hi havia el costum de cantar Els segadors en acabar, però ara veig que no resulta tan freqüent cloure la festa amb cops de falç, potser per una mena de respecte a l'himne patriòtic. Es habitual tancar l'actuació amb gresca més que no pas amb transcendència i aleshores es torna al pupurri de tota la vida, des de l'uno de enero, dos de febrero, fins al vi de l'Asunción, això sí, sense les connotacions homòfobes d'aquella variant popularitzada, passant per la Rianxeira. En resum, un gran passeig festiu per la geografia hispànica, amb afegitons hispanoamericans com ara l'Adelita o Allá en el Rancho Grande. Els grups d'havaneres han incorporat alguna cançó sarsuelera, alguna sardana cantada i fins i tot vells èxits incombustibles, com ara la cançó de Los últimos de Filipinas, yo te direeee...

Trobo a faltar des de fa anys algun cantant de casa amb grapa i carisma que ens renovi la cançó tradicional, la sardana cantada, l'havanera i els vells èxits d'Emili Vendrell, donant-los un to actual i amb l'aportació de novetats que tinguin qualitat, una mica a l'estil del que va fer Carlos Cano amb la cobla andalusa i l'havanera de per allà. S'ha fet alguna cosa, de tant en tant escoltes una peça nova que té una mica de qualitat, però res profund ni persistent, al menys així m'ho sembla. Ja he manifestat en més d'una ocasió que ens exalta més el nou que no pas ens enamora el vell, malgrat que de tant en tant el vell sorgeixi per alguna escletxa inesperada. Les modes ens maten la tradició, i consti que tampoc tot allò tradicional és una meravella, malgrat que de vegades coses bones s'obliden i d'altres de mediocres o raretes persisteixen i s'universalitzen.

Per tal que la gresca festiva sigui reeixida cal que hi hagi un imaginari col·lectiu compartit, aquest imaginari va evolucionant i canviant sense respondre a res explicable, hi ha elements que semblen eterns. Durant anys, per exemple, un text compartit per tothom era el del Tenorio i aquest fet va generar un munt de paròdies i gracietes molt divertides. L'èxit del Tenorio és ben curiós, així com la seva identificació amb la festa de Tots Sants. Els programes d'humor fan referència sovint als acudits que ja coneixem, posen lletra a cançons de les quals sabem la música, hi ha d'haver en tot plegat un punt de complicitat i en això s'inspira sovint el Polònia o s'havia inspirat La Trinca.

L'altre dia, a Radio Olé, vaig escoltar el Romance de la reina Mercedes, en la versió inoblidable de Conxa Piquer. Va ser aquesta una cançó molt coneguda durant la meva infantesa, habitual en les inoblidables emissions de discos sol·licitats. La reina morta prematurament i el seu marit, l'inefable i restaurador Alfons XII, van generar molta mitologia romàntica i un parell de pel·lícules que estaven prou bé, per l'època i les circumstàncies, tot s'ha de situar en el seu context. Encara tinc per casa l'àlbum de cromos de ¿Dónde vas Alfonso XII? Si algú pensa que la història era ensucrada que recordi les Sissís. Vicente Parra i Paquita Rico eren dos bons actors, mal aprofitats, com tants altres, però allà estaven prou bé, el mateix que els secundaris, com ara Mercedes Vecino fent d'Isabel II.

El Romance ens el sabíem de memòria molta gent. També en vaig escriure una paròdia amb lletra campista, no la penjo pel fet que no la tinc a mà, així que la trobi, ho faré. A la pel·lícula L'Orgia tota la colla es posa a cantar el romanço monàrquic-sentimental, mentre esmorza. Inicia el tema l'Alicia Orozco, una gran actriu, sobretot de comèdia, una mica mal aprofitada, pel meu gust. 

Una cançó molt divertida de Javier Krahe, Si lo llego a saber, en la qual un home gelós imagina els amors de la seva antiga amant, feia:

Los cuerpos más calenturientos
tendrán, digo yo, que parar
al menos en ciertos momentos,
tomar alimentos,
en fin, reposar.

Son ratos en que uno conversa,
e, igual que me hacías a mí,
seguro que le hablas, perversa,
del Imperio Persa
y cosas así...


Aquell fragment de la pel·lícula L'Orgia m'evoca avui aquesta cançó, quan després de la gresca sexual agosarada per l'època la gent menja xocolata desfeta i parla de filosofia, teatre i política, com és el cas, tot i que quan la transcendència s'exhaureix es recorre a les cobles immortals i compartides, que sempre tenen èxit.